Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 29 de gener del 2017

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és.

La casa sota la lluna va començar a emetre's el dia 11 d'octubre de l'any passat, i, tres mesos després, podia haver escollit qualsevol altra gravació per compartir-la ací. Però he pensat que aquest poema de Joan Fuster era oportuníssim per recordar que el proppassat 25 de gener es va inaugurar a Sueca el Museu Joan Fuster, quasi vint-i-cinc anys després de la seua mort. I això és, objectivament, una bona notícia per a la cultura catalana en general, i un esdeveniment extraordinari que encara ens costa de creure al País Valencià. 


La música que acompanya la secció és «Petita festa», el poema de Li Bai musicat i interpretat per Toti Soler, en companyia de Gemma Humet. Escolteu-li ací complet, si us ve de gust. És un joia.


CRIATURA DOLCÍSSIMA, 10

Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silenci.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d'un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc ara.

Escrit per al silenci, 1954 
Inclòs a l'antologia Joan Fuster recitable, publicat a Edicions 96 l'any 2016.




«L’Espai Joan Fuster de Sueca guarda l’arxiu documental de l’escriptor valencià», diu la notícia de la inauguració del Museu Joan Fuster, publicada per Ara.cat, on el redactor, Salvador Almenar, també observa que «
Tot i que han sigut el govern de Ximo Puig i l’Ajuntament de Sueca governat per Compromís els que han precipitat l’obertura, el PP també ha col·laborat a posar-lo en marxa, tot i que sense fer-ne publicitat.» Fotografia: J. Soler / ACN


Fins i tot a El Mundo es feren ressò de l'esdeveniment cultural, que podeu llegir ací, si voleu. Fotografia: José Cuéllar

«Existeixen referències físiques i coordenades espacials que ens permeten relacionar-les de forma ràpida i directa amb un fet o moment històric o bé amb un personatge cabdal per a l'esdevenir de la societat. El número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca (la Ribera Baixa) és un d'aquests punts. Allí va nàixer i va desenvolupar tota la seua trajectòria vital i professional un dels intel·lectuals més importants del segle XX, Joan Fuster, qui després d'anys de retards i no pocs entrebancs rep el merescut reconeixement institucional amb la inauguració del Museu Joan Fuster.»

El Punt Avui: «Fuster torna a casa seua». Per Tere Rodríguez


Joan Fuster en una imatge d'arxiu.
 
El mateix mitjà hi destacava, el dia de la inauguració, que «En el marc del seu discurs, [el president de la Generalitat Valenciana, Ximo] Puig ha traslladat als responsables del museu i a les institucions municipals el suport del seu govern, assenyalant que és un executiu que “se sent fusterià”, afegint tot seguit que és conscient que aquesta afirmació no li comportaria “cap alegria”.»

Diari de Balears subratlla en la seua crònica que «Aquest museu s’ha inaugurat vint-i-cinc anys després de la mort de Joan Fuster i vint-i-dos anys després de signar el conveni amb el qual es reformaria la casa de Fuster per convertir-la en museu».

Levante-EMV, que no practica la llengua de Joan Fuster —si no és tirant de traductor automàtic—, es va fer ressò de les paraules del conseller d'Educació i Cultura (entre altres àrees) Vicent Marzà: «El conseller Marzà quiso destacar que "después de dos décadas de bloqueo del proyecto por parte del antiguo gobierno, el Espai Joan Fuster abre las puertas al mundo gracias a una confluencia de esfuerzos por parte de la Generalitat, el Ayuntamiento de Sueca, la Biblioteca de Cataluña [sic] y la Cátedra Joan Fuster de la Universitat de València". Así mismo, el conseller señaló, que el museo "honra la memoria del pueblo, escondida muchos años en los cajones del olvido" y, además, ayuda a "ensanchar las mentes"».  Joan R. Gimeno Martín


Arxiu Espai Joan Fuster.


A Las Provincias, secció Cultura, varen resoldre la notícia en dotze línies. Xica, total..., per quedar bé, tampoc calia, eh? Està clar que no eren amics, Fuster i aquest diari. A l'edició comarcal de la Ribera varen tenir una mica més de vergonya, i la notícia, farcida de generalitats desganades, deia que «En la exposición permanente, el visitante podrá ver una selección del legado fusteriano de obras artísticas, una muestra breve e indicativa del archivo que informa sobre su vida, las relaciones epistolares y el método de trabajo del escritor; todos los escritos de Fuster que aparecen en monografías suyas y los trabajos editados sobre él y las revistas que dirigió, además de un mural donde se reproducen aquellas cabeceras en las que colaboró.





Maria Josep Serra, en el seu article a El País, reprodueix aquesta màxima del pensador de Sueca: «Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és ser Joan Fuster». Fotografia: Mònica Torres


I per acabar, a punt està d'entrar-nos un enfit d'alegries, perquè, segons Vilaweb: «Coincidint amb la inauguració del museu, l'AVL [Acadèmia Valenciana de la Llengua] declararà el 2022 Any Joan Fuster per a commemorar el centenari del seu naixement.» Si és que... tot arriba. De vegades no en l'ordre lògic en què haurien d'esdevenir-se les coses. Però, en fi... Ho deixarem així: tot arriba.




4 comentaris:

  1. Respostes
    1. Gràcies a tu per ser-hi. Saps que et tinc ben present.

      Una abraçada.

      Elimina

  2. L'obertura del Museu Joan Fuster és una bona notícia per a tots. La universalitat de la seva obra rau en la capacitat que tenia el de Sueca per tractar tots els gèneres i els temes haguts i per haver des del rigor intel·lectual i una qualitat literària que el definia com un autor excepcional, renaixentista i il·lustrat. A partir d'ara tothom hauria de començar a entendre la dimensió de la seva obra sense cap mena de rancúnia política o social.

    Per cert, el teva entrada és una delícia, metaperiodisme en estat pur!

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així hauria de ser, Jordi: sense cap mena de rancúnia política o social. Entenent que l'obra, el llegat, l'aportació de Joan Fuster és un patrimoni que ens fa més grans com a poble; que ens fa més rics com a humans.

      Ja saps que la meua vocació frustrada és el periodisme. Tot i que ara, quan veig el panorama..., encara agraïsc als meus pares que m'ho tragueren del cap :) M'ho he passat bé.

      M'agrada molt veure't per ací. Una abraçada de les que derroten qualsevol coordenada espacial.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".