L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.

Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada:





En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge».

En aquest blog n'he parlat alguna altra vegada. Ara només vull deixar constància per escrit que L'Home del Capell de Palla ja és una realitat en format llibre + DVD, amb aquest text amb què es clou la publicació, on he volgut fer memòria de la gènesi d'aquest treball literari i escènic i expressar, en forma de dedicatòria final, l'esperit que l'impulsa. Les imatges, realitzades amb arena, que il·lustren l'entrada i el llibre, són d'Amadeu Vives. Van ser fotografiades per Natxo Francés. Es van fer a Pedreguer (la Marina Alta) l'abril de 2014.

Els músics, intèrprets i autors de les melodies originals de L'Home del Capell de Palla:
Àlex Velázquez (piano), Cristina Martí i Xavi Richart (dolçaines).

 

Un bon dia em va trucar la músic i bona amiga Cristina Martí Morell, amb la intenció d’involucrar-me en un projecte col·lectiu que havia de combinar música de piano i de dolçaina amb una animació plàstica amb arena, projectada en escena sobre una pantalla. Tot això executat a partir d’un conte narrat en directe, que hi hauria de funcionar com a fil conductor i que era l’aportació personal que se’m requeria per a la causa multidisciplinària. Així, música, plàstica i literatura s’havien d’harmonitzar sobre un escenari, amb un objectiu estètic, lúdic i, a més a més, solidari. Perquè els beneficis de l’espectacle, que vam estrenar el 14 d’abril de 2012 a l’Espai Cultural de Pedreguer, anaven destinats a diverses associacions d’ajuda a persones discapacitades. Al voltant de 400 persones ompliren la sala de gom a gom aquell dia. L’Home del Capell de Palla no podia començar a pedalar amb millor peu.

Feia anys que una primera versió del conte dormia en un calaix. D’allí va ressorgir la nit que, per primera vegada, vaig explicar a l’artista Amadeu Vives que el nostre protagonista viatjava a cavall d’una bicicleta i que duia un gran capell de palla al cap. A Amadeu, se li van encendre dues llumetes als ulls imaginant com el dibuixaria amb l’arena. En aquell moment vaig notar com, després de tant de temps, l’Home del Capell de Palla tornava a respirar.

Amadeu Vives dibuixa amb l'arena fins i tot en l'aire. Fotografia de Natxo Francés.

Volem dedicar el nostre espectacle a tota la gent que fa art i fa cultura, i treballa educant sensibilitats i consciències en nom del dret a ser més lliures, a viure més intensament, a gaudir de la bellesa i a créixer, en definitiva, com a éssers humans. En aquests temps en què se’ns vol fer creure que tot això són futilitats i valors a la baixa, nosaltres reivindiquem el dret a somniar, que és sinònim d’obrir un camí de vivències infinites que només depenen de la nostra voluntat.

Tornem al principi: el periodista Zequi Castellano ha volgut dedicar un dels seus Tercera persona del singular, el programa que dirigeix a Ràdio l'Om de Picassent, a L'Home del Capell de Palla. Hi vam conversar molt a gust en una d'aquelles entrevistes pausades i tan ben elaborades que tan estranyes són ja en la majoria dels mitjans, sotmesos al ritme trepidant del món actual. Gràcies, Zequi, per posar el teu temps valuós a disposició d'aquestes causes impagables.

PER A TOTES I TOTS AQUELLS QUE EN LO SOMNI ES DELITEN, L'HOME DEL CAPELL DE PALLA

Per a la petita i gran amiga Àngela Gadea Guixot

Fa just una setmana, el 8 de novembre passat, representàvem L'Home del Capell de Palla a l'imponent auditori de Teulada-Moraira. L'espectacle va estar programat com a clausura del X Aniversari de la Colla el Falçó, Associació de dolçainers i tabaleters de Teulada, i des de la mateixa colla es va presentar en la seua doble estructura: en una primera part, un concert protagonitzat per Xavier Richart i Cristina Martí a la dolçaina, i Àlex Velázquez al piano, amb la intervenció especial de Dora Martí i Carlos Linares com a balladors. Escolteu i mireu-los ballar ací el Bolero de l'Alcúdia, si us abelleix, en una gravació feta l'abril passat a Pedreguer.

Dora Martí Morell i Carlos Linares Bañón, balladors,
acompanyats pel pianista Àlex Velázquez.

A la segona part —també en paraules de l'organització falçonera— «s'hi representà L'Home del Capell de Palla, un espectacle el fil narratiu del qual és un relat de la poeta i escriptora Maria Josep Escrivà, que relata la història d'un personatge que solament existeix en somnis. La narració va acompanyada de l’animació amb il·lustracions fetes amb arena per Amadeu Vives i la música de piano i dolçaina interpretada [com a la part primera] per Xavier Richart, Cristina Martí i Àlex Velázquez.»

Aquests som l'Amadeu Vives i jo mateixa, donant vida sobre l'escenari a L'Home del Capell de Palla, en la doble i paral·lela realització de la il·lustració i la paraula oral. Una experiència que, personalment, no hauria pogut imaginar ni en el més bell dels somnis d'aquest personatge de ficció:

«[...] si l’hoste que l’acull se sent satisfet amb la vida, l’Home del Capell de Palla hi pot estar-se esplèndidament. Té un espai net i ample on vagarejar a gust, i s’hi deixa portar per la sort. Un somni duu a un altre somni, i coneix desitjos nous, i l’alè que el transporta quasi li sembla infinit, com els camins que recorre en bicicleta, que van i vénen a la seua voluntat. Aleshores arriba la part més interessant. Perquè a poc a poc van mostrant-se fragments de la vida que ell ha traspassat, dels dies més recents, dels més recòndits i, fins i tot, de dies que encara no han arribat. I és que aquesta és la principal virtut dels somnis: que ocorren fora del temps, on res ni ningú no té autoritat per a dirigir-los ni per a recriminar-los. Lleugers, lliures com una ploma estovada. Imprevisibles com l’Home del Capell de Palla.»

Si us ve de gust llegir el conte complet, hi podeu accedir des d'ací.

El mag de l'arena, l'artista Amadeu Vives, en una foto preciosa d'un altre mag de la imatge, el fotògraf Natxo Francés.

Com no podia ser d'altra manera, vàrem dedicar el nostre Home del Capell de Palla «a totes i tots aquells que en lo somni es deliten», però, en aquest cas concret, i molt especialment, a algunes persones presents a la sala que, per motius i circumstàncies diverses, ho necessitaven amb una urgència major. Aquella dedicatòria, que acaba estampada en l'arena en cada representació, va associada a uns versos d'Ausiàs March que la protagonista femenina del conte llig en un moment en què està a punt de quedar-se dormida, i per tant, d'entrar en contacte —oníric— amb aquell home que sap, i sabem, que «només existeix en els somnis dels altres»:

Així amor em revela els prodigis
que els savis no abasten a comprendre,
i, quan ho dic, ells neguen els meus mots,
donant a entendre sols que dic follies.

Una setmana després, m'acompanya l'eco d'aquests versos recitats dalt d'un escenari d'un auditori amb les condicions de so més favorables amb què m'he trobat mai. Ho vàrem gaudir i ho vàrem compartir amb quasi cinc-centes persones amabilíssimes i generoses. Com també m'acompanya l'eco que perdura, en un raconet instal·lat en uns dominis que pertanyen mig al cor i mig a l'enteniment, d'aquella nota del piano d'Àlex Velázquez que es perd en un silenci esborronador, abans de donar pas a aquesta versió, crec que sublim, interpretada per Xavi Richart i per Cristina Martí. És d'aquelles coses que crec que s'han d'escoltar.

La gravació d'aquest vídeo també es va fer a l'Espai Cultural de Pedreguer,
l'abril de 2014.

Però allò que vindrà amb mi per sempre més, i que ja forma part del meu repertori de vivències especials associades amb aquesta aventura artística col·lectiva, té el nom d'una personeta jove: Àngela Gadea Guixot, que em va venir a saludar, acompanyada de la seua família, en acabar l'espectacle. I que em consta que feia anys aquell dia 8 de novembre i havia demanat a sa mare, com a desig i regal d'aniversari, anar a Teulada a veure el nostre L'Home del Capell de Palla. No cal dir que la regalada, pels quatre costats i sense cap mena de dubte, hi vaig ser jo, amb aquell bell gest de pura admiració. Una abraçada, petita gran amiga, que, amb el teu permís, farem extensible a tota la família sencera.

Equip homecapeller encarat a un espill, moments abans de l'actuació del dia 8 de novembre de 2014 a Teulada. Autofoto.
D'esquerra a dreta, Carlos Linares, Cristina Martí, Àlex Velázquez, Amadeu Vives, Xavi Richart, M. J. Escrivà. En la línia inferior central, Dora Martí.

ADDENDA (24 de setembre de 2015)

Per fi podem ensenyar el vídeo-tràiler promocional de L'Home del Capell de Palla. Ara sí, una petita mostra (01.35 min) on s'ajunta la música, la imatge i la veu.

Agraïm molt sincerament la col·laboració d'Alexandra Pérez, i d'Àngels Selfa en aquest treball.

Video promocional de L'Home del Capell de Palla. Un espectacle del grup Onades en què l'art, la música, la paraula i la dansa esdevindran un somni real.
Piano: Àlex Velázquez.
Dolçaines: Xavi Richart i Cristina Martí.
Animació amb arena: Amadeu Vives.
Narració: Maria Josep Escrivà.
Balladors: Dora Martí i Carlos Linares.

àià produccions: angels.selfa@gmail.com

PETITA TREVA PER A LA TENDRESA

Avui que han canviat l'hora he volgut experimentar sobre la meua pròpia persona una experiència d'aquelles de ciència-ficció fetes realitat. Em vaig gitar anit sense endarrerir el rellotge. Tenia molta falta de dormir i, per tant, em vaig programar l'alarma del mòbil per tal que sonara set hores després. A les set —hora del telèfon encara, perquè el meu no s'actualitza a soles— ha sonat el pit-pit, pit-pit... L'he aturat, he endarrerit l'hora, he tornat a programar l'alarma una hora més tard i he continuat dormint. I quan ha tornat a fer pit-pit, pit-pit..., era la mateixa hora que la primera vegada que ha sonat! Passa només una vegada l'any, però quina sensació poderosa de domini sobre el temps!

Detall d'una il·lustració de Pau Àlvarez, per al poema titulat "Cançó de bressol".

Amb el diumenge així de ben encarat, he pensat que era un bon moment per a compartir un d'aquells petits detalls que naixen un dia acompanyats d'estrella, i que no tenen més pretensió que la d'arribar allà on guardem les emocions més netes, les menys enrevessades o conflictives. Aquelles que, en un moment donat, ens omplin de pau —cosa que, per cert, les circumstàncies externes ens posen cada vegada més difícil—, i de senzilles com són ens revelen les coses realment importants de la vida. Què és, sinó, la certesa íntima d'estimar i de sentir-se estimat?

JE DORS

La lune est belle,
Les étoiles brillent
Et moi, toute seule dans mon coin
Je dors.

Eh, toi, tout là-bas,
Tu m'aimes?
Oui, je suis sûre que tu m'aimes.

[La lluna és bella,
les estrelles brillen
i jo, tota sola al meu racó,
dorm.

Eh, tu que estàs tan lluny,
m'estimes?
Sí, estic segura que m'estimes.]

Lletra: Charlotte Kalpakis
Música: Hugo Mas

Li vaig sentir, a l'Hugo Mas, aquesta petita i tendra cançó de bressol, l'estiu de 2009, durant un dels actes oberts de la Universitat d'Estiu de Gandia, quan encara la UEG oferia una programació engrescadora. Hugo hi va explicar que l'autora de la lletra era una xiqueta francesa de sis anys. No sé si la dada és real o no ho és. Però siga veritat o invenció literària, el que està clar és que atribuir aquesta vivència estimatòria a una criatura magnifica la puresa del sentiment. I fa una mica d'enveja, aquella seguretat amb què la presumpta Charlotte confia en l'amor i en l'ésser que l'estima. O no...?

Si us ve de gust, en aquest enllaç a un vídeo d'una actuació en directe a l'Horiginal de Barcelona (2009), l'autor explica l'origen de la cançoneta. És bastant més dilatada l'explicació de l'anècdota d'on parteix el "Je dors" que la cançó mateixa.

Amb tota la meua vanitat, vaig pensar que aquella vivència poètica tan intensa mereixia completar-se amb algunes paraules més. I així en vaig escriure la meua versió particular, del poema de Charlotte Kalpakis musicat i interpretat per Hugo Mas:

CANÇÓ DE BRESSOL

     A partir del tema “Je dors”
     del cantautor Hugo Mas


Fora, la lluna és bella aquesta nit.
Quantes estrelles, mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!
Jo sola, en aquest racó de casa,
sempre em pregunte abans d'adormir-me
si tu, tan lluny de mi, m’estimes.

I sí, estic segura que també
m’estimes,
perquè en aquesta pau sense distàncies,
a poc a poc m’adorm com una criatura
que, al murmuri d’una cançó de bressol,
tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls... 

     

Li'l vaig donar a conèixer, a Cristina Martí, amiga estimadíssima, guitarrista (i també dolçainera), i sobretot persona d'una sensibilitat idònia per a posar música al poema en versió ampliada. En un parell d'ocasions, l'hem fet en directe, amb la seua música original i la meua lletra basada en la del duo Kalpakis-Mas. I fa uns dies, quan Cristina va complir 30 anys, li'l vaig voler regalar, el poema, el sentiment que conté i els bons records que ens hi uneixen. El company de professió i de devocions Pau Àlvarez López, el va adornar dintre d'aquesta atmosfera blavosa i naïf. I el conjunt celebratori va quedar així. No sé què en pensareu, però jo crec que, tot plegat, deu ser bastant paregut a la immensa felicitat petita que va inspirar la lletra de la xiqueta Charlotte Kalpakis amb la qual, en alguns moments beneïts, jo m'hi sent identificada. Gràcies a totes i a tots els qui hi teniu alguna cosa a veure.

Així va quedar la "Cançó de bressol", amb el decorat de Pau Àlvarez, i amb la dedicatòria a Cristina Martí. De tant en tant, enmig de tants despropòsits com ens atabalen, està bé concedir-se una petita treva per a la tendresa. O no?