Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 7 de juny de 2015

LA FLOR PERFECTA («AL VENTRE DE LA BALENA», CARÀCTERS NÚM. 70)


Aquest article, publicat en la secció «Al ventre de la balena», que redactem a quatre mans Josep Lluís Roig i jo mateixa, ha aparegut al núm. 70 de la revista Caràcters. Les imatges, extretes del mateix número, són d'Antoni Miró (Alcoi, 1944), a qui agraïsc molt sincerament que m'haja permès reproduir-les. Un honor i un luxe per a mi, i per al nostre Passa la vida que, sens dubte, s'enriqueix gràficament amb les aportacions d'aquest artista que tan present hem tingut a Gandia en els últims mesos, i no precisament perquè se l'hi hagen dedicat els honors que, indiscutiblement, Antoni Miró es mereix. Us sona l'escultura 25 d'abril de 1707, que fins fa ben poc donava la benviguda des de l'entrada nord de la capital de la Safor? A l'alcalde absolut del PP (alcaldable en el moment en què escric açò), el senyor Arturo Torró, no li agradava la ubicació d'aquest símbol d'un dels episodis més dramàtics en la història del poble valencià.


Il·lustració publicada a la p. 43 de Caràcters.
A la nota que, habitualment, s'hi dedica a cada il·lustrador, es destaca «la seua incansable atenció a la promoció i foment de la nostra cultura. Les diferents èpoques o sèries de la seua obra, rebutgen tota mena d'opressió i clamen per la llibertat i per la solidaritat humana.»


És sabut i declarat que aquests ventres de balena són articles esculpits a quatre mans. Però, en aquestes primeres línies, i només com a excepció que no confirmarà la regla, la propietària de les dues mans que no són les de Josep Lluís voldria posar damunt la taula —metafòrica— un tema que li provoca una certa quimera —al segon paràgraf tornaran a parlar per boca de dos—. I ho fa perquè voldria ara reproduir unes paraules providencials que li va adreçar fa uns mesos l’il·lustre amic Isidre Crespo, assagista, especialista i admirador fusterià, que li va etzibar, directe a la jugular: «Veritat que la poesia és alguna cosa més que el significat exclusiu dels semes de les seues paraules?» L’amiga de l’amic il·lustre li va contestar, rotundament, que sí. És obvi que els dos comparteixen quimeres poètiques semblants.




I és que, actualment, ens astorem davant del desinterès que demostren molts autors, i autores, joves, per aquell caràcter rítmic, mètric, formal, i retòric, en general, que hauria de diferenciar —entre altres coses, ja ho sabem— la poesia de la prosa. No és suficient abocar en un paper, a manera de línies que anem retallant segons com ens va marcant la intuïció, una experiència, una idea, una sensació, ni tan sols un sentiment d’aquells que podem considerar nobles i autèntics. No hauria de ser només això. I, per a la nostra satisfacció, hem trobat un toc d’alerta semblant en un article firmat per un jove de nom Ismael Sempere, i publicat en una «revista literària dels joves escriptors del País Valencià» que es diu Gargots. Encara que ell hi empra un to provocatiu del to adient a la seua edat, nosaltres en subscrivim moltes de les seues idees: «Si fos així de senzill no seria estrany trobar algú que no en fes, de poesia. Vull dir: tothom expressa els seus sentiments i no tothom fa poesia. [...] Per això —Oh, poetes!— no ens interessa en absolut el que vau sentir aquella nit d’amor brutal, sinó el que ens fareu sentir als desficiosos lectors amb les vostres lletres.» L’article es titula «No ens interessa la vostra vida» i ha aparegut al número 2 d’aquella jove revista.


Portada del núm. 2 de la revista Gargots (gener de 2014).
A partir d'una fotografia de Bing Wright.


I no retraiem tot això, precisament, pels llibres que hem triat ací per comentar. En l’extrem diametralment oposat al de la despreocupació formal situem Els mots ferits (Bromera, 2014; premi Alfons el Magnànim València de Poesia), del suecà Salvador Ortells Miralles, amb un ritme que hipnotitza, primmirat fins i tot en el plantejament simètric de l’estructura: catorze poemes en la primera part, que duu per títol «Les fúries», i catorze més que constitueixen el que es titula «Les penes». Un llibre que poetitza el dol, la pèrdua; tant la pèrdua amorosa (desamor) com la mort. Però colpeix, admirablement colpeix, el control i la bellesa de l’ordre amb què Salvador Ortells fa poesia impecable a partir del seu propi neguit: «Per què el batec / irat de trons i llamps, / per què l’enuig constant. / Contesta, cor. / Per què el dolor roent / et pren sovint l’esguard / com una mar». I al final emociona que el poeta confesse el seu intent de buscar, en les pròpies paraules, ferides com ell mateix, el conhort. No sabem si finalment ho aconsegueix. Ni ell mateix no ho sap, i el seu anhel incert ens commou: «I amb la ploma afamada he eixugat el tinter / del cor agitat per la fúria cega / que engendra la pena que em nega i m’ofega. / Tant de bo m’oferira el poema un recer.»


Imatge ubicada a la p. 18 de Caràcters 70.


Un llibre de haikus, encara que siga un recurs que, segons com, pot esgotar el lector, per insistent, s’allunya, des del rígid plantejament estròfic, de la despreocupació rítmica, formal i de la contenció que massa sovint trobem a faltar, especialment, entre els poetes nous. Àngels Marzo l’encerta en molts moments del seu Buscant Quios (Viena, 2014; premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot. Haikus en línia 2013). Ens ha agradat molt el trajecte temàtic que proposa el llibre: des de l’origen, de la vida, de l’escriptura, de la llum, fins a la mort, com l’etapa necessària que tanca la vida en el seu cicle perfecte. També com el cicle estacional d’un any. Són poemes nets, construïts amb mots vigorosos, indispensables, sense oblidar una profunditat de pensament que de vegades ennuega: «La flor perfecta / la trobaràs a l’alba / de l’últim dia.» O també, anteriorment: «La mort no oblida. / Sap l’olor de la presa. / I seguir el rastre.» Se’ns ha quedat un bon sabor de boca, servit en tan petites dosis, i tenim ganes de retrocedir fins als poemaris anteriors d’Àngels Marzo: Les grues (2009) o Saba bruta (2013).

Aquest collage de la p. 31 il·lustra l'article d'«Al ventre de la balena».
A la revista, en blanc i negre.


I amb una preocupació formal rigorosa —amb base indiscutible en el 4+6 clàssic català— ha bastit també Mireia Calafell Tantes mudes (Perifèric, 2014). Al nostre parer, un dels millors llibres del 2014. És aquest el tercer poemari de l’autora que beu de l’arrel poètica de Maria-Mercè Marçal però només ho fa com a punt de partida per a trobar una veu personal, que queda plenament confirmada en aquest llibre, després dels dos anteriors, ja destacables, Poètiques del cos i Costures. Un volum molt madur, dividit en tres parts construïdes sobre les tres accepcions que contempla el diccionari de la paraula «muda», i que reflexiona tant sobre el cos de les paraules —«Menjar el que no diu cap paraula / i així, amb la boca plena, escriure»— com sobre el propi ésser físic, com també sobre allò que ens defineix: la memòria. Imprescindible. 


Es pot adquirir aquest o qualsevol altre número de Caràcters des d'aquest enllaç de la pàgina de Publicacions de la Universitat de València (PUV).





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »