Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 6 de juliol de 2015

EL RETORN FABULÓS DELS ANDRAGONS

Vicent Botella i Soler és de Gata (la Marina Alta, País Valencià), encara que viu a Viena, on treballa en un grup d'investigació en el camp de la neurociència computacional. Físic, per tant, de formació, però de cor, i diria que de caràcter també, poeta. Irremeiablement poeta. No ho pot negar. Des de Viena, s'enyora dels andragons (Tarentola mauritanica), coneguts en altres contrades del nostre país com «dragons»: aquells rèptils escatosos, classificats com a «saures», que, enganxats com per art de màgia a les façanes i als sostres, busquen de nit la llum dels fanals per alimentar-se d'insectes. Dir «andragons», per a Vicent Botella, amb aquesta forma dialectal de la Marina, i també de la Safor (si més no), significa retrocedir fins a la infantesa, no oblidar que les seues arrels estan ben clavades a la terra, així com aquells petits llangardaixos s'adhereixen fermament a les parets. A pesar de ser, aquest físic esdevingut poeta —o seria més bé a l'inrevés?— durant la major part de l'any, un ciutadà centreeuropeu. Segons ell, ara se'n veuen menys que abans, d'andragons. Però no deu ser que nosaltres ja no mirem amb els mateixos ulls meravellats aquelles cantonades on vetlen aquestes bestioles fantàstiques? Heus ací un motiu de debat psicològic.


Aquesta foto, i les altres dues en blanc i negre, són de Júlia Llorca Tauste. Segons informació d'ella mateixa, estan fetes el dia 2 de maig de 2015 a l'ermita de Sant Vicent de Gandia (la Safor). Estaven predestinades a servir d'icones poètiques en aquest article, encara que ella, aleshores, ni ho podia imaginar.



Presentàrem La llàstima (Edicions 96, 2015) a Gata, divendres 26 de juny, a la Biblioteca Municipal. Hi entaulàrem una conversa prèvia, Vicent i jo, davant del públic, abans que el poeta, acompanyat per la guitarrista Tere Erades, ens hi oferiren un recital. Allà parlàrem de llengües en convivència, de nacionalitats (40 distintes, al seu equip d'investigació) i, inevitablement i irònica, de les aldees instal·lades al cervell d'uns polítics pobrets i desfasats de mires. Vicent m'havia explicat en una carta, després que jo li vaig demanar algunes pinzellades de vida i de dedicació professional: «Visc en una autèntica esquizofrènia lingüística. La meua dona, que vaig conèixer ací a Viena, és de Nova Zelanda. La llengua de la casa és l'anglès. Al carrer, alemany. La música, en portuguès quasi tota [...] A la nostra filla, que ja té quasi un any, li parle en català. Quasi com si volgués allistar un altre Robinsó per a la meua illa lingüística i deserta. Ella, de moment, ho entén tot i no protesta.»



Aspecte de la Biblioteca Municipal de Gata de Gorgos durant la presentació de La llàstima, de Vicent Botella i Soler. 26 de juny de 2015.
Imatge extreta de la pàgina de Facebook de la biblioteca.


Fou en aquell escrit, també, on em confessà que «a casa som plorons i patidors», com si allò fóra un tret essencial comú amb els qui comparteix ADN. Però jo, aleshores, no vaig acabar d'entendre per què recalcava aquell aspecte en el nostre intercanvi epistolar.

Em resulta fortament atractiva la manera com Vicent ordeix una poesia meditada, guiada per l'intel·lecte, que beu de la font dels seus referents més cultes, i la il·lumina amb algunes imatges, referències i paraules d'un caràcter innegablement terrer. Aquest que ara escriu, a La llàstima: «M'han dit que tinc un fantasma cartesià, / com un tumor, / que em fa patir i rumiar / la gàbia d'aquest determinisme i l'altre» va dir abans, en una primera publicació titulada Residu de pluges: «però sé fer llata amb les paraules / nugar un món de versos / i treure un llit.» (Aula de Poesia de la Facultat de Poesia, Universitat de València, 2005.) Per si algú no coneix el mot «llata», en la definició del DCVB: «Trena de brins de cànem, d'espart, de palma, de jonc, etc., de forma aplanada, que serveix per a fer estores, senalles, soles d'espardenya, capells, etc.» Crec que pocs honors tan bonics se li poden retre al poble de Gata com aquest en què una persona de la talla intel·lectual de Vicent Botella s'hi declara «treballador [poètic] de la llata». 



Emotiu i meravellos recital en veu de Vicent Botella i a la guitarra Tere Erades
Posted by Biblioteca de Gata de Gorgos on divendres, 26 / juny / 2015
Un moment del recital, amb l'acompanyament a la guitarra de Tere Erades. Vídeo extret de la pàgina de Facebook de la Biblioteca de Gata de Gorgos.



Llegia aquell vespre, Vicent, fragments de la narració homònima de Salvador Espriu i després, poemes de la seua llàstima particular. I va començar per aquest d'Espriu, i va seguir, en paral·lel, descobrint-nos les empremtes que una llàstima va deixar en l'altra llàstima. Que jo ara emparelle ací aquests exemples no significa que l'autor-rapsode ho fera igualment en aquell recital. Però a mi m'agrada com queda el diàleg:


«Què volia el públic que el ventríloc Salom li digués? Joan Vulgar, aquesta mena de conillet d'índies psicològic que el respectable sens dubte coneixia, havia acabat per no creure en la llàstima. No, la llàstima no existia, era un concepte buit de contingut. L'escepticisme de Joan Vulgar va fer que trontollés la felicitat dels amics:

"No és possible el que afirmes. Et vols calumniar amb aquests fantasies de pensador dolent."»  

Salvador Espriu: «La llàstima», dins Aspectes (Catalònia, Barcelona, 1934, 1a edició), a Obres Completes, 3, Edicions 62, 1986.







Sorprèn la variabilitat de la llum del món
i no parle de la pluja.

A la nit m'explica la llàstima. Els ulls
li atorguen una credibilitat amable.

Coneixeu l'espectre
de les transformacions solemnes.

El ventríloc potser no hi veia el guany.
Tant se val,
les milotxes cauen on volen.

Vicent Botella: La llàstima. Guanyador del XVIII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d'Almussafes, any 2014.

 
En l'altra faceta, la científica i laboral, li vaig preguntar, a Vicent, quin era exactament el seu camp de treball: «En acabar la tesi, me'n vaig vindre a Àustria a treballar com a investigador postdoctoral. Actualment, prove a comprendre com la retina processa la informació visual per transmetre-la al cervell». I disculpeu-me l'atreviment, però, en llegir allò, vaig establir un paral·lelisme amb els misteriosos i fascinants processos que s'esdevenen quan fem poesia: una percepció, o vivència —real, fictícia, concreta, abstracta, mental, sensorial...— inicia un camí imprevisible, travessa el nostre filtre emocional, provoca un tremolor en alguna víscera sensitiva, reclama la intervenció del cervell, i acaba convertint-se en expressió poètica cossificada en paraules. Poc dalt o baix, la retina deu recórrer un camí igual de fascinant, mentre transporta la informació al cervell.


Aquesta foto és de Pau Àlvarez López.
Està feta al carrer de Sant Roc de Rafelguaraf.
Ací, un dragonet, o andragonet, es passejava per damunt de la imatge
del patró dels apestats.


Va arribar el poeta-rapsode a l'últim dels poemes de La llàstima i l'anava dient, amb aquella dicció bonica de la Marina i la seua recitació segura i clara. L'hi acompanyava Tere Erades, amb les notes de guitarra:

El sol és dens com temps ha
i l'olor dels forns
i el color salvatge de natura que filtra per les boques
obertes dels carrers:
la muntanya alta, el turó del cementiri,
les parets roges i precàries del riu.
Les cames desperten i parlen
i volen anar a la mar si avui és diumenge de pasqua,
berenar amb oli als dits.
[...]

I aleshores, al poeta físic computacional, o viceversa, se li van començar a encallar totes les emocions a la gola; s'ennuegava, i no li eixien els últims versos («a casa som plorons i patidors»...). Vicent Botella, poeta, bellíssima persona en tota l'amplitud del sintagma, va parar de recitar. Les llàgrimes li brollaven amb molta més fluïdesa que els dos últims versos. Dos versos només per acabar el recital. La guitarrista va cessar de tocar, també, i en aquells segons de silenci, el públic va esclatar en un aplaudiment còmplice. El poeta va inspirar profundament i l'aire li va desenredar el nuc d'emocions, just en el moment oportú perquè tothom poguérem sentir, bellament recitats, aquells dos últims versos amb una tan alta dosi de vida continguda i de temps paralitzat. I en aquell vespre a la Biblioteca de Gata, temps retrobat, gràcies a un instant màgic d'estimes convocades des de la veu dels versos:

Vetlar, vetlar. Pregar
pel retorn fabulós dels andragons.





«I Salom afegia que Joan va tornar a ser el d'abans i de sempre. I esdevenia propagandista de la bona nova i reconquistava les amistats. Ara, a estones perdudes, esperava, a l'aguait en el seu jardí (perquè tenia un jardí), el vol de les abelles. I quan veia que es paraven en les flors, a xuclar-ne el nèctar, Joan, amb unes tisores, allargava la mà armada i tallava els insectes, ara l'un, ara l'altre, arran de l'inici de l'abdomen. I així prenia de passada el sol, fins que se n'avorria.»

Salvador Espriu 




Amb La llàstima, publicat a la col·lecció «Razef» de plaquettes de poesia
d'Edicions 96, Vicent Botella i Soler va guanyar el premi
Marc Granell-Vila d'Almussafes l'any 2014.



ADDENDA (4 d'agost de 2015)
 
El dia 14 de juliol de 2015 es va publicar a la pàgina web de Saó edicions una ressenya molt bonica de Manel Rodríguez-Castelló, sobre La llàstima. Curiosament, els andragons tornen a aparèixer al títol: «Pel retorn dels andragons.» S'inclou al núm 406 de la revista en paper, corresponent a juliol-agost de 2015.


6 comentaris:

  1. Quin apunt més emotiu, Maria Josep! T'ha quedat redó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que t'agrade l'entrada dels andragons, Rosa Magraner, és un luxe i un honor ben bonics per a mi. Perquè eres i sempre seràs la meua primera mestra. I, si alguna cosa faig bé amb les paraules escrites, alguna culpa hi deus tenir tu.

      Gràcies per visitar el Passa la vida. Una abraçada.

      Elimina
  2. D'ençà que em vas parlar de Vicent Botella, que ja em vas despertar l'interès per saber-ne més. A partir d'aquesta entrada, ja me n'he fet fan totalment, tot i que més enllà d'aquest tast encara no he llegit el poemari; el rebré en breu, hehe!

    Amb tot, admire molt especialment aquells poetes i escriptors que provenen del món de la ciència; no debades, acaben demostrant que la literatura no pertany exclusivament al món de les lletres ja que, com a ésser viu, gaudeix d'una biologia complexa. Just com la dels andragons de Júlia Llorca amb què has acompanyat els paràgrafs. Bonica paraula i vivíssima també a la Marina. En resum: que m'has oxigenat la memòria sentimental i sobretot l'expectativa literària. Profitosíssima aportació: a aquest pas, filla meua, les teues entrades les hauré de repassar amb punt de creu

    ResponElimina
    Respostes
    1. No caldria que et tornara a repetir que, cada vegada que passes per aquesta casa, eleves el grau de confort alegre i d'autoestima ambiental. Però t'ho repetisc: moltes gràcies. Me la va donar pràcticament feta, l'entrada, el Vicent Botella. Conèixer-lo, sentir-lo parlar, comprovar en primera persona quantes estimes és capaç de congregar aquest home al seu voltant, i sobretot, gaudir amb la seua agudesa intel·lectual i poètica i amb la seua sensibilitat fou un goig. Així és que l'entradeta va eixir fàcil. I les fotos ja varen ser el remat perfecte. Aquella primera de la Júlia, on s'insinua el rèptil des de la poteta és com una invitació al suspens (en el sentit d'expectació) en blanc i negre.

      Ens hem d'ajuntar un dia no massa llunyà, el Vicent, tu i jo..., com a mínim! Estic segura que tenim moltes coses a compartir. Bon estiu, estimat príncep roig!

      Elimina
  3. Hola Maria Josep. Dir.te que sóc una de les components de Cornėlia Abril on has deixat el teu amable comentari i aquest escrit que m arriba molt endins. Les bestioles i la poesia sempre han estat a prop: els animals són bells i fascinants. El teu escrit sobre Vicent Botella m ha commogut. Per ell i per com ho expresses. I des d ara el mot andragons serå al meu vocabulari. Sóc autora del post " no mengen roba", i estic encantada que t hagi agradat i que compartim el gust per aquests animalons( be a mi m agraden gairebé tots ) i per la poesia. Una abraçada, tens un bellisim blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda Sílvia:

      Per a mi també ha sigut molt grat descobrir el vostre blog, al qual m'han dut, precisament, els dragonets / andragons, gràcies que aquest matí unes amistats comunes compartien el teu post a Facebook.
      Et diré, com a anècdota, que a ma casa, ma mare, els té autèntica fòbia, i jo ja no sé amb quins arguments puc convèncer-la del contrari. Impossible. Al pati de ma casa en viu algun, a pesar que jo els veig quasi només quan fugen de la mànega de regar. Però m'encanta saber que hi són.

      Ens continuem llegint. Una abraçada, i que visquen els animalons, i visca la poesia i tot allò que ens fa viure més bellament.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »