Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 8 de març de 2015

DONES COM JO: LA VISITA A CA L'ARTISTA FALLER


No sóc persona que es caracteritze per tenir ni poc ni gens esperit faller, ni ho he dissimulat mai. Però això no significa que no reconega la importància que les festes de les Falles juguen —i encara més, podrien jugar— com a fenomen de cohesió social, de mobilització, de conscienciació col·lectiva a favor de la democratització de la cultura, de la dignificació de la llengua, de la convivència social, i un grapat d'etcèteres que, ara mateix continuen sent, al meu parer, assignatures pendents dintre del món faller.

Pel que fa a allò que entenem com a «lletres falleres», especialment a la comarca de la Safor, que és la que jo conec més de prop, anem de grata sorpresa en grata sorpresa. Els anomenats en argot faller «llibrets» de falla —a pesar que alguns ja sobrepassen les 200 pàgines!— són cada vegada més dignes, més moderns, més interessants pel que fa a continguts, i guanyen qualitat visual i literària d'exercici en exercici. Enguany, per exemple, he tingut l'oportunitat de conèixer el bon saber fer d'una falla més bé modesta d'Oliva, la del barri sant Francesc, que, de la mà d'Enric Escrivà, un jove convençut i rigorós que s'encarrega de la gestió, la coordinació i el disseny del llibre, em va demanar col·laboració per a una publicació que volia que es diguera Dones com jo —on el «jo» és la pròpia falla, la creació artística en femení—. No vaig poder ni saber dir-li que no (ni a Rosanna Torres, que ens havia posat en contacte). El seu entusiasme, i sobretot el concepte temàtic del llibre em van seduir des del primer moment.

Portada del llibre Dones com jo. L'autora, com també d'unes altres il·lustracions
interiors, és Paz García.


Els vaig proposar que férem un treball col·lectiu, ben poc convencional, que poguera suplir les funcions de la tradicional «explicació» de falla: una espècie de (pseudo)explicació dividida en temes de caràcter faller, sempre enfocats des de la mirada d'una dona protagonista, que aniria completant un mosaic literari, on cada text funcionaria a manera d'escenes del monument faller. Sense deixar de banda el caràcter de crítica, de denúncia, de revisió, d'humor que són els motius fundacionals del món de les Falles. I així, aquesta explicació poc a l'ús ha sigut possible gràcies a les aportacions literàries d'Àngela Guixot, d'Isabel Canet Ferrer, de Julia Rodríguez Martínez, d'Àngels Moreno, d'Encarna Sant-Celoni Verger, i de Joaquina Barba, que és autora del text «L'ofici de ser jo», que descriu el monument dedicat a la gent més menuda de la falla. Júlia Llorca és la responsable d'unes fotografies magnífiques que han sabut captar uns ninots encara en procés de construcció. Unes imatges magníficament acordades amb la idea de qüestionar estereotips, d'ensenyar altres mirades poc usuals, de replantejar, també des de la fotografia, els cànons esperables de l'estètica dels monuments.

Avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, s'ha presentat a Oliva aquest llibret que, a manera de descàrrec introductori, aclareix: 

«Dona és la falla i per tant dona sóc. Dona és una publicació que conté les invencions, clixés, imatges, metàfores, crítiques, poemes, tràngols descriptius i tot allò que naix, creix i viu al meu voltant. Dones seran les seues protagonistes, Dones com jo. Dones que regnen i governen dintre d'una comissió que aspira a trencar els models fallers preestablerts i encarar el futur amb igualtat.

»Dones de lletres, d'arts i de l'ensenyança se sumen a una edició que pretén el compromís de la dona en tots els aspectes d ela festa, des del respecrte mostrat i exigit.» 


Un moment de la presentació de Dones com jo, a Oliva.
D'esquerra a dreta: Àngela Guixot, Imma Ibiza (autora de les fotografies del monogràfic), Isabel Canet, Enric Escrivà, Vicenta Llorca, Paz García,
Maria Josep Escrivà.
Foto: Júlia Llorca.

Un dia de principis de gener vàrem anar a visitar el taller de l'artista faller que s'ha encarregat aquest anys d'elaborar la Falla del barri sant Francesc d'Oliva. Josep Sanchis es diu. Hi érem Enric Escrivà, Júlia Llorca, Àngela Guixot i jo mateixa. Allà vaig viure una espècie de xoc i alhora de revelació que, des de la més pura metàfora grotesca del cartó-pedra que representen els ninots de falla, il·lustrava a la perfecció quina és la visió i el tractament de les dones —en general, en una falla de pressupost mitjà, de comarca— que predomina dintre d'aquest àmbit. Com a resultat d'aquella experiència il·luminadora vaig escriure el text que transcric a continuació, i que forma part de la (pseudo)explicació del llibre Dones com jo.


LA VISITA A CA L'ARTISTA FALLER

Marie France té quaranta-set anys i, com el seu nom indica, és francesa. Un mes de juliol, de ja en fa més de vint, va estiuejar a Oliva i hi va conèixer Quina que, a més d’escriptora, és una dona amable, preocupada per la nostra escola en valencià i per la nostra llengua. 

Un matí de molta xafogor, Marie France va voler buscar la frescoreta de la biblioteca de l’Envic, i aprofitar per conèixer alguna autora, o algun autor, oliver, que n’hi ha, i de bons, perquè Marie France havia après Llengua i literatura catalanes en una universitat francesa, i havia arribat a llegir la novel·lista Mercè Rodoreda, i Enric Valor, i fins i tot un llibre de la poeta Àngels Gregori que un dia li va enviar Quina —Quina Barba, l’escriptora, ja sabeu...—, per correu, com a regal d’aniversari.

—Peggg favog, senyoga, em podria dig com aguibag a la biblioteca de l’Envic? —Marie France parlava valencià amb aquell inconfusible accent francès. Tot coherent.

—Ui, quina casualitat! Jo també hi vaig. Si vol, l’acompanye.

I aleshores no ho sabien, però la francesa i Quina Barba, que aquell matí de juliol feia una animació lectora a la biblioteca de l’Envic, hi varen iniciar una amistat que va durar anys i panys.

Marie France coneix les falles, i coneix els llibrets de falla, sobretot aquells elaborats amb gust, i coneix les revetles, i les paelles i la xocolatà també, i la cremà on tot allò, bo i dolent, acaba convertit en un no-res de cendres, i tornem a començar... I sobretot coneix les mascletades, que el primer dia que en va presenciar una es va fer tota tremolosa, de la impressió... Però no coneixia el taller d’un artista faller. No n’havia vist mai cap per dins. La factoria d’aquells ninots de colors vius i cossos caricaturescos el destí dels quals és ser pastura de les flames; combustible per al foc depurador. El foc que, a ella, tant l’ha feta gaudir en aquesta vida.

—Acompanya’m a visitag el talleg d’un agtista...

Els seus desitjos són ordres per a l’amiga Quina. Al cap i a la fi, ella és qui la va introduir en el món del foc i de la pólvora. 

—Ui...! Que no fa cap home nuet, vostè...? Tot són dones mamelludes? —això li ha eixit del cor i en perfecte valencià, a la Marie France, sense cap paraula que delate la seua procedència gal·la. La companya, Quina, intenta assuavir la incomoditat.

—La meua amiga està fent un treball sobre les festes falleres al País Valencià. En concret, sobre el tractament de les dones als monuments fallers. Li he explicat que, a la falleta infantil de Sant Francesc d’Oliva, enguany parlem de dones jutgesses, veterinàries, astronautes, pastisseres...

—Això, això, pastisseres... De dones amb davantal i bunyoleres n’hem fet algun, de ninot, però, de dones astronautes, no ens n’han demanat mai, eh?, ha ha ha... I nosaltres fem el que el client ens demana, com vostès podran comprendre. Li agraden, a vostè, els bunyols... —encarant-se a la francesa.

—Sí, i tant!: de cagabassa...! 

Ha dit «de cagabassa» acompanyant-se d’un cert somriure histriònic, a imitació d’un ninot emblanquinat només, que té tot l’aspecte d’esdevenir, en un futur pròxim, polític.

Marie France i Quina s’ho miren tot amb les celles arrufades, acompanyades per l’artista, entre embalums embolicats amb plàstics, figures manques, i de vegades coixes també, perquè no els ha arribat encara la fase de ser dotades d’extremitats. Entre la pols i els cossos mutilats i les ganyotes descolorides, tot allò té un aire truculent, més semblant a un escorxador de cartó pedra que no a una factoria fallera. Es detenen a observar de prop un ninot en actitud d’apagafocs:

—I bombegues? No ha ideat mai vostè cap dona bombeggga?



Júlia Llorca és l'autora de les fotos que acompanyen la (pseudo)explicació
col·lectiva de la falla. En aquest cas, el ninot d'una fallera, encara per acabar de polir i de pintar, duu rubricada al pit la firma de l'artista faller; i en una mà,
un dels estris dels treballadors del taller.



I la Quina, que contempla des d’una certa distància altres fragments humans de falla, amb dos ulls com a dos plats, allarga la pregunta, de tirereta:

—Ni-músiques-ni-polítiques-ni-dones-astronautes-ni-jutgesses-ni-veterinàries-ni-dones-sense-totes-eixes-mamelles...!? —això ha sigut un udol, més que una pregunta, que l’escriptora ha llançat amb el cap dirigit cap al sostre i les dues mans protegint-se els pits, a manera d’escuts contra aquests pobres ninots condemnats a ser homes any rere any.

—No tenim motles de tot això per a dones, senyores meues! Si no me’ls demanen, jo no en tinc cap culpa. Tenim una bruixa, això sí, amb granera voladora i tot... A França podran ser molt modernes, però ací, a la Safor, els fallers..., i les falleres... —amb sorna— no es calfen tant el cap: un músic, un bomber, una dona mamelluda, un polític malcarat, un artista —s’assenyala ell mateix amb els dos índexs de les mans—, i poc més... A vore, vostè, a què es dedica vostè, a part de buscar fantasmes amb arracades?

Les dues dones es miren, amb una d’aquelles mirades còmplices que només saben entendre amigues de mitja vida:

—Jo, senyog agtista...? Jo sóc pigotècnica, de les dels castells de cologs i de les mascletades. Vostè no pot feg-se una idea de què se sent quan des de dalt del balcó de l’ajuntament, un falleg ben templat, amb els ulls entelats per l’emoció, et miggga i declama de caggga a la multitud allò de...:

—Senyoga pigotècnica: pot vosté començagggg... la mascletà! —Marie France ha pronunciat la frase amb el braç dret apuntat cap endavant i un posat estàtic de solemne satisfacció; model humà per a un ninot futur que podria representar el somni d’alguna dona—. Vostè no en té ni idea, ni jo tampoc. Pegggo... algun dia, senyog agtista..., algun dia..., passagà!

La factoria fallera s’ha quedat silenciosa. Fa deu minuts que el personal ha plegat per anar a dinar. Només se senten, fora, uns trons que reboten contra l’estructura metàl·lica del taller. Uns trons que anuncien tempesta que puja per llevant, poderosa, de pluja fecunda, que s’hi acosta...



10 comentaris:

  1. Sense paraules. Només en trobe una per resumir tot: gràcies! Treballar el llibret junt amb vosaltres ha estat una experiència única i enriquidora. Les lletres falleres guanyen (a Oliva) uns textos meravellosos, i també jo m'he guanyat l'oportunitat de conéixer unes dones excepcionals a qui admirava com a autores i ara aprecie com a persones. Tant de bo repetim, algun dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vas ser valent i honest plantejant-nos el tema del llibre, i ens vas donar totes les llibertats per a tractar-lo. Va ser fàcil engrescar les autores i tot va anar com una seda. M'alegra molt veure que al final vàrem poder ser útils per al vostre llibret, i, personalment, ha sigut un goig trobar-te en el camí. Així és que, com et vaig dir anit pels dominis feisbuquers: Continuarà... Espere que gaudiu molt de les festes falleres.

      Elimina
  2. Qui paga la falla mana, i si qui paga vol dones mamelludes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és més o menys: qui paga la falla mana. Però això, en el món de les falles, vol dir totes les persones que paguen les quotes com a falleres i fallers. Segur que prompte hi haurà una revolució, i les senyores reclamaran que les falles s'aproximen a la realitat del dia a dia, i la realitat del dia a dia, a les falles. Sense deixar de banda el caràcter histriònic i burlesc que sempre han tingut les falles, sí. M'ha entrat la necessitat de conèixer dones artistes falleres. No me n'ha pogut donar notícies ningú. M'encantaria saber com miren la realitat i com fabriquen els seus ninots.

      Elimina
  3. Fa tres mesos, jo no sabia, ni tan sols, que els llibrets de falla estaven plens de literatura i de poesia, de bona poesia, vull dir. Imaginava que tot era així com ‘tus labios de rubí y tu rostro angelical...’. I ha estat un plaer descobrir, a través de la falla de sant Francesc, i a través d’Enric, com és el món de les falles, des de dins. Supose que no totes les falles són iguals, però ja m’agradaria... molt millor anirien les coses si totes les falles foren com la de sant Francesc d’Oliva, i si totes les falles tingueren un Enric. Personalment, gràcies per fer-me vore les falles d’eixa altra manera, i gràcies per, lluny de posar peròs, encoratjar-nos a escriure des de la crítica.

    Jo he tingut la sort de trobar-me, pel camí, a Júlia i a Maria Josep. Què voleu? He tingut eixa sort. I no pense dir públicament tot el que estes dos personetes signifiquen per a mi. Ni tot el que m’han aportat, tant a nivell personal com a nivell ‘literari’. Ni el gran exemple que crec que són, cadascuna a la seua manera. Tampoc pense començar a parlar de tants valors humans i artístics com sé que tenen... Que dir totes eixes coses, ací davant de tots, em fa molta vergonya. I això ja ho raonaré jo amb elles que, al remat, són les que ho han de saber.

    I amb permís de l’autora del blog, també volia dir que sí: qui paga mana. I qui cobra fa allò que li manen. I és aquell que ni paga ni cobra qui pot exigir. És la societat, i és el públic de les falles, en este cas, qui ha d’aplaudir o criticar allò que el paga ha manat. I tot fa festa i tot fa gràcia, i què més dóna, i quina importància té això... O potser tot el contrari. Que res és casual, i tot té un origen i un perquè. I la diferència entre la violència masclista i altres tipus de violència és el concepte de subordinació que encara es té de la dona. Per tant, la millor lluita contra este tipus de violència és un canvi cultural que només pot vindre des de la crítica i des de l’educació en valors d’igualtat. Perdó pel sermó. Però si no ho dic...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, Àngela! Veges ara què dic jo...! En l'apartat de les sorts d'haver-nos trobat en el camí, i per la part que em correspon, ja saps que el privilegi és recíproc. I també saps que les coses no passen per casualitat, i que els radars literaris tenen aquesta capacitat de detectar l'energia bona que contenen les paraules, i més enllà de les paraules hi ha hagut, en aquest cas, persones que s'han acabat estimant. Va per les fotos de Júlia també. Ja ho sabeu, que compartir projectes amb vosaltres m'il·lusiona i m'enriqueix.

      En el comentari que ve a continuació, Jordi s'hi ha referit a una cosa que crec que és important: "les falles són l'espill de la societat i si bé la falla ha de influir en la societat és aquesta la que ha de canviar." Però, a pesar que no hi puc estar més d'acord, també pense que el paper de les persones que tenen el do de crear (els/les artistes fallers el tenen) és determinant en aquest sentit. Els creadors, els artistes són, per definició, trencadors, arriscats. En l'àmbit faller em fa l'efecte que s'hi han acomodat i s'hi han descafeïnat. És difícil i arriscat apostar i anar contra corrent, però és indispensable per educar les ments en la llibertat, en el respecte, i per contribuir a normalitzar la societat, en tots els terrenys. Qui paga mana...? Depèn. Hi ha coses que no tenen preu. I just són les coses més importants. Voldria, vull encara, conèixer dones artistes de falla. A mi no se m'acudiria fer una banda de música on no hi haguera cap dona. A tu sí? I així en tants àmbits quotidians.

      Gràcies, Àngela. I que siguen moltíssims els camins que encara hem de compartir.

      Elimina
  4. Crec que en el mon de les falles cal distingir entre les falles dels pobles i les de València que son un vedat reaccionari. El valencià està més viu que mai als llibrets de moltes falles. Sols cal comparar-los amb els que es feien fa 30 anys. Pel que fa a la representació no crec que es puga dir res de les dones mamelludes si n'hi han també homes grosos o musculosos o dones primes o altes, homes cuiners al carrec de xiquets o dones portant un trailer. La qüestió es que no es donen clitxés repetitius si no la varietat de personatges que es donen a la societat. De tota manera les falles són l'espill de la societat i si bé la falla ha de influir en la societat és la aquesta la que ha de canviar. En eixe sentit m'alegra mont que la Comissió Plaça Elíptica de Gandia haja decidit no cantar allò de "Maricó el que no bote" i la iniciativa de canviar-ho per "Borinot el que no bote" propiciada pels colectius homosexuals. Sóc positiu les coses canvien paset a paset. Tot arribarà, però la revolució s'ha de fer des de dins i des de fora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi: el teu comentari obri un grapat de fronts interessants. Vaig enumerant, amb permís:

      Tens raó que el nucli dur del conservadorisme ranci i dretà (així és, vist per mi) es concentra en grans dosis a la ciutat de València. Però també allà hi ha un col·lectiu important de gent que està treballant molt i molt bé per canviar el rumb d'aquest vaixell fantasma ancorat en el pensament i l'estil d'actuar del búnquer barraqueta, encara! Molta d'aquesta gent procedeix de la Universitat, tenen un pensament crític i progressista, valencianista, si volem. I són el model en què ens mirem, també, els qui un dia vàrem decidir que calia aportar el nostre granet d'arena a dignificar un poc tot aquest món. El futur de les falles a València passa per aquesta línia de pensament modernitzat, dinàmic, crític i normalitzat. O això o la reducció al folklore anacrònic.

      Totalment d'acord que ha de ser una societat compromesa i reivindicativa, formada per dones i per homes, en igualtat de condicions, la que ha de canviar els clixés, els estereotips, fallers i de tot tipus.

      I ja era hora que tota una comissió fallera es decidisca a denunciar públicament un fet que és, senzillament, un atac contra la dignitat humana, en aquest cas per motius de tendències sexuals. Això és una cosa que em continua escandalitzant: hi ha drets i actituds normalíssims i assumits en molts àmbits socials, però els col·lectius fallers tenen una espècie de butla papal per a botar-se'ls tranquil·lament, i damunt, sense ser sospitosos de res. Això on s'ha vist? Les coses aniran canviant a mesura que s'hi vaja incorporant gent jove, amb mentalitats distintes a les que, fins ara, marcaven la línia predominant en les comissions falleres. Ja s'està veient, i més que s'hi ha de veure encara.

      Gràcies, Jordi.

      Elimina
  5. Hola! Igual em passava a mi. Fins l' últim any que vaig assabentar-me que els libres fallers eren quelcom més que un recull de propaganda. Gràcies a tot el que Maria Josep va dir-me. Aquesta feina que ens aproxima a les nostres coses. Coses ben fetes, ben treballades. I tot fet amb aquest amor per les coses pròximes, que Maria Josep estima tant, fa que la resta les gaudim come mai les havíem gaudit. El que acabo de llegir n'és un exemple. Molts gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Supose que una de les funcions d'algú que escriu, o que fa creació, en general, és mostrar el món més pròxim, el real, el que ens envolta i del qual formem part, amb uns ulls un poquet atents, i que ajuden a valorar allò que, de tan pròxim, se subestima, es frivolitza, o passa desapercebut. Estem al costat de les persones que tenen gust per fer les coses ben fetes, i que s'esforcen per acostar la cultura i la literatura fallera a la societat en general, però des de la qualitat, des del rigor, des d'una visió actual, respectuosa, i crítica, quan convé, i en positiu, del nostre món del dia a dia.

      Gràcies a tu per fer-nos una visita per ací.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »