Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 21 de juny de 2015

DIETARI INCONSTANT, 3 (Píndoles de Facebook)

Arribem a la tercera entrega d'aquest «Dietari inconstant» que es va construint a base d'alguns dels posts publicats prèviament a Facebook. He de reconèixer que aquesta tria-recapitulació que vaig fent, més o menys, cada sis mesos, em provoca sensacions barrejades de recança (de vegades, per desgràcia, fins a l'estremiment) i de satisfacció (vist en perspectiva, anem fent coses!). La vida, al cap i a la fi, que passa, per a bé, i per a mal. En aquest tercer capítol hi ha algun moment profètic, i amb desenllaç, fins i tot, feliç. I s'hi han ajuntat moltes referències zoològiques, o reflexions basades en la natura, en general. I familiars. No ho he buscat; és pura coincidència. O que la mirada té tendència a girar-se cap a allò que l'alimenta de manera més satisfactòria; i les orelles, a atendre les sentències i les contalles que més les estimulen. Sí, això deu ser.

Hi trobareu set entrades. El format presta per a llegir només aquelles que us puguen resultar més abellidores.

Aprofite, avui que és el dia més indicat, per desitjar-vos un estiu el màxim de plaent. Jo, si he de ser sincera, només tinc ganes que passe. Però això no resta ni un bri de sinceritat als desitjos anteriors.


Font de Ferri, al terme de Montitxelvo (la Vall d'Albaida).


4 de gener de 2015

Mon pare i el meu germà i un amic han eixit avui a pescar. —Vint-i-vuit sèpies i un calamar —m'anuncia, ben cert del recompte, el meu pare. Segons ell també, han hagut de netejar la barqueta per dins tres o quatre vegades, mentre ha durat l'operació. Assegura que, en tants anys que fa que pesca, mai no s'havia trobat amb unes sèpies que estufaren [literal] tanta tinta. Que estaven rabioses. I em mostra una mà amb una petita marca que és un mos d'un dels animals avui alçats en rebel·lió. I, atenció, perquè en té una explicació ben contundent, per a l'estrany comportament agressiu dels mol·luscos: —Ve canvi de temps. A la setmana que ve hi ha canvi de temps. Infal·lible, la tinta de les sèpies rabioses.

Ara mateix, des del meu escriptori del Grau, sent que en un terreny pròxim canten els pollastres. A mitjanit. I comence a témer que no siguen tot senyals de l'arribada imminent de l'apocalipsi. La sibil·la ja ha cantat la seua profecia; la terra va tremolar ahir; les sèpies estufen litres i litres de tinta; i els pollastres canten en plena nit... Després no digueu que no us n'he previngut.


Imatge extreta de la xarxa. No vaig arribar a temps de fotografiar les sèpies que mon pare i el meu germà havien pescat. Ma mare ja les havia congelades.


17 de febrer de 2015

Quan mon pare comença una conversa amb la fórmula «Em jugue un metro de budells que...» vol dir que, a partir d'aquell moment, digues el que digues o faces el que faces serà un fracàs rotund. Almenys segons el seu codi de valors.

Aquest cap de setmana passat, per exemple: havíem torrat unes carxofes al caliu de les brases, i la xemeneia s'havia quedat un poc esmorteïda. Jo, tota decidida, me'n vaig anar a buscar un tronc; el vaig col·locar damunt de les brases, i mon pare, des de la seua cadira, amb la seua tonadeta malèfica: —Em jugue un metro de budells que així no encens el foc ni d'ací a demà de matí. —Ehem... Me'n vaig a la cuina, busque un paper de diari, me'n torne a la llar, embotisc el paper en un manyoc, entre el tronc i les brases... I mon pare, des de la seua cadira, i sense alçar la vista del plat: —Ara espera que cante... —Com que...? —Tu no saps què li va passar, a aquell? (això és un altre recurs de savis: sempre hi ha algú abans que ha viscut l'experiència que es relata a continuació): això va ser un que se'n va anar a la muntanya, va encalar una sabata dalt d'un garrofer i es va assentar a l'ombra. Al cap d'unes hores va passar un del poble per allí i li va preguntar: «xe, què fas ahí?» I l'altre, sense menejar-se del puesto: «ei..., he encalat la sabata allà dalt, i ací estic..., esperant a vore si canta!» Doncs això: que la llenya no es va encendre en flames fins que mon pare no es va alçar de la cadira, va posar una pastilleta d'aquelles que s'encenen en un pluf, uns tronquets en barraqueta i...: xemeneia encesa!


Un corb (o una gralla, que no ho sé cert), fotografiat a la vora del riu Noguera, en un camí preciós que va de Llavorsí a Tírvia, al Pallars Sobirà. Setembre de 2013.

12 d'abril de 2015 

...i no desitge un discurs de paraules,
sinó d’espinals dolços i amargs alhora,
bells fins a l’extenuació.

MjE, «Els arços», Flors a casa, 2007.



Avui, passejant per Montitxelvo i per Otos, amb els amics Enric i Mercè, he trobat marges i prats encesos d'espinals (o arços, cirerers de pastor, o gargullers...) florits. Impossible no associar-los al record de Joan Pellicer.

«Les flors, d'aroma dolç i amarg com la mateixa vida, són antiespasmòdiques, sedants, diürètiques, depuratives, un excel·lent tònic cardíac i un immillorable regulador de la pressió sanguínia [...]. I l'espinal, com a arbre de maig, era l'arbre de la puresa i de la castedat.

Però, a més d'aquest ús ascètic de l'espinal, que correspon al culte de la dea Cardea, hi ha també un ús orgiàstic que correspon al culte de la dea Flora. La flor de l'espinal té per a molts hòmens una forta olor de sexualitat femenina i per això els turcs utilitzen una rama florida com a símbol eròtic.»

Joan Pellicer Bataller: Herbari breu de la Safor, Universitat Popular de Gandia, 1991.


Arços (espinals, cirerers de pastor, o gargullers...). Montitxelvo, abril de 2015.


20 d'abril de 2015

Ahir [19 d'abril] no vaig trobar el moment per a penjar això. Només volia deixar constància que vàrem ocupar el diumenge dedicant paraules, notes de guitarra i gestos d'amor a la nostra platja de l'Auir. Des de ben matinet, i ben amunt (sabeu on érem?: al cim del Mondúver!) i també a la vesprada, a la vora de la mar.
 
Vull aprofitar per donar les gràcies a Pepe Llorens i Óscar Grifoll, productors i muntadors, i a Román Magnanelli, guitarrista, per la seua tenacitat, la seua constància, el seu bon fer, la seua generositat, les atencions (Pepe em va escalfar les mans i tot, contra els vuit graus de la matinada!).
 
Tot açò és una part infinitesimal de la feina d'un documental que ja està arribant al final del trajecte i que esperem veure i gaudir molt prompte. Us desitge tota la sort del món, companys, i faig força amb vosaltres perquè el treball arribe..., a bona platja! Una espenteta més i ho teniu! Que tot siga per l'‪#‎Auir‬!

 
«Un amor a frec de terra» és el poema que, amb l'acompanyament de Román Magnanelli a la guitarra, aportem en aquest documental en fase de producció. Al fons de la foto, les marjals de Gandia-Xeresa i la franja de costa de l'Auir, bellament lliure d'edificacions encara.


21 de maig de 2015

Mireu la cara del senyor president Alberto Fabra: està derrotat?, està superat per la capacitat dialèctica de Mónica Oltra, o és que té clar que tota la porqueria que s'ha ventilat últimament del PP valencià no és res comparat amb el que ha de vindre?

En aquest moment del #DebatDefinitiu de despús-ahir, la senyora Oltra explicava al sr. Fabra, i el sr. Fabra l'escoltava atentament: «Vostè ve ací a parlar de 'empleo, crea empleo'... Però si vostè és el major destructor d'ocupació que ha tingut esta comunitat! [...] Si vostè va tancar RTVV dient que no volia tancar col·legis, i durant el seu mandat s'han tancat unitats escolars en l'escola pública equivalents a 80 col·legis de dos línies...!»


Aquesta entradeta i aquesta foto, més que pel contingut literari, me les guarde ací, a manera de document gràfic, il·lusionador i esperançador —i un poquet burleta també—, d'un moment polític que ens ha omplert el país d'esperances. Tant de bo el moment no tinga ja tornada enrere.

7 de juny de 2015

Ahir, passejant amb l'amic Rafa Ferrer, va eixir a la conversa, entre infinitat d'assumptes enraonats amb gana, el Manuel Forcano i la seua poesia. Rafa em va confessar que no l'havia llegit, i aleshores em vaig sentir afortunada perquè podia ser la primera persona que li donava a conèixer aquest poeta lluminós. Un prodigi paregut a quan descobrim a un company de camí aquell lloc pròxim i estimat, on tornem cada vegada que volem regalar-nos un moment íntim de benestar.

És un poema que reclama ser llegit dues vegades. Amb la primera t'hi deixes sorprendre; a la segona te l'assaboreixes, mot a mot.


SENTS EL COS

Sents el cos
com una muntanya que donés les seves pedres
per fer cases. Sents la tendresa
d'una estàtua en mans d'un arqueòleg.
La il·lusió d'un rellotge de sol
a l'alba. L'alegria d'un pou
que troba qui li fita l'aigua al fons.
El delit d'un guaret que rep l'arada.
El plaer d'un núvol que sap per fi
quin cel travessa. I veus
com trenquen onades de platja
sobre el mar.

Quan estimes.

Manuel Forcano: Llei d'estrangeria, 2008.


Fotja fotografiada a la marjal de Gandia el mes de febrer de 2015.


11 de juny de 2015

Fa alguns dies que, cada vegada que òbric la porta del pati, veig que s’envola un teuladí de darrere de l’aparell d’aire condicionat que hi ha just eixint a la dreta. Com que això sol passar a primera hora del dia, deduïsc que el pardalet ha escollit aquest recer per passar-hi la nit. Però ahir vaig començar a sentir que, de dins de la caixa toràcica de l’aparell, sorgia una piuladissa, encara tímida i descompassada. M’hi vaig acostar, amb la intenció de reconèixer a fons cada orifici d’aquesta cavitat metàl·lica, a primera vista infranquejable. Però, ai!: al voltant de la goma que expulsa l'aigua hi ha una obertura, i en un raconet d'allà dins hi ha un niu. D'allà procedeix la piuladissa ocellaire. No han anat a triar bon lloc, els animalets, per a criar. Ara em fa por que, cada vegada que haja d'eixir al pati, els espante i les presumptes cries de teuladins (algú sabria dir-me si ho són realment?) no hi prosperen. 

Sense proposar-m’ho, entre ells i jo s’ha establert una espècie d’acord tàcit: jo els promet que no engegaré l’aire fins que no hagen abandonat el niu; ells m’han de donar un vot de confiança i han de deixar d’actuar com si cada gest meu amenaçara la seua existència. Només amb aquest enteniment tindrem garantit un pacte entre espècies distintes. I no sé què m’ha entrat a mi últimament que em duu a interpretar en clau política cada senyal que m’envia la mare natura. Aquest niu al límit: una immensa fragilitat, l'emoció del risc i la fe en l'instint de supervivència; i, si molt convé, tenir l'esperit preparat per a creure en els miracles.


Tres cries de teuladí dins de la caixa toràcica de l'aire condicionat de ma casa. Avui, 21 de juny de 2015, ja puc dir que, dels tres, n'ha sobreviscut un.


Si teniu ganes de revisar les entregues anteriors d'aquest «Dietari inconstant», aquests són els enllaços: Dietari inconstant, 1. Dietari inconstant, 2.





2 comentaris:

  1. Emotivitat profunda, esgarrifaments al revers del cos. A les entranyes?

    ResponElimina
    Respostes
    1. El revers del cos són les entranyes: és bonic, poeta Carles Mulet. Perquè seria com girar el cos com un calcetí, i que es quedaren a la part de fora, les entranyes, amb el món sensible a frec de pell. Molt sovint és això el que em passa. Unes vegades, goig descarnat; unes altres vegades, el món de fora dol.

      Gràcies per les teues paraules, amic.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »