La (bona) poesia satírica també existeix

En tenim la prova en els Versos (per)versos de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys».

En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla descarada i escandalosa. [...] El seu present m'arriba en la primavera del canvi d'edat fent-me un poc més madura, més escèptica i amb més ganes de causticitat.» Ja sabem que, malauradament, no seran la panacea per a les asprors de l'existència d'Amàlia, però jo diria que el seu propòsit càustic ja és una manera positiva, i lloable, de rebel·lió. 

I per què el títol d'aquesta entrada?: La (bona) poesia satírica també existeix. De poesia presumptament satírica se n'havia fet, al País Valencià, sobretot en l'àmbit de les publicacions i els escenaris fallers. També en espais populars on importava més la rialla fàcil, normalment provocada per situacions grolleres i usos lingüístics poc acurats, que no el rigor literari o la possible reflexió incitada per l'humor intel·ligent. El filòleg i professor Jesús Peris Llorca, al pròleg del llibre boluferià que intitula, ben encertadament «Salvador Bolufer: el trobador necessari», ens hi posa en antecedents —històrics i sociolingüístics— d'aquesta manera tan esclaridora:

En la dissortada i absurda batalla de València que patírem els valencians, malauradament la poesia satírica, i les explicacions i relacions falleres, caigueren del costat del secessionisme lingüístic. Aquesta reedició tramposa dels poetes d'espardenya, amb les seues espardenyes falses de disfressa, havien convertit la poesia satírica, els registres còmics de la nostra llengua, vinculats a més a les nostres festes i tradicions, en un ariet contra la recuperació de la resta d'espais de la llengua, en una mena de tasca de corc que llançava la poesia popular contra la llengua del poble. [...]
 

Per això és tan important la figura de Salvador Bolufer —i d'altres poetes festius a les nostres comarques, com ara Pep Gonga, a la Safor—. Perquè sostingueren la poesia satírica en aquests moments crítics. Perquè entengueren que una llengua només pot ser normal si el seu ús està normalitzat en tots els registres.

Salvador Bolufer al Verger del Museu Frederic Marès de Barcelona, on interpretà poemes
d'El cantar de la burrera l'any 2009.
Francesc Vila, autor d'aquesta i de les fotografies que vénen a continuació, en va fer una crònica bonica a Vilaweb.

Però, en realitat, jo, ací i ara, només buscava una excusa per poder reproduir el colofó que, juntament amb l'escriptor Tomàs Llopis, coassessors i copresidents a parts iguals de la companyia Burrera Comprimida SA comandada per don Salvador Bolufer, vam redactar per sumar-nos d'alguna manera a la celebració de la publicació dels seus Versos (per)versos. Què és exactament això de la Burrera Comprimida SA (BUCOMSA) seria llarg d'explicar i, segurament, l'explicació, exposada en un espai com aquest, resultaria poc convincent. Si en teniu curiositat, des d'ací podreu accedir a una descripció curricular del fenomen... parateatral?, literari?, filosòfic?, sociopolític?, artístic?, humanístic?, tot alhora...?

El periodista Arturo Ruiz, des de les pàgines digitals de Marina Plaza, ens ho posa ben fàcil, i ben guapet, perquè jo ara hi puga introduir el nostre colofó per al·lusions...:

Al final del llibre, Bolufer detalla amb la profusió dels tipus ben agraïts tots aquests retalls de vida i complicitats, amb un profund reconeixement a Escrivà i Llopis, "els que m’han ensenyat a gaudir i festejar la nostra llengua i a poder-la escriure amb un mínim de dignitat". De fet, el colofó ​​de l’obra està escrit pels dos al més pur estil del Tirant lo Blanc.

Sense més preàmbuls:

Ací fineix el segon llibre
del gran poeta satíric don Salvador Bolufer,
autor i pare de la Burrera Comprimida,
monstre escènic, servidor de ningú i assot de concejals,
el qual llibre fon traduït,
repetidament d’una llengua a una altra i de l’altra
a la de més enllà i de la de més enllà a de més ençà
sense tocar-li ni una sola coma
perquè totes les llengües a què fon traduït eren una sola,
pel mateix don Salvador Bolufer
autor i responsable de tots els versos i de totes les rimes
i fins i tot de la interpretació sui generis dels diftongs.
I si altre defalt hi serà trobat ha de ser atribuït
sense contemplacions a la ignorància dels correctors.
L’equip assessor s’absté per motius d’espai d’elogiar
el llorejat autor i afirma, finalment,
que si en aquest llibre hi ha posades algunes coses
que no siguen tan políticament correctes
com caldria esperar d’un autor
el nom del qual sempre ha d’anar
—i hi va ací—
precedit pel tractament de «don» ha estat fet expressament.
I deixa a la lliure interpretació de cadascú
les conseqüències morals de tals excessos.*

(*) N. dels c. (Nota dels colofonistes): signen aquest colofó en Tomàs Llopis Guardiola i na Maria Josep Escrivà Vidal, coassessors i copresidents, a parts iguals, de Burrera Comprimida SA (Bucomsa), que també volien dir la seua en algun lloquet d’aquest llibre signat per don Salvador Bolufer, i només hi han trobat aquest petit racó en l’última de les 189 pàgines dedicades a reproduir versos perversians.

Després dels anys, m'ha agradat retrobar aquesta imatge on, entre el públic distingit del verger del Marès, hi he pogut reconèixer els poetes Francesc Garriga (oooh, quin enyor, senyor Garriga!) i el Jaume Pons Alorda, amb cara jove de bon xiquet. Mireu-los just a sota del colze dret del trobador Bolufer.

Per últim, no puc estar-me d'adjuntar a aquestes línies un petit tast, en format de recitació radiofònica perpetrada per mi mateixa, d'un poema de Versos (per)versos, titulat «The bleda for president» que arranca amb aquesta estrofa:

Tinc oberta una ferida
d’una pena enterbolida
que em rebenta la moral.
Passa el temps... Ningú em convida
a guarnir la meua vida
amb un càrrec oficial.

I amb aquest gest, senzillament, voldria agrair al trobador pegolí tant de temps de burlar i plantar cara als «bufanúvols poderosos i als llepaires indecents», amb paraules esmolades, amb accions desvergonyides i amb l'enginy desacomplexat que l'ha caracteritzat des de fa dècades i el caracteritza encara. Llarga vida a la Burrera, i a totes les seues maneres d'expressió, senyor Salvador Bolufer!

Motiu de la contraportada de Versos (per)versos ideat per Josep Olaso.

 

AUGUST GARCIA ENS HA CONCEDIT EL PREMI PONS

Ja fa uns dies que el company de lletres August Garcia, des del seu bloc Rapsòdia va tenir a bé distingir aquest PV —que ja sabeu que són les inicials de Passa la vida, però són també un homenatge submergit al nom del nostre País, el Valencià, que alguns capdesuros volen demonitzar—; dic que August, amb tota la seua amabilitat incorporada, ens va concedir el Premi Pons, i jo encara no havia tingut temps d'agrair-li oficialment, i a la vista de tothom, aquesta distinció, que, segons el guardonador, respon a la motivació següent:

«Per la sensibilitat que destil·len els seus escrits i poemes, per les seves reflexions, per l'amor a la poesia i les ganes de difondre-la arreu des del seu raconet del País Valencià.»

Heus ací la prova gràfica de la generositat de l'August.

I, clar, com us podeu imaginar, aquesta justificació em va arribar al cor i em va deixar desarmada. Més encara quan, encuriosida per saber què és això del «Field of Excellence» que exhibeix el diploma acreditador, em vaig trobar amb aquesta curiosa i divertida explicació de l'origen del premi —que, amb el nom tot complet és Primer Premi Anual Pons per l'Excel·lent Tasca en el Camp de l'Excel·lència— i de les condicions que el regeixen. Mireu-ho ací.

Després de l'agraïment, necessari i sincer, i després de l'honor que significa que el Passa la vida siga considerat amb totes aquestes excel·lències excel·lents..., arriba el moment que, a mi, m'acomboia més encara, si cap, que és donar a conèixer els dos blocs que, amb l'excusa d'aquest guardó del Pons's Blog, m'agradaria defensar a capa i espasa tot al llarg i a l'ample de l'infinit univers dels blocs/blogs.

El primer: per la seua temàtica compromesa amb la situació de les persones diferents; pel seu plantejament original, simpàtic i amb molt de sentit de l'humor, a pesar de les dificultats que, sovint, ha de superar la seua protagonista; pel compromís amb la situació social, i de retop, política, del País Valencià. I, en resum, perquè la Carme es fa de voler, i al final, tots i totes som la Carme, i les criatures que es troben en una situació pareguda a la seua, per a Me das un beso bonita?:

És important que llegiu el perquè del títol d'aquest bloc, explicat per la seua autora: «Sóc Carme. Ara tinc 14 anys. Vaig nàixer a la ciutat de València el 9 del 9 del 99 amb 9 dits als peus. Des del primer moment mon pare i ma mare van intuir que jo seria diferent. Un dia Rita Barberà* em va dir: “me das un beso bonita” —amb eixa veu que té— i jo em vaig negar. Este blog sols vol que ho passeu bé amb les meues històries personals.» Doncs, ja ho sabeu: no deixeu de visitar-lo de tant en tant.

(*) Aclariment per a tota aquella gent que no ha vist mai Canal 9: R. B. és l'alcaldessa de València (PP) des de l'any 1991. Carme, i alguna altra gent, esperem que, al pròxim mes de maig, se li acabe el regnat.

I el segon bloc que voldria destacar amb el Premi Pons és el de l'infatigable periodista, escriptor, gestor cultural, i polifacètic en general, Jovi Lozano-Seser, valencià de la Marina ell, però amb una ment oberta, brillant, lúcida, ocurrent, àgil i encarada a tots els focus d'interès del món mundial. Per al seu Calcetins desparellats, amb admiració:

Fins ací avui aquest lliurament celebratori, agraït i espere que convincent. Un últim detall molt important, per als blocaires que, com la Carme o com el Jovi, participeu de l'excel·lentíssim honor concedit pel Pons's Blog. I és que «els dos blocs premiats no tinguin relació entre ells, és a dir, que siguin dos blocs dels quals veieu que no es comenten l’un a l’altre.» Es el cas, que jo sàpiga, del Me das un beso bonita? i de Calcetins desparellats. A partir d'ara, però, ja us podeu abraçar efusivament, i sense cap contemplació.  

I per últim, com és preceptiu en aquest tipus de lliuraments: enhorabona als guardonats, llarga vida als blocs respectius, moltes gràcies a totes les persones que participeu de l'apassionant món dels blocs. I, amb permís, i per la part inicial de guardonada que em correspon: dedique el meu Premi Pons a la gran família de Burrera Comprimida SA (Bucomsa) —gran en extensió i en importàncies— dintre dels dominis de la qual s'allotja i es malcria aquest nostre Passa la vida (PV). 

Salut, i alegries a cabassos.

JOSEP BASSET, EL SENYOR DE LA FERRALLA

Sempre que en té ocasió, Josep Basset (Benifairó de la Valldigna, 1948) recorda que la seua formació és autodidacta, i així vol que se'l considere: un autodidacta que presumeix d'haver-se sabut acostar a gent que sap més que ell. Abans d'escultor del ferro, i de ressuscitador d'objectes morts, Basset finalitzà estudis primaris i fou tabaleter, amb el seu pare, que era dolçainer. També es dedicà a collir taronges, fou mecànic, soldador de cadires platgeres, obrer en la indústria de la fusta, llaurador intermediari entre l'amo i els jornalers... Fins que arribà a Santa Fe, al terme del Verger de la Marina Alta, País Valencià, l'any 1976, de la mà de Dea (Adela), que des d'aleshores és la seua dona. Allà va establir el seu lloc de treball.

El rostre d'un home compost amb imants sobre una peça de fontaneria.

I allà el visitàrem fa unes setmanes, en una espècie d'obrador prodigiós enmig d'un terme immens, on Basset practica l'art —o la màgia, que jo encara no ho tinc del tot clar—, de transformar les deixalles inservibles en objectes retornats a la vida amb personalitat nova, particularíssima; i la ferralla rebutjada, en escultures, figures, intervencions, estris remodelats a partir de l'instint inquiet, de la intuïció deixada anar sense posar-li traves, i de la ment heterogènia d'aquest transformista de la matèria. «Una persona lliure amb una obra igualment lliure, sense prejudicis» en paraules dels artistes, i amics, Anna Moner i Sebastià Carratalà.

Al bloc Burrera Comprimida en vàrem publicar una entrada no fa massa temps, fruit d'aquesta visita al temple pagà de Santa Fe. I just perquè admire, en Basset, aquella personalitat artística lliure i desacomplexada, perquè aplaudisc la seua humilitat —(quasi) sempre humils, els més grans, quines coses!— i perquè me l'estime com a persona, no vull deixar d'instal·lar també ací aquell post que hi titulàrem Josep Basset, el senyor de la Ferralla, des d'on es pot conèixer una miqueta més la persona, algunes de les seues obres, i també una petita mostra de les reflexions/descripcions escrites amb què les acompanya.

Josep Basset, en acció. Santa Fe (el Verger, la Marina Alta, País Valencià).
Desembre de 2013.

I així, com qui no vol la cosa, puc aprofitar l'avinentesa per a donar a conèixer aquest petit tresor que Josep Basset va compondre per a mi l'any passat... O, millor dit, que Josep Basset va compondre, per a la meua germana bessona, Sóc Qui Sóc, la qual donà la cara per mi a través de fèisbuc durant un temps, en un exercici de doble personalitat que començà per ser una manera de mantenir-hi una certa privacitat buscada, i acabà esdevenint un joc divertit i entranyable per a les dues bessones, i crec que també per al seu cercle d'amistats. Ara, la meua estimada Sóc Qui Sóc subscriu tot el que faig des de l'ombra, mentre que jo he decidit donar-li veu a la xarxa feisbuquera amb nom i cognom propis. Basset li va voler dedicar aquesta preciosa figura, i jo me la guarde en una prestatgeria de casa, ben a la vista de mi mateixa, i, sobretot, molt molt molt agraïda amb la deferència del senyor de la ferralla, i amb la seua personal interpretació de la fraternal parella SQS / MjE. Les dues n'estem pagadíssimes, per tan noble complicitat.

«La font d'art d'on sempre bec procedeix de matèries inservibles i mortes. No em serveixen mai aquells objectes o matèries que encara tenen ús de vida o que siguen comprades noves. SQS són unes lletres de marbre retallades al xorro d'aigua i arreplegades amb el consentiment del seu amo, d'una indústria metal·lúrgica important de la Safor.
És un assemblatge de lletres nobles negres com una il·lusió trencada, formant un pseudònim literari estimat, tot apegat amb cola ràpida que forma, alhora, tot junt,
un animalet domèstic volgut.»
Josep Basset, desembre de 2012.