Aquest matí, la serra de l'Aldaia està coberta d'una capa de núvols baixos que immobilitza la Drova en algun instant fora del temps. Els arbres guarden silenci encara, i el seu silenci amplifica una sensació de soledat que m'assalta a traïció. De vegades passa. No és una soledat que dol; és una soledat que corseca. Mai no he entès com és possible que hi haja una única paraula, en català, per a denominar soledats tan distintes: la soledat que dol, la soledat que corseca, la soledat que enriqueix, i fa créixer i, contradictòriament —però només en aparença—, la soledat que acompanya. De sobte, em ve al cap el títol d'un poema inclòs a Flors a casa: «La llum és l'excepció». Normalment, el temps i les circumstàncies van fent que m'allunye dels meus propis poemes. Però no és el cas d'aquest. «La llum és l'excepció» és un poema que m'habita interiorment, com una presència significativa, amb una cara de llum i una altra d'ombra, i amb la qual continue avenint-me sense sotracs.
Cada dia, quan connecte l'ordinador al voltant de les deu del matí, solc trobar-me a la bústia un enllaç amb el post diari que l'escriptor i editor Quim Curbet publica al seu bloc: Barretades. L'ofici de sobreviure; unes columnes d'opinió que prèviament han aparegut al Diari de Girona. Sempre em resulten atractius, aquests textos, escrits en una bella i àgil prosa que es fa molt grata de llegir. Però el d'avui m'ha tocat fibra, perquè, no sé per quin motiu, se m'ha afigurat que hi havia una connexió invisible entre aquesta reflexió escrita i el meu primer pensament boirós del dia. Ja ho he dit: no sé per quin motiu:
«És una llàstima, però l’univers no té color, en la seva major part és buit i en el buit només hi arrela l’absència. De l’absència de color en diem “negre” i potser només aquest és el color de l’univers. Un univers negre, però amb un puntet blau, on floreixen roses de color rosa, on les pedres llueixen sota l’aigua primorosa dels rius de muntanya i els cels rutilants dels capvespres esclaten amb tons d’ambre i de nata muntada.»
 |
| Obertura d'aire i llum al sostre dels banys àrabs de Girona. La fotografia és de Consol Martínez Bella, a la qual agraïsc moltíssim que s'haja deixar assaltar una altra vegada per mi. En aquest cas, l'apropiació ha sigut, pràcticament, pel sistema de self service des del seu mur de Facebook. |
Cada dia, quan connecte l'ordinador al voltant de les deu del matí, solc trobar-me a la bústia un enllaç amb el post diari que l'escriptor i editor Quim Curbet publica al seu bloc: Barretades. L'ofici de sobreviure; unes columnes d'opinió que prèviament han aparegut al Diari de Girona. Sempre em resulten atractius, aquests textos, escrits en una bella i àgil prosa que es fa molt grata de llegir. Però el d'avui m'ha tocat fibra, perquè, no sé per quin motiu, se m'ha afigurat que hi havia una connexió invisible entre aquesta reflexió escrita i el meu primer pensament boirós del dia. Ja ho he dit: no sé per quin motiu:
«És una llàstima, però l’univers no té color, en la seva major part és buit i en el buit només hi arrela l’absència. De l’absència de color en diem “negre” i potser només aquest és el color de l’univers. Un univers negre, però amb un puntet blau, on floreixen roses de color rosa, on les pedres llueixen sota l’aigua primorosa dels rius de muntanya i els cels rutilants dels capvespres esclaten amb tons d’ambre i de nata muntada.»
Quim Curbet: «Color de rosa», publicat a Barretades, dijous 06 d'agost de 2015.
 |
| Que no són roses es veu a la llegua. Però la subtilitat de la imatge crec que és indubtable. Si no heu visitat mai el mur, o tauler d'anuncis, o expositor de Consol Martínez Bella, no deixeu de fer-hi un passeig: és tota una exhibició de sensibilitat estètica, gràfica i literària. |
El de dalt era l'últim paràgraf de l'article de l'escriptor de Girona, que recomane que llegiu sencer. I ara, si m'ho permeteu, «La llum és l'excepció». De vegades, només saber què necessites dir, i acabar dient-ho, ja és una victòria.
LA LLUM ÉS L’EXCEPCIÓ
La llum és una treva, una excepció,
un escull com una víscera lluent surant
en un mar negre. Negre d’absolut
on tot tornarà a ser
quan un dia s’acabarà la treva
de l’aire.
L’infant que riu és una treva.
I mirar-lo. I riure en el seu temps petit.
Treva en el no-ser que se’ns imposa.
La calma d’una nit és una treva, una excepció.
L’excepció de qui se sap,
en silenci,
mentre cau la rosada,
en silenci,
i en silenci escriu.
La paraula és una treva,
una treva de llum, de nit a nit definitiva.
Flors a casa, 2007.
 | |
| I la tercera fotografia pispada a Consol. No digueu que no m'ho ha posat fàcil! |
perdó que vol dir "corseca"...entenc que el cor es seca...es aixó!?....eiii
ResponEliminacom sempre, m'agradat molt la teva reflexió i la del sr Quim (muiks)
I com sempre, gràcies a tu, Paueta, per fer cas de les nostres coses.
Elimina"Corsecar", en definició de diccionari:
1 "Causar (en un ésser vivent) una minva de la humitat interna que li cal per a viure ufanós; consumir, decandir.
2 fig Una intensa afecció física o moral consumir, fer perdre el vigor, la vitalitat, etc."
Després, tu ja saps que els poetes, o les persones a qui ens agrada jugar amb les paraules, les modelem i n'aprofitem el suggeriment segons els nostres gustos o necessitats. La qüestió és que, quan vaig escriure això, el cor estava pansidet, filla meua.
PS.: Eixe "m'agradat" espontani teu és en realitat, "m'ha agradat", eh...? :) Muuuà!
De vegades la soledat et corseca i d'altres et sents sol perquè estàs corsecat. Jo crec que això últim és el que passa més aviat: que quan hem perdut el vigor i la vitalitat ens sentim sols enmig de la gent.
ResponEliminaNo sé què dir-te, Robert. Supose que cada vivència és única i intransferible. En el meu cas, la soledat no és conseqüència física de res. Més aviat és un estat de pensament i emocional. De vegades molt bo, i de vegades —la majoria, per sort—, senzillament, no desitjable.
EliminaPerò el teu comentari m'ha fet concloure amb mi mateixa que, quan pesa la soledat, és encara pel motiu contrari al que tu dius: perquè, per fortuna, hi ha energies interiors, i il·lusions i projectes, ganes i necessitat de compartir, i potser ens sentim estranys en un moment i un món que, massa sovint, no camina en la mateixa direcció que nosaltres. O nosaltres no caminem en la mateixa direcció en què camina el món. Segurament és més just dir-ho així.
Gràcies per les teues paraules. Una abraçada.
Preciosa i corprenedora entrada. I com que els poemes de vegades evoquen no només allò que diuen, sinó també el moment en què el lector els va llegir. A mi La llum és l'excepció (i passeu-me que em quede a la superfície de la qüestió) em porta a uns dies a Zadar en què amb un grapat d'alumnes ens vam dedicar a traslladar aquests i altres versos de Flors a casa al croat. Precisament, la setmana passada em va arribar una revista des de Zagreb en què l'amic Tonko havia traduït alguns versos de Serena barca. Ja et faré arribar almenys una fotocòpia o intentaré aconseguir-te un exemplar. La llum és l'excepció, però s'obre camí.
ResponEliminaZadar..., aquella presència benèfica sempre. M'encanta saber que alguns versos de 'Serena barca' també parlen en croat. Dóna les gràcies, de part meua, al bo de Tonko, i moltes gràcies, a tu també, per l'alegria.
EliminaLa grandesa de la llum és aquesta, precisament: el seu bellíssim i efímer camí excepcional.