Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 6 d’agost de 2015

LA LLUM ÉS L'EXCEPCIÓ

Aquest matí, la serra de l'Aldaia està coberta d'una capa de núvols baixos que immobilitza la Drova en algun instant fora del temps. Els arbres guarden silenci encara, i el seu silenci amplifica una sensació de soledat que m'assalta a traïció. De vegades passa. No és una soledat que dol; és una soledat que corseca. Mai no he entès com és possible que hi haja una única paraula, en català, per a denominar soledats tan distintes: la soledat que dol, la soledat que corseca, la soledat que enriqueix, i fa créixer i, contradictòriament —però només en aparença—, la soledat que acompanya. De sobte, em ve al cap el títol d'un poema inclòs a Flors a casa: «La llum és l'excepció». Normalment, el temps i les circumstàncies van fent que m'allunye dels meus propis poemes. Però no és el cas d'aquest. «La llum és l'excepció» és un poema que m'habita interiorment, com una presència significativa, amb una cara de llum i una altra d'ombra, i amb la qual continue avenint-me sense sotracs.


Obertura d'aire i llum al sostre dels banys àrabs de Girona. La fotografia és de Consol Martínez Bella, a la qual agraïsc moltíssim que s'haja deixar assaltar una altra vegada per mi. En aquest cas, l'apropiació ha sigut, pràcticament, pel sistema de self service des del seu mur de Facebook.


Cada dia, quan connecte l'ordinador al voltant de les deu del matí, solc trobar-me a la bústia un enllaç amb el post diari que l'escriptor i editor Quim Curbet publica al seu bloc: Barretades. L'ofici de sobreviure; unes columnes d'opinió que prèviament han aparegut al Diari de Girona. Sempre em resulten atractius, aquests textos, escrits en una bella i àgil prosa que es fa molt grata de llegir. Però el d'avui m'ha tocat fibra, perquè, no sé per quin motiu, se m'ha afigurat que hi havia una connexió invisible entre aquesta reflexió escrita i el meu primer pensament boirós del dia. Ja ho he dit: no sé per quin motiu:

«És una llàstima, però l’univers no té color, en la seva major part és buit i en el buit només hi arrela l’absència. De l’absència de color en diem “negre” i potser només aquest és el color de l’univers. Un univers negre, però amb un puntet blau, on floreixen roses de color rosa, on les pedres llueixen sota l’aigua primorosa dels rius de muntanya i els cels rutilants dels capvespres esclaten amb tons d’ambre i de nata muntada.»

Quim Curbet: «Color de rosa», publicat a Barretades, dijous 06 d'agost de 2015. 


Que no són roses es veu a la llegua. Però la subtilitat de la imatge crec que és indubtable. Si no heu visitat mai el mur, o tauler d'anuncis, o expositor de Consol Martínez Bella, no deixeu de fer-hi un passeig: és tota una exhibició de sensibilitat estètica, gràfica i literària.


El de dalt era l'últim paràgraf de l'article de l'escriptor de Girona, que recomane que llegiu sencer. I ara, si m'ho permeteu, «La llum és l'excepció». De vegades, només saber què necessites dir, i acabar dient-ho, ja és una victòria. 


LA LLUM ÉS L’EXCEPCIÓ

La llum és una treva, una excepció,
un escull com una víscera lluent surant
en un mar negre. Negre d’absolut
on tot tornarà a ser
quan un dia s’acabarà la treva
de l’aire.

L’infant que riu és una treva.
I mirar-lo. I riure en el seu temps petit.
Treva en el no-ser que se’ns imposa.

La calma d’una nit és una treva, una excepció.
L’excepció de qui se sap,
en silenci,
mentre cau la rosada,
en silenci,
i en silenci escriu.

La paraula és una treva,
una treva de llum, de nit a nit definitiva.


Flors a casa, 2007. 


I la tercera fotografia pispada a Consol. No digueu que no m'ho ha posat fàcil!




6 comentaris:

  1. perdó que vol dir "corseca"...entenc que el cor es seca...es aixó!?....eiii
    com sempre, m'agradat molt la teva reflexió i la del sr Quim (muiks)

    ResponElimina
    Respostes
    1. I com sempre, gràcies a tu, Paueta, per fer cas de les nostres coses.

      "Corsecar", en definició de diccionari:

      1 "Causar (en un ésser vivent) una minva de la humitat interna que li cal per a viure ufanós; consumir, decandir.

      2 fig Una intensa afecció física o moral consumir, fer perdre el vigor, la vitalitat, etc."

      Després, tu ja saps que els poetes, o les persones a qui ens agrada jugar amb les paraules, les modelem i n'aprofitem el suggeriment segons els nostres gustos o necessitats. La qüestió és que, quan vaig escriure això, el cor estava pansidet, filla meua.

      PS.: Eixe "m'agradat" espontani teu és en realitat, "m'ha agradat", eh...? :) Muuuà!

      Elimina
  2. De vegades la soledat et corseca i d'altres et sents sol perquè estàs corsecat. Jo crec que això últim és el que passa més aviat: que quan hem perdut el vigor i la vitalitat ens sentim sols enmig de la gent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé què dir-te, Robert. Supose que cada vivència és única i intransferible. En el meu cas, la soledat no és conseqüència física de res. Més aviat és un estat de pensament i emocional. De vegades molt bo, i de vegades —la majoria, per sort—, senzillament, no desitjable.

      Però el teu comentari m'ha fet concloure amb mi mateixa que, quan pesa la soledat, és encara pel motiu contrari al que tu dius: perquè, per fortuna, hi ha energies interiors, i il·lusions i projectes, ganes i necessitat de compartir, i potser ens sentim estranys en un moment i un món que, massa sovint, no camina en la mateixa direcció que nosaltres. O nosaltres no caminem en la mateixa direcció en què camina el món. Segurament és més just dir-ho així.

      Gràcies per les teues paraules. Una abraçada.

      Elimina
  3. Preciosa i corprenedora entrada. I com que els poemes de vegades evoquen no només allò que diuen, sinó també el moment en què el lector els va llegir. A mi La llum és l'excepció (i passeu-me que em quede a la superfície de la qüestió) em porta a uns dies a Zadar en què amb un grapat d'alumnes ens vam dedicar a traslladar aquests i altres versos de Flors a casa al croat. Precisament, la setmana passada em va arribar una revista des de Zagreb en què l'amic Tonko havia traduït alguns versos de Serena barca. Ja et faré arribar almenys una fotocòpia o intentaré aconseguir-te un exemplar. La llum és l'excepció, però s'obre camí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Zadar..., aquella presència benèfica sempre. M'encanta saber que alguns versos de 'Serena barca' també parlen en croat. Dóna les gràcies, de part meua, al bo de Tonko, i moltes gràcies, a tu també, per l'alegria.

      La grandesa de la llum és aquesta, precisament: el seu bellíssim i efímer camí excepcional.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".