Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 19 de març de 2015

DE BRUIXES ESCALDADES I DE BRUIXES INDULTADES


Vivim envoltats de bruixes amb noms i cognoms. De bruixes de les que el diccionari —monolític, categòric— defineix com a «dona dolenta». En el mateix lot de la dolenteria, també hi inclou la qualitat de «lletja» —ai...!—, i, amb major malaptesa encara, la de «vella». En fi, els diccionaris, a més de monolítics i de categòrics, també delaten massa sovint un pensament històricament sexista. Feu la prova de buscar-hi «bruixot» i descobrireu com, a més de la condició d'«home que practica la bruixeria», com igualment s'explicita en la primera accepció atribuïda a la dona bruixa, a banda d'aquesta definició «neutral» i ocupacional, dic, no n'hi ha cap altra que title un home bruixot de dolent, ni de lleig, ni de vell. Al contrari, un bruixot és aquell —home, ei!— que acompleix la noble funció tribal de ser el dipositari de la sapiència, de la màgia sanadora, dels conjurs amb què dominen les forces del mal. El destí de les bruixes, ja ho sabem, fou la foguera, en el brutal sentit literal de la paraula.


A la Falla barri sant Francesc d'Oliva han plantat aquesta bruixa, que ha acabat guanyant el Premi Ninot Indultat de les Falles d'Oliva 2015. Això vol dir que és una bruixa que se salvarà de ser devorada per les flames en la nit de la Cremà. Artista faller: Josep Sanchis.
La foto (més oportuna, impossible) és de Júlia Llorca Tauste.

Quasi he caigut en la temptació de començar dient, jo també, que vivim envoltats de bruixes dolentes, de les que, a més a més, tenen nom i cognoms. Que, a la ciutat de València, en tenim una, amb vara de comandament, que va presagiar fa uns dies, a manera de maldestra profecia enunciada com un poti-poti infernal, que s'acostava el caloret [sic] faller. I, sense pèls a la llengua ni vergonya en cap porus de la seua persona, es va mofar, no de la seua (llengua), que no ho és, però sí de la llengua cooficial del poble valencià del qual ella és una veteraníssima representant. Com a mínim això: cooficial. Anava a començar incloent-la, aquella alcaldessa poc solvent en malabarismes lingüístics, dintre de la subcategoria de «bruixa dolenta». Però no. A ma casa, aquest tipus d'éssers a mitjan camí entre l'aparença humana i els comportaments animals reben un altre qualificatiu, i jo el preferisc, i a més a més, comporta el gènere masculí —ai..., de vegades passa—: «orso». Al Diccionari Català-Valencià-Balear, «Ós, animal del gènere Ursus (País Valencià)». Doncs això, que se li ha torçut la profecia, a l'orso del caloret, i fa dos dies que plou i trona, i fa fresqueta bona, a les comarques falleres del País Valencià. I què? Que «qui riu primer, plora darrer.» I moltíssima gent damnificada per l'ona expansiva del maleït caloret i per tantes altres ofenses contra el nostre poble, tenim ja ganes i necessitat de plorar a gust i llargament. Però d'alegria.

Pau i la seua filla, Elisa, m'han regalat, en el dia de la meua onomàstica (que no celebre, però, amb detalls així, sí) aquest dibuix d'una falla en flames: autèntica escenificació
del ritual purificador de les flames.

Em vaig engrescar a compondre uns versos per acompanyar el ninot de la foto de dalt, la de la bruixa instal·lada en la Falla barri sant Francesc d'Oliva. La que s'ha dit Dones com jo, igual que el llibret on vàrem col·laborar un grapat d'autores i del qual parlava en una entrada anterior. I, clar, ja que m'hi posava, havia d'intentar restituir l'honor malmès de totes les dones transgressores —diguem-los «bruixes»— condemnades a l'infern per la mentalitat retrògrada, repressora, inquisidora, intolerant, i etcètera, que les ha perseguides al llarg de la història. És un poemeta massa senzill i massa xicotet per a haver-hi aconseguit tot això. Però us assegure que hi he posat tota la intenció. I, com que les contradiccions també juguen, algunes vegades, al nostre favor, resulta que la nostra estimada bruixa ha burlat el seu nefast destí i s'ha salvat de morir consumida per les flames. Hi ha indults que són irrevocablement justos.


LA BRUIXA INDULTADA

És llegenda que les bruixes
són més males que un dolor.
La granera entre les cuixes,
viva imatge del terror.

Pecadores, o bé heretges?
Per mi, llestes i rebels.
Sempre lliures i, si lletges,
què? Volen prop dels estels.

De l’escombra, n’han fet ales
i a les ordres diuen: «no».
Són les bruixes ben humanes:
al final, dones com jo.

Per a la comissió fallera de la Falla barri sant Francesc d'Oliva.
Març de 2015





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »