L'amor, una forma de bondat

Pocs enunciats com aquest aconseguirien adhesions de manera més unànime, crec. Una afirmació feta sense escarafalls, que extrac, després d'un senzill exercici de condensació, del poema «Bigues», del llibre Domèstica maragda, de la Gemma Casamajó i Solé. 

 

 

A la coberta, Casa del guardabosc de Weissenbach II (jardí) (1914), de Gustav Klimt. 
Extret dels crèdits de l'edició de Quaderns Crema, 2022

 

Al meu parer, un poema com aquest justifica la lectura d'un llibre sencer. Una agraeix la sort d'haver-hi anat a parar, i agraeix que algú l'haja escrit perquè hom sent, a partir de la lectura, com alguna cosa a dintre fa un tomb, un sotrac; les emocions es recol·loquen; algú, amb tota la naturalitat, sense parafernàlies i sí amb una capacitat creativa nova, fresca, propera, hi ha deixat escrit això que hem sospitat que era així. I ho ha dit bellament i ha il·luminat una veritat que és sabuda, sí, però que és difícil veure verbalitzada des del convenciment insubornable que comporta. Això és el que m'ha emocionat de «Bigues», i de molts altres poemes, de Domèstica maragda (Quaderns Crema, 2022).

 

BIGUES

¿Quant pesa, l'amor, cinquanta anys després?
Pesa, perquè l'amor té pesada, igual que despesa.
¿Com un dipòsit d'aigua ple pesa l'amor?
¿Com la carn dels vostres cossos pesa?
Cent vint quilos d'amor ferm amb dos fills.
¿Com un os polar que us abriga amb la pell pesa?
¿Com la vostra casa antiga en plenitud?:
blanca, amb perxe, porxet i piscina.
¿Com el pa que hem rosegat abans dels àpats?:
¿quants crostonets ha devorat la humanitat
pujant l'escala? Si els poséssim sobre
una balança, ¿pesarien igual
que l'amor pesa cinquanta anys després?
¿Com l'enclusa on ha picat la vida pesa?
¿Com la fusta d'olivera que ens escalfa?
L'amor pesa, pesa. Pesa.
L'amor pesa per pletòric, ple, curull.
L'amor pesa perquè no és un descampat:
són els arbres que han talat per fer les bigues
d'aquí a casa.
L'amor pesa per profund. I cinquanta anys
més tard pesa
perquè és una forma de bondat.

 

Gemma Casamajó, en una fotografia d'Adriana Pimentel per a una entrevista d'Alba Gómez Gabriel, a La Directa, que us recomane llegir ací perquè és un molt bon acostament a l'escriptura i a la poètica de l'autora en general i al llibre que ens ocupa en concret.  

Quants afirmacions, sentències a manera d'aforismes, podríem extraure d'aquest poema que anirien conformant, segment a segment, una mena de definició de l'amor? No de l'Amor, en abstracte, sinó de l'amor real, el que es va construint dia rere dia. Per exemple: «L'amor pesa com la fusta d'olivera que ens escalfa»; o bé: «L'amor són els arbres que han talat per fer les bigues d'aquí a casa».

Tot això em duu a pensar en un poema molt petit que he inclòs a L'alegria de l'oblit (Edicions 62, 2025), a partir d'una idea / experiència de casa íntimament oposada a la que sustenten amb vigoria les bigues del poema de la Gemma:

 

la casa       aquella
casa 
on              no
vaig ser

feliç.

 

I és que —és obvi—, una casa no és tan sols una casa. És, fonamentalment, una vida.

 

Joan Besalduch ha llegit 'L'alegria de l'oblit'

A punt de començar L’alegria de l’oblit, aquest lector se sent interpel·lat per les indicacions d’Italo Calvino en el preàmbul del seu llibre Si una nit d’hivern un viatger: “Estàs a punt d’iniciar la lectura del nou llibre de Maria Josep Escrivà, el poemari L’alegria de l’oblit. Relaxa’t. Recull-te. És un plaer especial el que et procura el llibre tot just publicat. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t’envolta s’esvaeixi en l’indistint...”.

És així com el lector comença a llegir el nou llibre de Maria Josep... 

 

Joan Besalduch Mateu

Jordi Llavina, poeta i crític, inicia el seu article sobre el poemari dient que “el títol és el llindar d’un llibre”. Ací, podem pensar que la paraula oblit no es refereix a l’oblit de la memòria històrica, ni per descomptat a l’oblit provocat per l’Alzheimer. Sinó a l’oblit d’una situació personal dolorosa. En aquestes circumstàncies, l’oblit és un bàlsam. Més endavant, la poeta dirà que sols quan, amb el pas del temps, arriba l’alegria de l’oblit, pot mirar “l’ascens de la lluna”. L’alegria de l’oblit naix quan la cicatriu ja no dol. Per això, amb Szymborska podrà dir que “heretem [...] el do [i el dret, pensa el lector] d’oblidar”.

La poesia de Maria Josep Escrivà és una poesia introspectiva. Una poesia que va dirigida al “jo” del lector que al seu torn l’ha de recompondre i digerir en el seu propi interior. La poeta sap que el seu “jo” és un espill on aquell lector —o lectora— empàtic s’hi reconeixerà. Els poemes són obres obertes —en el sentit d’Umberto Eco— que tenen la capacitat de permetre al lector/a sensible de veure més, d’obrir-se a nous matisos, a noves interpretacions i revelacions.

A l’inici, la cita de René Magritte: “Un objecte no està tan lligat al seu nom, que no se’n puga trobar un altre que li convinga més” deixa entreveure que la lluita de la poeta és trobar el nom escaient. Per tant, ja posa de relleu la recerca de la paraula concisa, precisa, essencial. “Escriure sense petulància”. En aquest poemari no hi trobarem adjectius. “Dir la poesia des de la percepció física de les paraules”. La poeta destil·la mot a mot, gota a gota, per suggerir allò indicible. Llavors “les paraules titil·len lluminoses”. Com més avança el poemari més essencial esdevé. Com menys paraules, millor. I la poeta ha de mantenir-se conseqüent amb la seua veu, amb el seu estil “perquè la por més gran és perdre el nord de l’escriptura”.

Al final la poeta expressarà el seu anhel “d’escriure una melodia pura, com qui toca la flauta dolça”. Neta d’artifici, “com respirar”.

La cita de Mary Oliver també és molt significativa: “Arriba el fred llarg i blau / i només puc dir que algun / ocell en l’arbre del meu cor / canta.” Al llarg del poemari, la naturalesa, com en altres llibres de Maria Josep resulta balsàmica i forma part intrínseca del seu món interior: l’arbre, el bosc, l’ullastre, les plantes, la farigola, les petúnies, l’ocell, els teuladins, l’òliba, la guineu. Indubtablement aquest lector pensa en la influència de Joan Pellicer i la seua “ikebana” de mots, en tota la poesia de Maria Josep. La poeta s’enganxa a les “menudes coses coneixents”. Així les corol·les poden produir una “joia immotivada”, a la qual la poeta s’aferra.

La poeta topa amb els “límits del llenguatge” que manlleva de Teresa Pascual, i es reconeix en un vers que evoca la memòria d’un altre poeta, Manel Marí: “Soc allò que callo”. Llavors caldrà el silenci, més que la paraula. Com diu Salvador Ortells “callar per voluntat té la força del crit”. I callar per “rediviure”, per “delejar un altre llum”, per reinventar-se, a la manera com la serp muda la pell deixant enrere la que ha quedat envellida per començar a produir-ne una de nova, i així arribar al “triomf del present”, a l’alegria de l'oblit.

Maria Josep dedica alguns poemes a la mare, afligida per l’Alzheimer. El seu dia a dia és una proesa. I “la canta per amor”, perquè “no hi ha alegria més alta”, com va escriure l’Odile Arqué. Davant la desmemòria de la mare, la poesia és “un mitjà d’intervenció contra aquella madeixa embullada”, i ho fa “amb el bisturí quirúrgic de la precisió”.

De la mateixa manera, en un altre poema expressa la consternació que experimenta per una mare que ha perdut el fill quan fugia de la guerra, ara “amb els braços buits”. I un altre, el dolor vívid que sent per l’ofegament de dos xiquets, migrants anònims.

Dit això, el lector té clar que no hi pot haver una interpretació de la poesia més enllà de citar textualment els propis versos. Per aquest motiu, al final, el millor apropament a L’alegria de l’oblit és la lectura atenta. Es tracta de llegir el poemari i, sobretot, de rellegir-lo pausadament, amb “lenta lucidesa”. 

 

És ara quan a aquest lector l’envaeix l’alegria de la relectura. Es relaxa. Es recull. Allunya de si tot altre pensament i deixa que el món que l’envolta s’esvaeixi en l’indistint.


Joan Besalduch Mateu (Sant Mateu, 1952) 

Començà els seus estudis a la Facultat de Filosofia i Lletres de la ciutat de València. Posteriorment, els continuà a la Universitat Central de Barcelona, on acabà la llicenciatura de Filologia Romànica (Hispàniques) i, més tard, de Filologia Francesa.

És autor de les narracions El saxo del Guerrer (2010), Dotze campanades (2015) i de l'assaig literari De pastor a pastor (Edicions 96, 2021).

 

 

Bon any 2025

1 de novembre de 2024
La Vall de Gallinera, la Marina Alta

He eixit a caminar. Els últims raigs de sol encenien les branques roges d’un cirerer i des de la distància m’ha semblat una imatge molt bella. A un centenar de quilòmetres cap al nord, les víctimes mortals de les pluges torrencials superen les dues-centes i no sabem quines conseqüències n’han de derivar encara, d’una tragèdia d’aquestes dimensions. 

Des del meu racó de món silenciós, però, les úniques gestes que he estat capaç de mamprendre avui han consistit a acuitar, per evitar que l’atropellara cap vehicle, un gripau que creuava una pista asfaltada; i a encaminar, per dins d’un canutet de canya, el raig d’aigua que per fi brolla de la font de la Mata de Benissili. M’hi he quedat embadalida amb el so del doll en caure a la pica: una salmòdia trista però portadora d’una pau infinita.

Em pregunte si té cap sentit publicar un llibre de poesia en aquest moment. Un dubte raonable que dura uns minuts. Vull creure que sí, que el mateix impuls íntim que a mi m’ha fet sobreposar-me a la desolació més absoluta podria assemblar-se al que, d’un en un, ha d’acabar empenyent els meus paisans en la mampresa titànica de tornar a començar.

Text extret de L'alegria de l'oblit, Edicions 62, 2025

 

 

 

 

1.000 raons per estimar-los: 'Si això és un home', de Primo Levi

Si jo fos Déu

Primo Levi

En multitud d'ocasions, mentre llegia aquest llibre, m'he aturat a reflexionar sobre quanta de la nostra gent jove d'ara, capacitadíssima i amb totes les facilitats al seu abast, el llegirà també. Un nombre insignificant, si fem cas dels índexs de lectura. La reflexió va més enllà encara i aleshores no puc evitar el desassossec: i quanta d'aquesta nostra gent jove d'ara —els meus nebots, per exemple, sense anar més lluny— en sentirà mai la necessitat de llegir-lo?

Primo Levi: Si això és un home. He de reconèixer que em provoca un conflicte intern pensar-hi i, més encara, escriure açò, però les convulsions emocionals derivades de la lectura d'aquest llibre procedeixen fonamentalment de la manera com l’autor és capaç de literaturitzar l’horror, més que no pas del propi horror viscut al camp d'extermini d'Auschwitz. Un horror que hi és narrat, d'altra banda, mantenint sempre una certa distància reflexiva i equilibrada. Magistralment. Em commou fins a l'esgarrifança el respecte irrenunciable de l'autor pels homes que comparteixen amb ell la condició infausta de presoners, i com és capaç d’expressar-lo per escrit, aquest respecte. Em commou aquesta empatia humana en unes condicions d'indefugible lluita per la supervivència. I és una commoció que està per damunt de la repulsió que, necessàriament, provoquen en el lector les actituds abominables dels botxins, els quals —no cal dir— pertanyen a la mateixa espècie humana que els turmentats, i que l'autor mateix, que en deixa testimoni literari. 

Pere Salinas. De la sèrie «Geografies del silenci», acrílic s/tela.
Molt agraïda amb l'autor per haver-me permès reproduir l'obra.

En podria destacar molts més, però trie, com a mostra, aquest fragment del llibre on Levi descriu una escena, després que al seu barracó, el núm. 48 del camp d'extermini d'Auschwitz, s'ha procedit a fer una «selecció» (Selekcja) per reduir el nombre excessiu de presoners. ¿És possible que jo, lectora, arribe a pensar que una situació d'angoixa d’aquella magnitud puga ser rescabalada de la seua misèria gràcies a la manera com Primo Levi l’ha convertida en literatura? Em fascina aquesta convicció contradictòria.

«Ara cadascú està escurant amatent amb la cullera el fons del plat per treure’n les últimes escorrialles de sopa, i es forma un renou metàl·lic que vol dir que el dia s’ha acabat. A poc a poc s’imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra al cap i balancejant el bust amb violència. Duhn dóna gràcies a Déu perquè no ha estat escollit.

Kuhn és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s’està estirat i mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn, que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s’ha comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels culpables, res, en fi, que l’home estigui en poder de fer podrà esmenar mai més?

Si jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn.»

Primo Levi: Si això és un home, Edicions 62, «labutxaca», 2010.
Primera edició en italià: Giulio Einaudi editore, 1958. Primera edició en català: Edicions 62, 1996.

Portada de l'edició de 62, de l'any 2010.

Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco