QUAN LA BELLESA ÉS UNA MOSTRA DE RESPECTE

Amb aquesta imatge reprenc les publicacions al Passa la vida, després d'unes petites vacances de finals d'estiu i amb moltes ganes de tardor. L'any passat no en vàrem tenir, de tardor, almenys a les comarques centrals del País Valencià. De l'astronòmica, sí, clar; però no recorde haver-la sentida al cos, ni haver-la olorat, ni haver-la gaudit visualment. No va ploure, i les altes temperatures varen durar fins pràcticament Nadal. Amb un breu parèntesi d'uns dies en què va gelar, a principis, si no recorde malament, del mes de desembre. Com a record de referència per a qualificar de pseudotardor la de 2013, conserve el d'un matí de novembre en què un amic i jo intentàvem caminar per la vora del riu Vaca de Xeraco —a mitjan matí, tot s'ha de dir— i ens hi asfixiàvem. En fi: que tinc molta gana que la tardor d'enguany siga de les de veritat.

I ja sé que no la farem vindre, la tardor plujosa, amb això, però m'ha agradat recuperar aquesta foto d'una cardina acaulis (un card «sense tija») perquè diuen que dóna bona sort. La vaig fotografiar el setembre de l'any passat en un prat de la mata de València (de València d'Àneu, al Pallars). Trobar-se'l ja va ser una sort bonica, una sorpresa esplendorosa, aquesta flor sol, com en diu el poble basc, que per a mi fou com veure sorgir un sol des de les entranyes de la terra serena d'aquell racó de món que recorde amb molta estima. Tant al País Basc com en alguns masos catalans, hi ha la tradició de penjar-les a la porta d'entrada, com a símbol de protecció i de benvinguda. Siga benvinguda, doncs, la tardor que volem, i que necessitem.

Una altra cardina acaulis, o «sol de la terra», com m'agrada pensar-la, però aquesta fotografiada a molts més quilòmetres de casa, i en cotes més altes i més fredes, que les del Pallars. La vaig trobar en una valleta que es diu Vallunga, a prop de Selva, un poble alpí de la regió del Südtirol, on he passat enguany uns dies.

He passat una setmana recorrent, amb una parella de bons amics, les Dolomites alpines. La regió, dominada en la seua orografia pel massís que porta aquell nom, va pertànyer fins a la Primera Guerra Mundial a Àustria; però l'any 1919, la província del Tirol del Sud (Südtirol) passà a formar part de la italiana Venècia Tridentina. Segons l'Enciclopèdia Catalana, «durant el feixisme, Mussolini emprengué una política d’assimilació forçada (prohibició de l’alemany, establiment d’un gran nombre d’italians, etc.). Després del tractat de París, el nou estat democràtic austríac reclamà inútilment la devolució del Tirol del Sud. El 1946, el govern italià reconegué els drets culturals del territori i concedí un règim autonòmic (1948), però la unió del Tirol del Sud a la província italiana del Trentino en una mateixa regió (en la qual els germanòfons eren minoria) en dificultà l’aplicació i accentuà el descontentament dels sud-tirolesos, de vegades manifestat amb accions terroristes.» En l'actualitat continuen mantenint aquest règim de «província autònoma», però la voluntat predominant dels seus pobladors sembla que siga la de tornar a pertànyer a Àustria. Ai les guerres, quins empastres! 

Una casa de la localitat d'Urtijëi (al voltant de 5.000 habitants l'any 2008). En un primer colp d'ull vaig deduir que l'estètica del lloc era més pròpia del centre d'Europa que no d'Itàlia.

A la província autònoma de Tirol del Sud, al nord-est d'Itàlia, hi conviuen tres llengües oficials: l'alemany, l'italià i el ladí (un dialecte retoromànic, parlat per, aproximadament i segons l'Enciclopèdia una altra vegada, 20.000 persones). Primera —per ordre cronològic— reacció admirativa per part meua: l'interès i el grau de competència cultural amb què alguns dels habitants del poble d'Urtijëi (en alemany, St. Ulrich; en italià, Ortisei) amb què enraonàrem s'interessaven per la llengua que parlem: «—Català. —Ah, de Barcelona... —No, de València». I no ens hi calia més explicació. Varen conèixer la notícia que els catalans es manifestaren per la independència el dia 11, i així ens ho féu saber la dona amb qui compartíem replanell: «—Com Escòcia, no...? —Sí, però amb alguna diferència.» 

La Marmolada (Alps orientals), amb els seus 3.342 m d'altitud (segons l'Enciclopèdia Catalana), les glaceres perennes incorporades, i els làrixs i els avets que l'envolten. Nosaltres només la contemplàrem des d'una certa distància respectuosa. Un xoc per als sentits.

L'admiració provocada per la contemplació de les Dolomites, dels passos de muntanya, de les valls verdíssimes, dels boscos inacabables; la de recórrer els camins humits, olorosos de bolets —o els bolets olorosos de muntanya beneïda per la pluja?—..., tot això fou una altra admiració fàcilment previsible. Però allò que, probablement, m'ha deixat marca en aquest viatge, allò que m'ha fet reflexionar amb més gust, i que m'ha atrapat els sentits i la consciència, a parts iguals, ha sigut el sentit estètic en tot allò on ha intervingut la mà humana.

Una altra casa d'Urtijëi. Xocant, i omnipresents, les imatges religioses, tallades en fusta, a les entrades de les cases, en qualsevol racó d'un carrer, i fins i tot en moltes sendes de muntanya. En aquesta imatge, a la part inferior esquerra, un crucifix emergint del jardí.

Ja sabem que de gustos no hi ha res escrit. Però m'ha encisat aquesta voluntat, més artística que utilitària, amb què els habitants del Südtirol expressen la seua manera de viure. I això m'ha fet pensar que l'estima i el respecte per un lloc generen bellesa. O dit d'una altra manera, que la bellesa creada voluntàriament per l'ésser humà és una expressió lloable del respecte i l'estima per un territori. I contribueix a exigir protecció, i a construir confiança. Si n'he de triar una, crec que aquesta ha sigut per a mi la gran experiència admirativa del viatge per les Dolomites.

També en els petits detalls s'hi endevina el gust per exhibir creacions boniques.

Un altre exemple. Aquest en la manera d'ordenar la llenya trossejada que es farà servir ben aviat en aquelles latituds alpines: a la pujada d'una escala, o bé emmarcant portes i finestres; a mitjan camí entre el sentit pràctic d'aprofitar l'espai al màxim, de tenir el combustible ben a l'abast, i protegit per cornises, ràfecs, o per balcons.

Detall d'una casa de Cianacéi (Canazei en italià), a la vall de Fassa (Ladínia), on la llenya que espera alimentar les estufes s'ordena com els llibres en una prestatgeria. Com comentava amb els companys de viatge, a nosaltres ens faria pena gastar-la per al foc.

Edifici comunitari, a la mateixa població d'abans, de la vall de Fassa. Amb la combinació del colorit de les flors, sempre equilibrada, i hom diria que consensuada, als balcons. L'any 2008, Cianacéi tenia 2.000 habitants, aproximadament.

A ben pocs quilòmetres del nostre allotjament temporal, l'últim dia d'estada a les Dolomites, descobrírem un racó bellíssim, presidit per l'església de Sacun (San Giacomo en italià), que fins i tot els habitants del lloc deuen reconèixer com a admirable, quan hi han instal·lat, just des d'on està fotografiada, un panell des d'on s'aconsella situar la càmera per captar l'enquadrament perfecte del conjunt. Tot ben integrat en el paisatge, val a dir.

Església dedicada a sant Jaume, patró de caminants i pelegrins.
Diuen que l'edifici original pot ser del segle XII.
El Sassolungo, un dels cims dolomites, al fons de la postal (real com la vida mateixa),
perquè no hi falte de res.

A l'interior del recinte de l'església, hi creix un petit cementeri, amb aparença de jardí, que no deu ser un mal lloc per passar tota l'eternitat. Un cementeri que, almenys en aquests mesos, és un escàndol de colors i de flors de tota mena, com si s'afanyaren a presumir de bellesa abans que la neu les sepulte sota un capa de silenci gèlid i monocrom.

Mentre totes aquestes impressions estètiques m'ameren sentits i pensament, llig a la xarxa la notícia que, per enèsima vegada, el nostre Montgó s'encén en flames. El mateix dia en què Catalunya celebra la seua Diada, i la manifestació en favor del dret a decidir. Aquella infausta casualitat fa que m'esgarrife, amb les contradiccions brutals de la vida. I, a més de 1.700 km de casa arribe a pensar que una muntanya com el Montgó, on s'escampen més de 20.000 cases, que es pega foc repetidament, que s'aboca al mar-mannà de la sobreexplotació turística, és la metàfora desoladora del nostre País Valencià maltractat des de tants flancs. Podria pensar-ho, i se m'hauria agrejat l'experiència enriquidora del meu viatge dolomític. En canvi, fent cas d'una observació sàvia de l'amic Josep Nebot, preferisc esperançar-me amb la idea que, a casa nostra, encara ens queda molt, moltíssim camí per fer. I només depèn de nosaltres que el decidim recórrer.