Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 31 de desembre de 2020

Arbre de la vida. Bon any 2021

Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Jo no sabia aleshores quin nom tenien aquelles fileres d'arbres que s'assemblaven una mica als xiprers.

D'alguna d'aquestes bardisses procedia l'arbre de Nadal que la uela Carmen ens plantava cada any a l'entrada de sa casa. Sense cap luxe ni pretensió: només l'arbre, amb unes boles de colors i algunes figuretes esguitades de purpurina. I tota la il·lusió posada al servei de les seues netes que se'l miraven entusiasmades.

 


Elisa Àlvarez Cogollos, la filla de set anys de Pau i d'Amparo, ha dibuixat aquest arbre. El poema, el vaig escriure com a resposta a una petició de la poeta Marta Pérez Sierra, i està destinat a formar part d'un projecte educatiu ideat per ella mateixa que es diu "Dones, arbres i poesia". A Marta està dedicat.

Amb el dibuix d'Elisa i amb el meu "Arbre de la vida" m'agradaria desitjar-vos un Bon Any 2021. Però..., per si de cas no fos tan bo com ens agradaria, el que crec que és més important és que sapiguem trobar motius, encara que siguen humils i imperfectes, per seguir celebrant la vida. I consol, si l'arribem a necessitar, en tot allò que de veritat ens importa.



ARBRE DE LA VIDA

              Per a Marta Pérez Sierra


Plantava un arbre
de Nadal en un poal ple d’arena.
Una branca de bardissa de tuia
que adornàvem amb lluentors. No crec
que ella sabés el nom d’aquelles branques,
ni els homes que en plantaren les bardisses
sabien res tampoc d’arbres fantàstics
de Nadal. Però, en canvi, descobriren
que la tuia repel·lia els insectes.


Si jo en dispose ara
un gerro amb unes rames és per dir-li
que el seu buit omple aquest racó de casa
on feia que brillés cada desembre
un arbre imperfecte de Nadal.


      Amb la meua àvia,
      Carmen Cardona Heredia, en la memòria

 


 


 

 

5 comentaris:

  1. Accepte el teu anhel que tinguem un bon any. Certament enguany ha estat un any horrible i tal com he dit a un amic: més que oblidar-lo, potser perdonar sense oblidar.

    Jo no tinc desig, més aïna he fet una reflexió amb aire poètic.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això deu ser: un anhel, i una manera de respecte, supose. M'agrada la teua opció: potser perdonar sense oblidar. De totes maneres, no caiguem en el reduccionisme de pensar que amb el canvi d'any està tot passat. Ni que tots els mals es redueixen al coronavirus. Més enllà i més ençà hi ha molt de dolor sense cap focus a sobre.

      Gràcies per dir, amic.

      Suprimeix
    2. Ni pensar-hi, a caure en reduccionismes! El mos gros, certament se l'ha endut la covid 19; ara, la resta dels mals continuen, dels quals destaque: la poca qualitat de l'ensenyament, l'estat crític del català, la mediocritat de la classe polítca i tot l'embalum de drames humans a tocar de casa nostra.

      Suprimeix
  2. Quin poema més bonic, que pren una llum nova en saber la història de la teva 'uela'. Entestats com estem en embolicar-ho tot de falsos guarniments fins a l'embafament, aquest arbre de la vida de la teva infantesa brilla amb tota la seva puresa.
    I si a sobre espanta els insectes, què més volem?
    Bon any, Maria Josep, recuperant poc a poc espais i temps perduts. I abraçades... Mentre anem fent neteja dels altres virus que ens ataquen!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quina visita tan grata, August!

      Crec que no hauríem de perdre mai la capacitat de meravellar-nos amb les coses més senzilles i més humils. Potser l'excés d'intel·lectualisme ens ha allunyat d'aquesta "puresa" que crec que ha de tenir molt d'acceptació, des de la humilitat, i més encara d'agraïment.

      Bon any per a tu també. Ens caldrà ser una mica pacients i no oblidar que la llum de l'art i de la poesia ha de ser la nostra aliada.

      Una abraçada antivírica!

      Suprimeix

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra im...
esperem i desitgem que serà més i mill...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura". Per això aprofite per reiterar el meu agraïment a entitats i persones que ho van fer possible, i, especialment, a les que m'acompanyen, ara...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de setembre de 2020

*Article publicat a La Veu dels Llibres, suplement literari de Nosaltres la Veu. 29 d'agost de 2020* La poesia és un gènere que requereix interiorització, lectura assossegada, i això hauria de ser incompatible amb el ritme trepidant de les novetats editorials. Francesc Gisbert posava el dit a la nafra fa uns mesos, en un article titulat “L’edició en català a l’entrada del segle XXI” que es va publicar en aquest mateix mitjà, on es preguntava: “què és més important [...] acumular novetats o arribar al lector?”. Publicar, sense una bona feina de difusió i de promoció en paral·lel,...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »