No hi ha mans: no plou. Ha acabat la primera setmana d'octubre, amb temperatures de vora 30º al migdia, i sense ploure. Sóc conscient que molta gent considera que això és fer «bon temps», i contra gustos no hi ha res escrit. Els mitjans de comunicació sobretot, i especialment els valencians, parlen en termes d'«amenaça» o de destrossa, quan les previsions assenyalen pluja («saquen los paraguas, que el cielo amenaza con llover», «este fin de semana se estropea el tiempo», o bé «el tiempo cambia a peor»), per no fer al·lusió —perquè m'entren picors quan ho pense— al sensacionalisme amb què la RTVV —el que en queda— tracta els episodis de pluja com si ploure a les nostres latituds en determinades èpoques de l'any, fins i tot quan ho fa de manera torrencial, fóra un indici apocalíptic comparable, per exemple, a la caiguda d'un meteorit. I després encara voldrem fer esclata-sangs a la muntanya!
 |
Una imatge presa des del balcó de casa, un dels últims dies de l'agost passat. Des d'aleshores ja no ha plogut com déu mana. |
Supose que, la culpa, la té el model d'explotació turística que ens hem fabricat, a base de desitjar i de beneir les insolacions, els estiu tòrrids, les plàcides sequedats desèrtiques. Jo no puc evitar que se'm remoga alguna cosa per dins, quan passen setmanes i no cau una gota d'aigua, quan es gira ponent en comptes de llevant, i quan, cada matí des de fa dies i dies, passe a vora de séquies, rius i barrancs així de desolats:
Això és un fragment esquarterat del barranc del Vadell, afluent del riu Vaca que tinc entès que naix a prop d'on vaig fer la foto, exactament al clot de la Font, de Tavernes de la Valldigna. Primera setmana d'octubre de 2013.
Molts pobles arrelats encara a la terra, conscients de la necessària fecunditat que hi aporta l'aigua, adoren divinitats relacionades amb la pluja. Més o menys el mateix és el que fan, en cas de dificultat extrema, aquelles i aquells catòlics que entonen càntics al cel i trauen santets en processó per guanyar-se la benevolença del gremi dels qui tenen influència sobre els fenòmens meteorològics. No serviria la meua fe precària per fer força en aquesta empresa supraterrenal, i tanmateix, reconec que, fa unes setmanes, mentre passejava per les muntanyes del Pallars, se'm va figurar un bon presagi trobar-me una ermiteta, els orígens de la qual es remunten al segle X, dedicada a l'advocació de sant Lliser, «el sant que fa ploure».
 |
Ermita d'origen romànic, entre clars i ombres, a Bordes de Virós, Pallars Sobirà. |
 |
Amb la influència tan pròxima de sant Lliser, una no es va estranyar de trobar-hi un bosc exultant de colors, d'humitats, de bolets, de les aromes pròpies d'una muntanya contínuament regada per la pluja. |
Necessàriament, la simpatia pluvial s’ha traspassat també
als llibres. No sé si es tracta de predisposició o d’un valor afegit, però el
ben cert és que alguns dels llibres amb més encant, algun dels moments de major
plaer en les lectures ha contingut en algun lloc l’amulet benèfic de la pluja.
Coneixeu el principi d’aquella novel·la d’Arundhati Roy titulada El déu de les coses petites? I el final
de Nubosidad variable, de Carmen
Martín Gaite? Un dels nostres escriptors, Josep Piera, afirma que la sonoritat
emotiva de la paraula plou el va
decidir a utilitzar el català com a llengua literària. Aquell poema seu que
diu «Plou. Llum adormida. Fràgils estances» va fer que jo em decidira a iniciar
un llarg estudi sobre la seua obra. I crec que els dos, com tants altres poetes
fascinats per la musicalitat dels francesos de finals del XIX, havíem sucumbit
davant d’aquells altres versos de Paul Verlaine que fan «Plora al meu cor / com
plou a la ciutat...».
Carlos Marzal, un dels pesos pesants actuals de la poesia en castellà, em va robar el cor amb un poema titulat «Deprecación pluvial» d’elegància deliciosa: «¿Qué llueve de feliz en nuestro espíritu, / cuando llueve a compás sobre la tierra / hasta calar en beatitud los huesos?» I igualment, gosaria dir, que un dels textos més recordats del poeta d’Elx, Gaspar Jaén, és «Plou a Gatwick» que conté versos melangiosos com «Silenciosament plou / un abandó d’ocells fugits cap a la llum».
 |
L'editor i amic Vicent Olmos ens va ensenyar aquesta foto preciosa, feta a el Perelló a finals del mes d'agost. Em va agradar tant que li vaig demanar que me la prestara. |
Carlos Marzal, un dels pesos pesants actuals de la poesia en castellà, em va robar el cor amb un poema titulat «Deprecación pluvial» d’elegància deliciosa: «¿Qué llueve de feliz en nuestro espíritu, / cuando llueve a compás sobre la tierra / hasta calar en beatitud los huesos?» I igualment, gosaria dir, que un dels textos més recordats del poeta d’Elx, Gaspar Jaén, és «Plou a Gatwick» que conté versos melangiosos com «Silenciosament plou / un abandó d’ocells fugits cap a la llum».
I encara així, i a pesar de venerar la bellesa modelada de les paraules, reconec que no hi ha lírica comparable a la de sentir
que s’acosta una remor fosca entre muntanyes, complir amb el ritual atàvic
d’encendre una candeleta i desitjar la pluja amb un llibre obert entre les
mans. Aleshores ja no sé dir on acaba la ficció i on comença la realitat.
No és que vesprege,
és que la pluja és nit:
tardor a la finestra.
Îo Sôgi (1421-1502)
Últimament he conegut dos blocs que apel·len a la pluja o al fet de ploure des del títol. Ja diuen que el nom fa la cosa, i encara que titular així o aixà un bloc pot ser anecdòtic, he de reconèixer que la meua debilitat pluvial va fer que m'hi fixara. I cap dels dos no va decebre els meus reconeguts apriorismes. Ara és el moment de recomanar-vos, amb coneixement de causa, que hi feu una ullada, a aquests dos espais creatius administrats per dues dones:
Si dissabte plou és un bloc de poesia verbal i també visual, suggeridor, dels que afalaga sentits i intel·lecte, a parts iguals. Administrat per Pruïja-Eva.
Pluja de setembre és administrat per Mònica Meló Bo, una valldignenca afincada en algun poble de la serra d'Espadà. Sembla una persona d'escriptura honesta i una depurada expressió poètica.
I per últim, una confessió: hi ha un poema culpable d'aquesta digressió vital i literària entorn de la pluja. Aquest de l'admirat Ramon Ramon:
Si dissabte plou és un bloc de poesia verbal i també visual, suggeridor, dels que afalaga sentits i intel·lecte, a parts iguals. Administrat per Pruïja-Eva.
Pluja de setembre és administrat per Mònica Meló Bo, una valldignenca afincada en algun poble de la serra d'Espadà. Sembla una persona d'escriptura honesta i una depurada expressió poètica.
I per últim, una confessió: hi ha un poema culpable d'aquesta digressió vital i literària entorn de la pluja. Aquest de l'admirat Ramon Ramon:
LA PLUJA NECESSÀRIA
Que ploga, que la pluja emmetzine, gota a gota,
tots els fanals encesos, com si el color de l'aigua
s'emblavira de fosca en esmunyir-se,
que cap estel no s'ature en cap mirada
i el firmament s'allunye, s'endinse en la ferida
d'un cometa enfollit, cap a ulls d'altres mons.
Que ploga, que d'una a l'altra banda del carrer
ningú no es reconega, si és figura o és fantasma,
com l'abril que encega la mirada a un vampir;
que cada cantonada, que cada barriada espere
un futur de barrancades, de trastos vells surant.
Que ploga, que s'esfume d'ací l'olor profunda
de benzina, i que l'amor aquesta nit no es pegue foc.
Que ploga, que la pluja emmetzine, gota a gota,
tots els fanals encesos, com si el color de l'aigua
s'emblavira de fosca en esmunyir-se,
que cap estel no s'ature en cap mirada
i el firmament s'allunye, s'endinse en la ferida
d'un cometa enfollit, cap a ulls d'altres mons.
Que ploga, que d'una a l'altra banda del carrer
ningú no es reconega, si és figura o és fantasma,
com l'abril que encega la mirada a un vampir;
que cada cantonada, que cada barriada espere
un futur de barrancades, de trastos vells surant.
Que ploga, que s'esfume d'ací l'olor profunda
de benzina, i que l'amor aquesta nit no es pegue foc.
Del llibre Primavera inacabada, 3i4, 1998.
ADDENDA (28 de febrer de 2017)
Res no s'atura; la vida blogaire tampoc. I avui, tres anys i cinc mesos després d'haver publicat aquesta entrada, trobe al blog Hora blava, de Consol, aquesta entrada pluvial tan bonica, amb versos de Josep Maria de Sagarra i una fotografia on la natura real de les coses sembla haver-se invertit: el caràcter líquid de les gotes de pluja s'ha petrificat sota un fons de branques vaporoses que es dilueixen darrere del gris. Mireu la solvència de qui en sap:
 | |
| «No sents, cor meu, quina pluja més fina?» Josep Maria de Sagarra |
ADDENDA 2: Sis anys i set mesos després...
Està clar que la inspiració pluvial no cessa. I diumenge, 10 de maig de 2020, en plena crisi (encara) del coronavirus, llegesc un article ben estimulant, amè i amb personalitat, de Pep Antoni Roig a La Llança, que diu, per començar: «és evident que hi ha una primera subdivisió nítida i clara: la gent que quan plou no pensa en res i la gent que, en veure ploure, té immediatament a la punta de la llengua algun vers, alguna cançó o algun fragment de novel·la relacionat amb la pluja [...] Les persones que no senten absolutament res en veure ploure són, mai més ben dit, persones d'ànima impermeable, per això d'ells no en vull parlar. Els que m'interessen són els segons, és a dir, nosaltres. Els estovats». Us recomane que en llegiu l'article complet ací.
Està clar que la inspiració pluvial no cessa. I diumenge, 10 de maig de 2020, en plena crisi (encara) del coronavirus, llegesc un article ben estimulant, amè i amb personalitat, de Pep Antoni Roig a La Llança, que diu, per començar: «és evident que hi ha una primera subdivisió nítida i clara: la gent que quan plou no pensa en res i la gent que, en veure ploure, té immediatament a la punta de la llengua algun vers, alguna cançó o algun fragment de novel·la relacionat amb la pluja [...] Les persones que no senten absolutament res en veure ploure són, mai més ben dit, persones d'ànima impermeable, per això d'ells no en vull parlar. Els que m'interessen són els segons, és a dir, nosaltres. Els estovats». Us recomane que en llegiu l'article complet ací.
Aaaaaaahh... Ja està clar. Amb la bona frescoreta que faria allà dalt al Principat, ja comprenc que tingues tantes ganes que ploga. I per què no li feu una bona processó a Sant Andreu, patró de Miramar?
ResponEliminaAmic Narrador: ja dic en l'escritet que no serviria la meua fe precària per a fer força en santes empreses com la que proposes. El sant Andreu, el tinc més a prop de casa, és veritat, i trobe que ja el trauen en processó..., ni més ni menys que en festes de moros i cristians del poble. El meu ateisme convençut no serviria per exemplaritzar ningú, i menys encara aquelles persones que dediquen devocions a aquest santet que, pel que sembla, fou un bon home en vida terrenal. Però que algú m'explique quina relació té una batalla entre moros i cristians amb els honors processionals a sant Andreu de Miramar.
EliminaA tu, et passa com a mi, que quan fa temps que no plou com ara que des de la primera setmana de setembre no ha caigut ni una gota, ens sentim malament com si ens faltara alguna cosa. Oh!, si veure el núvols i com cau l'aigua que ho renta tot, les plantes, les cases, els carrers, fins i tot a nosaltres mateixos.
ResponEliminaUna abraçada i a veure si plou ja d'una
Tens tota la raó, Mercè: deu ser una qüestió higiènica, d'aigua que neteja la part visible i la invisible de coses i de persones. A la Safor ha plogut aquest matí, només unes hores després d'haver redactat (que no publicat encara) la present entradeta. Deu ser que les ganes l'han feta venir. O que olorava que anava acostant-se, com diuen que fan les garses. Una abraçada!
EliminaL'amiga Eva Dominguis Llambies ha intentat escriure un comentari des d'ací, però Eva té assumptes molt més importants a tractar abans d'entretenir-se resolent els entrebancs que --assegura-- li plantegen les noves tecnologies: exercir de mare. I jo, no només la comprenc, sinó que aplaudisc les seues prioritats. Això sí: li he demanat permís per poder compartir aquestes paraules boniquíssimes que m'ha dedicat en un missatge privat. Afalagada amb les teues consideracions i, com ja t'he dit directament, moltíssimes gràcies per haver-me alegrat el cor.
ResponElimina"Tots els dies de bon mati, al jardi d'infància on treballe, els xiquets i jo mirem cap al cel i ens fixem en el temps que fa. El que portem de curs sempre hem ficat l'avorrit sol al pòster del temps. Hui han canviat les coses, i amb molta alegria hem ficat un núvol ple de gotes damunt del sol. I m'he adonat que, gràcies a les teues pregàries, ha plogut, encara que poquet. Que no seras un poc bruixeta? Sigues el que sigues, jo tambe adore la pluja i m'encanta anar a buscar caragols amb els meus fills per damunt l'herba banyada i embrutar-nos fins la gola de fang!! Quin plaer... Per cert, saps què vaig fer nomes vaig acabar de llegir els teus àngels? Comprar-me un paraigua més alegre (el que tenia era massa seriós...)."
No havia llegit esta entrada. I és preciosa. Mira que jo sóc de sol, i que si plou em pose així com trista, però ho dius tan bonic que trobe que sí, que ja toca ploure.
ResponEliminaFixa't... Jo, quan plou, em pose al lloc de les muntanyes, i m'entra una alegria així com higiènica. De netejar-se tot, des de fora cap a dins. I si, ens agrade més o menys la pluja, i si no em fallen els càlculs, des de finals d'agost no plou amb trellat. Ara ja ens tocaria tindre alguna alegria també, als qui som més aquàtics que solars. M'alegra molt que t'agrade l'entrada. Gràcies per les teues atencions, Àngela.
Elimina