Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 7 de juliol del 2025

L'amor, una forma de bondat

Pocs enunciats com aquest aconseguirien adhesions de manera més unànime, crec. Una afirmació feta sense escarafalls, que extrac, després d'un senzill exercici de condensació, del poema «Bigues», del llibre Domèstica maragda, de la Gemma Casamajó i Solé. 

 

 

A la coberta, Casa del guardabosc de Weissenbach II (jardí) (1914), de Gustav Klimt. 
Extret dels crèdits de l'edició de Quaderns Crema, 2022

 

Al meu parer, un poema com aquest justifica la lectura d'un llibre sencer. Una agraeix la sort d'haver-hi anat a parar, i agraeix que algú l'haja escrit perquè hom sent, a partir de la lectura, com alguna cosa a dintre fa un tomb, un sotrac; les emocions es recol·loquen; algú, amb tota la naturalitat, sense parafernàlies i sí amb una capacitat creativa nova, fresca, propera, hi ha deixat escrit això que hem sospitat que era així. I ho ha dit bellament i ha il·luminat una veritat que és sabuda, sí, però que és difícil veure verbalitzada des del convenciment insubornable que comporta. Això és el que m'ha emocionat de «Bigues», i de molts altres poemes, de Domèstica maragda (Quaderns Crema, 2022).

 

BIGUES

¿Quant pesa, l'amor, cinquanta anys després?
Pesa, perquè l'amor té pesada, igual que despesa.
¿Com un dipòsit d'aigua ple pesa l'amor?
¿Com la carn dels vostres cossos pesa?
Cent vint quilos d'amor ferm amb dos fills.
¿Com un os polar que us abriga amb la pell pesa?
¿Com la vostra casa antiga en plenitud?:
blanca, amb perxe, porxet i piscina.
¿Com el pa que hem rosegat abans dels àpats?:
¿quants crostonets ha devorat la humanitat
pujant l'escala? Si els poséssim sobre
una balança, ¿pesarien igual
que l'amor pesa cinquanta anys després?
¿Com l'enclusa on ha picat la vida pesa?
¿Com la fusta d'olivera que ens escalfa?
L'amor pesa, pesa. Pesa.
L'amor pesa per pletòric, ple, curull.
L'amor pesa perquè no és un descampat:
són els arbres que han talat per fer les bigues
d'aquí a casa.
L'amor pesa per profund. I cinquanta anys
més tard pesa
perquè és una forma de bondat.

 


Quants afirmacions, sentències a manera d'aforismes, podríem extraure d'aquest poema que anirien conformant, segment a segment, una mena de definició de l'amor? No de l'Amor, en abstracte, sinó de l'amor real, el que es va construint dia rere dia. Per exemple: «L'amor pesa com la fusta d'olivera que ens escalfa»; o bé: «L'amor són els arbres que han talat per fer les bigues d'aquí a casa».

Tot això em duu a pensar en un poema molt petit que he inclòs a L'alegria de l'oblit (Edicions 62, 2025), a partir d'una idea / experiència de casa íntimament oposada a la que sustenten amb vigoria les bigues del poema de la Gemma:

 

la casa       aquella
casa 
on              no
vaig ser

feliç.

 

I és que —és obvi—, una casa no és tan sols una casa. És, fonamentalment, una vida.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".