Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 17 de juliol del 2023

Les mans de Manuel Boix

He tornat a Xàtiva per visitar l'exposició de Manuel Boix, La llum de l'art, comissariada per Martí Domínguez. Hi vaig ser el dia de la inauguració, però la gentada —feliçment— no em va permetre gaudir-la amb la calma que requereix. I, ara sí, puc afirmar amb coneixement de causa que la mostra és meravellosa i, a més a més, l'itinerari de la visita permet redescobrir alguns dels edificis patrimonials més destacats de la capital de la Costera. Després d'això només puc dir que no hi ha res que console amb més fiabilitat que la bellesa.
 
Si en teniu oportunitat, aneu-hi. L'exposició es podrà visitar fins al 30 d'agost. I si no us hi podeu desplaçar, també podeu visitar La llum de l'art de manera virtual des d'ací.

Al catàleg —una joia, també— s'han inclòs textos literaris de Marc Granell, Josep Lozano, Pere Antoni Pons, Jaume Pons Alorda, Núria Cadenes, Antoni Martí Monterde, Jaume Pérez Montaner i aquest meu, titulat «Les mans de Manuel Boix», que reproduesc a continuació. El meu agraïment a Martí Domínguez per haver-ne estat l'incitador.
 
 
 

 Autoretrat de Manuel Boix, 1974
 
 

LES MANS DE MANUEL BOIX

 
Llegesc La forja d’un pintor, el llibre de Martí Domínguez que recorre la vida artística de Manuel Boix, mentre algú de ma casa es debat entre la vida i la mort. M’hi aferre, hi busque recer, una ansiejada bonança d’esperit, amb els ulls, amb els dits, amb l’enteniment, com si obeís un mandat suggerit pel Martiri de sant Sebastià de la portada. Ho diu la punxa en l’ungla i la sang que en raja. La punxa és de roser. La bellesa sense punció és una flor sema.

«De xiquet, va caure una cadernereta en el filat, atreta pel reclam. I se’m va morir a les mans. Se’m va quedar gravada per sempre aquella escena.» La confessió del pintor Boix em commou. Pel seu caràcter de tendresa tràgica i, sobretot, perquè hi puc compartir la impressió de la criatura despagada davant del fet irreversible de la mort. La mort palpable continguda en les mans del xiquet. No sabria dir quin dels dos éssers em transmet una compassió més punyent. Les mans del quadre que Boix pintaria més tard, a L’arc del triomf, són les d’un adult i a mi em suggereixen la confluència de la vida i de la mort. De la superació i la derrota. De la fermesa i la fragilitat. De la determinació i la feblesa. No és una successió semblant de contrastos els que conviuen en tota una vida dedicada a l’art, sobretot quan el compromís amb un mateix i amb el món en són ensenyes? 
 

 
L'arc del triomf, 1971


L’escena infantil que Boix explica a Martí, i el quadre resultant, em duen irremeiablement a establir un nexe il·luminador amb una obra més recent, extraordinàriament trasbalsadora: Lampedusa. El drama de la migració en la mar. El terror tractat amb una subtilesa plàstica tan primmirada que esgarrifa. Fa un parell d’anys vaig visitar al Verger una exposició de l’artista algerià Hachemi Ameur: Nàufrags a la Mediterrània, es titulava. Els cossos d’homes i de dones s’enfonsaven en una massa blava, entre colors intensos i contrastats. La descomposició dels peixos i dels cossos hi anaven en paral·lel. En vaig sortir al carrer amb el cos glaçat. Al meu davant, a la porta d'una casa, un rètol indicava: «Betlem». Des d'un altaveu sonava música de nadales. 
 
 
 
 
Lampedusa, 2013
Imatge escanejada del catàleg Manuel Boix. La llum de l'art
Ajuntament de Xàtiva, 2023
 
 
 
Avui, que prenc aquestes notes sobre la impressió que m’ha causat el quadre de Manuel Boix, acabem d’estrenar any. Segons la descripció que Martí Domínguez inclou a La forja d’un pintor, l’obra naix com a resposta al naufragi ocorregut davant de l’illa italiana de Lampedusa, l’any 2013, on van morir ofegades més de tres-centes seixanta persones. Els ofegats de Boix es distribueixen al quadre seguint, daltabaix, les línies paral·leles de cinc cordes, o cinc sogues. Al fons del llenç, que és també el fons de la mar, s’amunteguen els cossos que hi sucumbeixen. Un garbuix tètric de figures humanes, extremitats i cordes embolicades en una madeixa indestriable. No puc apartar els ulls d’aquesta verticalitat sinistra. Aquí el to predominant és el sépia —i que se’m disculpe el sarcasme de l’analogia. A l'extrem superior s’ha quedat la llum opaca, inassolible. I qui la busca ja? Probablement, només els qui, davant d’aquest cementeri marí, tremolem encara. Aquells ofegats prims i despullats també som nosaltres, que mirem el quadre bocabadats. I són les mans de qui els ha atorgat una forma perenne, a aquells centenars d'ofegats que ja no són res. Les mateixes mans que, fa molts anys, van sostenir el cos tebi i colorit d’una cadernera morta.

 


 Aquesta és només per deixar constància que hi vaig ser.
La fotografia és de Pepe Pastor.

 

 




2 comentaris:

  1. Bona vesprada Maria Josep, nosaltres, Joan Enric i jo també hem anat a veure l'exposició. Una meravella. Al final vam pujar cap al castell a veure l'escultura que ens faltava. La veritat és que pràcticament no hi havia ningú quan vam anar. No sé si la resta de dies hi haurà més visites. La qüestió és que el dia que vam estar no quedaven catàlegs i com que hem anat un parell de vegades al dentista ho vam aprofitar per comprar-lo i de passada vam tornar a revisitar-la. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimada Mercé:
      L'exposició mereix visitar-se i gaudir-se una i més vegades. Al Mirador del Bellveret de la pujada al castell, no hi vaig arribar. Però com que l''Arc daurat' hi està permanentment, me'l reserve per a una altra vegada que faça més fresqueta.
      Una abraçada, i gràcies per dir.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".