Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 1 de març de 2015

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «ULLAL»

Des de fa un temps publiquem, en un dels allotjaments filials del bloc de Burrera Comprimida SA (Bucomsa), una secció titulada «La vida secreta de les paraules», en referència i petit homenatge a la pel·lícula homònima de la —per a mi— admirada directora de cine Isabel Coixet. Es tracta d'un projecte compartit amb la benvolguda amiga i companya de lletres Àngela Guixot Escrivà, i amb la fotògrafa, i igualment benvolguda, Júlia Llorca Tauste.

La primera idea que va motivar aquestes entrades fou la de resseguir l'origen etimològic d'algunes paraules que, per a nosaltres, tenien un significat especial. Però immediatament vàrem aclarir que aquest incentiu inicial havia de comportar una sèrie de ramificacions. I així, a l'entrega inaugural, dedicada a la paraula «corfoll», hi vàrem escriure: 

«És bonic, i important, i indiscutible, pensar que una paraula ha evolucionat d'una manera determinada segons quina haja sigut la seua forma originària en la llengua, més o menys remota, de la qual procedeix. Però igualment bonic és tot allò de subjectiu, de poètic, d'afectiu que, per a cada parlant, porta implícit una paraula. Em referisc als i a les parlants que tinguen sensibilitat, clar, encara que siga una miqueta només, cap a les paraules amb què construeixen, peça a peça, a manera de corfolls d'una ceba, la llengua que parlen. Sembla una obvietat, veritat? Doncs no ho és tant. Si filòlegs són (som) les persones amigues, o amants (phílos) de les paraules (lógos), no podem obviar que, per desgràcia, en aquest país nostre també convivim amb acarnissats lingüicides (de lingua «llengua» i caedere «matar»).»


Una de les fotos de Júlia Llorca Tauste per a il·lustrar
l'entrada dedicada a la paraula «corfoll».



Com que El Rebost de Bucomsa —que és el títol de l'habitatge virtual que acull aquesta secció— no és massa regular en les seues publicacions, i funciona més bé com a magatzem, que no com a finestra oberta de bat a bat, aquestes entrades vidasecreteres, les anunciem a través de les xarxes, i també, a manera de gadget d'accés, des de la columna dreta d'aquest Passa la vida. Però sabem que no tothom freqüenta —ni falta que en fa— els compulsius mons de Facebook o de Twitter, i per això he pensat que no estaria malament donar notícia des d'ací també de la tercera entrega, recentment publicada, que hem dedicat a explorar algunes de les vides secretes de la paraula «ullal». En aquest cas concret: el seu caràcter metafòric, alguns dels suggeriments que la paraula i el medi on s'ha gestat ha aportat i aporta a les meues experiències vitals i emocionals, i moltes més coses que, si us ve de gust, podreu conèixer accedint-hi des d'ací


Marjal de la Safor. «Ullals», «senill», «lluents»... i tantes altres paraules pròpies del medi constitueixen una espècie de microreserva lèxica que cal admirar i preservar igual que el mateix espai tan amenaçat en els últims temps.
A la part dreta de la fotografia de Júlia, hi apareix el castell de Bairén;
a l'horitzó, el Montgó (a l'esquerra) i la Segària (a la dreta).

En un pas més enllà cap a la quinta essència del mot «ullal», emparentat directament amb «ull», en aquesta entrada era quasi impossible no fer referència a un poema —exquisit, al meu parer— de qui es considerà, ja al segle XI, un artista de la paraula, originari d'Alzira, de sobrenom «el Jardiner» per la seua habilitat per versar, metafòricament, i subtilment sempre, motius florals o la bellesa seductora de la natura. Ibn Khajafa d'Alzira, com es coneix aquest poeta que forma part de la tradició literària arabigovalenciana, ha estat incorporat a les nostres lletres gràcies a l'escriptor valencià Josep Piera, que demostra tenir amb el Jardiner d'al-Andalus interessants concomitàncies poètiques. 


Ullal de la Perla. Marjal de Gandia (la Safor). Foto: Júlia Llorca Tauste.


[MIREU L'ULLAL AQUELL...]
 

Mireu l'ullal aquell
tot d'aigua transparent
on nada un xicot negre.
Al fons, hi ha cudolets.
Quin ull blau, i lluent,
la negra nina, el negre.



Ibn Khajafa d'Alzira / Trad. Josep Piera
Jardí ebri, Edicions 62, 2007.





5 comentaris:

  1. Precioses fotos, precisa observació, estimada amiga! I en unes setmanes tan acalorades –mai millor dit– pel que fa a l'ús escadusser de la nostra llengua per part de persones que ni ens interessen ni pinten fava en aquests oasis blogaires nostres, cal dir que només podem aprendre a estimar –i conéixer!– les nostres paraules de la mà –i la veu– d'aquells que més se les estimen. Llarga vida al rebost, doncs; llarga vida als amants de la paraula!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, estimat Jovi, per les teues aportacions sempre atentes. Saps què m'ha pegat més tort en tot aquest xou de l'acaloramenta ritabarberiana?: que pràcticament ningú s'ha escandalitzat perquè tota una alcaldessa que porta dues dècades en el càrrec no s'ha preocupat d'ensenyar-se a parlar valencià ni encara que fóra per quedar bé des del seu propi càrrec. Tot s'ha quedat en el ridícul, en el grotesc, en l'escandalera-beefeater. Però quanta de la gent que se n'ha mofat hauria exigit en algun moment a un càrrec públic com el d'aquesta senyora que s'expressara correctament en valencià i que demostrara respecte i prestara atencions a una de les dues llengües oficials de la ciutat que governa? El gran huracà a les xarxes s'hauria quedat reduït a un bufit a penes d'aire resclosit.

      Així és exactament: només podem aprendre a estimar la nostra llengua i les nostres paraules de la mà de qui se l'estima, i per motius, al cap i a la fi, d'amor per nosaltres mateixos com a poble. La indiferència i el menyspreu les maten, a la llarga, les paraules.

      Mal sermó t'acabe de muntar! Disculpa: tu m'has provocat!

      Elimina
    2. Jejeje, no és cap sermó: jo recorde haver escrit al Facebook unes paraules de tristesa arran de l'incident. Si gran part de la societat es conforma amb l'acudit i l'sketch, això vol dir que no hem avançat. Això sí, pot percebre's un enuig majoritari, fins i tot per part de castellanoparlants, que no entenen com pot governar-se 27 anys una ciutat sense valorar la llengua de la seua gent. Porca misèria mental. Políticutxos casposos i franquistes disfressats de segle XXI!

      Elimina
  2. I encara podeu afegir l'ull de bou, a Oliva: un naixement d'aigua a nivell de terra a l'Almuixic, que només brolla quan plou molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs això sí que és una metàfora en estat pur, l'ull de Bou! He descobert un article grandiós a la revista Mètode que es titula "Els ulls de la Terra". Que bonica, la combinació entre la riquesa lingüística i la mediambiental!

      A veure si tu, o alguna persona d'Oliva ens poguera aclarir si, en aquella marjal, es coneix la paraula "lluent" o "blau" o les dues, per a designar aquells tolls d'aigua lliures de vegetació. I si serien sinònimes.

      Gràcies!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'agost de 2017

*Or, presonera llum* *en els palaus de l’aranya: * *llum de sol ponent * *a poc a poc filava. * *Salvador Espriu* Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà. *El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp. Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà ... més »


«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2017

En l'edició d'*El Temps* de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre *en construcció*, després de *Serena barca*. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels *lletracremats *i les *lletracremades*. I jo, desvanida. La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez B... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »