Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 27 de març de 2015

EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA SEUA MORT

Em va costar vora dos mesos entendre que el que necessitava era construir un poema sobre la mort d'un ésser molt pròxim amb les mateixes paraules amb què podria estar construint un poema que en celebrara la vida. Ho heu pensat mai, que, amb variacions lleugeres en l'ordre, en la disposició dintre d'un vers, les mateixes paraules poden servir igualment per a plorar una pèrdua i per a festejar una alegria? Les paraules i les seues connotacions canviants. En aquest cas, potser dir «soga» basta, amb la seua fonètica gutural, per a concentrar-hi tot el drama. Hi actua el suggeriment nefast abans que el pur origen etimològic, tan innocent: «corda trenada d'espart».


NORAI 

Diuen que amb una soga
al coll t’has despenjat
de la vida. Però
allà al nostre oceà
de silencis, jo hi veig
una amarra de barca
abraçada a un norai.

A la memòria de J. S. V. (1989-2014)




Després d'una nit de pluja discreta, al pati només n'ha quedat el rastre damunt d'aquesta planta de fulles morades (no sé com es diu i ho sent), a manera de barqueta on s'ha acumulat una gran gota d'aigua o un cudol de vidre vacil·lant. Just al damunt, l'infortuni d'una petita papallona en remarca l'equilibri. Una pupil·la daurada al centre de l'ull més fràgil que he vist mai.




10 comentaris:

  1. Viure al canyís dels girs subtils, als terrenys de cadascú, ens obliga a seguir tota variació. Plegats, ens dóna força i protecció. Però, de mena fràgil, un descuit, l'accident, ens desvia de l'homologia duta, se'ns pot trencar la tija.
    Un any dol com si fa un instant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Supose que viure és anar assumint que arriba un moment en què estem fets d'una acumulació cada vegada més gran d'absències, i també de memòria. Però ens devem al camí per on absències i memòria ens acompanyen. Buscar i aspirar a l'equilibri entre la força i la fragilitat i, sobretot, ser conscients que les dues són igual de reals.

      El xoc se supera; el dolor i la pena no mai.

      Elimina
  2. Un dels millors remeis per treure'l el dol és expressar-lo i aquestos versos tan directes ho diuen tot. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teues paraules, Mercè. Una altra abraçada per a tu.

      Elimina
  3. Sóc del pensament de la Mercé, a més a més, en els versos, hi veig un racó a l'esperança........... Una abraçada. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bonica mirada la teua, Eduard, que hi veu l'esperança. Supose que hi ha una important dosi d'instint de superació, i sobretot, la necessitat de recuperar una pau interior molt danyada en aquell moment. Ai, si no fóra per les paraules!

      També per a tu, l'abraçada, plena d'amistat.

      Elimina
  4. Un poema essencial. M'ha fet pensar que la veritable poesia és aquella que assoleix de fer vibrar una altra corda, oculta, aquella que en vibrar inicia incessantment la vida, i el record d'un primer esclat de puresa, desvetllament trèmul, tenaç, de la transparència. commoció, carn minada d'eterna esgarrifança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt important per a mi el teu comentari, Carles. Que bonic és saber que la corda mortal que motiva el poema acaba vibrant, segons com dius tu, per a iniciar vida incessant. Ens aferrem a la fe en les paraules, amic. Moltíssimes gràcies per compartir esgarrifança.

      Elimina
  5. M Josep, el teu poema -preciós i ple de significats, també d'esperança- m'ha impactat fortament. Talment el teu comentari com la poesia pot ser, alhora, font de vida i acceptació de la mort. Les meves paraules són avui, només, per acompanyar-te. Desitjant que, poc a poc, el record del teu amic esdevingui -com deia Martí i Pol- :
    "un gest, un mot, un gust, una mirada
    que flueix sense dir-lo ni pensar-lo."
    Una abraçada ben tendra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut August:

      Així és, com tu dius, l'existència humana: fem d'equilibristes entre la sort de la vida i l'acceptació de la mort. En alguns casos, i per certes circumstàncies, aquesta acceptació es fa molt difícil, però no perdem de vista l'esperança. Tenim la immensa sort de poder recórrer a les paraules, que ens acompanyen i que propicien la immensa fortuna de convocar altres companyies amigues, com ara la teua.

      Moltíssimes gràcies per la calidesa, per la tendresa, i per la invocació benèfica del mestre Martí i Pol.

      Una altra abraçada per a tu.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »