Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 26 de juliol de 2015

ELS PRUNYONS ES CUREN AMB LA FLOR DEL BALADRE

No sé si era exactament així la dita, associada amb el baladre, que ha aparegut en una molt agradable conversa que manteníem avui els amics Pep Nebot, Loles Sanjuan i jo mateixa. La bona qüestió és que era jo qui associava la florida d'aquests arbres de ribera d'una «exuberància i vistositat esbalaïdores», com en va dir l'etnobotànic Joan Pellicer, amb l'arribada irremeiable de l'estiu.



El que no suscita cap dubte és la ironia que duu incorporada aquella dita, tan pròpia de la sàvia sornegueria popular, segons la qual la millor condició climàtica per tal de combatre els molestos prunyons són les altes temperatures associades a l'estiu en aquesta àrea mediterrània nostra, que és quan els baladres de barrancs, torrents i rambles han florit. 

Les fotos estan preses al riu Gallinera, un curs d'aigua molt irregular, que comença a Benissili (la Vall de Gallinera, la Marina) i arriba fins a la plana d'Oliva (la Safor). Avui estava eixut com un bacallà, en plena sintonia amb l'estiu que estem patint.

La qüestió és que, inevitablement, mantinc amb la flor de baladre una relació afectiva d'amor-odi. Perquè d'una banda, aquesta vistositat rosada, d'una bellesa innegable, va indissolublement lligada a la crueltat amb què l'estiu ens castiga a casa nostra. Però, d'una altra banda, no puc deixar d'admirar, de reverenciar gairebé, una espècie vegetal que es desenvolupa amb aquesta exhibició de lluminositat fúcsia en unes condicions tan extremes. Mentre feia les fotos, avui després de dinar, el termòmetre del cotxe marcava 36 graus i el meu cos no tenia superfície suficient per a transpirar tota la suor que l'atribolava.



La gent que em coneix sap que no és l'estiu l'estació de l'any que més em prova —per dir-ho de manera suau i acabar prompte— i per això he de reconèixer que em reconforta trobar expressions escrites de noms que admire pertorbats per aquesta mateixa animadversió. Ahir mateix vaig penjar a Facebook un poema del malaguanyat José Luis Parra, amb l'aclariment afegit per part meua que aquest àrid poeta m'havia alimentat una ànima a la vora de la deshidratació.


SEQUÍA

A Eduard Verger 

Con la rutina de los años
suple el oficio a la viveza;
todo es astuto, viejo, repetido.


Sé árido,
                árido

hasta la última frontera con lo estéril,
hasta el desierto más desesperante.


Pero no descuides la siembra
paciente y silenciosa.


Tal vez así, en el crepúsuclo, encuentres la feliz
lozanía del alba.


J. L. Parra: Tiempo de renuncia, Pre-Textos, 2004.

L'amiga Mercè Lloret hi va deixar l'anotació amable que fins i tot per apaivagar la calor em servesc de la poesia. I va puntualitzar: «un consol més que res per a l'ànima que no per al cos». Ara sé que hi ha un tipus de sensibilitat que va associada al clima, que es diu meteosensibilitat. Es veu que propicia canvis d'humor, irritabilitat, disfuncions anímiques... Així tinc clar que jo patisc de meteosensibilitat, però només quan la temperatura ambiental supera els 28 graus. I sempre que hi ha un nom per a referir un trasbals, una es queda una mica més tranquil·la... A partir dels 28, aproximadament, em desbarate, sempre en combinació amb altres factors íntims que poden intensificar aquesta alteració que, per fortuna, encara no he experimentat en carn pròpia fins a quin extrem de gravetat pot arribar, perquè la domine abans.



I sí. És veritat que les complicitats poètiques, o literàries, o simplement verbals, ben enunciades, m'ajuden a equilibrar-me emocionalment parlant. No sé si fins a l'extrem d'apaivagar la calor. El que sí que sé és que tenir el cap creativament ocupat hi ajuda molt, moltíssim. Per a mi, una ajuda imprescindible, irrenunciable. Potser fins i tot addictiva. És per això que avui, quan baixava de la Vall de Gallinera i passava a la vora d'aquells barrancs encesos de baladre, pensava que això ho havia d'escriure sí o sí. I m'han vingut al cap dos versos, a manera de profecia inevitable, que em van assaltar un bon matí de principis de juny, mentre conduïa cap a la feina, quan els primers indicis de l'estiu eren encara un amable somriure de color rosa que engalanava els llits sense aigua dels rius.


ESTIU

Barranc eixut. 

Només bromera de baladre. 
Amenaça letal 
d’un altre estiu.

MjE, juny-juliol de 2015



En ocasions, es dóna la l'atzarosa circumstància que el nom d'un poble és beneït amb l'encertada florida d'un exuberant baladre estival.
L'Atzúbia (la Marina Alta), diumenge 26 de juliol de 2015.



ADDENDA (28 de juliol de 2015)

El post arribava fins ací quan diumenge 26 el vaig publicar. Però, l'endemà, l'amiga i fotògrafa Júlia Llorca em va regalar una foto esplèndida, amb una flor de baladre com a protagonista. En senyal d'agraïment, jo vaig correspondre el detall amb aquest muntatge. Crec que no pot haver-hi colofó més encertat. 

Milantamil besos per a Júlia.





6 comentaris:

  1. Comparteixo totalment amb tu aquesta relació d'amor-odi amb el baladre. Segurament degut al fet que aquesta flor tan bonica -les teves fotos en són un clar exemple- ens omple d'una discreta frescor mental mentre el cos es veu abrusat per una eixutesa que tan bé descrius.
    Ahir parlava amb la Montse Galionar al seu post "Desig de pluja" http://galionar.blogspot.com.es/2015/07/desig-de-pluja.html
    d'aquesta relació entre calor extrema i una alteración de l'ànim sovint irritable, menys tolerant, acompanyat de l'inevitable cansament i ofec. Som mediterranis però això no vol dir que estiguem adaptats -almenys jo- a aquests estius tan àrids. Potser per això mateix m'han impactat aquests versos de J.L Parra que ens regales: "Sé árido…" Esperem trobar la "lozania del alba" abans dels nostres crepuscles.
    Una abraçada matinal xafogosa en l'esperança d'una frescor somniada.
    Bon estiu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que mai com aquest estiu arribarem a una esperança més unànime en aquesta teua «frescor somniada», August. No perdre-la de vista, aquesta esperança, està convertint-se en tota una heroïcitat, però també en un gran motiu per a no defallir. I parle, de vegades, en el sentit literal.

      Gràcies per l’enllaç al post de Montse Galionar. No en coneixia el bloc. Hi faré una passejada pròximament.

      He estat pensant en una possible traducció/adaptació poètica d’aquest últim vers d’en José Luis Parra, tan genuïnament castellà. I he pensat que una possible equivalència en la nostra llengua podria ser «...la feliç / frondositat de l’alba». Tenim, en català, una paraula per a designar això que en espanyol es diu «lozanía», que és «ufanor», però no m’agrada massa, i a més no s’ajusta a la mètrica del vers original. La frondositat s’oposa a l’aridesa, i crec que té molta força en el poema. Veus?: m’has provocat a pensar-hi! Gràcies.

      Una abraçada, i que tingues també un bon estiu, malgrat tot. Jo no faig vacances fins a setembre. A les frondoses portes de la tardor ;)

      Elimina
  2. Quan jo era jove em va agradar molt esta cançó del grup UC, crec que eren d'Eivissa. No estic segur ara. Si la busques pel youtube la podràs escoltar. Ací et pose la lletra.

    Flors de baladre en un torrent
    per on no passa mai sa gent,
    amb poca cosa en tenen prou
    per treure un altre color nou.

    Flors de baladre en un torrent
    tenen el cor de sol i vent,
    viuen només d'allò que cau:
    aigua de núvol i cel blau.

    Flors de baladre en un torrent
    no es venen per deu ni per cent.

    Creuen que tenen un gran riu
    quan fa un ruixim de mig estiu,
    i es deixen dur torrent avall
    com ses al·lotes cap a un ball.

    I ses que queden, quan no plou,
    obrin es uis per veure el sol,
    i dos teulats que tenen set
    en es cocons fan un glopet.

    Flors de baladre en un torrent
    no es venen per deu ni per cent

    ResponElimina
    Respostes
    1. La conec i m'encanta, Vicent. Jo també l'escoltava, quan era jove, i quan no ho era tant, també. La lletra és d'Isidor Marí, que a més del magnífic lletrista que fou a Uc (és a dir, poeta) també és un sociolingüista important, i membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Un tresor en forma d'home, vaja!

      Gràcies per l'aportació bonica. Ara ja tinc la musiqueta de la cançó al cap durant tota la vesprada. És una bona companyia :)

      Elimina
  3. És una sort que hi hagen persones com tu que saben treure el neguit de baix les pedres i escriure amb aquesta prosa tan bonica per expressar els sentiments que convoquen, ara la calor sufocant i asfixiant, o la manca de pluja en altres moments.
    Si l'ànima està tranquil·la i bé el cos suporta millor les adversitats com ara aquesta calor de no saber on pondre.
    Moltes gràcies per aquestes paraules tan reconfortants per passar la calor. I sí, es pot dir que els baladres són quasi que els únics que, en aquesta època de l'any, ens ajuden amb l'abundància de flors de tots els colors a fer més passable l'estiu. Una abraçada,

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un instint de supervivència, física i psicològica, com qualsevol altre, Mercè. Hi ha dies que, si no m'agafara a alguna d'aquestes motivacions literàries, em desesperaria, amb aquesta calor tropical. Tu ho has dit molt ben dit: «Si l'ànima està tranquil·la i bé, el cos suporta millor les adversitats». Tenim la sort de saber què ens fa estar bé interiorment, i ho fem valdre. De totes maneres, no et penses que sempre sóc un recés de pau, que hi ha dies i moments que escalaria les parets a quatre grapes.

      Benaurades siguen les paraules, i les amistats, i les flors, que fan, —sempre—, la vida, més amable. I l'aire condicionat, eh?: absolutament imprescindible!

      Una abraçada, i gràcies per la teua proximitat, Mercè.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »