JOSEP BASSET, EL SENYOR DE LA FERRALLA

Sempre que en té ocasió, Josep Basset (Benifairó de la Valldigna, 1948) recorda que la seua formació és autodidacta, i així vol que se'l considere: un autodidacta que presumeix d'haver-se sabut acostar a gent que sap més que ell. Abans d'escultor del ferro, i de ressuscitador d'objectes morts, Basset finalitzà estudis primaris i fou tabaleter, amb el seu pare, que era dolçainer. També es dedicà a collir taronges, fou mecànic, soldador de cadires platgeres, obrer en la indústria de la fusta, llaurador intermediari entre l'amo i els jornalers... Fins que arribà a Santa Fe, al terme del Verger de la Marina Alta, País Valencià, l'any 1976, de la mà de Dea (Adela), que des d'aleshores és la seua dona. Allà va establir el seu lloc de treball.

El rostre d'un home compost amb imants sobre una peça de fontaneria.

I allà el visitàrem fa unes setmanes, en una espècie d'obrador prodigiós enmig d'un terme immens, on Basset practica l'art —o la màgia, que jo encara no ho tinc del tot clar—, de transformar les deixalles inservibles en objectes retornats a la vida amb personalitat nova, particularíssima; i la ferralla rebutjada, en escultures, figures, intervencions, estris remodelats a partir de l'instint inquiet, de la intuïció deixada anar sense posar-li traves, i de la ment heterogènia d'aquest transformista de la matèria. «Una persona lliure amb una obra igualment lliure, sense prejudicis» en paraules dels artistes, i amics, Anna Moner i Sebastià Carratalà.

Al bloc Burrera Comprimida en vàrem publicar una entrada no fa massa temps, fruit d'aquesta visita al temple pagà de Santa Fe. I just perquè admire, en Basset, aquella personalitat artística lliure i desacomplexada, perquè aplaudisc la seua humilitat —(quasi) sempre humils, els més grans, quines coses!— i perquè me l'estime com a persona, no vull deixar d'instal·lar també ací aquell post que hi titulàrem Josep Basset, el senyor de la Ferralla, des d'on es pot conèixer una miqueta més la persona, algunes de les seues obres, i també una petita mostra de les reflexions/descripcions escrites amb què les acompanya.

Josep Basset, en acció. Santa Fe (el Verger, la Marina Alta, País Valencià).
Desembre de 2013.

I així, com qui no vol la cosa, puc aprofitar l'avinentesa per a donar a conèixer aquest petit tresor que Josep Basset va compondre per a mi l'any passat... O, millor dit, que Josep Basset va compondre, per a la meua germana bessona, Sóc Qui Sóc, la qual donà la cara per mi a través de fèisbuc durant un temps, en un exercici de doble personalitat que començà per ser una manera de mantenir-hi una certa privacitat buscada, i acabà esdevenint un joc divertit i entranyable per a les dues bessones, i crec que també per al seu cercle d'amistats. Ara, la meua estimada Sóc Qui Sóc subscriu tot el que faig des de l'ombra, mentre que jo he decidit donar-li veu a la xarxa feisbuquera amb nom i cognom propis. Basset li va voler dedicar aquesta preciosa figura, i jo me la guarde en una prestatgeria de casa, ben a la vista de mi mateixa, i, sobretot, molt molt molt agraïda amb la deferència del senyor de la ferralla, i amb la seua personal interpretació de la fraternal parella SQS / MjE. Les dues n'estem pagadíssimes, per tan noble complicitat.

«La font d'art d'on sempre bec procedeix de matèries inservibles i mortes. No em serveixen mai aquells objectes o matèries que encara tenen ús de vida o que siguen comprades noves. SQS són unes lletres de marbre retallades al xorro d'aigua i arreplegades amb el consentiment del seu amo, d'una indústria metal·lúrgica important de la Safor.
És un assemblatge de lletres nobles negres com una il·lusió trencada, formant un pseudònim literari estimat, tot apegat amb cola ràpida que forma, alhora, tot junt,
un animalet domèstic volgut.»
Josep Basset, desembre de 2012.