Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

PETITA TREVA PER A LA TENDRESA

Avui que han canviat l'hora he volgut experimentar sobre la meua pròpia persona una experiència d'aquelles de ciència-ficció fetes realitat. Em vaig gitar anit sense endarrerir el rellotge. Tenia molta falta de dormir i, per tant, em vaig programar l'alarma del mòbil per tal que sonara set hores després. A les set —hora del telèfon encara, perquè el meu no s'actualitza a soles— ha sonat el pit-pit, pit-pit... L'he aturat, he endarrerit l'hora, he tornat a programar l'alarma una hora més tard i he continuat dormint. I quan ha tornat a fer pit-pit, pit-pit..., era la mateixa hora que la primera vegada que ha sonat! Passa només una vegada l'any, però quina sensació poderosa de domini sobre el temps!



Detall d'una il·lustració de Pau Àlvarez, per al poema titulat "Cançó de bressol".


Amb el diumenge així de ben encarat, he pensat que era un bon moment per a compartir un d'aquells petits detalls que naixen un dia acompanyats d'estrella, i que no tenen més pretensió que la d'arribar allà on guardem les emocions més netes, les menys enrevessades o conflictives. Aquelles que, en un moment donat, ens omplin de pau —cosa que, per cert, les circumstàncies externes ens posen cada vegada més difícil—, i de senzilles com són ens revelen les coses realment importants de la vida. Què és, sinó, la certesa íntima d'estimar i de sentir-se estimat?


JE DORS


La lune est belle,
Les étoiles brillent
Et moi, toute seule dans mon coin
Je dors.

Eh, toi, tout là-bas,
Tu m'aimes?
Oui, je suis sûre que tu m'aimes.

[La lluna és bella,
les estrelles brillen
i jo, tota sola al meu racó,
dorm.

Eh, tu que estàs tan lluny,
m'estimes?
Sí, estic segura que m'estimes.]


Lletra: Charlotte Kalpakis
Música: Hugo Mas



Li vaig sentir, a l'Hugo Mas, aquesta petita i tendra cançó de bressol, l'estiu de 2009, durant un dels actes oberts de la Universitat d'Estiu de Gandia, quan encara la UEG oferia una programació engrescadora. Hugo hi va explicar que l'autora de la lletra era una xiqueta francesa de sis anys. No sé si la dada és real o no ho és. Però siga veritat o invenció literària, el que està clar és que atribuir aquesta vivència estimatòria a una criatura magnifica la puresa del sentiment. I fa una mica d'enveja, aquella seguretat amb què la presumpta Charlotte confia en l'amor i en l'ésser que l'estima. O no...?


Si us ve de gust, en aquest enllaç a un vídeo d'una actuació en directe a l'Horiginal de Barcelona (2009), l'autor explica l'origen de la cançoneta. És bastant més dilatada l'explicació de l'anècdota d'on parteix el "Je dors" que la cançó mateixa.

Amb tota la meua vanitat, vaig pensar que aquella vivència poètica tan intensa mereixia completar-se amb algunes paraules més. I així en vaig escriure la meua versió particular, del poema de Charlotte Kalpakis musicat i interpretat per Hugo Mas:


CANÇÓ DE BRESSOL

     A partir del tema “Je dors”
     del cantautor Hugo Mas



Fora, la lluna és bella aquesta nit.
Quantes estrelles, mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!
Jo sola, en aquest racó de casa,
sempre em pregunte abans d'adormir-me
si tu, tan lluny de mi, m’estimes.

I sí, estic segura que també
m’estimes,
perquè en aquesta pau sense distàncies,
a poc a poc m’adorm com una criatura
que, al murmuri d’una cançó de bressol,
tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls... 


     
Li'l vaig donar a conèixer, a Cristina Martí, amiga estimadíssima, guitarrista (i també dolçainera), i sobretot persona d'una sensibilitat idònia per a posar música al poema en versió ampliada. En un parell d'ocasions, l'hem fet en directe, amb la seua música original i la meua lletra basada en la del duo Kalpakis-Mas. I fa uns dies, quan Cristina va complir 30 anys, li'l vaig voler regalar, el poema, el sentiment que conté i els bons records que ens hi uneixen. El company de professió i de devocions Pau Àlvarez López, el va adornar dintre d'aquesta atmosfera blavosa i naïf. I el conjunt celebratori va quedar així. No sé què en pensareu, però jo crec que, tot plegat, deu ser bastant paregut a la immensa felicitat petita que va inspirar la lletra de la xiqueta Charlotte Kalpakis amb la qual, en alguns moments beneïts, jo m'hi sent identificada. Gràcies a totes i a tots els qui hi teniu alguna cosa a veure.


Així va quedar la "Cançó de bressol", amb el decorat de Pau Àlvarez, i amb la dedicatòria a Cristina Martí. De tant en tant, enmig de tants despropòsits com ens atabalen, està bé concedir-se una petita treva per a la tendresa. O no?




11 comentaris:

  1. Molt bonics els detalls. Quan hauran passats uns anys, més ho seran encara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho dius pels sis anys de la xiqueta, que si de veritat existeix ja en deu tenir deu o onze? O pels trenta anys de la Cristina? O per què? Siga pel que siga, gràcies per deixar-te caure per ací.

      Elimina
  2. Balç del desig
    la nit obre el camí
    que clou el cercle

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Carles: et confesse, així a cara descoberta, que he buscat la paraula "balç": cingle, timba, precipici. Tu i les teues píndoles magistrals d'expressió i d'emoció poètiques! Quina agudesa! Crec que el vertigen del teu desig i la serenitat del meu es complementen de manera perfecta. En el teu haiku, hi veig aquell urobor (la serp que es menja la cua) que és el propi desig inacabable, com el cercle que no té principi ni final. No ho sé... M'ha vingut això al cap. Els teus versos mai no em deixen indiferent. Gràcies!

      Elimina
    2. Urubor!! Veus? Tu també m'ensenyes, a mi, paraules (a més de sensibilitat poètica)

      Elimina
  3. Des d'ara hi ha un altre motiu per a tencar els ulls cada nit amb la felicitat i la inocència d'una persona de meravellosa de sis anys. Quan podem aprendre si només els ulls "tancats" ......... Preciós. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Eduard: és el privilegi d'aquells moments sublims, en pau amb nosaltres mateixos, on algunes certeses necessàries se'ns revelen, segurament perquè les necessitem trobar. Si aquest poema innocent t'ha fet vibrar alguna emoció, ja m'hi sent afalagada. Salut, amic!

      Elimina
  4. En una setmana d'aquelles estressants com poques, la vivència/poema que has compartit ens ajuda a posar les coses al seu lloc. Quina sort de poema!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai..., que bé que m'ho digues! Amb aquesta finalitat vaig decidir fer l'entradeta. Primer, per a posar-me les meues pròpies coses al seu lloc..., ho reconec, en pla egoista total. I després, si alhora ha sigut útil per a algú més, com tu...: més contenta que una xiqueta amb sabates noves! Què els donen de menjar, a la gent de la teua comarca, que són capaços d'estressar-te a tu? No m'ho puc creure!

      Elimina
  5. Si hi ha una cosa que envejo de les criatures, és la facilitat que tenen per somiar. Això els fa poetes, saben com deixar-se anar. Són ells i allò que senten: paraules netes i vives.

    Una entrada bressol preciosa, gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo intente assemblar-me tant com puc a les criatures, en la vida i en la literatura. Crec que és una de les poques possibilitats factibles que tenim de ser lliures, i de concedir-nos quan ho necessitem allò que la realitat, precisament, s'encarrega de negar-nos.

      Gràcies a tu, Eva, per visitar aquest lloc, que ja me'l sent com una casa compartida.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".