Pocs enunciats com aquest aconseguirien adhesions de manera més unànime, crec. Una afirmació feta sense escarafalls, que extrac, després d'un senzill exercici de condensació, del poema «Bigues», del llibre Domèstica maragda, de la Gemma Casamajó i Solé.
A la coberta, Casa del guardabosc de Weissenbach II (jardí) (1914), de Gustav Klimt.
Extret dels crèdits de l'edició de Quaderns Crema, 2022
Al meu parer, un poema com aquest justifica la lectura d'un llibre sencer. Una agraeix la sort d'haver-hi anat a parar, i agraeix que algú l'haja escrit perquè hom sent, a partir de la lectura, com alguna cosa a dintre fa un tomb, un sotrac; les emocions es recol·loquen; algú, amb tota la naturalitat, sense parafernàlies i sí amb una capacitat creativa nova, fresca, propera, hi ha deixat escrit això que hem sospitat que era així. I ho ha dit bellament i ha il·luminat una veritat que és sabuda, sí, però que és difícil veure verbalitzada des del convenciment insubornable que comporta. Això és el que m'ha emocionat de «Bigues», i de molts altres poemes, de Domèstica maragda (Quaderns Crema, 2022).
BIGUES
¿Quant pesa, l'amor, cinquanta anys després?
Pesa, perquè l'amor té pesada, igual que despesa.
¿Com un dipòsit d'aigua ple pesa l'amor?
¿Com la carn dels vostres cossos pesa?
Cent vint quilos d'amor ferm amb dos fills.
¿Com un os polar que us abriga amb la pell pesa?
¿Com la vostra casa antiga en plenitud?:
blanca, amb perxe, porxet i piscina.
¿Com el pa que hem rosegat abans dels àpats?:
¿quants crostonets ha devorat la humanitat
pujant l'escala? Si els poséssim sobre
una balança, ¿pesarien igual
que l'amor pesa cinquanta anys després?
¿Com l'enclusa on ha picat la vida pesa?
¿Com la fusta d'olivera que ens escalfa?
L'amor pesa, pesa. Pesa.
L'amor pesa per pletòric, ple, curull.
L'amor pesa perquè no és un descampat:
són els arbres que han talat per fer les bigues
d'aquí a casa.
L'amor pesa per profund. I cinquanta anys
més tard pesa
perquè és una forma de bondat.
Quants afirmacions, sentències a manera d'aforismes, podríem extraure d'aquest poema que anirien conformant, segment a segment, una mena de definició de l'amor? No de l'Amor, en abstracte, sinó de l'amor real, el que es va construint dia rere dia. Per exemple: «L'amor pesa com la fusta d'olivera que ens escalfa»; o bé: «L'amor són els arbres que han talat per fer les bigues d'aquí a casa».
Tot això em duu a pensar en un poema molt petit que he inclòs a L'alegria de l'oblit (Edicions 62, 2025), a partir d'una idea / experiència de casa íntimament oposada a la que sustenten amb vigoria les bigues del poema de la Gemma:
la casa aquella
casa
on no
vaig ser
feliç.
I és que —és obvi—, una casa no és tan sols una casa. És, fonamentalment, una vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada