Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 7 de juny de 2015

LA FLOR PERFECTA («AL VENTRE DE LA BALENA», CARÀCTERS NÚM. 70)


Aquest article, publicat en la secció «Al ventre de la balena», que redactem a quatre mans Josep Lluís Roig i jo mateixa, ha aparegut al núm. 70 de la revista Caràcters. Les imatges, extretes del mateix número, són d'Antoni Miró (Alcoi, 1944), a qui agraïsc molt sincerament que m'haja permès reproduir-les. Un honor i un luxe per a mi, i per al nostre Passa la vida que, sens dubte, s'enriqueix gràficament amb les aportacions d'aquest artista que tan present hem tingut a Gandia en els últims mesos, i no precisament perquè se l'hi hagen dedicat els honors que, indiscutiblement, Antoni Miró es mereix. Us sona l'escultura 25 d'abril de 1707, que fins fa ben poc donava la benviguda des de l'entrada nord de la capital de la Safor? A l'alcalde absolut del PP (alcaldable en el moment en què escric açò), el senyor Arturo Torró, no li agradava la ubicació d'aquest símbol d'un dels episodis més dramàtics en la història del poble valencià.


Il·lustració publicada a la p. 43 de Caràcters.
A la nota que, habitualment, s'hi dedica a cada il·lustrador, es destaca «la seua incansable atenció a la promoció i foment de la nostra cultura. Les diferents èpoques o sèries de la seua obra, rebutgen tota mena d'opressió i clamen per la llibertat i per la solidaritat humana.»


És sabut i declarat que aquests ventres de balena són articles esculpits a quatre mans. Però, en aquestes primeres línies, i només com a excepció que no confirmarà la regla, la propietària de les dues mans que no són les de Josep Lluís voldria posar damunt la taula —metafòrica— un tema que li provoca una certa quimera —al segon paràgraf tornaran a parlar per boca de dos—. I ho fa perquè voldria ara reproduir unes paraules providencials que li va adreçar fa uns mesos l’il·lustre amic Isidre Crespo, assagista, especialista i admirador fusterià, que li va etzibar, directe a la jugular: «Veritat que la poesia és alguna cosa més que el significat exclusiu dels semes de les seues paraules?» L’amiga de l’amic il·lustre li va contestar, rotundament, que sí. És obvi que els dos comparteixen quimeres poètiques semblants.




I és que, actualment, ens astorem davant del desinterès que demostren molts autors, i autores, joves, per aquell caràcter rítmic, mètric, formal, i retòric, en general, que hauria de diferenciar —entre altres coses, ja ho sabem— la poesia de la prosa. No és suficient abocar en un paper, a manera de línies que anem retallant segons com ens va marcant la intuïció, una experiència, una idea, una sensació, ni tan sols un sentiment d’aquells que podem considerar nobles i autèntics. No hauria de ser només això. I, per a la nostra satisfacció, hem trobat un toc d’alerta semblant en un article firmat per un jove de nom Ismael Sempere, i publicat en una «revista literària dels joves escriptors del País Valencià» que es diu Gargots. Encara que ell hi empra un to provocatiu del to adient a la seua edat, nosaltres en subscrivim moltes de les seues idees: «Si fos així de senzill no seria estrany trobar algú que no en fes, de poesia. Vull dir: tothom expressa els seus sentiments i no tothom fa poesia. [...] Per això —Oh, poetes!— no ens interessa en absolut el que vau sentir aquella nit d’amor brutal, sinó el que ens fareu sentir als desficiosos lectors amb les vostres lletres.» L’article es titula «No ens interessa la vostra vida» i ha aparegut al número 2 d’aquella jove revista.


Portada del núm. 2 de la revista Gargots (gener de 2014).
A partir d'una fotografia de Bing Wright.


I no retraiem tot això, precisament, pels llibres que hem triat ací per comentar. En l’extrem diametralment oposat al de la despreocupació formal situem Els mots ferits (Bromera, 2014; premi Alfons el Magnànim València de Poesia), del suecà Salvador Ortells Miralles, amb un ritme que hipnotitza, primmirat fins i tot en el plantejament simètric de l’estructura: catorze poemes en la primera part, que duu per títol «Les fúries», i catorze més que constitueixen el que es titula «Les penes». Un llibre que poetitza el dol, la pèrdua; tant la pèrdua amorosa (desamor) com la mort. Però colpeix, admirablement colpeix, el control i la bellesa de l’ordre amb què Salvador Ortells fa poesia impecable a partir del seu propi neguit: «Per què el batec / irat de trons i llamps, / per què l’enuig constant. / Contesta, cor. / Per què el dolor roent / et pren sovint l’esguard / com una mar». I al final emociona que el poeta confesse el seu intent de buscar, en les pròpies paraules, ferides com ell mateix, el conhort. No sabem si finalment ho aconsegueix. Ni ell mateix no ho sap, i el seu anhel incert ens commou: «I amb la ploma afamada he eixugat el tinter / del cor agitat per la fúria cega / que engendra la pena que em nega i m’ofega. / Tant de bo m’oferira el poema un recer.»


Imatge ubicada a la p. 18 de Caràcters 70.


Un llibre de haikus, encara que siga un recurs que, segons com, pot esgotar el lector, per insistent, s’allunya, des del rígid plantejament estròfic, de la despreocupació rítmica, formal i de la contenció que massa sovint trobem a faltar, especialment, entre els poetes nous. Àngels Marzo l’encerta en molts moments del seu Buscant Quios (Viena, 2014; premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot. Haikus en línia 2013). Ens ha agradat molt el trajecte temàtic que proposa el llibre: des de l’origen, de la vida, de l’escriptura, de la llum, fins a la mort, com l’etapa necessària que tanca la vida en el seu cicle perfecte. També com el cicle estacional d’un any. Són poemes nets, construïts amb mots vigorosos, indispensables, sense oblidar una profunditat de pensament que de vegades ennuega: «La flor perfecta / la trobaràs a l’alba / de l’últim dia.» O també, anteriorment: «La mort no oblida. / Sap l’olor de la presa. / I seguir el rastre.» Se’ns ha quedat un bon sabor de boca, servit en tan petites dosis, i tenim ganes de retrocedir fins als poemaris anteriors d’Àngels Marzo: Les grues (2009) o Saba bruta (2013).

Aquest collage de la p. 31 il·lustra l'article d'«Al ventre de la balena».
A la revista, en blanc i negre.


I amb una preocupació formal rigorosa —amb base indiscutible en el 4+6 clàssic català— ha bastit també Mireia Calafell Tantes mudes (Perifèric, 2014). Al nostre parer, un dels millors llibres del 2014. És aquest el tercer poemari de l’autora que beu de l’arrel poètica de Maria-Mercè Marçal però només ho fa com a punt de partida per a trobar una veu personal, que queda plenament confirmada en aquest llibre, després dels dos anteriors, ja destacables, Poètiques del cos i Costures. Un volum molt madur, dividit en tres parts construïdes sobre les tres accepcions que contempla el diccionari de la paraula «muda», i que reflexiona tant sobre el cos de les paraules —«Menjar el que no diu cap paraula / i així, amb la boca plena, escriure»— com sobre el propi ésser físic, com també sobre allò que ens defineix: la memòria. Imprescindible. 


Es pot adquirir aquest o qualsevol altre número de Caràcters des d'aquest enllaç de la pàgina de Publicacions de la Universitat de València (PUV).





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »