Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 29 de novembre de 2022

Plantes lumpen

Fa temps que volia deixar dit per ací que el 15 i 16 de setembre vaig participar en el XXXVIII Encuentro de Escritores y Críticos en Verines (Astúries). Hi érem escriptores i escriptors en llengua asturiana, basca, castellana, catalana per debatre al voltant d'un tema summament suggeridor i que hi va donar molt de joc: «Plantar un llibre, escriure un arbre. Literatura, natura, ecologia, sostenibilitat, ruralitat. Se'n parlà des de la narrativa, la poesia, el còmic, la filosofia, i des de l'activisme transversal, és clar. 

Però el temps passa que vola i som ja a les acaballes del mes de novembre i el que volia dir a setembre ho dic ara, que aprofitaré una avinentesa editorial recent.

Una de les ponents, Marta Tafalla, doctora en Filosofia i professora d’ètica i estètica a la Universitat Autònoma de Barcelona, hi va compartir una notícia sorprenent en el camp de la investigació sobre la incidència positiva de les plantes pel que fa a la regulació de la temperatura en un ambient urbà. En un titular resumit del diario.es: «El Consorcio de Santiago [de Compostel·la] y la Universidad (USC) han demostrado que las plantas que habitan los pequeños espacios entre piedras pueden bajar la temperatura del suelo más de 20 grados». Se les denomina «plantes lumpen» i, tal com diu l'article i com Marta Tafalla va recalcar, aquest projecte: «planteja un canvi del paradigma estètic i una reflexió sobre la necessitat d'abstenir-se de comptar amb la pedra excessivament neta». 

Un canvi del paradigma estètic. Em resulta fascinant. Fa molt de temps que fotografie o recopile imatges de plantes que creixen en entorns impossibles, que s'obren pas entre el ciment, en l'asfalt, entre les juntes de les rajoles o en boques de canonades... «Plantes in extremis», és diu la carpeta on les arxive. Com la que compartesc a continuació, que no és meua, sinó de Josep Basset.

 

 

«Les idees són llavors que trenquen sistemes.»

190520

Josep Basset: En més d'un sentit, Editorial Afers, 2022.


Som a les acaballes de novembre, doncs, i aprofite l'avinentesa, que em ve com l'anell al dit, de la publicació recent del llibre En més d'un sentit, de l'artista polifacètic Josep Basset, amic d'afectes i còmplice d'inquietuds creatives. Perquè, amb les fotografies —metàfores visuals— d'objectes trobats, de deixalles, de material de rebuig... per a algú altre; amb tot això i uns textos concisos de caire poètic i/o reflexiu, l'autor també ens mena cap a un «canvi de paradigma estètic». Com escriu Ramon Ramon al pròleg del llibre citat: «El diàleg de Basset amb la matèria —amb les restes, amb els detritus— no és un joc còmode, no és una relaxació. Basset no desitja la bellesa per la bellesa, sinó que la recondueix —com a idea— cap a un escenari de crítica radical. [...] El seu art, que s'enfanga en la realitat, és un esperó per trobar camins d'esperança.


El camí que obre l'herba en una pista asfaltada de la Vall de Gallinera. Aquesta sí que és una de les meues fotografies arxivades a la carpeta «Plantes in extremis».


Revisar el concepte d'allò que és bell. Basset hi va més enllà i, de l'herba que creix entre les rajoletes, en fa art. Fa anys vaig escriure en un llibre que «[Un poema] és el lloc on la bellesa creix amb un instint bàsic de supervivència». A la trobada de Verines vaig estirar del fil per exposar-hi una teoria poètica que parteix de les intuïcions que ja es gestaven en aquell text de l'any 2007 que es va titular «Biologia d'un poema».

 

Aquesta és la portada d'En més d'un sentit, de Josep Basset.




I aquestes són —i torne al principi—, les imatges de la termografía realitzada per la Universidade de Santiago de Compostela per demostrar els efectes de les plantes en la temperatura de les lloses urbanes. / Pablo Rodeiro


Qui diu que no són belles aquestes «plantes lumpen»?

 




2 comentaris:

  1. Gran Basset! Que ens incita a escriure, que ens empeny a pensar i parlar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'art bassetià i els principis que l'impulsen són molt suggeridors i es veuen reflectits molt bé en aquest llibre. A risc de ser ben poc original, trobe que l'aforisme de Fuster li fa honor: «Un bon llibre sempre és una provocació». Enhorabona pel text introductori i també per la publicació a Afers.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".