Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 19 de març de 2015

DE BRUIXES ESCALDADES I DE BRUIXES INDULTADES


Vivim envoltats de bruixes amb noms i cognoms. De bruixes de les que el diccionari —monolític, categòric— defineix com a «dona dolenta». En el mateix lot de la dolenteria, també hi inclou la qualitat de «lletja» —ai...!—, i, amb major malaptesa encara, la de «vella». En fi, els diccionaris, a més de monolítics i de categòrics, també delaten massa sovint un pensament històricament sexista. Feu la prova de buscar-hi «bruixot» i descobrireu com, a més de la condició d'«home que practica la bruixeria», com igualment s'explicita en la primera accepció atribuïda a la dona bruixa, a banda d'aquesta definició «neutral» i ocupacional, dic, no n'hi ha cap altra que title un home bruixot de dolent, ni de lleig, ni de vell. Al contrari, un bruixot és aquell —home, ei!— que acompleix la noble funció tribal de ser el dipositari de la sapiència, de la màgia sanadora, dels conjurs amb què dominen les forces del mal. El destí de les bruixes, ja ho sabem, fou la foguera, en el brutal sentit literal de la paraula.


A la Falla barri sant Francesc d'Oliva han plantat aquesta bruixa, que ha acabat guanyant el Premi Ninot Indultat de les Falles d'Oliva 2015. Això vol dir que és una bruixa que se salvarà de ser devorada per les flames en la nit de la Cremà. Artista faller: Josep Sanchis.
La foto (més oportuna, impossible) és de Júlia Llorca Tauste.

Quasi he caigut en la temptació de començar dient, jo també, que vivim envoltats de bruixes dolentes, de les que, a més a més, tenen nom i cognoms. Que, a la ciutat de València, en tenim una, amb vara de comandament, que va presagiar fa uns dies, a manera de maldestra profecia enunciada com un poti-poti infernal, que s'acostava el caloret [sic] faller. I, sense pèls a la llengua ni vergonya en cap porus de la seua persona, es va mofar, no de la seua (llengua), que no ho és, però sí de la llengua cooficial del poble valencià del qual ella és una veteraníssima representant. Com a mínim això: cooficial. Anava a començar incloent-la, aquella alcaldessa poc solvent en malabarismes lingüístics, dintre de la subcategoria de «bruixa dolenta». Però no. A ma casa, aquest tipus d'éssers a mitjan camí entre l'aparença humana i els comportaments animals reben un altre qualificatiu, i jo el preferisc, i a més a més, comporta el gènere masculí —ai..., de vegades passa—: «orso». Al Diccionari Català-Valencià-Balear, «Ós, animal del gènere Ursus (País Valencià)». Doncs això, que se li ha torçut la profecia, a l'orso del caloret, i fa dos dies que plou i trona, i fa fresqueta bona, a les comarques falleres del País Valencià. I què? Que «qui riu primer, plora darrer.» I moltíssima gent damnificada per l'ona expansiva del maleït caloret i per tantes altres ofenses contra el nostre poble, tenim ja ganes i necessitat de plorar a gust i llargament. Però d'alegria.

Pau i la seua filla, Elisa, m'han regalat, en el dia de la meua onomàstica (que no celebre, però, amb detalls així, sí) aquest dibuix d'una falla en flames: autèntica escenificació
del ritual purificador de les flames.

Em vaig engrescar a compondre uns versos per acompanyar el ninot de la foto de dalt, la de la bruixa instal·lada en la Falla barri sant Francesc d'Oliva. La que s'ha dit Dones com jo, igual que el llibret on vàrem col·laborar un grapat d'autores i del qual parlava en una entrada anterior. I, clar, ja que m'hi posava, havia d'intentar restituir l'honor malmès de totes les dones transgressores —diguem-los «bruixes»— condemnades a l'infern per la mentalitat retrògrada, repressora, inquisidora, intolerant, i etcètera, que les ha perseguides al llarg de la història. És un poemeta massa senzill i massa xicotet per a haver-hi aconseguit tot això. Però us assegure que hi he posat tota la intenció. I, com que les contradiccions també juguen, algunes vegades, al nostre favor, resulta que la nostra estimada bruixa ha burlat el seu nefast destí i s'ha salvat de morir consumida per les flames. Hi ha indults que són irrevocablement justos.


LA BRUIXA INDULTADA

És llegenda que les bruixes
són més males que un dolor.
La granera entre les cuixes,
viva imatge del terror.

Pecadores, o bé heretges?
Per mi, llestes i rebels.
Sempre lliures i, si lletges,
què? Volen prop dels estels.

De l’escombra, n’han fet ales
i a les ordres diuen: «no».
Són les bruixes ben humanes:
al final, dones com jo.

Per a la comissió fallera de la Falla barri sant Francesc d'Oliva.
Març de 2015





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'agost de 2017

*Or, presonera llum* *en els palaus de l’aranya: * *llum de sol ponent * *a poc a poc filava. * *Salvador Espriu* Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà. *El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp. Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà ... més »


«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2017

En l'edició d'*El Temps* de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre *en construcció*, després de *Serena barca*. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels *lletracremats *i les *lletracremades*. I jo, desvanida. La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez B... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »