Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 15 de febrer de 2017

«Senglar»: un inèdit

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit semblant a un cuc em rosega per dins com si tota jo fos una fulla de morera. És una necessitat física de moviment i, alhora, una necessitat imperiosa de serenitat mental. Les dues necessitats desafiant-se i maldant per buscar-hi l'equilibri. 


Oli de FV Nogueroles

En aquest camí a la recerca d'assossec, de vegades les paraules surten al meu rescat. Com aquella vesprada de juliol:


SENGLAR

És aquella hora en què els sorolls retronen com dintre d’un ventre buit i la llum daura els perfils i fa dubtar, fins i tot, de la natura sòlida de les pedres. Sent unes petjades seques i vigoroses, que podrien ser d’un senglar que es desplaça de pressa i ben a prop. Pot aparèixer de darrere de qualsevol matoll. M’ature. Escolte atentament. Però només puc donar fe dels batecs del meu cor: petjades rotundes i invisibles de senglar. Retrocedesc per la senda que progressivament va recobrint-se d’ombres, mentre pense que seria molt convenient intercanviar identitats en certes ocasions. Per exemple: que un senglar esdevinga carn de literatura, i que jo em transforme en senglar en l’únic moment del dia en què respire a fons. Descansar de mi i ser senglar que es dilueix entre la llum violeta del capvespre.



8 comentaris:

  1. Just ahir a Xaló parlava a un taller amb ramaders i caçadors sobre l'empremta dels senglars en els nostres boscos i senderes. I ara entre al teu blog i veig que en parles en clau poètica i narrativa alhora. I damunt tan bé, i tan bell. M'has fet recordar una de les meues pel.lis favorites: La princesa Mononoke, de Miyazaki. Un passat on els senglars i els humans intercanviaven humanitat i misteris. Energètic microrelat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recorde que una vegada parlàvem tu i jo de com s'estava (o estàvem) alterant els hàbits de comportament dels senglars, arran, crec, d'un animal que va atacar una persona pel terme d'Ondara. Jo hi parle en clau metafòrica, però aprofitant, realment, la proliferació de l'animal. T'he de reconèixer que va haver-hi un moment en què arribava a sentir les petjades que se m'acostaven.

      M'agrada molt tenir l'al·licient de poder veure una pel·lícula quan algú de la meua confiança la té en bona consideració. És motivador.

      He començat una sèrie de petits textos d'aquest estil, entre la prosa poètica, l'apunt d'impressions, de caràcter entre existencial i 'experiencial'... Més o menys. De moment és un exercici que va adquirint forma. A veure on anirà a parar.

      Salut! I gràcies per l'aportació.

      Elimina
  2. Tu parles d'ofec a les cames i de passejos, jo trucaré amb l'ofec mental i de recerca d'algú amb qui xarrar. L'u és físic, l'altre psicològic: tots dos moltes voltes aboquen a la solitud i la solució no és reeixida del tot.

    Perquè en el primer cas, en el text, la veu s'acovardeix i recula i tot es recobreix d'ombres; perquè en el segon la veu s'acovardeix més encara engolint-se en la closca pròpia i esdevé presó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al meu parer, no hi ha solució per a l'"ofec mental", com tu en dius de manera molt encertada, que no passe per un mateix. De totes maneres, una bona xarrera acompanyada d'un bon passeig és una teràpia física i psicològica magnífica. No és la panacea, però ajuda a alliberar ofecs, a escampar boires i a desentumir les cames. Tu ja ho saps, no? I que és un esport que, sempre que es pot, m'encanta compartir :)

      Els mots, l'escriptura, la poesia és una escletxa en aquesta "closca" o "presó" que som nosaltres mateixos. La muntanya (agafa-t'ho en el sentit recte i en el metafòric) n'és una altra.

      Elimina
  3. Fas que resulte versemblant i ens posem dins la teua pell per sentir els pensaments, la inquietud i l'esperança guaitant al fons.
    Magnífica il·lustració de Nogueroles. Un goig llegir-te i veure la imatge.
    Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt l'expressivitat i la interioritat artística de Nogueroles. Llàstima que ens siga tan escàpol!

      Per a bé i per a mal, allò que escric és com una espècie de reacció orgànica després d'un impuls, d'una vivència o d'un sotrac emocional. Per tant, potser tens raó en allò de resultar "versemblant".

      Gràcies per les teues paraules. Una abraçada.

      Elimina
  4. Ser senglar de vegades,és per a mi una salvació.
    Gràcies per compartir.Abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me'n puc fer càrrec, benvolguda Imma. I crec que no devem anar massa desencaminades si pensem que ser senglar (que és com dir sortir d'un mateix, vaja...) és la salvació de mitja humanitat. Almenys d'aquella part d'humanitat que té dos dits de consciència i algun més de sensibilitat. Per a bé i per a mal, amiga. Posem en pràctica el "mode senglar", sempre que ho necessitem, sí?

      Una abraçada, i gràcies a tu per fer-te sentir.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »