Vivim envoltats de bruixes amb noms i cognoms. De bruixes de les que el diccionari —monolític, categòric— defineix com a «dona dolenta». En el mateix lot de la dolenteria, també hi inclou la qualitat de «lletja» —ai...!—, i, amb major malaptesa encara, la de «vella». En fi, els diccionaris, a més de monolítics i de categòrics, també delaten massa sovint un pensament històricament sexista. Feu la prova de buscar-hi «bruixot» i descobrireu com, a més de la condició d'«home que practica la bruixeria», com igualment s'explicita en la primera accepció atribuïda a la dona bruixa, a banda d'aquesta definició «neutral» i ocupacional, dic, no n'hi ha cap altra que title un home bruixot de dolent, ni de lleig, ni de vell. Al contrari, un bruixot és aquell —home, ei!— que acompleix la noble funció tribal de ser el dipositari de la sapiència, de la màgia sanadora, dels conjurs amb què dominen les forces del mal. El destí de les bruixes, ja ho sabem, fou la foguera, en el brutal sentit literal de la paraula.
Quasi he caigut en la temptació de començar dient, jo també, que vivim envoltats de bruixes dolentes, de les que, a més a més, tenen nom i cognoms. Que, a la ciutat de València, en tenim una, amb vara de comandament, que va presagiar fa uns dies, a manera de maldestra profecia enunciada com un poti-poti infernal, que s'acostava el caloret [sic] faller. I, sense pèls a la llengua ni vergonya en cap porus de la seua persona, es va mofar, no de la seua (llengua), que no ho és, però sí de la llengua cooficial del poble valencià del qual ella és una veteraníssima representant. Com a mínim això: cooficial. Anava a començar incloent-la, aquella alcaldessa poc solvent en malabarismes lingüístics, dintre de la subcategoria de «bruixa dolenta». Però no. A ma casa, aquest tipus d'éssers a mitjan camí entre l'aparença humana i els comportaments animals reben un altre qualificatiu, i jo el preferisc, i a més a més, comporta el gènere masculí —ai..., de vegades passa—: «orso». Al Diccionari Català-Valencià-Balear, «Ós, animal del gènere Ursus (País Valencià)». Doncs això, que se li ha torçut la profecia, a l'orso del caloret, i fa dos dies que plou i trona, i fa fresqueta bona, a les comarques falleres del País Valencià. I què? Que «qui riu primer, plora darrer.» I moltíssima gent damnificada per l'ona expansiva del maleït caloret i per tantes altres ofenses contra el nostre poble, tenim ja ganes i necessitat de plorar a gust i llargament. Però d'alegria.
Em vaig engrescar a compondre uns versos per acompanyar el ninot de la foto de dalt, la de la bruixa instal·lada en la Falla barri sant Francesc d'Oliva. La que s'ha dit Dones com jo, igual que el llibret on vàrem col·laborar un grapat d'autores i del qual parlava en una entrada anterior. I, clar, ja que m'hi posava, havia d'intentar restituir l'honor malmès de totes les dones transgressores —diguem-los «bruixes»— condemnades a l'infern per la mentalitat retrògrada, repressora, inquisidora, intolerant, i etcètera, que les ha perseguides al llarg de la història. És un poemeta massa senzill i massa xicotet per a haver-hi aconseguit tot això. Però us assegure que hi he posat tota la intenció. I, com que les contradiccions també juguen, algunes vegades, al nostre favor, resulta que la nostra estimada bruixa ha burlat el seu nefast destí i s'ha salvat de morir consumida per les flames. Hi ha indults que són irrevocablement justos.
LA BRUIXA INDULTADA
És llegenda que les bruixes
són més males que un dolor.
La granera entre les cuixes,
viva imatge del terror.
Pecadores, o bé heretges?
Per mi, llestes i rebels.
Sempre lliures i, si lletges,
què? Volen prop dels estels.
De l’escombra, n’han fet ales
i a les ordres diuen: «no».
Són les bruixes ben humanes:
al final, dones com jo.
Per a la comissió fallera de la Falla barri sant Francesc d'Oliva.
Març de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada