No hi ha mans: no plou. Ha acabat la primera setmana d'octubre, amb temperatures de vora 30º al migdia, i sense ploure. Sóc conscient que molta gent considera que això és fer «bon temps», i contra gustos no hi ha res escrit. Els mitjans de comunicació sobretot, i especialment els valencians, parlen en termes d'«amenaça» o de destrossa, quan les previsions assenyalen pluja («saquen los paraguas, que el cielo amenaza con llover», «este fin de semana se estropea el tiempo», o bé «el tiempo cambia a peor»), per no fer al·lusió —perquè m'entren picors quan ho pense— al sensacionalisme amb què la RTVV —el que en queda— tracta els episodis de pluja com si ploure a les nostres latituds en determinades èpoques de l'any, fins i tot quan ho fa de manera torrencial, fóra un indici apocalíptic comparable, per exemple, a la caiguda d'un meteorit. I després encara voldrem fer esclata-sangs a la muntanya!
 |
Una imatge presa des del balcó de casa, un dels últims dies de l'agost passat. Des d'aleshores ja no ha plogut com déu mana. |
Supose que, la culpa, la té el model d'explotació turística que ens hem fabricat, a base de desitjar i de beneir les insolacions, els estiu tòrrids, les plàcides sequedats desèrtiques. Jo no puc evitar que se'm remoga alguna cosa per dins, quan passen setmanes i no cau una gota d'aigua, quan es gira ponent en comptes de llevant, i quan, cada matí des de fa dies i dies, passe a vora de séquies, rius i barrancs així de desolats:
Això és un fragment esquarterat del barranc del Vadell, afluent del riu Vaca que tinc entès que naix a prop d'on vaig fer la foto, exactament al clot de la Font, de Tavernes de la Valldigna. Primera setmana d'octubre de 2013.
Molts pobles arrelats encara a la terra, conscients de la necessària fecunditat que hi aporta l'aigua, adoren divinitats relacionades amb la pluja. Més o menys el mateix és el que fan, en cas de dificultat extrema, aquelles i aquells catòlics que entonen càntics al cel i trauen santets en processó per guanyar-se la benevolença del gremi dels qui tenen influència sobre els fenòmens meteorològics. No serviria la meua fe precària per fer força en aquesta empresa supraterrenal, i tanmateix, reconec que, fa unes setmanes, mentre passejava per les muntanyes del Pallars, se'm va figurar un bon presagi trobar-me una ermiteta, els orígens de la qual es remunten al segle X, dedicada a l'advocació de sant Lliser, «el sant que fa ploure».
 |
Ermita d'origen romànic, entre clars i ombres, a Bordes de Virós, Pallars Sobirà.
|
Segurament, la meua simpatia envers la pluja està íntimament
relacionada amb algunes experiències casolanes, senzilles, conegudes per
tothom, que jo sempre evoque amb alegria. Qui no ha aprofitat les pluges de
finals d’estiu, per exemple, per eixir a fer caragols? Una vesprada inesperadament grisa i fresca, l’olor penetrant de
les soques de taronger, l’esguit agradós de les branques mullades, el fang
apegalós als peus, i els crits de sorpresa d’alguna criatura que n’ha
descobert un amb la molla fora. Continue rebent un dia
de pluja com una festa, segurament perquè, a casa nostra, en són l'excepció. La mateixa paraula
pluja em pareix preciosa. Bell nom fecund per a una dona. Observar com
canvien els colors dels arbres, les olors de la terra, de les herbes de
muntanya, respirar el salobre, escoltar com es remou la mar després d’una
tempesta és una delícia per als sentits que m’ha regalat la vida.
 |
Amb la influència tan pròxima de sant Lliser, una no es va estranyar de trobar-hi un bosc exultant de colors, d'humitats, de bolets, de les aromes pròpies d'una muntanya contínuament regada per la pluja. |
Necessàriament, la simpatia pluvial s’ha traspassat també
als llibres. No sé si es tracta de predisposició o d’un valor afegit, però el
ben cert és que alguns dels llibres amb més encant, algun dels moments de major
plaer en les lectures ha contingut en algun lloc l’amulet benèfic de la pluja.
Coneixeu el principi d’aquella novel·la d’Arundhati Roy titulada
El déu de les coses petites? I el final
de
Nubosidad variable, de Carmen
Martín Gaite? Un dels nostres escriptors, Josep Piera, afirma que la sonoritat
emotiva de la paraula
plou el va
decidir a utilitzar el català com a llengua literària. Aquell poema seu que
diu «Plou. Llum adormida. Fràgils estances» va fer que jo em decidira a iniciar
un llarg estudi sobre la seua obra. I crec que els dos, com tants altres poetes
fascinats per la musicalitat dels francesos de finals del XIX, havíem sucumbit
davant d’aquells altres versos de Paul Verlaine que fan «Plora al meu cor / com
plou a la ciutat...».
 |
L'editor i amic Vicent Olmos ens va ensenyar aquesta foto preciosa, feta a el Perelló a finals del mes d'agost. Em va agradar tant que li vaig demanar que me la prestara. |
Carlos Marzal, un dels pesos pesants actuals de la poesia
en castellà, em va robar el cor amb un poema titulat «Deprecación pluvial»
d’elegància deliciosa: «¿Qué llueve de feliz en nuestro espíritu, / cuando
llueve a compás sobre la tierra / hasta calar en beatitud los huesos?» I igualment,
gosaria dir, que un dels textos més recordats del poeta d’Elx, Gaspar Jaén, és «Plou
a Gatwick» que conté versos melangiosos com «Silenciosament plou / un abandó
d’ocells fugits cap a la llum».
I encara així, i a pesar de venerar la bellesa modelada de les paraules, reconec que no hi ha lírica comparable a la de sentir
que s’acosta una remor fosca entre muntanyes, complir amb el ritual atàvic
d’encendre una candeleta i desitjar la pluja amb un llibre obert entre les
mans. Aleshores ja no sé dir on acaba la ficció i on comença la realitat.
No és que vesprege,
és que la pluja és nit:
tardor a la finestra.
Îo Sôgi (1421-1502)
Últimament he conegut dos blocs que apel·len a la pluja o al fet de ploure des del títol. Ja diuen que el nom fa la cosa, i encara que titular així o aixà un bloc pot ser anecdòtic, he de reconèixer que la meua debilitat pluvial va fer que m'hi fixara. I cap dels dos no va decebre els meus reconeguts
apriorismes. Ara és el moment de recomanar-vos, amb coneixement de causa, que hi feu una ullada, a aquests dos espais creatius administrats per dues dones:
Si dissabte plou és un bloc de poesia verbal i també visual, suggeridor, dels que afalaga sentits i intel·lecte, a parts iguals. Administrat per Pruïja-Eva.
Pluja de setembre és administrat per Mònica Meló Bo, una valldignenca afincada en algun poble de la serra d'Espadà. Sembla una persona d'escriptura honesta i una depurada expressió poètica.
I per últim, una confessió: hi ha un poema culpable d'aquesta digressió vital i literària entorn de la pluja. Aquest de l'admirat
Ramon Ramon:
LA PLUJA NECESSÀRIA
Que ploga, que la pluja emmetzine, gota a gota,
tots els fanals encesos, com si el color de l'aigua
s'emblavira de fosca en esmunyir-se,
que cap estel no s'ature en cap mirada
i el firmament s'allunye, s'endinse en la ferida
d'un cometa enfollit, cap a ulls d'altres mons.
Que ploga, que d'una a l'altra banda del carrer
ningú no es reconega, si és figura o és fantasma,
com l'abril que encega la mirada a un vampir;
que cada cantonada, que cada barriada espere
un futur de barrancades, de trastos vells surant.
Que ploga, que s'esfume d'ací l'olor profunda
de benzina, i que l'amor aquesta nit no es pegue foc.
ADDENDA (28 de febrer de 2017)
Res no s'atura; la vida blogaire tampoc. I avui, tres anys i cinc mesos després d'haver publicat aquesta entrada, trobe al blog
Hora blava, de Consol,
aquesta entrada pluvial tan bonica, amb versos de Josep Maria de Sagarra i una fotografia on la natura real de les coses sembla haver-se invertit: el caràcter líquid de les gotes de pluja s'ha petrificat sota un fons de branques vaporoses que es dilueixen darrere del gris. Mireu la solvència de qui en sap:
 |
«No sents, cor meu, quina pluja més fina?»
Josep Maria de Sagarra | |
ADDENDA 2: Sis anys i set mesos després...
Està clar que la inspiració pluvial no cessa. I diumenge, 10 de maig de 2020, en plena crisi (encara) del coronavirus, llegesc un article ben estimulant, amè i amb personalitat, de Pep Antoni Roig a
La Llança, que diu, per començar: «és evident que hi ha una primera subdivisió nítida i clara: la gent que quan plou no pensa en res i
la gent que, en veure ploure, té immediatament a la punta de la llengua algun vers, alguna cançó o algun fragment de novel·la relacionat amb la pluja [...] Les persones que no senten absolutament res en veure ploure són, mai més
ben dit, persones d'ànima impermeable, per això d'ells no en vull
parlar. Els que m'interessen són els segons, és a dir, nosaltres.
Els estovats».
Us recomane que en llegiu l'article complet ací.
%20Les%20idees.jpg)
