Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 15 de febrer del 2017

«Senglar»: un poema inèdit

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit semblant a un cuc em rosega per dins com si tota jo fos una fulla de morera. És una necessitat física de moviment i, alhora, una necessitat imperiosa de serenitat mental. Les dues necessitats desafiant-se i maldant per buscar-hi l'equilibri. 


Oli de FV Nogueroles

En aquest camí a la recerca d'assossec, de vegades les paraules surten al meu rescat. Com aquella vesprada de juliol:


SENGLAR

És aquella hora en què els sorolls retronen com dintre d’un ventre buit i la llum daura els perfils i fa dubtar, fins i tot, de la natura sòlida de les pedres. Sent unes petjades seques i vigoroses, que podrien ser d’un senglar que es desplaça de pressa i ben a prop. Pot aparèixer de darrere de qualsevol matoll. M’ature. Escolte atentament. Però només puc donar fe dels batecs del meu cor: petjades rotundes i invisibles de senglar. Retrocedesc per la senda que progressivament va recobrint-se d’ombres, mentre pense que seria molt convenient intercanviar identitats en certes ocasions. Per exemple: que un senglar esdevinga carn de literatura, i que jo em transforme en senglar en l’únic moment del dia en què respire a fons. Descansar de mi i ser senglar que es dilueix entre la llum violeta del capvespre.



8 comentaris:

  1. Just ahir a Xaló parlava a un taller amb ramaders i caçadors sobre l'empremta dels senglars en els nostres boscos i senderes. I ara entre al teu blog i veig que en parles en clau poètica i narrativa alhora. I damunt tan bé, i tan bell. M'has fet recordar una de les meues pel.lis favorites: La princesa Mononoke, de Miyazaki. Un passat on els senglars i els humans intercanviaven humanitat i misteris. Energètic microrelat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recorde que una vegada parlàvem tu i jo de com s'estava (o estàvem) alterant els hàbits de comportament dels senglars, arran, crec, d'un animal que va atacar una persona pel terme d'Ondara. Jo hi parle en clau metafòrica, però aprofitant, realment, la proliferació de l'animal. T'he de reconèixer que va haver-hi un moment en què arribava a sentir les petjades que se m'acostaven.

      M'agrada molt tenir l'al·licient de poder veure una pel·lícula quan algú de la meua confiança la té en bona consideració. És motivador.

      He començat una sèrie de petits textos d'aquest estil, entre la prosa poètica, l'apunt d'impressions, de caràcter entre existencial i 'experiencial'... Més o menys. De moment és un exercici que va adquirint forma. A veure on anirà a parar.

      Salut! I gràcies per l'aportació.

      Elimina
  2. Tu parles d'ofec a les cames i de passejos, jo trucaré amb l'ofec mental i de recerca d'algú amb qui xarrar. L'u és físic, l'altre psicològic: tots dos moltes voltes aboquen a la solitud i la solució no és reeixida del tot.

    Perquè en el primer cas, en el text, la veu s'acovardeix i recula i tot es recobreix d'ombres; perquè en el segon la veu s'acovardeix més encara engolint-se en la closca pròpia i esdevé presó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al meu parer, no hi ha solució per a l'"ofec mental", com tu en dius de manera molt encertada, que no passe per un mateix. De totes maneres, una bona xarrera acompanyada d'un bon passeig és una teràpia física i psicològica magnífica. No és la panacea, però ajuda a alliberar ofecs, a escampar boires i a desentumir les cames. Tu ja ho saps, no? I que és un esport que, sempre que es pot, m'encanta compartir :)

      Els mots, l'escriptura, la poesia és una escletxa en aquesta "closca" o "presó" que som nosaltres mateixos. La muntanya (agafa-t'ho en el sentit recte i en el metafòric) n'és una altra.

      Elimina
  3. Fas que resulte versemblant i ens posem dins la teua pell per sentir els pensaments, la inquietud i l'esperança guaitant al fons.
    Magnífica il·lustració de Nogueroles. Un goig llegir-te i veure la imatge.
    Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt l'expressivitat i la interioritat artística de Nogueroles. Llàstima que ens siga tan escàpol!

      Per a bé i per a mal, allò que escric és com una espècie de reacció orgànica després d'un impuls, d'una vivència o d'un sotrac emocional. Per tant, potser tens raó en allò de resultar "versemblant".

      Gràcies per les teues paraules. Una abraçada.

      Elimina
  4. Ser senglar de vegades,és per a mi una salvació.
    Gràcies per compartir.Abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me'n puc fer càrrec, benvolguda Imma. I crec que no devem anar massa desencaminades si pensem que ser senglar (que és com dir sortir d'un mateix, vaja...) és la salvació de mitja humanitat. Almenys d'aquella part d'humanitat que té dos dits de consciència i algun més de sensibilitat. Per a bé i per a mal, amiga. Posem en pràctica el "mode senglar", sempre que ho necessitem, sí?

      Una abraçada, i gràcies a tu per fer-te sentir.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".