Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 8 de juliol de 2013

ESTIVAL I FIGUES (SEQUES I TABOLLES)


El llarg matí d'estiu. El sol ardent.
L'ombra de la figuera, travessada
de brisa...

Marià Villangómez
[Ciutat d'Eivissa, 1913-2002]


Un dels fragments dels «Fulls de dietari», publicat al núm. 43 de la revista L'Espill està dedicat a reivindicar les figues de les nostres figueres. Un dret aparentment senzill, de pur sentit comú. Però, de vegades, la realitat i el sentit comú discorren en línies paral·leles i en sentit oposat. Segur que sabeu de què us parle en aquest text datat l'abril de 2012:

Després de tot un dia desaprofitat per culpa de la migranya que m’aliena el cap, a última hora agafe el carro de la compra, company indispensable en la missió quotidiana de sobreviure, i m’encare al supermercat que tinc just a l’extrem del carrer. Odie anar a comprar. Però és l’única cosa que puc fer avui sense necessitat de pensar massa. Em fabrique un incentiu: figues seques. Vaig directament al prestatge on hi ha les nous, la fruita deshidratada... No trobe les figues. N’hi ha de tot: sopes juliana preparadetes en paquets, cebes dolces, morades, avellanes amb closca..., però figues, no. O jo no les hi veig; tinc el cap embotat. Busque una treballadora que reposa gènere entre els corredors d’aquest mercat del consum. Li pregunte per les figues. “Al costat dels tramussos”, i desapareix arrossegant un carro acaramullat de caixes. Ara sí que voldria morir-me!: al costat dels tramussos... Busque els tramussos, a la secció dels aperitius. N’hi ha de tot: papes amb sabor de bacó, de tomaca, de formatge, de ceba...; pistatxos menuts, normals i gegants; baies del Tibet d’aquelles que asseguren la joventut eterna... Però no hi veig els tramussos. Busque amb la vista al meu voltant, amb l’esperança que la treballadora que tot ho sap volte encara a prop. Sí: “per favor, no hi veig els tramussos..., ni les figues!” La xica em diu que entra al magatzem a buscar-ne. M’hi espere. Ve amb un pot de tramussos. “I les figues?” —insistisc. M’assegura que n’hi ha al prestatge. S’apona, perquè són a baix de tot, i m’allarga una bossa. “Veu?, ací estan!: higos turcos!” “La marededéu! Higos turcos! Que no tenim figues al país...?” La treballadora m’ha assegurat, amb cara de visible decepció, que transmetrà la meua queixa als encarregats.



Buscava una foto per a il·lustrar el text anterior, i he aprofitat que havia de passar el dia al bancal de la família per agafar la càmera. Allí mateix hi ha una figuera, amb fruits encara tabolls, molt prometedors, dels que fan exclamar al meu pare: «d'ací quatre dies, a menjar figues!»


Després de la figuera, he mirat al meu voltant, i he descobert amb estupor, com si haguera estat reclosa en un altre món en les últimes setmanes, que l'estiu ja hi feia el ple amb tota la seua voluptositat estètica. Per a mi, la bellesa de l'estiu no és la de la mar. La mar en estiu no em pertany, i jo no vaig a buscar-la. No em prova. Per a mi no hi ha estètica d'estiu més bonica que la dels bancals, la de les séquies i les basses, i la de les marjals. A la foto de dalt, panoràmica del Mondúver que es veu des del bancal familiar, en un trosset entre el Molí de Santa Maria i l'alqueria del Duc del Grau de Gandia.


Això són tomaques del terreny; de les que fan sabor de tomaca.


I això són flors de carabassa, ocultes entre un carabassar tan frondós que sembla de ficció.


Aquesta és una carabassa, que va acumulant mèrits, i mèrits, i mèrits..., per a convertir-se en un futur plat de bunyols al llarg del pròxim Nadal.


Això són els braços de mon pare, ensenyant-me com han d'arribar a assecar-se els sarments del melonar per a saber que el meló d'Alger està bo per a collir-se. Aquesta setmana ha fet 73 anys, el meu pare.



I aquests són els extrems d'uns d'aquells braços de melonar que repten per la terra roja, com si no s'hagueren d'acabar mai. No sé si vosaltres veieu, igual que jo, que els braços de mon pare i la terra del bancal tenen un color molt paregut.


Maduixes: una plaga beneïda que es reprodueix cada any entre els tarongers. Juliol, i encara en collim a grapats.


En un altre estadi orgànic, ací va a parar el fem per a la seua descomposició. Res desapareix i tot torna a començar. Avui, les taronges i les restes de fullaraca i de penques se m'han afigurat un bodegó en viu.


La parra i l'ombra de la parra...






...i les plantes que es crien a l'ombra de la parra. I les andròmines, que acumulen sense complexos els distints gustos generacionals i els embats del temps. Sobre el sillonet repintat de rosa, un test amb una «alegria de la casa».

En formats humans, aquests serien..., les tres alegries de la casa!: Laura, Joan (baixant l'escala) i Ferran, el més menut dels tres nebots.


I aquestes, les peces indispensables per tal que un diumenge de paella isca redó: la pinxe de cuina (la tia Fina), i la cuinera en cap (en acció). Enlloc he menjat paelles com les que ella fa, amb llenya i amb les verdures del bancal. I no ho dic perquè siga ma mare...!, que en tindria bona cosa, de testimonis, que em donarien la raó!


Aquest és Joan, que es nega a menjar-se el meló d'Alger si no és a mos redó. I a mi em sembla que la del meu nebot mitjà, per exemple, podria ser una imatge bastant aproximada del que s'entén, universalment, per felicitat. O no...?





22 comentaris:

  1. Són fotos molt boniques. Per a mi, si existeix el paradís, té la forma del bancal. Les fotos de la carabassera i de les tomates fan olor, tenen gust, donen ganes de viure. Em quede, però, amb la foto dels braços, de les mans de la saviesa, on les venes delaten el treball dels anys. Em recorden les del meu pare i sóc feliç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per aquest comentari tan bonic, benvolgut i admirat rrr. Em pareix un afalac grandiós, dir d'alguna cosa que dóna "ganes de viure". Les fotos, o la pròpia verdura i l'hortalissa que fa mon pare..., i ma mare també! Que ací només he ensenyat els braços de mon pare, però ma mare tampoc s'hi queda enrere, que és de les que s'agafa l'aixada i allà va ella...! El teu pare, sense que jo en sàpia res més d'ell, roman igualment en la meua memòria, gràcies als teus poemes, dolorosos, però d'una sinceritat i una estima tan colpidores. Un honor, que t'hages deixat caure per ací.

      Elimina
  2. Redell! "Per a mi no hi ha estètica d'estiu més bonica que la dels bancals, la de les séquies i les basses, i la de les marjals" Compartisc al 100% aqueix sentiment. En efecte, també per a mi una de les coses més agradables que hom pot fer en l'estiu és gaudir de l'ombra d'una bona figuera, llegint, escoltant música, sentint l'agradívol soroll de l'aigua per les séquies... En fi, el paradís nostre, dels qui vivim més en contacte amb el món rural, de poble. Per cert, ton pare t'haurà dit, de segur, que collir els melons es pot dir "florejar". I a propòsit d'una de les fotos, recorde un llaurador rafelguarafí que en un punt del seu hortet (amb casa inclosa) dipositava les males broses i altres matèries orgàniques perquè anaren "eixamorant-se", secant-se, o siga, perdent la humitat fins que utilitzava el material resultant com adob orgànic. En fi, que passes un bon estiu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això mateix, Narrador-Vicent. Inevitablement, m'ha vingut al cap aquell poema boniquíssim d'Ibn Khafaja, en traducció de J. Piera. El busque, i te'l transcric: "Valencians, quin goig el vostre!/Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres./L’evitern paradís és a ca vostra./De donar-me a triar, meu el faria./Viviu-lo. No penseu en l’infern./Del paradís al foc no s’hi va mai." Això és la saviesa, no creus?
      No conec l'ús que dius de la paraula "florejar"; ho preguntaré i ja te'n dic. El verb eixamorar/eixamurar, sí. Les paraules, la terra, nosaltres i les nostres estimes..., t'has fixat que tot és el mateix? Salut, amic!

      Elimina
  3. Tens raó, Maria Josep: els estius pertanyen més al camp que no a la mar, potser massa envaïda aquests dies. Fotos i sensacions que ens agermanen amb allò essencial. Compartir-ho és tornar-ho a viure, sens dubte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No..., si de tot hi ha d'haver...!, que jo tampoc no pretenc imposar cap model estival. Abans comentava amb Dolors Alexandre, via feisbus, perquè ella hi defensava també la mar en les hores tranquil·les: "Tot és bonic quan és des de la felicitat. I la felicitat, la tenim molt sovint a la vora, i no ens calen sobresous, ni corrupteles ni fortunes podrides, per a gaudir-la. Crec que l'important és ser-ne conscients." Això mateix. Segur que ho comparteixes tu també.

      Elimina
  4. Fernando Escrivà Vidal8 de juliol de 2013 a les 12:47

    Qué bonic germaneta, això ens fa sentir vius, em recorda a els estius de quan nosaltres erem ls menuts, molt bonic i molt entranyable si senyora!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una altra vegada la paraula "vius"; no falla! Nosaltres hem tingut el privilegi de criar-nos entre aquests paradisos, humils, incomparables a res. I ara, encara que quasi pot semblar un miracle, en el món d'avui en dia, els nostres menuts poden seguir gaudint d'aquest paradís. Esperem que siga per molt de temps, i que se'l sàpien protegir, físicament i interiorment. Besos, germà!

      Elimina
  5. A l'estiu estic, em sento, també, més proper a aquests indrets que els de la mar. Paraules i fotos, fotos, i paraules ens fan viure amb molt d'amor i amb tota la força el que té de grandiós aquest món nostre, en el seu estat més pur i íntim. Sé molt be quan parles dels braços de ton pare, continuitat de la força de la nostra terra. Sé encara millor quan parles de les paelles de ta mare. Quan dius que son les millors del món. He d'afegir o millor dit preguntar: on he de signar per deixar constatació de les meves paraules. Gràcies de nou per una altra lliçó d'amor que ens acabes de escriure. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest comentari ja serveix com a signatura a favor de la declaració de sublimitat de les paelles de ma mare; amb el permís de tota la competència, eh?, que segur que n'hi deu haver! Tu ja saps que, a mi, m'agrada més compartir, i aprendre compartint, que no donar lliçons. Però, en tot cas, en la mateixa mesura que la gent i les coses em fan estimar, així intente correspondre-hi jo també, en el sentit recíproc. Gràcies, Eduard!

      Elimina
  6. La paella de la mare, feta a llenya i amb verdures de casa. Les tomaques del terreny, d'eixes que fan sabor a tomaca i estan farcides de tomaca. Meló d'Alger a mos redó, i regalls de meló pels queixos. Les figues i la figuera, i l'ombra de la figuera, i les arrels tan fortes que fa la figuera. I els braços del pare, braços arrelats a la terra, i braços que ensenyen a fer noves arrels... Quina manera més bonica de retratar i descriure la felicitat!

    Ara bé, els bancals d'estiu... diumenge vaig passar el dia al camp, i tinc les cames plenes de mossegades de rantelles.

    Enhorabona per escriure tan boniquíssim.

    I uns versos d'Alba Camarasa Baixauli,

    L’estiu era
    un estol de rantelles sobre el meló
    d’Alger encetat després de dinar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Superalegria de veure't per ací, Àngela! Per a escriptures boniquíssimes, les teues. I ho dic amb coneixement de causa.
      Això de les rantelles pot ser un inconvenient, sí..., però convindràs amb mi que no més traumàtic que tirar-se a la mar i que et pique una medusa! Fes el favor de protegir-te'n, que els bitxos (voladors o amb tentacles) poden portar males conseqüències.
      L'Alba Camarasa és bona, ja ho crec! Aquests versos són de LA FARINA QUE ADMETA? El títol em va captivar en el seu moment. Després no l'he llegit. El buscaré, gràcies a recordar-me'l tu ara. Ni fet a posta, no? Que estava, allà?, amb el bolígraf a la mà deixant constància de les entremaliadures de les rantelles? A partir d'ara, ja són paraula poètica, també. I evoquen, exclusivament l'estiu, veritat? Gràcies per l'aportació. Una abraçada!

      Elimina
    2. Quasi millor rantelles que meduses! Diuen que sembla una cremada, la picada de medusa. De tota manera, els bitxos que fan por, bona cosa de por, i dels que ens hem de protegir, ni tenen ales ni tenen tentacles: tenen corbata, no creus?

      "La farina que admeta" és un títol preciós. En llegir-lo em ve al cap ma 'uela', gran cuinera. Jo intentava aprendre, al seu costat, a fer coques, pastissos i dolços, i volia saber els grams exactes de cada ingredient. La farina, però, ma 'uela' la posava a ull. Així com pastava anava afegint farina. I sempre deia el mateix, "la farina que has de posar és la que et demane la pasta".

      Crec que eixos versos no són d'este poemari. De l'Alba Camarasa només he llegit poemes solts per internet, i recordava que un d'ells parlava de l'estiu i de les rantelles, i vaig pensar 'aquell poema, aquell poema... ni fet a posta'.

      Gràcies a tu per tot el que fas, que no pares. I també per este blog, que no coneixia. I que, amb el teu permís, tornaré a visitar.

      Un beset.

      Elimina
    3. I serà un plaer, si ens visites de tant en tant. Les portes d'aquesta casa estan obertes per a tota la gent de bona voluntat. Ja saps allò de: "a casa meva és casa vostra si és que hi ha... cases d'algú..." Et donaré la meua opinió sobre 'La farina que admeta'. Gràcies, Àngela.

      Elimina
  7. És que hi ha coses que t'arriben tan a dintre que no pots deixar de comentar.Si hi ha una temporada que ningú pot oblidar quan era menut és l'estiu. N'estic segura que l'estiu és l'estació feta a postes per a la infantesa. En cap moment de l'any s'arriba a viure i conviure tant amb els altres i amb la natura. I és que a més de l'olor, del color i del sabor, l'estiu també té tacte perquè res es pot comparar al relliscar de l'arena fresca sobre la pell. Ah... i so, perquè a veure, qui no escoltat una puput, una tórtora, un colom, un gall..."el so del silenci" i a prop de la mar, el seu remor.
    Per a cadascú els millors records es succeiran en escenaris diferents. Maria Josep parla del bancal i em fa retrocedir uns quants (molts, ehem...) anys enrere. Els meus estiuetjos es passava a prop de la mar, però en un bancal. A l'Atzúvia anomenem "marells" ( mareny) a aquesta zona que voreja la platja i on es solia plantar hortalissa i tarongers i molt abans també garrofers. Ara planten casetes en el millor dels casos perquè en el pitjor es planten uns edificis que no deixen ni passar la brisa marina. I bo, tot açò ve pel que diu Maria Josep, doncs que sàpiga que no canvie el que queda del meu bancal ni tots els meus records per una primera fila de la platja ni ara ni quan era menuda que mon pare em va donar a triar. Però que conste que la mar m'agrada.

    ResponElimina
  8. Gràcies per les teues paraules tan suggeridores, Pepa! Jo tampoc no el canviaria, si algú em donara a triar entre el bancal, els espais de la meua infantesa al Grau, o la primera línia de la mar. Clar que també hem hagut de pagar la condemna, amb aquestes rateres infernals en què ens han convertit les primeres línies de ciment marí. Nosaltres també diem "mareny", o "marell", d'aquestes hortetes d'hortalissa en terreny arenós. Això per a mi és el Clot de la Mota, del Grau, on ara hi ha blocs de ciment que no deixen passar l'aire i fa uns anys hi havia tomacars, melonars, sendes que arribaven fins a la mateixa vora del mar. Quina insensibilitat a l'hora de transformar el nostre propi territori! I dic 'transformar' per no dir 'arrasar'.

    ResponElimina
  9. Hola Maria Josep,
    Eixa horta és dos en una o siga mar i muntanya. Si mires en un ull veus el mar, si mires en l'altre veus terra endins. Si mires en els dos ulls mar i terra, terra i mar. És diria que és el summum que demana l'horta, ser banyada per les humitats que li dóna la mar. En fi, quin goig de veure que l'horta va més avançada que la meua (nostra) terra endins, molt endins les plantes pateixen més la sequera.
    I no diguem de les figues, ja van camí de la degustació.
    Una abraçada,
    Mercè

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mentre jo et felicitava el temps viscut (el teu, el del teu nét i el del teu bloc), tu m'escrivies aquesta perspectiva tan bonica amb què has mirat el bancal grauer. Efectivament, són ben distintes, les condicions d'aquesta terra quasi de marjal entre la muntanya i la mar, i les condicions extremes en què sobreviu la vostra horta de la vall d'Aiora. Però és emocionant, i a mi no deixa de meravellar-me, saber tot el que han de suportar -gelades d'hivern i cremor d'estiu-, i encara us va tot avant. És sofrit, aquell raconet de món, i ple de contrastos. Es fa de voler, com vosaltres.

      Elimina
  10. Quina entrada mes preciosa. Que be q canviares de camera¡¡¡¡ara ens regales tambe imatges expressives de gran intensitat com ja son els teus textos. Grácies m. Josep mai sabras del tot el be q ens FAS i q FAS al nostre estimat pais valencia¡¡¡ xavi rodenas

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Xavi! Encara que sé que les teues paraules estan marcades per l'afecte, i per les complicitats que compartim, t'he de reconèixer que m'han ajudat a pujar un escalonet en la meua autoestima personal, que no aspira a res més que a ser un poc útil per a aquella gent amb qui compartisc aquesta estima pel país, com tu dius, i també batalles, i utopies, i feina per a fer que aquestes utopies, es convertisquen en realitats factibles com més aviat millor. El teu entusiasme militant és contagiós: milers de gràcies, i d'abraçades també.

      Elimina
  11. Hola, Maria Josep, em sembla he sigut un gra massa atrevida d'arribar, al teu bloc, i besar el sant...
    De primer, m'he sorprés, doncs l'anècdota viva de l'horta, dels teus pares, de la família... és la mateixa imatge que recorde -fa una garbera d'anys, pels volts dels 70 del segle/mil·len passat- de l'horta dels meus, pares: mon pare llaurador, acabava el jornal de "ca l'amo" -t'ho jure que dissabtes mon pare anava a "ca l'amo" -així de fort- a cobrar la setmanada, a ca Ximo el saboner, a Rafelcofer, amb el permís d'ambdós, ja soterrats a hores d'ara deu fer deu anys...- ...i després del jornal i mig de l'estiu Pep -mon pare- anava a la seua horteta, aquesta però al terme de Beniarjó, fins que se li feia fosc... Ara bé, ell arribava amb la seua Mobilette i, al darrere, el cabàs amb el fruit de cada dia, el millor de tot el terme, deia, on tomaques, alficossos, fesols de trencar, de desfer, de la peladilla, melons d'Alger i de tot l'any, carabasses i carabassetes compartien la taula del mig de casa, a veure quina de totes lluïa més... per a ús casolà en sobrava i en repartia a tot el veïnat...

    Com enyore aquells anys d'infantesa amb l'excusa del teu escrit, Maria Josep! No en tenia, de figuera, ni de càmera de retratar, però els braços de mon pare eren idèntics als del teu, i les carabasses tan grosses com les teues i tota la resta també el mateix...

    Perdona si m'he extés, Maria Josep, però he gaudit molt en fer-ho.
    Tens tot el dret a suprimir el relat, no sóc aficionada als blocs, o més ben dit, no n'he tingut ocasió. Potser, d'ara endavant, ho faré més sovint. empar !!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què dius, Empar, d'esborrar l'escrit?! Celebre veure't per ací, molt. Aquesta és casa de qui hi vulga entrar. I més amb una aportació tan bonica com la que ens has fet! Et confesse que estic contentíssima d'haver publicat aquest post, més que per ell en si mateix, per les respostes tan boniques que ha provocat. M'han suggerit moltes coses les teues paraules: per exemple, com ens assemblem en allò que ens fa feliços, quan es tracta de vivències tan pròximes i tan senzilles, i que ens han fet per dins. I una altra, que jo em repetisc sovint: les experiències boniques, les persones importants que ens han ajudat a créixer, no desapareixen mai, encara que passe el temps: formen part del que som nosaltres ara.
      El món dels blocs és apassionant -almenys per a mi-, quan saps acudir a aquells que t'interessen. Per als qui escrivim, o simplement per als qui ens agrada intercanviar opinions, compartir pensaments, són un espai de motivació de categoria.
      A veure si et done motius perquè no siga l'última vegada que t'entre l'atreviment, i ens dius la teua..., encara que no prediquem molt per ací a favor dels sants! Una abraçada!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »