Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 24 de juliol de 2013

«APRENDRE A CONMORIR. AQUEST ÉS EL REPTE» EN RECORD DE JOAN B. CAMPOS, POETA

Escric aquestes línies quan fa poc més de quatre mesos que ha mort el company de lletres i amic estimat Joan B. Campos (Joan Baptista Campos Cruañes: el Grau de Castelló, 1961-Castelló de la Plana, 2013). A pesar d'aquest final prematur, tingué temps de publicar 9 llibres de poesia i 4 de narrativa. Formava part —i crec que està bé dir que en «forma» part per sempre més—, del Pont Cooperativa de Lletres, d'escriptores i escriptors de les comarques de Castelló. Fou un viatger apassionat, i una persona compromesa amb el seu món, no sé si, en bona mesura, perquè dedicà la seua vida professional, com a metge d'urgències en una SAMU, a atendre persones en situacions límit. O potser era al contrari i, pel seu tarannà servicial i solidari, escollí aquesta professió duríssima.


Imatge extreta del vídeo promocional d'«Entre versos i pinzells contemporanis», on el cantautor Artur Álvarez i Boix canta poetes contemporanis de les comarques de Castelló, entre els quals hi ha Joan B. Campos, a l'altura del minut 1 i 13 seg, aproximadament.

El vàrem conèixer a Beniarjó, quan fa 13 anys va guanyar el XX Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, amb un llibre colpidor que ja delatava, des del títol i els primers poemes, unes circumstàncies de vida no massa habituals en un poeta: La sang (3i4, 2001)


TARD O D'HORA

Com que hi ha la mort,
me n'espera una de molt natural
a la revolta de qualsevol camí.
Una mort anònima, diguem-ne digna.
Com totes. Com moltes.

Ben segur m'esperen els dies encara més orbs
surant en bassals de sang,
i una colla de gossos bords, assedegats,
que la xuclen amb desgana.

M'espera el teu dol o el meu
en el bleix de les hores,
a la revolta del qualsevol camí
perquè tot acabarà cloent-se,
tard o d'hora.

Ara, però, encara em resten les mans,
plenes de sang,
i la por de tot plegat,
l'últim baluard de la lucidesa.

J. B. C.



«Espelma encesa». Fotografia de Joan Ramell, que acompanya el poema «No és veritat que els metges», de Gemma Gorga. Del llibre Diafragma,
Curbet Edicions, 2012.



«Quants grams,
quants grams de cera
a canvi d'un minut més
de la teva companyia?» 

G. G.

La reflexió, i l'escriptura, al voltant de la mort és una de les constants literàries de Joan B. Campos. Molt abans que començara a viure en pròpia carn el procés fatal de la seua malaltia. El dia 20 d'octubre de 2011 publica, al seu blog La garfa dels dies, una entrada, valuosíssima, al meu entendre, titulada així exactament, «La mort», de la qual extrac l'últim paràgraf:

«Hauríem de plantejar-nos una nova lectura de la mort, en el cas que aquesta es poguera traduir en paraules humanes. De vegades, només veiem la cara més dramàtica, la més tràgica. Però la mort és humana. La mort ens fa humans. El cert és que a totes les morts els hi envolta una tragèdia gran, o més gran. Perquè mai no és petita, la mort. Després de passar tants mil·lennis aprenent a conviure, hauríem de desaprendre-ho tot, per començar a aprendre a conmorir. Aquest és el repte.»


«Paret escrostonada amb baixant», de Joan Ramell. Imatge del poema «Mentre allises el cobrellit amb les mans», de Gemma Gorga.

«...i tota la boca corcada.»
G. G. 

Rumiant-me aquesta entrada, que em costa d'enllestir més del compte, m'arriba a les mans el llibre de Gemma Gorga i Joan Ramell d'on he extret els fragments dels poemes i les fotos anteriors. A Diafragma (Curbet Edicions), hi trobareu una reflexió sobre la poesia i el procés artístic, des d'un llenguatge tant visual com literari; i també la seua descripció, una espècie d'explicació del com-s'ha-fet des de l'intercanvi epistolar entre els dos autors. Però, deixant de banda aquest tema interessantíssim, la mort del pare hi batega pertot, com un cor incessant encara; tot el pes de l’absència i la voluntat enèrgica d’apuntalar-la amb el testimoniatge de la paraula poètica en diàleg impecable amb les imatges fotogràfiques. Mentre pense en la manera d'adreçar aquest escrit a la memòria de Joan, m'atrapa aquesta expressió del dol, poderosament poetitzat a Diafragma («...el teu dol o el meu/ en el bleix de les hores», havia escrit ja Campos, a La sang). Casualitats, o el magnetisme entre paraules. Siga com siga, gràcies a això se'm desencalla el discurs.


«Aigüera», imatge del poema «Sense por».

 siguis qui siguis tu
de qui parlo

siguis qui siguis tu
que fas que parli

així t'anomenis
pena
pluja
pare
o poema

G. G. 

Abans, però, el mateix dia que els companys del Pont em comunicaren el traspàs de l'amic Joan Baptista, havia redactat aquestes línies, que vaig incloure, com altres textos transcrits anteriorment en aquest blog, als «Fulls de dietari» del núm. 43 de la revista L'Espill. Estic molt agraïda amb la vida, per haver-me donat l'oportunitat d'haver compartit devocions literàries i afectes amb una persona de la fortalesa interior i la qualitat humana de Joan. Crec que, amb una miqueta més de sort, hauria pogut ajudar moltes persones a entendre les dimensions de la paraula conmorir, que supose que no volia dir res més que «aprendre a morir». Ell no va tindre la sort que mereixia; els qui el vam conèixer en vam tenir moltíssima.


12 de març de 2013
A la memòria de Joan B. Campos Cruañes

L’últim dia de l’any 2010, un bon amic, company de lletres, metge de professió, em fa saber que en una exploració rutinària li han detectat un càncer de pulmó. L’endemà li escric això:

«He anat a buscar el teu Jardí clos. Allí vaig marcar un poema que diu: 'Se’n va la llum/ i es fa el silenci./ Però, el pit-roig/ sempre torna.' Aquest pit-roig ha de ser el rem, la llum, el raïm de pastor noble, la imatge de la tendresa que ens acarona, la fugacitat i la permanència.»



La imatge d'aquest pit-roig, i el penúltim paràgraf, transcrit entre cometes, corresponen al dia
1 de gener de 2011 del blog La garfa dels dies, de Joan B. Campos.

Vicent Jaume Almela, president del Pont Cooperativa de Lletres, va dedicar, des del blog d'aquell col·lectiu, una entrada ben bonica al company desaparegut. Es pot llegir ací.


El motiu del «raïm de pastor» prové de la felicitació d’Any Nou que vaig fer servir per aquells dies i on un poema meu («Per dalt les teulades»), acompanya una foto preciosa de Paco Sastre, en la qual una mata de raïmet intrèpid desafia teules aparentment inhòspites per a créixer-hi esplèndid. Com a resposta, Joan B. Campos, l'amic desaparegut, em dedica aquestes paraules al seu blog, La garfa dels dies:

«Em pose de puntetes i mire per damunt de les branques de l’olivera. L’hivern ja fa alguns dies que ha començat. Hi ha alguna cosa de forma confusa que va nàixer abans de nosaltres. És silenciosa i buida, resta solitària i no canvia. Hom diria que vola i vola sense fatigar-se; de vegades és fa gran, de vegades es fa petita i s’allunya, es perd en l’infinit. I allò que es perd en l’infinit potser torne algun dia. Sí, Maria Josep, se’n va la llum i es fa el silenci, però el pit-roig sempre torna. I l’espere, enguany, amb una rameta de raïm de pastor al bec.» 

Sé que ha mantingut vigent aquesta esperança de vida fins avui mateix. Després de Joan M. Monjo, de Joan Pellicer, Joan B. Campos: un altre dels nostres joans que se’n va prematurament. Volia fer una tesi doctoral sobre aspectes ètics al final de la vida. Se’n va la llum, i el silenci em devora.



«Paret escrostonada», imatge del poema «M'agraden les pedres».
...on els morts troben repòs
i descansen del brunzit de les nostres pors
que demanen, demanen, demanen.
G. G.





4 comentaris:

  1. Voldria poder negar-ho, però la millor literatura la fa la mort. Els escriptors que cites en són uns bons exemples recents. Afegim-hi el "Dol" de Txema Martínez...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo pense com tu, r., i no és res estrany, perquè crec que la poesia, si és bona, com el bon art, és la que millor ens pot ajudar a acostar-nos al dol humà, a la desolació de la pèrdua, i quan ho aconsegueix, pica. Jo et tinc a tu com a exemple, també dels relativament recent, en aquest sentit. Tenia apuntada la referència al Txema Martínez i el seu DOL, per a mi un dels llibres que m'ha colpit més en els últims anys; i també, però en alguns poemes concrets, hi ha el llibre LA MEVA MARE EM PARLAVA DE LA MORT, de la poeta andorrana Teresa Colom, en una altra línia, però a estones punyent també. Gràcies per les teues paraules, amic.

      Elimina
  2. A mi em costa molt enfrontar este tema. Reconec que hi ha poemes preciosos que parlen del desnéixer, però en llegir-los decaic d'una manera que no em deixa gaudir de la seua lectura. Ni de la resta del dia.

    Morir: potser només
    perdre forma i contorns
    desfer-se, ser
    xuclada endins
    de l'úter viu,
    matriu de déu
    mare: desnéixer.

    Maria-Mercè Marçal

    ResponElimina
    Respostes
    1. Supose, Àngela, que no podem deslligar el tema del poema de les circumstàncies de vida/mort que acompanyen qui l'ha escrit. I tanmateix, fixa't que és aquesta poesia la que ens sobreviu. MMM és una altra de les grans que ha utilitzat la poesia per a enfrontar-se a la mort amb dignitat. Paraules majors. Gràcies per les teues paraules.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »