Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 14 de juny de 2015

ACCIÓ DE GRÀCIES (PROFANA) DEDICADA A MARC GRANELL

Divendres 12 de juny es va celebrar al CCC Octubre de València l'acte de lliurament dels XXV Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), delegació sud. Enllace ací un article de Xavier Aliaga per a El Temps on teniu notícia de la relació de premiats en totes les categories. La meua enhorabona a tothom.

En el mateix acte es va retre un homenatge a Marc Granell (València, 1953), poeta, traductor, activista i un dels homenots indiscutibles de les nostres lletres. Se'm va concedir l'honor de dedicar un breu parlament de presentació de l'escriptor. I amb molt de gust i molta emoció vaig adreçar les paraules que reproduïsc a continuació al mestre i amic homenatjat, en nom de tot el col·lectiu d'escriptors i escriptores, perquè sé que l'admiració i la gratitud envers Marc són compartides.


Fotografia de Maque Falgás, extreta de la pàgina Uno y Cero Ediciones.

Solen dir-ne laudatio, d'aquest discurs que faré a continuació. Però això és una redundància, perquè parlar en públic de Marc Granell, sense fer-ne una lloança, seria pràcticament impossible. Per això he preferit titular el text que llegiré a continuació «Acció de gràcies (en el sentit profà del terme) dedicada a Marc Granell».

Començant per agrair l’oportunitat que l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, des de la seua delegació del País Valencià, i la seua vicepresidenta Gemma Pasqual m’han concedit per a fer —diria jo— de portaveu de totes les escriptores i escriptors d’aquest país, que estic segura que, de manera unànime i col·lectiva, subscriuran el que a continuació diré. Perquè coneixeu algun escriptor que desperte de manera tan general els afectes, les admiracions i la necessitat d’agraïment que Marc Granell, l’escriptor i la persona, desperta?


Una imatge del públic assistent a l'acte celebrat al CCC Octubre, durant la intervenció de Laura Borràs, directora actual de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).
Foto: Borja Penalba.

La primera reacció quan vaig saber que l’AELC li dedicava aquest homenatge va ser la d’exclamar interiorment: ja era hora! Vull dir que és ben oportú i necessari recordar que Marc fou un dels socis fundadors de l’Associació; i que, rient rient, i si els meus comptes no em fallen, fa més de 40 anys que es dedica en cos i ànima a l’activisme poètic. Amb «activisme» vull dir escriure poesia, impulsar-la, editar-la, traduir-la..., parlar-ne, defensar-la, i encoratjar i atendre aquelles persones que també s’hi dediquen, i busquen en Marc Granell el suport, l’ànim necessari que ell sempre té a punt per a oferir-los, per a oferir-nos. I «activisme» també significa estar sempre disponible  per a donar suport a aquelles iniciatives, humils o ambicioses, grans o petites, que signifiquen combativitat, lluita en favor de les causes justes, defensa del territori, de la igualtat social, col·laboracions amb fotògrafs i amb artistes plàstics el treball dels quals, en opinió de Marc, han merescut suport... Recordeu aquell preciós L’Horta nostra (2002), amb fotografies de Susi Artal, publicat pel col·lectiu Per l’horta?, tot un símbol de lluita popular en defensa d’un territori eternament amenaçat. Un motiu per a l’esperança, ara mateix, aquesta Horta nostra que sembla que sobreviurà a les amenaces depredadores de l’anterior ajuntament de València.


Foto de família dels escriptors premiats en la XXV edició dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, acompanyats per Bel Olid (actual presidenta de l'AELC: segona començant per l'esquerra), Laura Borràs (directora de la ILC, al centre)
i Marc Granell.
Hi ha Teresa Broseta, primera per l'esquerra (premi novel·la juvenil); Tobies Grimaltos, darrere (assaig); Manuel Baixauli (novel·la); Joan Navarro (poesia); Manuel Molins (teatre) i Andreu Galan (poesia infantil i juvenil).
Baix, dos membres de la Societat Coral el Micalet (Premi de la Difusió de la literatura catalana) flanquegen el poeta Carles Miret (Premi de poesia Manel Garcia Grau, convocat per la Universitat Jaume I de Castelló, en col·laboració amb l'AELC).

Foto: Àngels Moreno Gutiérrez.

Important, i inevitable, afegir que, aquest activisme, l’ha exercit Marc Granell, al llarg de tota la seua vida literària, des de la ciutat de València del País Valencià. Des d’aquesta «ciutat de serps i rates coentes i terribles» que és la «Madinatat-Turab» de Corrent de fons (1999). O potser hem arribat al moment històric en què podem parlar en passat, i a partir d’ara aquesta ciutat de València serà la ciutat amable que cuida i defensa i promociona els seus escriptors, els seus poetes (que en prenguen nota els nous polítics). Marc: si ho arribem a saber, que el dia que t’homenatjaríem ens referiríem en passat a tantes hecatombes, et fem l’homenatge vint anys abans...

Les dades biogràfiques i literàries de Marc Granell es poden consultar a la pàgina de l’AELC. Allí teniu una relació exhaustiva de tots els llibres publicats, tant per a un públic adult com per a infants i joves. Ací corresponia avui parlar de la vessant humana del nostre Marc, i dedicar-li aquesta acció de gràcies col·lectiva a l’amic, al company incondicional, a l’ésser humà íntegre, indoblegable i humil alhora.


Des de la primera fila, Marc Granell, Anna Lis, Bel Olid, Gemma Pasqual i Laura Borràs segueixen atentament l'actuació de Francesc Anyó (rapsode) i Borja Penalba (músic compositor) que ens hi oferiren poemes de Marc.
Fotografia: Carme Esteve-AELC.


Deia Josep Carner (i permeteu-me'n la paràfrasi) que els arbres tenen un do natural: només vivint són bells. Amb Marc podem revertir la sentència: el do intrínsec, natural, el que Marc Granell porta implícit a l’ADN, només per dir-se i per ser Marc Granell, és la noblesa, la bondat, la generositat i una veneració incondicional per la poesia i pels poetes. Si Marc fóra un arbre, per a mi, seria una savina: aquest individu vegetal originari de la Mediterrània, de fusta resistent i tronc tortuós, adaptat a les condicions més extremes del medi, propi de paisatges sobris, de fulles perennes i color uniforme, d’un verd no gens estrident. De bellíssima factura, que dignifica amb el seu posat respectuós i venerable els ambients que pobla.


Una altra fotografia del públic, d'Isabel Garcia Canet.

Amb tota la seua bonhomia, amb tota la seua capacitat per a despertar-hi empatia, per a merèixer estimes i provocar tendresa, Marc Granell no ha sigut mai condescendent en els seus versos. La seua veu més característica, la que ens ha esgarrifat en tantes ocasions, és una veu incisiva, esmolada com un tall de navalla. La veu del conflicte interior, del renec contra la ignomínia. Una veu sarcàstica, descarnada tantes vegades com li ha calgut arribar al fons de les injustícies més inhumanes. També la veu compassiva, la veu enamorada —enamorada del país i de l’amant que té nom propi als seus versos, el d’Anna—, la veu del compromís ètic i poètic. La poesia, sempre la poesia, Marc. Allò que fan «...els éssers més inútils / que hi ha sobre la terra», «...els éssers / més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra».


M'agrada molt aquesta imatge, on es veu la mà d'Anna Lis descansant sobre el muscle de Marc, i el perfil de la també poeta Lola Andrés. En aquest moment hi miràvem un vídeo dedicat a l'escriptor homenatjat.
Foto: IGC.

I ara m'agradaria llegir un poema molt adequat per a l'ocasió, amb aquesta sorna i aquesta autocrítica tan marcgralleniana:


ARS DRAMATICA

Unos a otros se leen. Es estúpido,
pues dan vueltas en torno de un daváver
que admiran, comi si éste aún respirara.
 


José M. Fonollosa


La poesia és un cadàver admirable
que es passeja entre les taules mig buides
dels cafès més recòndits i tronats
a les tantes de la nit com si alenara
encara pura en els versos que hi llegeixen
amb veu ferida un grapat de cadàvers
tan morts com ella i com ella necessaris
per al bon funcionament de la comèdia.

Corrent de fons, 1999 


Aquesta bella panoràmica fotogràfica de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània és de Carme Esteve-AELC. Era el moment en què hi actuava la cantautora Manuela Alandes.


Per acabar, demane permís per a passar, de la veu col·lectiva, a la més personal. Només un apunt que no puc ni dec deixar de recordar ací. Fa vuit anys Marc Granell em va acompanyar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. En aquella ocasió, un llibre meu va ser reconegut amb un premi i Marc hi va defensar públicament la meua poesia i la meua persona. Tenia ganes de retornar-li, salvant tots els abismes, aquell gest que no oblidaré mai.

Per favor, no ens prives mai de la teua impietat poètica. I gràcies. Imprescindibles i inevitables, Marc Granell.

València, 12 de juny de 2015


Amb Marc Granell, en el moment en què es disposava a dedicar unes paraules a la concurrència. Esborronador, veure com s'hi aixecava el públic, de manera instantània, i li dedicava un aplaudiment unànime.


2 comentaris:

  1. Un text molt emotiu i just per a un poeta de gran i exemplar dignitat. Només espere que algun dia els homenatges a Marc Granell i a d'altres escriptors vinguen, amb pompa o sense, d'unes institucions que podien començar a recobrar la decència estimant els seus artistes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vull pensar que ara estem més a prop d'aquesta possibilitat. Forma part del procés de dignificació del País. Personalment, em declare cauta, i encara observe amb molta prudència els canvis polítics que s'han produït últimament. Però, a principis d'any, vàrem apel·lar a l'esperança en un demà que volíem veure molt a prop. Sembla que comencem a fer passets cap aquells "camins a punta de dia". Nosaltres hem donat suport, des de fa molt de temps, a uns representants que ara van ocupant les institucions; ara esperem, i si cal demanarem, les atencions, les consideracions, el suport que artistes i gent de la cultura en general mereixen.

      Gràcies, company.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »