Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 6 de juliol de 2015

EL RETORN FABULÓS DELS ANDRAGONS

Vicent Botella i Soler és de Gata (la Marina Alta, País Valencià), encara que viu a Viena, on treballa en un grup d'investigació en el camp de la neurociència computacional. Físic, per tant, de formació, però de cor, i diria que de caràcter també, poeta. Irremeiablement poeta. No ho pot negar. Des de Viena, s'enyora dels andragons (Tarentola mauritanica), coneguts en altres contrades del nostre país com «dragons»: aquells rèptils escatosos, classificats com a «saures», que, enganxats com per art de màgia a les façanes i als sostres, busquen de nit la llum dels fanals per alimentar-se d'insectes. Dir «andragons», per a Vicent Botella, amb aquesta forma dialectal de la Marina, i també de la Safor (si més no), significa retrocedir fins a la infantesa, no oblidar que les seues arrels estan ben clavades a la terra, així com aquells petits llangardaixos s'adhereixen fermament a les parets. A pesar de ser, aquest físic esdevingut poeta —o seria més bé a l'inrevés?— durant la major part de l'any, un ciutadà centreeuropeu. Segons ell, ara se'n veuen menys que abans, d'andragons. Però no deu ser que nosaltres ja no mirem amb els mateixos ulls meravellats aquelles cantonades on vetlen aquestes bestioles fantàstiques? Heus ací un motiu de debat psicològic.


Aquesta foto, i les altres dues en blanc i negre, són de Júlia Llorca Tauste. Segons informació d'ella mateixa, estan fetes el dia 2 de maig de 2015 a l'ermita de Sant Vicent de Gandia (la Safor). Estaven predestinades a servir d'icones poètiques en aquest article, encara que ella, aleshores, ni ho podia imaginar.



Presentàrem La llàstima (Edicions 96, 2015) a Gata, divendres 26 de juny, a la Biblioteca Municipal. Hi entaulàrem una conversa prèvia, Vicent i jo, davant del públic, abans que el poeta, acompanyat per la guitarrista Tere Erades, ens hi oferiren un recital. Allà parlàrem de llengües en convivència, de nacionalitats (40 distintes, al seu equip d'investigació) i, inevitablement i irònica, de les aldees instal·lades al cervell d'uns polítics pobrets i desfasats de mires. Vicent m'havia explicat en una carta, després que jo li vaig demanar algunes pinzellades de vida i de dedicació professional: «Visc en una autèntica esquizofrènia lingüística. La meua dona, que vaig conèixer ací a Viena, és de Nova Zelanda. La llengua de la casa és l'anglès. Al carrer, alemany. La música, en portuguès quasi tota [...] A la nostra filla, que ja té quasi un any, li parle en català. Quasi com si volgués allistar un altre Robinsó per a la meua illa lingüística i deserta. Ella, de moment, ho entén tot i no protesta.»



Aspecte de la Biblioteca Municipal de Gata de Gorgos durant la presentació de La llàstima, de Vicent Botella i Soler. 26 de juny de 2015.
Imatge extreta de la pàgina de Facebook de la biblioteca.


Fou en aquell escrit, també, on em confessà que «a casa som plorons i patidors», com si allò fóra un tret essencial comú amb els qui comparteix ADN. Però jo, aleshores, no vaig acabar d'entendre per què recalcava aquell aspecte en el nostre intercanvi epistolar.

Em resulta fortament atractiva la manera com Vicent ordeix una poesia meditada, guiada per l'intel·lecte, que beu de la font dels seus referents més cultes, i la il·lumina amb algunes imatges, referències i paraules d'un caràcter innegablement terrer. Aquest que ara escriu, a La llàstima: «M'han dit que tinc un fantasma cartesià, / com un tumor, / que em fa patir i rumiar / la gàbia d'aquest determinisme i l'altre» va dir abans, en una primera publicació titulada Residu de pluges: «però sé fer llata amb les paraules / nugar un món de versos / i treure un llit.» (Aula de Poesia de la Facultat de Poesia, Universitat de València, 2005.) Per si algú no coneix el mot «llata», en la definició del DCVB: «Trena de brins de cànem, d'espart, de palma, de jonc, etc., de forma aplanada, que serveix per a fer estores, senalles, soles d'espardenya, capells, etc.» Crec que pocs honors tan bonics se li poden retre al poble de Gata com aquest en què una persona de la talla intel·lectual de Vicent Botella s'hi declara «treballador [poètic] de la llata». 



Emotiu i meravellos recital en veu de Vicent Botella i a la guitarra Tere Erades
Posted by Biblioteca de Gata de Gorgos on divendres, 26 / juny / 2015
Un moment del recital, amb l'acompanyament a la guitarra de Tere Erades. Vídeo extret de la pàgina de Facebook de la Biblioteca de Gata de Gorgos.



Llegia aquell vespre, Vicent, fragments de la narració homònima de Salvador Espriu i després, poemes de la seua llàstima particular. I va començar per aquest d'Espriu, i va seguir, en paral·lel, descobrint-nos les empremtes que una llàstima va deixar en l'altra llàstima. Que jo ara emparelle ací aquests exemples no significa que l'autor-rapsode ho fera igualment en aquell recital. Però a mi m'agrada com queda el diàleg:


«Què volia el públic que el ventríloc Salom li digués? Joan Vulgar, aquesta mena de conillet d'índies psicològic que el respectable sens dubte coneixia, havia acabat per no creure en la llàstima. No, la llàstima no existia, era un concepte buit de contingut. L'escepticisme de Joan Vulgar va fer que trontollés la felicitat dels amics:

"No és possible el que afirmes. Et vols calumniar amb aquests fantasies de pensador dolent."»  

Salvador Espriu: «La llàstima», dins Aspectes (Catalònia, Barcelona, 1934, 1a edició), a Obres Completes, 3, Edicions 62, 1986.







Sorprèn la variabilitat de la llum del món
i no parle de la pluja.

A la nit m'explica la llàstima. Els ulls
li atorguen una credibilitat amable.

Coneixeu l'espectre
de les transformacions solemnes.

El ventríloc potser no hi veia el guany.
Tant se val,
les milotxes cauen on volen.

Vicent Botella: La llàstima. Guanyador del XVIII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d'Almussafes, any 2014.

 
En l'altra faceta, la científica i laboral, li vaig preguntar, a Vicent, quin era exactament el seu camp de treball: «En acabar la tesi, me'n vaig vindre a Àustria a treballar com a investigador postdoctoral. Actualment, prove a comprendre com la retina processa la informació visual per transmetre-la al cervell». I disculpeu-me l'atreviment, però, en llegir allò, vaig establir un paral·lelisme amb els misteriosos i fascinants processos que s'esdevenen quan fem poesia: una percepció, o vivència —real, fictícia, concreta, abstracta, mental, sensorial...— inicia un camí imprevisible, travessa el nostre filtre emocional, provoca un tremolor en alguna víscera sensitiva, reclama la intervenció del cervell, i acaba convertint-se en expressió poètica cossificada en paraules. Poc dalt o baix, la retina deu recórrer un camí igual de fascinant, mentre transporta la informació al cervell.


Aquesta foto és de Pau Àlvarez López.
Està feta al carrer de Sant Roc de Rafelguaraf.
Ací, un dragonet, o andragonet, es passejava per damunt de la imatge
del patró dels apestats.


Va arribar el poeta-rapsode a l'últim dels poemes de La llàstima i l'anava dient, amb aquella dicció bonica de la Marina i la seua recitació segura i clara. L'hi acompanyava Tere Erades, amb les notes de guitarra:

El sol és dens com temps ha
i l'olor dels forns
i el color salvatge de natura que filtra per les boques
obertes dels carrers:
la muntanya alta, el turó del cementiri,
les parets roges i precàries del riu.
Les cames desperten i parlen
i volen anar a la mar si avui és diumenge de pasqua,
berenar amb oli als dits.
[...]

I aleshores, al poeta físic computacional, o viceversa, se li van començar a encallar totes les emocions a la gola; s'ennuegava, i no li eixien els últims versos («a casa som plorons i patidors»...). Vicent Botella, poeta, bellíssima persona en tota l'amplitud del sintagma, va parar de recitar. Les llàgrimes li brollaven amb molta més fluïdesa que els dos últims versos. Dos versos només per acabar el recital. La guitarrista va cessar de tocar, també, i en aquells segons de silenci, el públic va esclatar en un aplaudiment còmplice. El poeta va inspirar profundament i l'aire li va desenredar el nuc d'emocions, just en el moment oportú perquè tothom poguérem sentir, bellament recitats, aquells dos últims versos amb una tan alta dosi de vida continguda i de temps paralitzat. I en aquell vespre a la Biblioteca de Gata, temps retrobat, gràcies a un instant màgic d'estimes convocades des de la veu dels versos:

Vetlar, vetlar. Pregar
pel retorn fabulós dels andragons.





«I Salom afegia que Joan va tornar a ser el d'abans i de sempre. I esdevenia propagandista de la bona nova i reconquistava les amistats. Ara, a estones perdudes, esperava, a l'aguait en el seu jardí (perquè tenia un jardí), el vol de les abelles. I quan veia que es paraven en les flors, a xuclar-ne el nèctar, Joan, amb unes tisores, allargava la mà armada i tallava els insectes, ara l'un, ara l'altre, arran de l'inici de l'abdomen. I així prenia de passada el sol, fins que se n'avorria.»

Salvador Espriu 




Amb La llàstima, publicat a la col·lecció «Razef» de plaquettes de poesia
d'Edicions 96, Vicent Botella i Soler va guanyar el premi
Marc Granell-Vila d'Almussafes l'any 2014.



ADDENDA (4 d'agost de 2015)
 
El dia 14 de juliol de 2015 es va publicar a la pàgina web de Saó edicions una ressenya molt bonica de Manel Rodríguez-Castelló, sobre La llàstima. Curiosament, els andragons tornen a aparèixer al títol: «Pel retorn dels andragons.» S'inclou al núm 406 de la revista en paper, corresponent a juliol-agost de 2015.


6 comentaris:

  1. Quin apunt més emotiu, Maria Josep! T'ha quedat redó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que t'agrade l'entrada dels andragons, Rosa Magraner, és un luxe i un honor ben bonics per a mi. Perquè eres i sempre seràs la meua primera mestra. I, si alguna cosa faig bé amb les paraules escrites, alguna culpa hi deus tenir tu.

      Gràcies per visitar el Passa la vida. Una abraçada.

      Elimina
  2. D'ençà que em vas parlar de Vicent Botella, que ja em vas despertar l'interès per saber-ne més. A partir d'aquesta entrada, ja me n'he fet fan totalment, tot i que més enllà d'aquest tast encara no he llegit el poemari; el rebré en breu, hehe!

    Amb tot, admire molt especialment aquells poetes i escriptors que provenen del món de la ciència; no debades, acaben demostrant que la literatura no pertany exclusivament al món de les lletres ja que, com a ésser viu, gaudeix d'una biologia complexa. Just com la dels andragons de Júlia Llorca amb què has acompanyat els paràgrafs. Bonica paraula i vivíssima també a la Marina. En resum: que m'has oxigenat la memòria sentimental i sobretot l'expectativa literària. Profitosíssima aportació: a aquest pas, filla meua, les teues entrades les hauré de repassar amb punt de creu

    ResponElimina
    Respostes
    1. No caldria que et tornara a repetir que, cada vegada que passes per aquesta casa, eleves el grau de confort alegre i d'autoestima ambiental. Però t'ho repetisc: moltes gràcies. Me la va donar pràcticament feta, l'entrada, el Vicent Botella. Conèixer-lo, sentir-lo parlar, comprovar en primera persona quantes estimes és capaç de congregar aquest home al seu voltant, i sobretot, gaudir amb la seua agudesa intel·lectual i poètica i amb la seua sensibilitat fou un goig. Així és que l'entradeta va eixir fàcil. I les fotos ja varen ser el remat perfecte. Aquella primera de la Júlia, on s'insinua el rèptil des de la poteta és com una invitació al suspens (en el sentit d'expectació) en blanc i negre.

      Ens hem d'ajuntar un dia no massa llunyà, el Vicent, tu i jo..., com a mínim! Estic segura que tenim moltes coses a compartir. Bon estiu, estimat príncep roig!

      Elimina
  3. Hola Maria Josep. Dir.te que sóc una de les components de Cornėlia Abril on has deixat el teu amable comentari i aquest escrit que m arriba molt endins. Les bestioles i la poesia sempre han estat a prop: els animals són bells i fascinants. El teu escrit sobre Vicent Botella m ha commogut. Per ell i per com ho expresses. I des d ara el mot andragons serå al meu vocabulari. Sóc autora del post " no mengen roba", i estic encantada que t hagi agradat i que compartim el gust per aquests animalons( be a mi m agraden gairebé tots ) i per la poesia. Una abraçada, tens un bellisim blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda Sílvia:

      Per a mi també ha sigut molt grat descobrir el vostre blog, al qual m'han dut, precisament, els dragonets / andragons, gràcies que aquest matí unes amistats comunes compartien el teu post a Facebook.
      Et diré, com a anècdota, que a ma casa, ma mare, els té autèntica fòbia, i jo ja no sé amb quins arguments puc convèncer-la del contrari. Impossible. Al pati de ma casa en viu algun, a pesar que jo els veig quasi només quan fugen de la mànega de regar. Però m'encanta saber que hi són.

      Ens continuem llegint. Una abraçada, i que visquen els animalons, i visca la poesia i tot allò que ens fa viure més bellament.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »