Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 6 d’abril de 2015

I FAREM SONAR TREBANELLES...

He estat uns dies voltant per la Vall d'Albaida, acompanyada de bona i estimada gent. Hi vaig voler anar captivada per una paraula.



A la foto de dalt, a punt de començar la processó del Silenci. Una desfilada de dol que té lloc la mitjanit de Dijous Sant i que parteix d'aquesta porta lateral de l'església de Santa Maria d'Ontinyent. El Macip de la Soledat (Sergi Gómez i Soler) està a punt de fer-hi els tres colps amb la maça de carrasca, després dels quals s'obrirà la porta per on apareixeran el Crist de la Misericòrdia i la Mare de Déu de la Soledat. Els detalls d'aquest ritual de summa i impactant austeritat, i el protocol d'actuació processional es poden llegir ací.


 

La imatge de la Soledat és obra de l'escultor valencià Marià Benlliure. Em va agradar la seua senzillesa i el tractament més humà que diví d'una mare de Déu despullada d'ornamentació que fa l'efecte d'estar caminant, juntament amb els fidels que l'acompanyen al seu pas. 


Des d'aquest enllaç de Youtube es pot sentir un vol de trebanelles des del campanar de sant Francesc (07:47 min). Vídeo penjat per la Colla de Campaners d'Ontinyent.

Deia que hi vaig voler anar captivada per una paraula: «trebanelles». El culpable fou un vers de l'omnipresent, des de la llunyania xilena, Moisès Llopis i Alarcon: «Cremava el reixiu a la gola. I farem sonar trebanelles...» (Vidre d'estam, 2014). Ara sé que «trebanelles» és el nom amb què es coneixen la «matraca» a Ontinyent: una gran caixa de ressonància feta amb fusta i amb forma de creu grega. Emet un so sec colpejat pels seus dotze carraus o martells. Substitueix les campanes quan es declara un dol oficial. Realitza el dejuni de les campanes substituint-les a la celebració de la passió en Setmana Santa des del glòria de Dijous Sant fins al Glòria de Resurrecció. Aquest repic apagat, juntament amb el dels tambors sords que obrin i tanquen la desfilada processional, foren la banda sonora de la nit de Dijous Sant. Aquell so de desfilada mortuòria recorrent els carreronets costeruts, il·luminats només pel pas de torxes tremoloses, posava els pèls de punta. No cal ser creient per a esborronar-se davant d'una manifestació tan summament sòbria del dol.


Campanes mudes al Campanar de la Vila de l'església de santa Maria. En senyal de dol es llancen les cordes fora i entren les trebanelles en acció, amb aquell «so sec i amarg», com l'han definit els propis campaners, que sona durant tot el tridu pasqual. Sergi ens les va presentar: «la que està dreta és la Puríssima; la que està cap per avall és la Petra».

Molt a prop de Santa Maria, al Palau de la Duquessa d'Almodóvar, també conegut com Palau de la Vila, es guarden els Gegants i Cabets. Els gegants representen les tres cultures que convisqueren a la ciutat durant l'edat mitjana. Aquests dos de la foto inferior són el Rei Jueu i la Reina Jueva. Tots són obra de Jordi Arrué i, segons el nostre guia-amic, prengué el seu propi rostre com a model per a representar el d'aquest rei —ben guapo, no?—. L'artista ontinyentí va morir l'any 2011.



I encara més enllà de dols i de tenebres, la Vall era una festa per als sentits. La vida sempre guanya la partida.


Un colom s'aboca des d'una finestra-cova del paratge ontinyentí del Pou Clar. Tot al seu voltant resplendia la natura en plena efervescència primaveral.


 
Flor d'estepa, superfotografiada durant aquests dies d'abril, però és que són flors tan fràgils i senzilles com atractives per a l'ull de la càmera.
Els pètals semblaven haver caigut a propòsit per a fer-hi bonic.



Que ningú espere trobar a la Vall d'Albaida un paisatge exuberant. Serenitat, amplitud, diversitat, i un sentiment sa de comarca que hi perdura, crec; això sí.


Vinyes a les Terres dels Alforins, encara sense rebrotar en aquest altiplà de l'interior valencià.



I això és un monument vegetal: un ginebre milenari. La criatura de davant és el meu nebot Joan. Un company deliciós en aquest viatget.





Flors de vinca, també coneguda com a «flor de la salpassa», perquè era present en un ritual que es deia de la mateixa manera, que se celebrava tradicionalment el dimecres sant i anava associat a la imminent mort de Jesucrist. L'investigador i divulgador de la natura, Daniel Climent i Giner, l'explica així en un article interessantíssim de la revista Mètode: «El dimecres sant, el rector de la parròquia passava per les cases del poble i les aspergia amb aigua beneïda, mitjançant un hisop o salpasser (fisalpassa). Al sacerdot se’l rebia amb la taula principal ornada amb les millors estovalles i amb una ofrena d’ous, sal, i flors de vinca (la flor de la salpassa). Era això un simulacre de l’acomiadament de Jesús (simbòlicament representat pel rector), abans de la seua crucifixió, l’endemà, Dijous Sant? En qualsevol cas, no deixa de ser colpidor el paral·lelisme amb els rituals medievals d’acomiadament dels condemnats a mort.»


Si hi ha una estampa que simbolitza el goig en tot aquest recorregut d'imatges i de paraules és aquesta: Joan en ascensió vertical per aquest carrer (carreriu) de l'Embós, de Bocairent. Cada vegada que hi torne me'l trobe més bonic, aquest poble en contínua recuperació encarat a l'estimadíssima serra de Mariola.




Al Pou Clar, d'Ontinyent, ens remullàrem els peus, en una bella vesprada que encara no era pasqüera, però que ens va alegrar com si ho haguera sigut.

I per acabar, és de justícia agrair la companyia i les atencions del nostre amfitrió, macip treballador en favor de la recuperació de les tradicions populars valencianes, especialment de la Vall d'Albaida, en Sergi Gómez i Soler, de can Carrasca, per haver-nos ensenyat alguns dels raconets més encantadors d'aquelles terres blanques, i amples, i serenes. 


Fustam sec fet rebrot tendre,
renadiu, font i xiprer.
Del clar cel, estel primer,
bell espill que no es pot fendre.
Ets vial que cal reprendre
i és tota nostra alegria
que la teua Soledat
siga nostra companyia.


Goigs en llaor de la Mare de Déu en la seua Soledat d'Ontinyent [fragment].
Que li dedica la seua lloable Confraria en els 400 anys de la fundació.
Exvot: Sergi Gómez i Soler.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »