Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 19 de març de 2015

DE BRUIXES ESCALDADES I DE BRUIXES INDULTADES


Vivim envoltats de bruixes amb noms i cognoms. De bruixes de les que el diccionari —monolític, categòric— defineix com a «dona dolenta». En el mateix lot de la dolenteria, també hi inclou la qualitat de «lletja» —ai...!—, i, amb major malaptesa encara, la de «vella». En fi, els diccionaris, a més de monolítics i de categòrics, també delaten massa sovint un pensament històricament sexista. Feu la prova de buscar-hi «bruixot» i descobrireu com, a més de la condició d'«home que practica la bruixeria», com igualment s'explicita en la primera accepció atribuïda a la dona bruixa, a banda d'aquesta definició «neutral» i ocupacional, dic, no n'hi ha cap altra que title un home bruixot de dolent, ni de lleig, ni de vell. Al contrari, un bruixot és aquell —home, ei!— que acompleix la noble funció tribal de ser el dipositari de la sapiència, de la màgia sanadora, dels conjurs amb què dominen les forces del mal. El destí de les bruixes, ja ho sabem, fou la foguera, en el brutal sentit literal de la paraula.


A la Falla barri sant Francesc d'Oliva han plantat aquesta bruixa, que ha acabat guanyant el Premi Ninot Indultat de les Falles d'Oliva 2015. Això vol dir que és una bruixa que se salvarà de ser devorada per les flames en la nit de la Cremà. Artista faller: Josep Sanchis.
La foto (més oportuna, impossible) és de Júlia Llorca Tauste.

Quasi he caigut en la temptació de començar dient, jo també, que vivim envoltats de bruixes dolentes, de les que, a més a més, tenen nom i cognoms. Que, a la ciutat de València, en tenim una, amb vara de comandament, que va presagiar fa uns dies, a manera de maldestra profecia enunciada com un poti-poti infernal, que s'acostava el caloret [sic] faller. I, sense pèls a la llengua ni vergonya en cap porus de la seua persona, es va mofar, no de la seua (llengua), que no ho és, però sí de la llengua cooficial del poble valencià del qual ella és una veteraníssima representant. Com a mínim això: cooficial. Anava a començar incloent-la, aquella alcaldessa poc solvent en malabarismes lingüístics, dintre de la subcategoria de «bruixa dolenta». Però no. A ma casa, aquest tipus d'éssers a mitjan camí entre l'aparença humana i els comportaments animals reben un altre qualificatiu, i jo el preferisc, i a més a més, comporta el gènere masculí —ai..., de vegades passa—: «orso». Al Diccionari Català-Valencià-Balear, «Ós, animal del gènere Ursus (País Valencià)». Doncs això, que se li ha torçut la profecia, a l'orso del caloret, i fa dos dies que plou i trona, i fa fresqueta bona, a les comarques falleres del País Valencià. I què? Que «qui riu primer, plora darrer.» I moltíssima gent damnificada per l'ona expansiva del maleït caloret i per tantes altres ofenses contra el nostre poble, tenim ja ganes i necessitat de plorar a gust i llargament. Però d'alegria.

Pau i la seua filla, Elisa, m'han regalat, en el dia de la meua onomàstica (que no celebre, però, amb detalls així, sí) aquest dibuix d'una falla en flames: autèntica escenificació
del ritual purificador de les flames.

Em vaig engrescar a compondre uns versos per acompanyar el ninot de la foto de dalt, la de la bruixa instal·lada en la Falla barri sant Francesc d'Oliva. La que s'ha dit Dones com jo, igual que el llibret on vàrem col·laborar un grapat d'autores i del qual parlava en una entrada anterior. I, clar, ja que m'hi posava, havia d'intentar restituir l'honor malmès de totes les dones transgressores —diguem-los «bruixes»— condemnades a l'infern per la mentalitat retrògrada, repressora, inquisidora, intolerant, i etcètera, que les ha perseguides al llarg de la història. És un poemeta massa senzill i massa xicotet per a haver-hi aconseguit tot això. Però us assegure que hi he posat tota la intenció. I, com que les contradiccions també juguen, algunes vegades, al nostre favor, resulta que la nostra estimada bruixa ha burlat el seu nefast destí i s'ha salvat de morir consumida per les flames. Hi ha indults que són irrevocablement justos.


LA BRUIXA INDULTADA

És llegenda que les bruixes
són més males que un dolor.
La granera entre les cuixes,
viva imatge del terror.

Pecadores, o bé heretges?
Per mi, llestes i rebels.
Sempre lliures i, si lletges,
què? Volen prop dels estels.

De l’escombra, n’han fet ales
i a les ordres diuen: «no».
Són les bruixes ben humanes:
al final, dones com jo.

Per a la comissió fallera de la Falla barri sant Francesc d'Oliva.
Març de 2015





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »