Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 15 de febrer de 2017

«Senglar»: un poema inèdit

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit semblant a un cuc em rosega per dins com si tota jo fos una fulla de morera. És una necessitat física de moviment i, alhora, una necessitat imperiosa de serenitat mental. Les dues necessitats desafiant-se i maldant per buscar-hi l'equilibri. 


Oli de FV Nogueroles

En aquest camí a la recerca d'assossec, de vegades les paraules surten al meu rescat. Com aquella vesprada de juliol:


SENGLAR

És aquella hora en què els sorolls retronen com dintre d’un ventre buit i la llum daura els perfils i fa dubtar, fins i tot, de la natura sòlida de les pedres. Sent unes petjades seques i vigoroses, que podrien ser d’un senglar que es desplaça de pressa i ben a prop. Pot aparèixer de darrere de qualsevol matoll. M’ature. Escolte atentament. Però només puc donar fe dels batecs del meu cor: petjades rotundes i invisibles de senglar. Retrocedesc per la senda que progressivament va recobrint-se d’ombres, mentre pense que seria molt convenient intercanviar identitats en certes ocasions. Per exemple: que un senglar esdevinga carn de literatura, i que jo em transforme en senglar en l’únic moment del dia en què respire a fons. Descansar de mi i ser senglar que es dilueix entre la llum violeta del capvespre.



8 comentaris:

  1. Just ahir a Xaló parlava a un taller amb ramaders i caçadors sobre l'empremta dels senglars en els nostres boscos i senderes. I ara entre al teu blog i veig que en parles en clau poètica i narrativa alhora. I damunt tan bé, i tan bell. M'has fet recordar una de les meues pel.lis favorites: La princesa Mononoke, de Miyazaki. Un passat on els senglars i els humans intercanviaven humanitat i misteris. Energètic microrelat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recorde que una vegada parlàvem tu i jo de com s'estava (o estàvem) alterant els hàbits de comportament dels senglars, arran, crec, d'un animal que va atacar una persona pel terme d'Ondara. Jo hi parle en clau metafòrica, però aprofitant, realment, la proliferació de l'animal. T'he de reconèixer que va haver-hi un moment en què arribava a sentir les petjades que se m'acostaven.

      M'agrada molt tenir l'al·licient de poder veure una pel·lícula quan algú de la meua confiança la té en bona consideració. És motivador.

      He començat una sèrie de petits textos d'aquest estil, entre la prosa poètica, l'apunt d'impressions, de caràcter entre existencial i 'experiencial'... Més o menys. De moment és un exercici que va adquirint forma. A veure on anirà a parar.

      Salut! I gràcies per l'aportació.

      Elimina
  2. Tu parles d'ofec a les cames i de passejos, jo trucaré amb l'ofec mental i de recerca d'algú amb qui xarrar. L'u és físic, l'altre psicològic: tots dos moltes voltes aboquen a la solitud i la solució no és reeixida del tot.

    Perquè en el primer cas, en el text, la veu s'acovardeix i recula i tot es recobreix d'ombres; perquè en el segon la veu s'acovardeix més encara engolint-se en la closca pròpia i esdevé presó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al meu parer, no hi ha solució per a l'"ofec mental", com tu en dius de manera molt encertada, que no passe per un mateix. De totes maneres, una bona xarrera acompanyada d'un bon passeig és una teràpia física i psicològica magnífica. No és la panacea, però ajuda a alliberar ofecs, a escampar boires i a desentumir les cames. Tu ja ho saps, no? I que és un esport que, sempre que es pot, m'encanta compartir :)

      Els mots, l'escriptura, la poesia és una escletxa en aquesta "closca" o "presó" que som nosaltres mateixos. La muntanya (agafa-t'ho en el sentit recte i en el metafòric) n'és una altra.

      Elimina
  3. Fas que resulte versemblant i ens posem dins la teua pell per sentir els pensaments, la inquietud i l'esperança guaitant al fons.
    Magnífica il·lustració de Nogueroles. Un goig llegir-te i veure la imatge.
    Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt l'expressivitat i la interioritat artística de Nogueroles. Llàstima que ens siga tan escàpol!

      Per a bé i per a mal, allò que escric és com una espècie de reacció orgànica després d'un impuls, d'una vivència o d'un sotrac emocional. Per tant, potser tens raó en allò de resultar "versemblant".

      Gràcies per les teues paraules. Una abraçada.

      Elimina
  4. Ser senglar de vegades,és per a mi una salvació.
    Gràcies per compartir.Abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me'n puc fer càrrec, benvolguda Imma. I crec que no devem anar massa desencaminades si pensem que ser senglar (que és com dir sortir d'un mateix, vaja...) és la salvació de mitja humanitat. Almenys d'aquella part d'humanitat que té dos dits de consciència i algun més de sensibilitat. Per a bé i per a mal, amiga. Posem en pràctica el "mode senglar", sempre que ho necessitem, sí?

      Una abraçada, i gràcies a tu per fer-te sentir.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »