Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 8 de març de 2017

Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys sabuts: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cosa és el tractament especial que se'n puga fer des de l'art i, per descomptat, el resultat artístic. En aquests casos, l'experiència particular es devalua fins a l'anècdota i l'obra, la manifestació, la creació artística adquireix un caràcter exclusiu i autosuficient. En el cas de la poesia, que és el que ens ocupa ací, un poema ha de ser potent per ell mateix; el procés de creació l'ha acabat allunyant de l'incentiu extern, que ha esdevingut una banalitat al costat de la transcendència implícita de la bona poesia. I tanmateix... I tanmateix no hi hauria obra artística, si, segurament, l'autor o l'autora no hagués viscut la seua insignificant experiència humana com un esdeveniment d'excepcionalitat inqüestionable. Heus ací la contradicció que ens fascina.


Nou mesos. Fotografia: Ferran Jordan,
extreta del blog Present imperfecte.


La reflexió inicial, una mica llarga, em serveix per introduir aquest poema de Christelle Enguix, procedent del llibre Tot el blat, que, en paraules del periodista i escriptor Xavier Aliaga «poetitza sense caure en el candor l’experiència vital de la maternitat». Es titula «arribada» i, si us ve de gust, el podeu sentir recitat en aquesta nova entrega del programa La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment a Ràdio Gandia Ser, amb la inestimable i encoratjadora complicitat de la periodista Puri Naya.


arribada

I

es desperta la nit sobre les branques
frondoses de l'aire. una pluja fèrtil,
roent, em regalima cames avall.
s'acosta l'hora lluminosa i canten
les campanes com un riu que endevina
la mar. desancorem les mans i el verd
de les ones, l'espurna covada
i la set, la remor dels rellotges i l'arena.
s'unfla el goig com una vela
pels laberints insondables de la carn.
contracció i distensió.
s'eixamplen els camins per on discorre la sang
i la sal, les aigües subterrànies. el cos
inspira la llet atàvica dels estels. és a punt
d'esclatar l'escuma de l'alba, l'alè del plor
primer. la llum absoluta.


II

tot és a punt. les mans alades
i l'anhel, la veu rompuda
i l'aigua, la flama atordida
i el misteri, l'espenta titànica
i els pètals, el ventre il·luminat
i l'aire, l'arrel sagrada
i la llet. tot. tot és a punt.


III

i de sobte, la teua absència
dintre meu.
             com extirpar-li el temps
a la música.


IV

per sempre abandones
la intimitat abissal
on habitaves, la còncava plenitud
del turó volcànic. el gust
d'una aigua temperada pel mantell
maternal de la terra.
                          i per primera volta plores
l'acer esmolat de l'aire.


V

ja no ets branca.
ets arbre.
               però busques tota l'aigua
en les meues arrels.




Tot el blat, de Christelle Enguix, es va publicar a Godall Edicions, l'any 2016.




4 comentaris:

  1. Preocupacions certament engrescadores.

    Dius: En el cas de la poesia, que és el que ens ocupa ací, un poema ha de ser potent per ell mateix. No puc estar d'acord completament. Hi han poemes potents, que en ulls i orelles d'altri poden resultar mediocres i amb això perd la potència inherent, que és la que la farà perpetuar-se en l'imaginari. Altrament, poemes mediocres per ells mateix poden assolir la categoria de potents secundàriament si hi ha un lector o oïdor que l'aplega, amb la qual cosa es recordaran.

    Faré ús d'una semblança: una mentida dita mil voltes continua sent mentida però pel costum pot ser acceptat com a veritat (incòmoda o convenient). Un poema potent, un poema fallat, tot depén, com els coets, d'un bon tirador.

    Confonedorament línies, fronteres ratlles difoses que manifan l'objecte estètic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc el teu raonament, que en teoria literària i estètica casaria bé amb aquell corrent conegut com a Estètica, o Teoria, de la recepció. Ara sembla que, en comptes de "recepció", es prefereix parlar d'"interactivitat", però siga com siga, el paper del lector o del receptor és fonamental en la construcció del text.

      Quan jo parle ací de la validesa, o la potència d'un poema en ell mateix em referesc exclusivament al fet que les circumstàncies biogràfiques, o vitals, d'on ha partit, o que l'han motivat, queden en un segon pla i el que importa és la realització poètica final. Cada lector el farà seu, això és veritat, i és una de les grandeses (i dels riscos!) de la poesia. Però, tot i així, i encara que seria inútil anar contra les preferències o les valoracions (moltes vegades discutibles, ho sent) dels lectors, crec que sí que hi ha uns criteris d'objectivitat que ajuden a discernir què seria un bon poema d'aquell que no ho és. Al marge d'afinitats estètiques o inclinacions personals. Seria un debat llarguíssim. Però moltes vegades he pogut comprovar amb molta satisfacció, per exemple, com hem coincidit en un jurat literari a destacar de manera unànime un poemari i no un altre. Pot ser una prova, només.

      Gràcies per l'aportació. Sempre engresca intercanviar dèries poètiques.

      Elimina
  2. Pel que fa al cas de la Christelle, el seu llibre tindrà sempre afegit aquest reguitzell no ja només per la immediatesa del fet (crear un llibre abans, durant i després de la gestació humana) sinó també pel paper del criticam, ressenyadoram o d'altra gent que es dedica a parlar i comentar literatura. Em pense que tothom (tothom) ha lligat indissolublement poemari i embaràs.

    Mirem-ho d'aquesta manera: com s'hauria rebut que tu, Maria Josep Escrivà, hagueres escrit aquest llibre? O jo (de retruc com a home)? Què se n'hauria dit?

    Al remat, em faig el càrrec que he tornat a ajuntar poemari i autor, que no he fet una projecció separada.

    Ara em centraré al fet essencial del poema. Dius: "em referesc exclusivament al fet que les circumstàncies biogràfiques, o vitals, d'on ha partit, o que l'han motivat, queden en un segon pla i el que importa és la realització poètica final". Ací hi ha u dels rovells de l'ou de la poesia. Entenc què vols dir-hi i hi estic d'acord: certament un poema no ha de ser les seues circumstàncies. En els escriptors (i per intensió els poetes): un llibre no hauria de ser valorat per qui l'escriu sinó per què s'hi escriu (com deia Fuster: doncs parla català: vegem què diu).

    En parlem poc en persona, haurem de parlar-ne en blogs.


    ResponElimina
    Respostes
    1. El "què", i sobretot el "com". Crec que ací hi ha la mare dels ous.
      El temps corre més que nosaltres, però, almenys com a propòsit, que les converses virtuals no suplesquen les reals, sinó que les complementen.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »