Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el viaticum (derivat de via) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible.



Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina».

Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la benvinguda a la tardor. Perquè aquest moment de transició, després de l'estiu fatigós, cap a un temps més propici per al recolliment, sempre m'ha resultat summament alleugeridor i, fins i tot, intel·lectualment estimulant. Però heus ací que, a les portes de la tardor se succeïren a Catalunya, com tothom sap, alguns dels fets més greus i transcendentals de la nostra història democràtica —les detencions i la conseqüent concentració multitudinària de protesta del dia 20 de setembre hi marquen un abans i un després—, i tot es precipità envers l'1 d'octubre, dia en què es va celebrar, a pesar de tota la repressió desplegada per l'Estat espanyol, el Referèndum d'autodeterminació de Catalunya (ací el resultat del "Recompte final basat en paperetes verificades i no segrestades"). I en aquest context d'excepcionalitat política, social i emocional... el viatge tardoral, tot replet de simbologia, que tenia previst d'haver iniciat amb el poema de Carles Mulet Grimalt titulat «Viatjar descansa», inclòs al llibre homònim (Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, 2015), aquest viatge a les portes de la tardor, dic, es va haver de postergar perquè les urgències de l'actualitat reclamaven atencions i tota mena de suport. 





En aquells dies pretardorals, l'escriptor i editor Quim Curbet escrivia un post al seu blog Barretades, titulat «Els cicles», on feia un paral·lelisme ben suggeridor i ocurrent entre el viatge, la possibilitat o la impossibilitat d'avançar i la necessària resolució de la situació a Catalunya —encara no havia arribat l'1-O—: «decidim arrancar encara que el senyal continuï indicant que ens aturem. No hi ha ningú que esperi durant hores, dies i anys davant d’un semàfor encallat. Això és, d’alguna manera, el que ara ens passa als catalans». Hi vaig trobar un punt de connexió entre viatge, metàfora i revolució. Bé!

I avui, diumenge 8 d'octubre de 2017, just una setmana després de viure de ben a prop la jornada històrica del Referèndum d'autodeterminació, faig meues les paraules d'un altre escriptor, el poeta valencià Manel Rodríguez-Castelló, que en l'últim article publicat a Tipografia La Moderna (7 d'octubre de 2017), s'hi posiciona des de la implicació sense atenuants:  

«Compteu-me entre els qui avui ploren i demà celebraran per fi el naixement d'una república lliure». 

Mentre persistim en el camí, volem incloure també la paraula poètica entre l'avituallament necessari que ens ha de fornir d'energia per no defallir. 





Si us abelleix, des d'ací podeu seguir la recitació del poema «Viatjar descansa», de Carles Mulet, des de l'emissió a l'espai radiofònic La casa sota la lluna, de Ràdio Gandia.


VIATJAR DESCANSA

[...] la casa sarebbe
dove c’è quella donna

Cesare Pavese


i

aquest home que ronda per carrers i foranes
no s’escapa de casa,
com un gat empinat a l’ampit del balcó,
s’estintola i esguarda

aquella dona que naix al caire del camí
tremola com l’espill
quan s’incendia Àfrica, cos de duna indecisa
i ja la veu li canta


ii

l’humit estima l’heura i els peus desitgen ales,
el cos vol el matí
quan desclou el viatge i s’esbrava el renill
com si fos una treva

hi haurà l’olor de figues, l’estiu rere el tancat
i l’aire que s’enlaira
i l’aigua dins un vas de freda transparència
i el llit com una mar


iii

aquest home que ronda per carrers i foranes
sap del pes de l’anell
i els guanys de sota terra, sap que la casa és
on sigui aquella dona


Carles Mulet Grimalt, Viatjar descansa, Tres i Quatre, 2016.





2 comentaris:

  1. Respostes
    1. El llibre és molt bonic, Carles. I aquest poema, a banda de bonic, i de "pavesià", té una sonoritat extraordinària i no em vaig poder resistir a recitar-lo a la ràdio. Tot l'embolcall "metafòric" ha vingut després. Gràcies a tu, per tant, per haver-ho motivat.

      Una abraçada.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".