Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 31 de desembre de 2020

Arbre de la vida. Bon any 2021

Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Jo no sabia aleshores quin nom tenien aquelles fileres d'arbres que s'assemblaven una mica als xiprers.

D'alguna d'aquestes bardisses procedia l'arbre de Nadal que la uela Carmen ens plantava cada any a l'entrada de sa casa. Sense cap luxe ni pretensió: només l'arbre, amb unes boles de colors i algunes figuretes esguitades de purpurina. I tota la il·lusió posada al servei de les seues netes que se'l miraven entusiasmades.

 


Elisa Àlvarez Cogollos, la filla de set anys de Pau i d'Amparo, ha dibuixat aquest arbre. El poema, el vaig escriure com a resposta a una petició de la poeta Marta Pérez Sierra, i està destinat a formar part d'un projecte educatiu ideat per ella mateixa que es diu "Dones, arbres i poesia". A Marta està dedicat.

Amb el dibuix d'Elisa i amb el meu "Arbre de la vida" m'agradaria desitjar-vos un Bon Any 2021. Però..., per si de cas no fos tan bo com ens agradaria, el que crec que és més important és que sapiguem trobar motius, encara que siguen humils i imperfectes, per seguir celebrant la vida. I consol, si l'arribem a necessitar, en tot allò que de veritat ens importa.



ARBRE DE LA VIDA

              Per a Marta Pérez Sierra


Plantava un arbre
de Nadal en un poal ple d’arena.
Una branca de bardissa de tuia
que adornàvem amb lluentors. No crec
que ella sabés el nom d’aquelles branques,
ni els homes que en plantaren les bardisses
sabien res tampoc d’arbres fantàstics
de Nadal. Però, en canvi, descobriren
que la tuia repel·lia els insectes.


Si jo en dispose ara
un gerro amb unes rames és per dir-li
que el seu buit omple aquest racó de casa
on feia que brillés cada desembre
un arbre imperfecte de Nadal.


      Amb la meua àvia,
      Carmen Cardona Heredia, en la memòria

 


 


 

 

5 comentaris:

  1. Accepte el teu anhel que tinguem un bon any. Certament enguany ha estat un any horrible i tal com he dit a un amic: més que oblidar-lo, potser perdonar sense oblidar.

    Jo no tinc desig, més aïna he fet una reflexió amb aire poètic.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això deu ser: un anhel, i una manera de respecte, supose. M'agrada la teua opció: potser perdonar sense oblidar. De totes maneres, no caiguem en el reduccionisme de pensar que amb el canvi d'any està tot passat. Ni que tots els mals es redueixen al coronavirus. Més enllà i més ençà hi ha molt de dolor sense cap focus a sobre.

      Gràcies per dir, amic.

      Suprimeix
    2. Ni pensar-hi, a caure en reduccionismes! El mos gros, certament se l'ha endut la covid 19; ara, la resta dels mals continuen, dels quals destaque: la poca qualitat de l'ensenyament, l'estat crític del català, la mediocritat de la classe polítca i tot l'embalum de drames humans a tocar de casa nostra.

      Suprimeix
  2. Quin poema més bonic, que pren una llum nova en saber la història de la teva 'uela'. Entestats com estem en embolicar-ho tot de falsos guarniments fins a l'embafament, aquest arbre de la vida de la teva infantesa brilla amb tota la seva puresa.
    I si a sobre espanta els insectes, què més volem?
    Bon any, Maria Josep, recuperant poc a poc espais i temps perduts. I abraçades... Mentre anem fent neteja dels altres virus que ens ataquen!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quina visita tan grata, August!

      Crec que no hauríem de perdre mai la capacitat de meravellar-nos amb les coses més senzilles i més humils. Potser l'excés d'intel·lectualisme ens ha allunyat d'aquesta "puresa" que crec que ha de tenir molt d'acceptació, des de la humilitat, i més encara d'agraïment.

      Bon any per a tu també. Ens caldrà ser una mica pacients i no oblidar que la llum de l'art i de la poesia ha de ser la nostra aliada.

      Una abraçada antivírica!

      Suprimeix

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".