Avui que han canviat l'hora he volgut experimentar sobre la meua pròpia persona una experiència d'aquelles de ciència-ficció fetes realitat. Em vaig gitar anit sense endarrerir el rellotge. Tenia molta falta de dormir i, per tant, em vaig programar l'alarma del mòbil per tal que sonara set hores després. A les set —hora del telèfon encara, perquè el meu no s'actualitza a soles— ha sonat el pit-pit, pit-pit... L'he aturat, he endarrerit l'hora, he tornat a programar l'alarma una hora més tard i he continuat dormint. I quan ha tornat a fer pit-pit, pit-pit..., era la mateixa hora que la primera vegada que ha sonat! Passa només una vegada l'any, però quina sensació poderosa de domini sobre el temps!
Detall d'una il·lustració de Pau Àlvarez, per al poema titulat "Cançó de bressol". |
Amb el diumenge així de ben encarat, he pensat que era un bon moment per a compartir un d'aquells petits detalls que naixen un dia acompanyats d'estrella, i que no tenen més pretensió que la d'arribar allà on guardem les emocions més netes, les menys enrevessades o conflictives. Aquelles que, en un moment donat, ens omplin de pau —cosa que, per cert, les circumstàncies externes ens posen cada vegada més difícil—, i de senzilles com són ens revelen les coses realment importants de la vida. Què és, sinó, la certesa íntima d'estimar i de sentir-se estimat?
JE DORS
La lune est belle,
Les étoiles brillent
Et moi, toute seule dans mon coin
Je dors.
Eh, toi, tout là-bas,
Tu m'aimes?
Oui, je suis sûre que tu m'aimes.
[La lluna és bella,
les estrelles brillen
i jo, tota sola al meu racó,
dorm.
Eh, tu que estàs tan lluny,
m'estimes?
Sí, estic segura que m'estimes.]
Lletra: Charlotte Kalpakis
Música: Hugo Mas
Li vaig sentir, a l'Hugo Mas, aquesta petita i tendra cançó de bressol, l'estiu de 2009, durant un dels actes oberts de la Universitat d'Estiu de Gandia, quan encara la UEG oferia una programació engrescadora. Hugo hi va explicar que l'autora de la lletra era una xiqueta francesa de sis anys. No sé si la dada és real o no ho és. Però siga veritat o invenció literària, el que està clar és que atribuir aquesta vivència estimatòria a una criatura magnifica la puresa del sentiment. I fa una mica d'enveja, aquella seguretat amb què la presumpta Charlotte confia en l'amor i en l'ésser que l'estima. O no...?
Si us ve de gust, en aquest enllaç a un vídeo d'una actuació en directe a l'Horiginal de Barcelona (2009), l'autor explica l'origen de la cançoneta. És bastant més dilatada l'explicació de l'anècdota d'on parteix el "Je dors" que la cançó mateixa. |
Amb tota la meua vanitat, vaig pensar que aquella vivència poètica tan intensa mereixia completar-se amb algunes paraules més. I així en vaig escriure la meua versió particular, del poema de Charlotte Kalpakis musicat i interpretat per Hugo Mas:
CANÇÓ DE BRESSOL
A partir del tema “Je dors”
del cantautor Hugo Mas
Fora, la lluna és bella aquesta nit.
Quantes estrelles, mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!
Jo sola, en aquest racó de casa,
sempre em pregunte abans d'adormir-me
si tu, tan lluny de mi, m’estimes.
I sí, estic segura que també
m’estimes,
perquè en aquesta pau sense distàncies,
a poc a poc m’adorm com una criatura
que, al murmuri d’una cançó de bressol,
tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls...
Li'l vaig donar a conèixer, a Cristina Martí, amiga estimadíssima, guitarrista (i també dolçainera), i sobretot persona d'una sensibilitat idònia per a posar música al poema en versió ampliada. En un parell d'ocasions, l'hem fet en directe, amb la seua música original i la meua lletra basada en la del duo Kalpakis-Mas. I fa uns dies, quan Cristina va complir 30 anys, li'l vaig voler regalar, el poema, el sentiment que conté i els bons records que ens hi uneixen. El company de professió i de devocions Pau Àlvarez López, el va adornar dintre d'aquesta atmosfera blavosa i naïf. I el conjunt celebratori va quedar així. No sé què en pensareu, però jo crec que, tot plegat, deu ser bastant paregut a la immensa felicitat petita que va inspirar la lletra de la xiqueta Charlotte Kalpakis amb la qual, en alguns moments beneïts, jo m'hi sent identificada. Gràcies a totes i a tots els qui hi teniu alguna cosa a veure.
Molt bonics els detalls. Quan hauran passats uns anys, més ho seran encara.
ResponEliminaHo dius pels sis anys de la xiqueta, que si de veritat existeix ja en deu tenir deu o onze? O pels trenta anys de la Cristina? O per què? Siga pel que siga, gràcies per deixar-te caure per ací.
EliminaBalç del desig
ResponEliminala nit obre el camí
que clou el cercle
Benvolgut Carles: et confesse, així a cara descoberta, que he buscat la paraula "balç": cingle, timba, precipici. Tu i les teues píndoles magistrals d'expressió i d'emoció poètiques! Quina agudesa! Crec que el vertigen del teu desig i la serenitat del meu es complementen de manera perfecta. En el teu haiku, hi veig aquell urobor (la serp que es menja la cua) que és el propi desig inacabable, com el cercle que no té principi ni final. No ho sé... M'ha vingut això al cap. Els teus versos mai no em deixen indiferent. Gràcies!
EliminaUrubor!! Veus? Tu també m'ensenyes, a mi, paraules (a més de sensibilitat poètica)
EliminaDes d'ara hi ha un altre motiu per a tencar els ulls cada nit amb la felicitat i la inocència d'una persona de meravellosa de sis anys. Quan podem aprendre si només els ulls "tancats" ......... Preciós. Eduard
ResponEliminaJa veus, Eduard: és el privilegi d'aquells moments sublims, en pau amb nosaltres mateixos, on algunes certeses necessàries se'ns revelen, segurament perquè les necessitem trobar. Si aquest poema innocent t'ha fet vibrar alguna emoció, ja m'hi sent afalagada. Salut, amic!
EliminaEn una setmana d'aquelles estressants com poques, la vivència/poema que has compartit ens ajuda a posar les coses al seu lloc. Quina sort de poema!
ResponEliminaAi..., que bé que m'ho digues! Amb aquesta finalitat vaig decidir fer l'entradeta. Primer, per a posar-me les meues pròpies coses al seu lloc..., ho reconec, en pla egoista total. I després, si alhora ha sigut útil per a algú més, com tu...: més contenta que una xiqueta amb sabates noves! Què els donen de menjar, a la gent de la teua comarca, que són capaços d'estressar-te a tu? No m'ho puc creure!
EliminaSi hi ha una cosa que envejo de les criatures, és la facilitat que tenen per somiar. Això els fa poetes, saben com deixar-se anar. Són ells i allò que senten: paraules netes i vives.
ResponEliminaUna entrada bressol preciosa, gràcies.
Jo intente assemblar-me tant com puc a les criatures, en la vida i en la literatura. Crec que és una de les poques possibilitats factibles que tenim de ser lliures, i de concedir-nos quan ho necessitem allò que la realitat, precisament, s'encarrega de negar-nos.
EliminaGràcies a tu, Eva, per visitar aquest lloc, que ja me'l sent com una casa compartida.