Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 27 de març de 2015

EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA SEUA MORT

Em va costar vora dos mesos entendre que el que necessitava era construir un poema sobre la mort d'un ésser molt pròxim amb les mateixes paraules amb què podria estar construint un poema que en celebrara la vida. Ho heu pensat mai, que, amb variacions lleugeres en l'ordre, en la disposició dintre d'un vers, les mateixes paraules poden servir igualment per a plorar una pèrdua i per a festejar una alegria? Les paraules i les seues connotacions canviants. En aquest cas, potser dir «soga» basta, amb la seua fonètica gutural, per a concentrar-hi tot el drama. Hi actua el suggeriment nefast abans que el pur origen etimològic, tan innocent: «corda trenada d'espart».


NORAI 

Diuen que amb una soga
al coll t’has despenjat
de la vida. Però
allà al nostre oceà
de silencis, jo hi veig
una amarra de barca
abraçada a un norai.

A la memòria de J. S. V. (1989-2014)




Després d'una nit de pluja discreta, al pati només n'ha quedat el rastre damunt d'aquesta planta de fulles morades (no sé com es diu i ho sent), a manera de barqueta on s'ha acumulat una gran gota d'aigua o un cudol de vidre vacil·lant. Just al damunt, l'infortuni d'una petita papallona en remarca l'equilibri. Una pupil·la daurada al centre de l'ull més fràgil que he vist mai.




10 comentaris:

  1. Viure al canyís dels girs subtils, als terrenys de cadascú, ens obliga a seguir tota variació. Plegats, ens dóna força i protecció. Però, de mena fràgil, un descuit, l'accident, ens desvia de l'homologia duta, se'ns pot trencar la tija.
    Un any dol com si fa un instant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Supose que viure és anar assumint que arriba un moment en què estem fets d'una acumulació cada vegada més gran d'absències, i també de memòria. Però ens devem al camí per on absències i memòria ens acompanyen. Buscar i aspirar a l'equilibri entre la força i la fragilitat i, sobretot, ser conscients que les dues són igual de reals.

      El xoc se supera; el dolor i la pena no mai.

      Elimina
  2. Un dels millors remeis per treure'l el dol és expressar-lo i aquestos versos tan directes ho diuen tot. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teues paraules, Mercè. Una altra abraçada per a tu.

      Elimina
  3. Sóc del pensament de la Mercé, a més a més, en els versos, hi veig un racó a l'esperança........... Una abraçada. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bonica mirada la teua, Eduard, que hi veu l'esperança. Supose que hi ha una important dosi d'instint de superació, i sobretot, la necessitat de recuperar una pau interior molt danyada en aquell moment. Ai, si no fóra per les paraules!

      També per a tu, l'abraçada, plena d'amistat.

      Elimina
  4. Un poema essencial. M'ha fet pensar que la veritable poesia és aquella que assoleix de fer vibrar una altra corda, oculta, aquella que en vibrar inicia incessantment la vida, i el record d'un primer esclat de puresa, desvetllament trèmul, tenaç, de la transparència. commoció, carn minada d'eterna esgarrifança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt important per a mi el teu comentari, Carles. Que bonic és saber que la corda mortal que motiva el poema acaba vibrant, segons com dius tu, per a iniciar vida incessant. Ens aferrem a la fe en les paraules, amic. Moltíssimes gràcies per compartir esgarrifança.

      Elimina
  5. M Josep, el teu poema -preciós i ple de significats, també d'esperança- m'ha impactat fortament. Talment el teu comentari com la poesia pot ser, alhora, font de vida i acceptació de la mort. Les meves paraules són avui, només, per acompanyar-te. Desitjant que, poc a poc, el record del teu amic esdevingui -com deia Martí i Pol- :
    "un gest, un mot, un gust, una mirada
    que flueix sense dir-lo ni pensar-lo."
    Una abraçada ben tendra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut August:

      Així és, com tu dius, l'existència humana: fem d'equilibristes entre la sort de la vida i l'acceptació de la mort. En alguns casos, i per certes circumstàncies, aquesta acceptació es fa molt difícil, però no perdem de vista l'esperança. Tenim la immensa sort de poder recórrer a les paraules, que ens acompanyen i que propicien la immensa fortuna de convocar altres companyies amigues, com ara la teua.

      Moltíssimes gràcies per la calidesa, per la tendresa, i per la invocació benèfica del mestre Martí i Pol.

      Una altra abraçada per a tu.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »