Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 1 de març del 2015

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «ULLAL»

Des de fa un temps publiquem, en un dels allotjaments filials del bloc de Burrera Comprimida SA (Bucomsa), una secció titulada «La vida secreta de les paraules», en referència i petit homenatge a la pel·lícula homònima de la —per a mi— admirada directora de cine Isabel Coixet. Es tracta d'un projecte compartit amb la benvolguda amiga i companya de lletres Àngela Guixot Escrivà, i amb la fotògrafa, i igualment benvolguda, Júlia Llorca Tauste.

La primera idea que va motivar aquestes entrades fou la de resseguir l'origen etimològic d'algunes paraules que, per a nosaltres, tenien un significat especial. Però immediatament vàrem aclarir que aquest incentiu inicial havia de comportar una sèrie de ramificacions. I així, a l'entrega inaugural, dedicada a la paraula «corfoll», hi vàrem escriure: 

«És bonic, i important, i indiscutible, pensar que una paraula ha evolucionat d'una manera determinada segons quina haja sigut la seua forma originària en la llengua, més o menys remota, de la qual procedeix. Però igualment bonic és tot allò de subjectiu, de poètic, d'afectiu que, per a cada parlant, porta implícit una paraula. Em referisc als i a les parlants que tinguen sensibilitat, clar, encara que siga una miqueta només, cap a les paraules amb què construeixen, peça a peça, a manera de corfolls d'una ceba, la llengua que parlen. Sembla una obvietat, veritat? Doncs no ho és tant. Si filòlegs són (som) les persones amigues, o amants (phílos) de les paraules (lógos), no podem obviar que, per desgràcia, en aquest país nostre també convivim amb acarnissats lingüicides (de lingua «llengua» i caedere «matar»).»


Una de les fotos de Júlia Llorca Tauste per a il·lustrar
l'entrada dedicada a la paraula «corfoll».



Com que El Rebost de Bucomsa —que és el títol de l'habitatge virtual que acull aquesta secció— no és massa regular en les seues publicacions, i funciona més bé com a magatzem, que no com a finestra oberta de bat a bat, aquestes entrades vidasecreteres, les anunciem a través de les xarxes, i també, a manera de gadget d'accés, des de la columna dreta d'aquest Passa la vida. Però sabem que no tothom freqüenta —ni falta que en fa— els compulsius mons de Facebook o de Twitter, i per això he pensat que no estaria malament donar notícia des d'ací també de la tercera entrega, recentment publicada, que hem dedicat a explorar algunes de les vides secretes de la paraula «ullal». En aquest cas concret: el seu caràcter metafòric, alguns dels suggeriments que la paraula i el medi on s'ha gestat ha aportat i aporta a les meues experiències vitals i emocionals, i moltes més coses que, si us ve de gust, podreu conèixer accedint-hi des d'ací


Marjal de la Safor. «Ullals», «senill», «lluents»... i tantes altres paraules pròpies del medi constitueixen una espècie de microreserva lèxica que cal admirar i preservar igual que el mateix espai tan amenaçat en els últims temps.
A la part dreta de la fotografia de Júlia, hi apareix el castell de Bairén;
a l'horitzó, el Montgó (a l'esquerra) i la Segària (a la dreta).

En un pas més enllà cap a la quinta essència del mot «ullal», emparentat directament amb «ull», en aquesta entrada era quasi impossible no fer referència a un poema —exquisit, al meu parer— de qui es considerà, ja al segle XI, un artista de la paraula, originari d'Alzira, de sobrenom «el Jardiner» per la seua habilitat per versar, metafòricament, i subtilment sempre, motius florals o la bellesa seductora de la natura. Ibn Khajafa d'Alzira, com es coneix aquest poeta que forma part de la tradició literària arabigovalenciana, ha estat incorporat a les nostres lletres gràcies a l'escriptor valencià Josep Piera, que demostra tenir amb el Jardiner d'al-Andalus interessants concomitàncies poètiques. 


Ullal de la Perla. Marjal de Gandia (la Safor). Foto: Júlia Llorca Tauste.


[MIREU L'ULLAL AQUELL...]
 

Mireu l'ullal aquell
tot d'aigua transparent
on nada un xicot negre.
Al fons, hi ha cudolets.
Quin ull blau, i lluent,
la negra nina, el negre.



Ibn Khajafa d'Alzira / Trad. Josep Piera
Jardí ebri, Edicions 62, 2007.





5 comentaris:

  1. Precioses fotos, precisa observació, estimada amiga! I en unes setmanes tan acalorades –mai millor dit– pel que fa a l'ús escadusser de la nostra llengua per part de persones que ni ens interessen ni pinten fava en aquests oasis blogaires nostres, cal dir que només podem aprendre a estimar –i conéixer!– les nostres paraules de la mà –i la veu– d'aquells que més se les estimen. Llarga vida al rebost, doncs; llarga vida als amants de la paraula!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, estimat Jovi, per les teues aportacions sempre atentes. Saps què m'ha pegat més tort en tot aquest xou de l'acaloramenta ritabarberiana?: que pràcticament ningú s'ha escandalitzat perquè tota una alcaldessa que porta dues dècades en el càrrec no s'ha preocupat d'ensenyar-se a parlar valencià ni encara que fóra per quedar bé des del seu propi càrrec. Tot s'ha quedat en el ridícul, en el grotesc, en l'escandalera-beefeater. Però quanta de la gent que se n'ha mofat hauria exigit en algun moment a un càrrec públic com el d'aquesta senyora que s'expressara correctament en valencià i que demostrara respecte i prestara atencions a una de les dues llengües oficials de la ciutat que governa? El gran huracà a les xarxes s'hauria quedat reduït a un bufit a penes d'aire resclosit.

      Així és exactament: només podem aprendre a estimar la nostra llengua i les nostres paraules de la mà de qui se l'estima, i per motius, al cap i a la fi, d'amor per nosaltres mateixos com a poble. La indiferència i el menyspreu les maten, a la llarga, les paraules.

      Mal sermó t'acabe de muntar! Disculpa: tu m'has provocat!

      Elimina
    2. Jejeje, no és cap sermó: jo recorde haver escrit al Facebook unes paraules de tristesa arran de l'incident. Si gran part de la societat es conforma amb l'acudit i l'sketch, això vol dir que no hem avançat. Això sí, pot percebre's un enuig majoritari, fins i tot per part de castellanoparlants, que no entenen com pot governar-se 27 anys una ciutat sense valorar la llengua de la seua gent. Porca misèria mental. Políticutxos casposos i franquistes disfressats de segle XXI!

      Elimina
  2. I encara podeu afegir l'ull de bou, a Oliva: un naixement d'aigua a nivell de terra a l'Almuixic, que només brolla quan plou molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs això sí que és una metàfora en estat pur, l'ull de Bou! He descobert un article grandiós a la revista Mètode que es titula "Els ulls de la Terra". Que bonica, la combinació entre la riquesa lingüística i la mediambiental!

      A veure si tu, o alguna persona d'Oliva ens poguera aclarir si, en aquella marjal, es coneix la paraula "lluent" o "blau" o les dues, per a designar aquells tolls d'aigua lliures de vegetació. I si serien sinònimes.

      Gràcies!

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".