Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 19 d’agost de 2015

DISCULPEU LES MOLÈSTIES, PERÒ ÉS QUE ENS ESTAN ASSASSINANT


ELLA TÉ POR

Vora la dona jeu el seu home.
La dona té por
que de nou la mati.

—De debò que no em mataràs mai més?
—pregunta la dona.
—No et mataré —diu l’home.

Però ella té por
que de nou la mati.

Així, doncs, corre cap a la finestra i salta al carrer.
I ja s’ha salvat
jaient a l’empedrat.
Ara, ell no la matarà mai més.

Anna Świrszczyńska (Anna Swir) (*)
Traducció de Josep-Antoni Ysern i Lagarda



Autora del cartell: Maria Alcaraz Frasquet.
No deixeu de visitar la seua pàgina i veureu que fa molt de temps que Maria utilitza la seua obra per visibilitzar i denunciar molts tipus d'opressió, de coerció i de violències que la societat practica, amb intencions i objectius diversos, contra les dones. I fins a quin punt en som conscients?


A Maria Alcaraz Frasquet i a mi, a banda de complicitats artístiques i literàries molt boniques, ens uneix, ara mateix, un sentiment molt potent: estem escandalitzades davant d'aquesta onada de terrorisme feminicida que, d'altra banda, sembla que continua assimilant-se, pels mitjans i per la societat en general, com si estiguérem davant de notícies sensacionalistes de successos, fruit d'arravataments passionals o, pitjor encara, de petits problemes enquadrats en l'esfera domèstica, i per tant, en la vida íntima i inabordable de les persones. No vull fer cap míting ací, ni repetir xifres ni estadístiques que ens passen per davant com si foren esbarts d'ocells fugint d'una tempesta. Podeu acudir a la pàgina Feminicidio.net, més que recomanable, si us en voleu posar al dia. Només, un favor: imagineu-vos-les totes juntes, les 65 dones assassinades que sumem ja en el que portem d'any, esteses una al costat d'una altra, en un d'aquells poliesportius que fan de tanatoris improvisats quan hi ha una catàstrofe col·lectiva a gran escala. A gran escala, eh? No com aquests casos puntuals i aïllats de les seixanta-cinc assassinades per parelles o exparelles. Només aquestes, que les violades, les prostitutes agredides, els familiars, amics, testimonis que resulten ferits o morts no hi compten, tampoc. Ara que estem en campanya preelectoral, i a pesar, fins i tot, de la feliç beatitud estival, m'ha paregut sentir, per part dels nostres representants polítics, que volen fer un «gran pacto de Estado» (sí, home...!) «para combatir esta lacra». No està gens malament eh? Tenint en compte que, en els deu últims anys de «lacra» hem perdut pel camí 700 dones, i que, per exemple, sembla que en l'últim any hem conviscut, conciutadans i conciutadanes, amb 16.207 monstres amb aparença humana condemnats en ferm per delictes de maltractament contra dones... Ei..., un «gran pacto de Estado», abans d'arribar al miler de mortes... No em direu que no és una bona idea! 




Una altra composició de Maria Alcaraz Frasquet, feta a propòsit per a aquesta entrada on teníem ganes de cridar. I cridar és un dret que no ens pot llevar ningú.
Almenys això: el poder rabiós del crit.



Doncs sí, estimades i estimats amics: seixanta-cinc dones assassinades per les seues parelles o exparelles, fins a l'agost de 2015. Jo ja no diria que per la seua —nostra— condició de dona. Crec que és per la condició de cosa posseïda. La nostra societat ens hi ha empès, a fer-nos creure que les dones som objectes bonics i ben fets de desig. Coses, trastos que es posseeixen; d'un i per sempre i de ningú més. Les dones —disculpeu-me; així ho pense— no sempre en som conscients, i acceptem de grat i ens sentim afalagades quan un home ens considera objectes (objectes!) de desig, que actua per nosaltres, que pensa per nosaltres, que viu i mor (i mata) per nosaltres, i només per nosaltres. Quantes en són conscients i poden reaccionar a temps? Dintre d'aquesta estadística tan rigorosa —assassinades només per parelles o exparelles— no entraria la pobra dona del poema de Swir, que acaba llançant-se finestra avall, pobra i digna dona suïcidada, per evitar que el seu assassí l'assassine.

Què en dieu? No creieu que el tema és suficientment bèstia com per a posar en marxa, per la via d'urgència i d'excepció, un pla integral per combatre, i sobretot per prevenir, aquesta monstruositat? I una altra: no és hora ja que ens considerem, totes i tots, còmplices i consentidors d'aquesta inoperància institucional? I disculpeu la impertinència, eh? Però és que ens estan assassinant. Si voleu saber-ho, que hi haja un atemptat terrorista contra un avió, amb el mateix nombre de víctimes, i ja veureu quant de temps tarden a activar els més sofisticats i paranoics dispositius de seguretat en tots els aeroports del món mundial. Del món civilitzat, almenys.





(*) Anna Swir (Varsòvia, 1909-Cracòvia,1984) va debutar amb el poemari Wiersze i prozy (Poemes i proses) el 1936. Es pot considerar que amb Liryki zebrane (Poemes reunits) (1958) inicia el nou camí de la seva creació poètica, confirmat amb Czarne słowa (Mots negres) (1967) —poesia de temàtica africana—. La seva poesia es caracteritza per la senzillesa de recursos i per l’atenció vers els punts més dolorosos de l’existència humana. Uns altres títols seus són Budowałam barykadę (De quan vaig construir una barricada) (1974) Jestem baba (Una dona de cap a peus) (1972) i Szczęśliwajak psi ogon (Feliç com la cua d’un gos) (1978), de marcat to feminista. Pòstumament, aparegué Cierpienie i radość (Patiment i joia) (1985). 

La II Guerra. Heus ací l'experiència vital i històrica que més va marcar la nostra escriptora. Al fet de la guerra en si cal afegir-hi l'experiència, viscuda a fons, de la sublevació de Varsòvia de l'agost del 1944 contra els invasors nazis. Durant l'ocupació, Anna Świrszczyńska tenia diverses feines i fins i tot es mantenia activa en la vida cultural clandestina. En esclatar l'alçament contra l'ocupant, treballa com a infermera en un hospital sense aigua ni medecines. Un lloc que li permet un contacte directe amb el sofriment, la desesperació i la mort. És en aquesta època quan Anna Świrszczyńska esdevé Świr, que és el renom que es posa per a viure en l'àmbit de la resistència. Un renom ple d'ironia, perquè juga, d'una banda, amb part del seu cognom i, de l'altra, amb un doble significat: świr és la piuladissa dels ocells, però també és un terme col·loquial per a referir-se al «sonat», al «guillat». Aquest malnom, simplifcat en Swir, ha servit per a donar a conèixer la seva poesia en l'àmbit anglosaxó, mercès a la intervenció d'un gran valedor d'Anna Świrszczyńska: l'assagista, poeta i pensador Czesław Miłosz. Així, doncs, si no voleu turmentar la llengua amb les sibil·lants i palatals poloneses, podeu dir-ne «Anna Swir», que ella ja hi va donar el vistiplau.

Extret de la «Nota del traductor» d'Una dona de cap a peus, col·lecció «Razef» de poesia, Edicions 96, 2015.


ADDENDA (18 de setembre de 2015)

El dia 13 es va difondre a Youtube un vídeo titulat No és amor, produït des de Castelló de la Ribera (Mel Media) per Marta Grimaltos Soler, i amb imatge i so de Maria Estrada. La lletra és de Josep Nadal, i els protagonistes, gent del poble. Homes i dones del carrer, que no obeeixen a cap prototipus de bellesa publicitària, i que hi donen la cara en condició de «Persones construint contra la nit / relacions des del respecte.» El vídeo participa en un programa europeu de conscienciació contra la violència de gènere, amb un missatge senzill i rotund: «L'amor amb violència no és amor.» Cinc dies després del llançament s'ha reproduït més de 4.500 vegades. Un alè d'esperança que ens serveix com a bell colofó d'aquesta entrada dolorosa. Moltíssimes gràcies a totes les persones que l'heu fet possible, i molta sort.






2 comentaris:

  1. Potser la Swir estaria contenta de l'ús que fas del seu poema. Bon comentari. Bona reflexió. Molt dura. I amarga. Com la realitat.
    Josep-A.

    ResponElimina
  2. T'agraïsc molt les teues paraules, Josep-Antoni, i més encara t'agraïsc que un bon dia em donares a conèixer la poeta Swir. Ja et vaig dir en privat que feia temps que un poeta (sense gènere) no em commovia tant.

    Hi ha ben poques coses que consolen en aquest tema, però, almenys, que una veu i una ment com la de la senyora Swir hi reflexionaren també, i que hi prengueren partit literari, i personal, reconforta, com si almenys la poesia fóra capaç de replantar amb la consciència aquest erm desolat. La realitat encara és més dura i més amarga que les paraules escrites, per desgràcia.

    Gràcies per la complicitat, de debò, i per haver-ne deixat constància ací per escrit. Espere que ens quede molta Swir per compartir.

    ResponElimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »