Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 27 de març de 2015

EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA SEUA MORT

Em va costar vora dos mesos entendre que el que necessitava era construir un poema sobre la mort d'un ésser molt pròxim amb les mateixes paraules amb què podria estar construint un poema que en celebrara la vida. Ho heu pensat mai, que, amb variacions lleugeres en l'ordre, en la disposició dintre d'un vers, les mateixes paraules poden servir igualment per a plorar una pèrdua i per a festejar una alegria? Les paraules i les seues connotacions canviants. En aquest cas, potser dir «soga» basta, amb la seua fonètica gutural, per a concentrar-hi tot el drama. Hi actua el suggeriment nefast abans que el pur origen etimològic, tan innocent: «corda trenada d'espart».


NORAI 

Diuen que amb una soga
al coll t’has despenjat
de la vida. Però
allà al nostre oceà
de silencis, jo hi veig
una amarra de barca
abraçada a un norai.

A la memòria de J. S. V. (1989-2014)




Després d'una nit de pluja discreta, al pati només n'ha quedat el rastre damunt d'aquesta planta de fulles morades (no sé com es diu i ho sent), a manera de barqueta on s'ha acumulat una gran gota d'aigua o un cudol de vidre vacil·lant. Just al damunt, l'infortuni d'una petita papallona en remarca l'equilibri. Una pupil·la daurada al centre de l'ull més fràgil que he vist mai.




10 comentaris:

  1. Viure al canyís dels girs subtils, als terrenys de cadascú, ens obliga a seguir tota variació. Plegats, ens dóna força i protecció. Però, de mena fràgil, un descuit, l'accident, ens desvia de l'homologia duta, se'ns pot trencar la tija.
    Un any dol com si fa un instant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Supose que viure és anar assumint que arriba un moment en què estem fets d'una acumulació cada vegada més gran d'absències, i també de memòria. Però ens devem al camí per on absències i memòria ens acompanyen. Buscar i aspirar a l'equilibri entre la força i la fragilitat i, sobretot, ser conscients que les dues són igual de reals.

      El xoc se supera; el dolor i la pena no mai.

      Elimina
  2. Un dels millors remeis per treure'l el dol és expressar-lo i aquestos versos tan directes ho diuen tot. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teues paraules, Mercè. Una altra abraçada per a tu.

      Elimina
  3. Sóc del pensament de la Mercé, a més a més, en els versos, hi veig un racó a l'esperança........... Una abraçada. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bonica mirada la teua, Eduard, que hi veu l'esperança. Supose que hi ha una important dosi d'instint de superació, i sobretot, la necessitat de recuperar una pau interior molt danyada en aquell moment. Ai, si no fóra per les paraules!

      També per a tu, l'abraçada, plena d'amistat.

      Elimina
  4. Un poema essencial. M'ha fet pensar que la veritable poesia és aquella que assoleix de fer vibrar una altra corda, oculta, aquella que en vibrar inicia incessantment la vida, i el record d'un primer esclat de puresa, desvetllament trèmul, tenaç, de la transparència. commoció, carn minada d'eterna esgarrifança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt important per a mi el teu comentari, Carles. Que bonic és saber que la corda mortal que motiva el poema acaba vibrant, segons com dius tu, per a iniciar vida incessant. Ens aferrem a la fe en les paraules, amic. Moltíssimes gràcies per compartir esgarrifança.

      Elimina
  5. M Josep, el teu poema -preciós i ple de significats, també d'esperança- m'ha impactat fortament. Talment el teu comentari com la poesia pot ser, alhora, font de vida i acceptació de la mort. Les meves paraules són avui, només, per acompanyar-te. Desitjant que, poc a poc, el record del teu amic esdevingui -com deia Martí i Pol- :
    "un gest, un mot, un gust, una mirada
    que flueix sense dir-lo ni pensar-lo."
    Una abraçada ben tendra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut August:

      Així és, com tu dius, l'existència humana: fem d'equilibristes entre la sort de la vida i l'acceptació de la mort. En alguns casos, i per certes circumstàncies, aquesta acceptació es fa molt difícil, però no perdem de vista l'esperança. Tenim la immensa sort de poder recórrer a les paraules, que ens acompanyen i que propicien la immensa fortuna de convocar altres companyies amigues, com ara la teua.

      Moltíssimes gràcies per la calidesa, per la tendresa, i per la invocació benèfica del mestre Martí i Pol.

      Una altra abraçada per a tu.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »