Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en el meu escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo.
 |
Josep Piera, en una fotografia extreta de la xarxa. |
Però, per si no fos prou aquest acostament a l'obra i a la persona, encara vaig dedicar uns quants anys de la meua vida —de l'acadèmica, si més no— a estudiar i a comentar la seua aportació a la literatura actual en una tesi doctoral que vaig titular Una poètica dels sentits. Josep Piera, 1971-1991 i que vaig defensar davant d'un tribunal l'any 2000. Vuit anys després, el 2008, Pep i jo vam retornar sobre aquest trajecte literari i vital en una llarga i suculenta conversa que vam mantenir tête à tête a la Drova, i que es va publicar en forma d'entrevista al núm. 35 de la revista L'Aiguadolç. Aquest era el paràgraf introductori; i la continuació, si en teniu curiositat, es pot resseguir des de l'enllaç final:
En un matí d'agost, puge a la Drova amb la intenció d'entrevistar en profunditat un dels escriptors i activistes actuals més compromesos amb el seu temps i amb la seua obra. Vaig armada amb una gravadora de les que ben bé podria passar com una eina del paleolític, i amb dues cintes verges que fan joc amb l’edat remota de la màquina. Em promet a mi mateixa jubilar l’artefacte després d’aquesta fita. Abans d’iniciar la conversa, faig l’advertència a l’entrevistat que evite desviar-se del guió que he redactat metòdicament. Parlem durant més de cinc hores, només amb l’intermedi suculent d’uns canelons preparats per la magnífica cuinera que és Marifé Arroyo. No he tingut cintes ni per a començar, i n’he hagut de demanar més a l’entrevistat. Com era d’esperar, els dos ens hem deixat dur per la hipnosi de les paraules..., però és que, a fora, feia tanta calor...!
«Josep Piera, de la frescor de la carn a l'espiritualitat mística», Dossier: «Josep Piera. 40 anys de vida literària» (M. J. Escrivà coord.), L'Aiguadolç, núm. 35, 2008.
 |
| Portada del llibre dins la col·lecció «El Balancí». Fotografia i informació de Josep Piera: «paret de Palerm; la imatge femenina descolorida pel sol és la de la bellíssima Annunziata d'Antonello dMessina, un pintor del Renaixement». |
Avui, 1 de novembre de 2017, dia de Tots Sants, retorne als llibres de Piera per mirar d'extraure'n unes citacions. I m'entretinc en un fragment molt oportú d'Ací s'acaba tot, un dels llibres on, a parer meu, Piera desplega amb més habilitat i encert allò que s'ha convingut a anomenar literatura del jo. Una recreació, en aquest cas, d'un viatge a Sicília, narrat des de dos espais molt diferents: l'exterior, el propi del viatge real i vital, en contrast amb el viatge sedentari, interior, basat en els records i les evocacions que l'autor, prostrat en un hospital a causa d'una llarga malaltia, recrea mentalment. Viatge cap enfora i viatge cap endins convergeixen en l'escriptura. Llegiu Les formes de la memòria en l'obra autobiogràfica de Josep Piera, d'Anna Esteve.
... perquè no crec en cap altra vida més enllà de la vida, ni en cap perdurabilitat que no siga la de la memòria humana, a mesura que els anys omplin el passat d'absències estimades, entenc més i millor el culte reverent d'aquest dia de Tots Sants. L'entenc i, és clar, m'agrada. I el trobe, i el sent, com un magnífic acte de respecte i d'estima als absents. A uns absents que, d'aquesta manera, recuperem vius en el record. Perquè res no és etern ni perdura més enllà de la memòria dels vius. Per això, per combatre aquesta tendència natural a l'oblit, la humanitat ha creat uns dies assenyalats al calendari. I un dels més grans, entre aquests dies de festa, és aquest de l'1 de novembre, la vespra de difunts, quan evoquem aquells que ens han deixat i que anem a visitar per mantenir-los presents en l'afecte; o a visitar-los de paraula, com jo ara, des d'ací fora també de la vida.
[...]
Per tot açò, de no fa gaire, quan arriba Tots Sants, cull del jardí de casa uns crisantems —aquesta flor humil, exuberant i delicada, que esclata de goig càlid en venir els primers freds— i els porte, com un més, al cementeri. D'aquesta manera, conscientment, cordialment, em sent participar d'un gest, al mateix temps ritual i privat, civil i religiós. Un gest, solidari, íntim i col·lectiu, que em fa pensar com les persones no som només, o no tant, del lloc que ens ha vist nàixer, com de la terra o l'indret que dóna sepultura als nostres morts, als nostres morts més pròxims i estimats. Perquè és en ells on hi ha la nostra vida, com en nosaltres la seua. En ells hi ha el nostre passat, en nosaltres, el seu present, en els que vindran, el futur.
Està bé, i és bonic per tant, que, ni que siga una volta a l'any, dediquem als nostres morts l'afecte d'unes flors acabades de collir. No em sembla cap tristesa, no, anar al cementeri per Tots Sants; al contrari, la tristesa, enguany si més no, és no poder anar-hi, és veure aquest mur de finestres enreixades, aquest mur del pati interior de l'hospital, aquest mur de rajoles, que ompli monòton la finestra de la nova habitació on m'han dut, com un mur de làpides sense flors.
Josep Piera: Ací s'acaba tot, Edicions 62, Barcelona, 1993.
I, per acabar, i aprofitant l'avinentesa del setantè aniversari de l'escriptor de
Beniopa, que s'ha acomplert enguany, llance un clam a l'aire: la major
part de l'obra de Josep Piera, la poètica i els llibres escrits en
prosa, almenys fins a l'any 2000, estan exhaurits, són introbables. Per a
quan la reedició d'aquestes obres que són, segurament, les més
destacables de Piera?, les que són dipositàries d'una veu i una
personalitat literària que han obert camí en el panorama literari català
dels últims quaranta-cinc anys? Es diu molt prompte. I en prescindim
massa prompte, també, lamentablement, d'obres que han fet de pal de
paller en la nostra història literària més recent.
Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:
Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez
El nom de la rosa, d'Umberto Eco
Una de les coses que més m'entristeixen de la nostra cultura és veure com es descataloguen i, doncs, s'obliden les obres dels nostres millors escriptors. No és cap broma. Perquè acaben produint-se talls i ruptures de tradició literària que ens fa retrocedir com a lectors. Per tant, m'apunte a l'absoluta necessitat que l'obra de Josep Piera estiga reeditada i accessible; si no, com a cultura, perdrem molt.
ResponEliminaNo cal dir que hi estic totalment d'acord. Mira si el drama és bèstia: el Josep Piera poeta, el que va compondre la seua obra des dels anys setanta i fins a finals dels noranta és ara mateix invisible, introbable, illegible, inaccessible a no ser en biblioteques, en el millor dels casos. És a dir que podria haver fins i tot lectors 'vocacionals' de poesia que no hagueren llegit mai un llibre de Piera d'aquella època. Amb els de prosa passaria una cosa semblant. Esgarrifador, no trobes? I més encara la indiferència amb què la societat literària ho té assumit. No és l'únic cas, no cal dir, però és el que ací ens ocupa.
EliminaGràcies per la visita. Salut!
I ara seré una miqueta dolent. Per què Edicions 62, que va editar l'obra poètica de Piera fins a una certa data, no la reedita ampliada? Per què les "grans" editorials han renunciat a la cultura del país? Tant costa reeditar, corregida i ampliada si cal, l'obra poètica de Piera? Ja et dic jo que no. Edicions 62 podria fer una edició digital amb pocs diners i amb un nombre d'exemplars controlats i ampliable segons la resposta del mercat. Però no ho fan. La meua decepció envers aquestes empreses editorials és total. Només crec, a hores d'ara, en les editorials petites, que són les que aposten de veritat per fer cultura...
EliminaSí. Si el món editorial... Millor dit, si el món de les "grans" editorials (grans pel que fa només als tiratges i al nombre de títols anuals) funcionara amb una mica de sentit comú i de respecte envers "els seus" autors, aquest recurs de reeditar de manera prudent seria lògic. Però el món de les grans editorials només funciona amb títols que puguen ser (molt) rendibles econòmicament. La cultura del país més bé els fa nosa i no els serveix com a criteri comercial. Com tu dius, sort de les petites (petites pel que fa només als tiratges i al nombre de títols anuals), que creuen en el que fan i no estan adulterades per exigències comercials.
Elimina