Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 19 de març de 2015

DE BRUIXES ESCALDADES I DE BRUIXES INDULTADES


Vivim envoltats de bruixes amb noms i cognoms. De bruixes de les que el diccionari —monolític, categòric— defineix com a «dona dolenta». En el mateix lot de la dolenteria, també hi inclou la qualitat de «lletja» —ai...!—, i, amb major malaptesa encara, la de «vella». En fi, els diccionaris, a més de monolítics i de categòrics, també delaten massa sovint un pensament històricament sexista. Feu la prova de buscar-hi «bruixot» i descobrireu com, a més de la condició d'«home que practica la bruixeria», com igualment s'explicita en la primera accepció atribuïda a la dona bruixa, a banda d'aquesta definició «neutral» i ocupacional, dic, no n'hi ha cap altra que title un home bruixot de dolent, ni de lleig, ni de vell. Al contrari, un bruixot és aquell —home, ei!— que acompleix la noble funció tribal de ser el dipositari de la sapiència, de la màgia sanadora, dels conjurs amb què dominen les forces del mal. El destí de les bruixes, ja ho sabem, fou la foguera, en el brutal sentit literal de la paraula.


A la Falla barri sant Francesc d'Oliva han plantat aquesta bruixa, que ha acabat guanyant el Premi Ninot Indultat de les Falles d'Oliva 2015. Això vol dir que és una bruixa que se salvarà de ser devorada per les flames en la nit de la Cremà. Artista faller: Josep Sanchis.
La foto (més oportuna, impossible) és de Júlia Llorca Tauste.

Quasi he caigut en la temptació de començar dient, jo també, que vivim envoltats de bruixes dolentes, de les que, a més a més, tenen nom i cognoms. Que, a la ciutat de València, en tenim una, amb vara de comandament, que va presagiar fa uns dies, a manera de maldestra profecia enunciada com un poti-poti infernal, que s'acostava el caloret [sic] faller. I, sense pèls a la llengua ni vergonya en cap porus de la seua persona, es va mofar, no de la seua (llengua), que no ho és, però sí de la llengua cooficial del poble valencià del qual ella és una veteraníssima representant. Com a mínim això: cooficial. Anava a començar incloent-la, aquella alcaldessa poc solvent en malabarismes lingüístics, dintre de la subcategoria de «bruixa dolenta». Però no. A ma casa, aquest tipus d'éssers a mitjan camí entre l'aparença humana i els comportaments animals reben un altre qualificatiu, i jo el preferisc, i a més a més, comporta el gènere masculí —ai..., de vegades passa—: «orso». Al Diccionari Català-Valencià-Balear, «Ós, animal del gènere Ursus (País Valencià)». Doncs això, que se li ha torçut la profecia, a l'orso del caloret, i fa dos dies que plou i trona, i fa fresqueta bona, a les comarques falleres del País Valencià. I què? Que «qui riu primer, plora darrer.» I moltíssima gent damnificada per l'ona expansiva del maleït caloret i per tantes altres ofenses contra el nostre poble, tenim ja ganes i necessitat de plorar a gust i llargament. Però d'alegria.

Pau i la seua filla, Elisa, m'han regalat, en el dia de la meua onomàstica (que no celebre, però, amb detalls així, sí) aquest dibuix d'una falla en flames: autèntica escenificació
del ritual purificador de les flames.

Em vaig engrescar a compondre uns versos per acompanyar el ninot de la foto de dalt, la de la bruixa instal·lada en la Falla barri sant Francesc d'Oliva. La que s'ha dit Dones com jo, igual que el llibret on vàrem col·laborar un grapat d'autores i del qual parlava en una entrada anterior. I, clar, ja que m'hi posava, havia d'intentar restituir l'honor malmès de totes les dones transgressores —diguem-los «bruixes»— condemnades a l'infern per la mentalitat retrògrada, repressora, inquisidora, intolerant, i etcètera, que les ha perseguides al llarg de la història. És un poemeta massa senzill i massa xicotet per a haver-hi aconseguit tot això. Però us assegure que hi he posat tota la intenció. I, com que les contradiccions també juguen, algunes vegades, al nostre favor, resulta que la nostra estimada bruixa ha burlat el seu nefast destí i s'ha salvat de morir consumida per les flames. Hi ha indults que són irrevocablement justos.


LA BRUIXA INDULTADA

És llegenda que les bruixes
són més males que un dolor.
La granera entre les cuixes,
viva imatge del terror.

Pecadores, o bé heretges?
Per mi, llestes i rebels.
Sempre lliures i, si lletges,
què? Volen prop dels estels.

De l’escombra, n’han fet ales
i a les ordres diuen: «no».
Són les bruixes ben humanes:
al final, dones com jo.

Per a la comissió fallera de la Falla barri sant Francesc d'Oliva.
Març de 2015





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »