M'ha commogut la vivència de la terra, d'una «terra d'aigua», com en va dir el poeta Ramon Guillem de l'Albufera, que ha sabut reflectir Víctor Labrado a la seua novel·la Nascuts del fang. L'he llegida deixant-me portar de la mà per les emocions més bàsiques que transmet. Ha estat una catarsi ben gustosa i això no sempre ho facilita l'experiència lectora: hi he rigut a gust i també he plorat d'enyorança, a estones; m'han estremit algunes escenes que amb un naturalisme quasi documentalista ens recorden com de perilloses i d'atàviques són les inundacions en temporada de pluges, especialment en comarques com la Ribera valenciana; en més d'una ocasió m'he estremit de tendresa, en situacions en què els personatges havien de procurar-se una subsistència primària i humil, humilíssima, que no m'ha resultat gens estranya, perquè els meus avantpassats també van viure a la marjal. I sobretot, les pàgines de Nascuts del fang m'han reafirmat en el que ja sabia: que estimar la terra és estimar la llengua, i viceversa. I en aquest art de la paraula escrita, que s'ha amerat de la vivor de la llengua oral, en aquest art literari, Víctor Labrado és un mestre. I això, l'amor per la llengua, la llengua que caracteritza els personatges, la llengua i la terra i la terra i la llengua, aquesta simbiosi, aquesta fusió és el que m'ha commogut i m'ha somogut visceralment.
Imatge de l'autor, extreta del vídeo «Nascuts del fang, una conversa amb Víctor Labrado», que es reprodueix més avall. Edicions Bromera.
Regaleu-vos el plaer de llegir Nascuts del fang. Jo en transcric ací un fragment, per fer-vos-en venir les ganes:
Oportunista i aprofitós, ara i adés l'agró apunta el bec, allarga el coll. Punxa l'aigua, pinça un peixet que havia passat o volia passar per la boquera, i se l'engul. Així, mecànicament i monòtona, va traient tencons o llissons de l'aigua. Sense fer cap esforç d'imaginació.
Ramonet, mentre acaba de fer la volta, no el perd de vista ni un instant, fins que arriba a la séquia i comença a caminar per amunt la mota. Declaradament, avança cap a l'agró, en línia recta.
L'agró ha parat de traure peix. Sospita d'ell. No es decideix encara. El deixa acostar-se-li més. És un ocell cerimoniós, un pardalot d'aspecte presidencial. Sembla dissecat. De sobte, s'envola. Ho fa sense pressa. Escampa les ales, enormes com veles. Quasi immòbil, es posa en el vent, que el pren des de baix i el fa pujar una mica de costat. Sura penjat de les ales. Un moment encara, no sap què fer de les potes. Ni com plegar-les ni on amagar-se-les. De llargues que són.
Sense afanyar-se, posa fi al desgavell. Estira les potes arrere, en paral·lel, ben juntes, com una llarga cua, i plega el coll en forma de S sobre les espatles, entremig de les ales esteses, bategant. A poc a poc s'allunya de Ramonet, volant a molt poca alçària. Sense acalorar-se. o ha fugit. Només l'han destorbat, i se'n va. No accepta tantes confiances.
Al davant de l'agró, entremig de les herbes altes, ix de l'amagatall i s'alça dret el pare, es puja l'escopeta a la galta, contra el muscle, i l'enfila per l'ull. Bategant les ales, en el moment de més esforç, el pare l'escopeteja en dos temps, un tro per cada canó. Els grans de plom encara brumien en l'aire. Hauríeu dit que li passaven a través. Li havia fet plomes, segur.
Després del segon tro, l'agró va continuar passant, ben equilibrat, apartant-se l'aire a grans colps d'ala, per amunt els camps buits, interminables. En vol rasant, com més va més gris. A l'hora grisa del sol post.
Es difícil de tombar un agró.
Periodista: Rosella Espinós Producció: Bromera. Amb col·laboració de: Gola.
Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:
El desapercibido, d'Antonio Cabrera
Ací s'acaba tot, de Josep Piera
Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez
El nom de la rosa, d'Umberto Eco
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada