Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 15 de febrer de 2017

«Senglar»: un inèdit

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit semblant a un cuc em rosega per dins com si tota jo fos una fulla de morera. És una necessitat física de moviment i, alhora, una necessitat imperiosa de serenitat mental. Les dues necessitats desafiant-se i maldant per buscar-hi l'equilibri. 


Oli de FV Nogueroles

En aquest camí a la recerca d'assossec, de vegades les paraules surten al meu rescat. Com aquella vesprada de juliol:


SENGLAR

És aquella hora en què els sorolls retronen com dintre d’un ventre buit i la llum daura els perfils i fa dubtar, fins i tot, de la natura sòlida de les pedres. Sent unes petjades seques i vigoroses, que podrien ser d’un senglar que es desplaça de pressa i ben a prop. Pot aparèixer de darrere de qualsevol matoll. M’ature. Escolte atentament. Però només puc donar fe dels batecs del meu cor: petjades rotundes i invisibles de senglar. Retrocedesc per la senda que progressivament va recobrint-se d’ombres, mentre pense que seria molt convenient intercanviar identitats en certes ocasions. Per exemple: que un senglar esdevinga carn de literatura, i que jo em transforme en senglar en l’únic moment del dia en què respire a fons. Descansar de mi i ser senglar que es dilueix entre la llum violeta del capvespre.



8 comentaris:

  1. Just ahir a Xaló parlava a un taller amb ramaders i caçadors sobre l'empremta dels senglars en els nostres boscos i senderes. I ara entre al teu blog i veig que en parles en clau poètica i narrativa alhora. I damunt tan bé, i tan bell. M'has fet recordar una de les meues pel.lis favorites: La princesa Mononoke, de Miyazaki. Un passat on els senglars i els humans intercanviaven humanitat i misteris. Energètic microrelat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recorde que una vegada parlàvem tu i jo de com s'estava (o estàvem) alterant els hàbits de comportament dels senglars, arran, crec, d'un animal que va atacar una persona pel terme d'Ondara. Jo hi parle en clau metafòrica, però aprofitant, realment, la proliferació de l'animal. T'he de reconèixer que va haver-hi un moment en què arribava a sentir les petjades que se m'acostaven.

      M'agrada molt tenir l'al·licient de poder veure una pel·lícula quan algú de la meua confiança la té en bona consideració. És motivador.

      He començat una sèrie de petits textos d'aquest estil, entre la prosa poètica, l'apunt d'impressions, de caràcter entre existencial i 'experiencial'... Més o menys. De moment és un exercici que va adquirint forma. A veure on anirà a parar.

      Salut! I gràcies per l'aportació.

      Elimina
  2. Tu parles d'ofec a les cames i de passejos, jo trucaré amb l'ofec mental i de recerca d'algú amb qui xarrar. L'u és físic, l'altre psicològic: tots dos moltes voltes aboquen a la solitud i la solució no és reeixida del tot.

    Perquè en el primer cas, en el text, la veu s'acovardeix i recula i tot es recobreix d'ombres; perquè en el segon la veu s'acovardeix més encara engolint-se en la closca pròpia i esdevé presó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al meu parer, no hi ha solució per a l'"ofec mental", com tu en dius de manera molt encertada, que no passe per un mateix. De totes maneres, una bona xarrera acompanyada d'un bon passeig és una teràpia física i psicològica magnífica. No és la panacea, però ajuda a alliberar ofecs, a escampar boires i a desentumir les cames. Tu ja ho saps, no? I que és un esport que, sempre que es pot, m'encanta compartir :)

      Els mots, l'escriptura, la poesia és una escletxa en aquesta "closca" o "presó" que som nosaltres mateixos. La muntanya (agafa-t'ho en el sentit recte i en el metafòric) n'és una altra.

      Elimina
  3. Fas que resulte versemblant i ens posem dins la teua pell per sentir els pensaments, la inquietud i l'esperança guaitant al fons.
    Magnífica il·lustració de Nogueroles. Un goig llegir-te i veure la imatge.
    Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt l'expressivitat i la interioritat artística de Nogueroles. Llàstima que ens siga tan escàpol!

      Per a bé i per a mal, allò que escric és com una espècie de reacció orgànica després d'un impuls, d'una vivència o d'un sotrac emocional. Per tant, potser tens raó en allò de resultar "versemblant".

      Gràcies per les teues paraules. Una abraçada.

      Elimina
  4. Ser senglar de vegades,és per a mi una salvació.
    Gràcies per compartir.Abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me'n puc fer càrrec, benvolguda Imma. I crec que no devem anar massa desencaminades si pensem que ser senglar (que és com dir sortir d'un mateix, vaja...) és la salvació de mitja humanitat. Almenys d'aquella part d'humanitat que té dos dits de consciència i algun més de sensibilitat. Per a bé i per a mal, amiga. Posem en pràctica el "mode senglar", sempre que ho necessitem, sí?

      Una abraçada, i gràcies a tu per fer-te sentir.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'agost de 2017

*Or, presonera llum* *en els palaus de l’aranya: * *llum de sol ponent * *a poc a poc filava. * *Salvador Espriu* Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà. *El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp. Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà ... més »


«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2017

En l'edició d'*El Temps* de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre *en construcció*, després de *Serena barca*. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels *lletracremats *i les *lletracremades*. I jo, desvanida. La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez B... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »