Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 3 de febrer de 2019

De sobines

Fotografies: Consol Martínez Bella
 

Mon pare es va fer unes proves mèdiques la setmana passada. En haver superat la incomoditat sense més complicacions, m’explicava, afectat d'un comprensible sentit de l'humor, com havia anat tot. Amb anècdota inclosa que em va relatar més o menys així: 

«He estat més temps desvestint-me i vestint-me que en la prova en si... I mentre esperava gitat em sentia una miqueta incòmode i vaig consultar a un infermer: “perdone, em puc posar de sobines?”. Què li has dit...! El xic, com si li haguera preguntat no sé què, s'ha plantat al meu costat d’un bot: “com ha dit?”. “Sí, de sobines, que si em puc posar de sobines”. I l’infermer, com si haguera descobert una cosa gran, no parava: “de sobines!, quant de temps sense sentir eixa expressió! Com és que vostè la coneix...?”». Sé que el meu pare, en aquest moment, ha fet una miqueta de trampa, i ha tirat mà de l’autoritat lingüística que, al seu parer, l’havia de deixar en bon lloc davant d’aquell infermer peculiar: «perquè la meua filla, que és filòloga, sempre ens diu a casa que hem de parlar bé».






El meu pare ja parlava bé, molt bé, en el seu valencià de la Safor, molt abans que jo arribara a ser filòloga. Crec que ell no n’és conscient del tot. I fent memòria avui d'aquesta conversa, m'ha vingut al cap un moment de l’acte del passat dijous 31 de gener, a la Biblioteca Central de Gandia, on una persona del públic manifestava el seu malestar perquè els poetes fem servir un lèxic molt complicat i la necessitat de tirar mà del diccionari constantment li malmetia la lectura. Alguns hi vam sortir en defensa dels mons inesperats que es despleguen al nostre davant quan se’ns revela el significat d’una paraula nova; i, més encara, de la riquesa de sentits que aquesta descoberta pot aportar al poema, a la seua (re)interpretació mental o emocional. Aquesta persona del públic feia algun colpet amb el cap mentre escoltava el raonament. La queixa, procedent, ja ho sé, d’una oient poc avesada a haure-se-les amb la poesia; d’algú, també ho sé, que busca una relació fàcil, de tu a tu, amb allò que llegeix, sense que allò que llegeix la interpel·le ni li requerisca cap esforç extra; ni sense que li desencadene tampoc cap pujada d’adrenalina el fet apassionant de descobrir que, de vegades, una sola paraula pot contenir tot un món... Tot això m’ha tornat a fer pensar en el meu pare estirat a la llitera de l’hospital, quan requeria l’atenció de l’infermer per canviar de postura: «perdone, puc posar-me de sobines?». I en l’infermer, entusiasmat perquè algú li havia desenterrat de l’oblit una paraula, un bellíssim llatinisme que era ben viu en el nostre entorn oral fa només una generació.





I també he pogut sentir, tota plena d’orgull i de tendresa cap al meu pare —que «no sap de lletra», com tantes vegades reconeix amb tota la seua senzillesa, però sí que sap admirar qui en sap, de lletra...—, he pogut sentir, i compartir, la seua satisfacció quan l’infermer, que es diu A., li ha donat l’enhorabona per conservar aquestes paraules i fer-les servir amb tanta propietat.

Pot semblar estrany, o fins i tot impostat, però ara i ací proclame als quatre vents que, sense el bagatge lingüístic que he heretat de mon pare, i de ma mare, i dels pares dels meus pares, ni amb tots els meus estudis de Filologia, doctorat inclòs, jo no seria la poeta enamorada de les paraules que ara soc.



SOBINES
De sobines (i ant. en sobines): amb l'esquena a sota; boca per amunt (Tortosa, País Valencià, Mall.); cast. de espaldas, supino. «El xiquet ha caigut de sobines»: ha caigut d'esquena. «No jagueu de sobines, que us eixugareu ets esperits» (Mall.). L'aucell transfigura la forma de volar en l'àer com se gira en subines envés lo cel, Llull Cont. 304, 7. Jahien los hòmens de sobines e cap cubert, Marsili Cròn., c. 17. Sempre caech en sobines, Desclot Cròn., c. 163. Lo malalte... que jaga en sobines e que tenga el cap en alt, Alcoatí 38 vo. Es gran alcauota | e sap una gran flota | de les fembres mesquines | qui jahen de sobines, Mariners. Lo caualler molt spauentat caygué de subines en terrat, Eximplis, ii, 112. Lo pacient sia posat de sobines, Cauliach Coll., pròl. L'un de sobines dorm, Alcover Poem. Bíbl. 62. 
     Fon.: desuβínes (Tortosa); desoβínes (Val., Sueca, Pego); dəsoβínəs, dəsuβínəs (Mall.). 
     Sinòn.: d'esquena, de memòria. 
     Antòn.: d'abocons, de boca-dents. 
     Etim.: de la forma femenina de sobí (del llatí supīnu, mat. sign.).

[Extret del Diccionari català-valencià-balear, font inesgotable d'inspiració.]






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

I de sobte, jo també m'he trobat cantant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 d'abril de 2019

Allò que, sense dubte, m'atrau més d'una persona és la seua veu. Per a mi, una bona veu té un poder de fascinació i de seducció incomparables a res. Puc oblidar un nom, un rostre; fins i tot puc oblidar esdeveniments importants de la meua vida, però una veu bonica no l'oblide mai. La conserve en l'arxiu sonor de la memòria a pesar que hagen passat anys des que la vaig sentir per última vegada. La veu de qui recita, de qui llegeix en veu alta un text, la veu desconeguda d'algun company o companya de classe, d'algú que intervé en un acte públic i ens fa girar el cap... La veu d'un can... més »

Suite de les séquies. Un projecte musical i poètic amb què celebràrem el 8 de març

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de març de 2019

Promogut i impulsat per la Diputació de València, el projecte titulat *Suite de les séquies* ha sigut creat, musicalment parlant, per huit compositores valencianes, cadascuna de les quals n'ha escrit un moviment. Sara Galiana, Iluminada Pérez, Esther Torró, María José Belenguer, Claudia Montero, Raquel Sánchez, Miriam Pascual i Celia Rivero en són les autores. Aquesta «banda sonora» inspirada en la simbologia de l'aigua i de les canalitzacions que reguen l'horta sota la jurisprudència secular del Tribunal de les Aigües, es completa amb vuit poemes escrits per a l'ocasió i amb la int... més »


1.000 raons per estimar-los: 'El desapercibido', d'Antonio Cabrera

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 24 de febrer de 2019

Avui és un dia d'aquells en què busques agafar-te a qualsevol cosa que et salve del precipici. No importa quin dia siga aquest *avui. *És un present de neguit, d'extraviament, de nebulosa mental, de cos contracturat, de desgana. I de migranya, que no és la causa, sinó el símptoma. Però no. No hi ha res que et puga salvar del precipici, perquè tu ets el precipici. Saber-ho és important. Només, encara i sempre, recorres a les paraules. Que no són antídot contra res, ni remei, ni redempció. Però t'acompanyen. En aquest buit que t'engul, les paraules amb tu, fent-vos-hi companyia. ... més »

De sobines

Maria Josep Escrivà a Passa la vida -3 de febrer de 2019

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Mon pare es va fer unes proves mèdiques la setmana passada. En haver superat la incomoditat sense més complicacions, m’explicava, afectat d'un comprensible sentit de l'humor, com havia anat tot. Amb anècdota inclosa que em va relatar més o menys així: «He estat més temps desvestint-me i vestint-me que en la prova en si... I mentre esperava gitat em sentia una miqueta incòmode i vaig consultar a un infermer: “perdone, em puc posar de sobines?”. Què li has dit...! El xic, com si li haguera preguntat no sé què, s'ha plantat al meu costat d’un bo... més »

I la llum ens fugirà per sempre. Al poeta Lluís Alpera

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de gener de 2019

En el primer programa del 2019 de *La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món *que s'emet a Ràdio Gandia des de fa dos anys, vam dedicar un record senzill al poeta Lluís Alpera, traspassat inesperadament el dia 14 de desembre de 2018. *El poeta Lluís Alpera fotografiat un dia del mes de maig de 2010 per Jordi Puig Muñoz, a Calp, durant la seua intervenció en la presentació-recital del llibre col·lectiu titulat For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96), on Alpera aporta el poema «La magrana del futur». La imatge de fons és una fotografia projectada de Natxo Francés, de ... més »