Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 29 de maig de 2015

CARTA ALS POETES, ÉS A DIR, AUTOCARTA

«Per la meua feina editorial i supose que, també, perquè la gent jove ja no em veu com una jove, i busquen —beneïts innocents— una llumeta de referència que els puga guiar pels camins confusos de les seues aspiracions poètiques, es dóna el cas, que, molt sovint, em trobe davant de reculls de poemes, inèdits o publicats, que esperen alguna valoració per part meua, una opinió, un determinat comentari de complicitat gremial, certes paraules de suport, què hi ha que haja fet malament, un sí o no, un però, quina encoratjadora preferència… No sempre s’encaixen bé les respostes que els o les poetes en qüestió han tingut a bé requerir-me, a mi, que cada vegada que em pose davant d’un paper, o d’una pantalla, o que pegue voltes a un vers impossible, em continue preguntant si hi ha algun motiu de pes que em convença que potser encara s’ho val, intentar el poema, en comptes de callar.»

Així comença l'article titulat «Carta als poetes, és a dir, autocarta» amb què he col·laborat en l'últim número (el sis, ja) de la revista Poetari. Si no el coneixeu encara, no dubteu a fer una ullada a aquest projecte, que va més enllà de la pura publicació periòdica de temàtica poètica.




Portada del núm. 6 de la revista Poetari, editada per Curbet Edicions. La foto és de Toni Catany, i pertany a la Fundació que porta el seu nom.
En podeu veure ací el Sumari.

I com que aquests són dies replets d'assumptes densos, literaris i no literaris, i no puc atendre aquest Passa la vida amb la concentració mental amb què a mi m'agrada fer les coses, em permet convidar-vos a llegir —ep!, només si us ve de gust— la resta d'aquella «Carta als poetes...» que molt amablement va reproduir ací el digital de cultura Núvol. Avise, per si de cas, que el text, plantejat en aquest format epistolar, està basat en fets rigorosament certs. Agraïsc al company F. que me n'haja permès la difusió.




A la foto, alguns dels originals presentats a un premi important de poesia en el qual participe com a jurat. Aquests no són d'enguany..., però poc dalt o baix...: centenars i centenars de versos que requereixen, en aquestes setmanes, totes les atencions del món.



2 comentaris:

  1. Ara entenc els silencis. La comesa d’aquell que ha d’administrar guspires d’immortalitat. Al capdavall, tot acaba sent tan prosaic com un munt de papers estranys tacats de negre. A l’altre costat la pròpia solitud repensada. Com a mortal que sóc, et comprenc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan Lluís:

      M'agrada aclarir que, si m'atrevisc a exposar què espere de l'escriptura poètica, la dels altres i la meua, és perquè, en primer lloc, entenc i celebre que hi haja multiplicitat de maneres d'entendre-la. Dit això, crec que, des del moment en què ens decantem per la possibilitat de temptar la poesia és que creiem que podem / volem vèncer el silenci i, tanmateix, en el meu cas, defense a capa i espasa que la poesia hauria d'estar sempre més a prop del silenci (o almenys de la discreció en l'ús dels mots) que no del xarlatanisme, de la xerrameca.

      D'altra banda, repensar la solitud, per aquell/aquella que interpreta, que comparteix, que hi aporta la seua també... uf!: això ja em semblaria un motiu digne, més que valuós, per creure i alimentar-me de la poesia.

      Gràcies pel teu comentari tan suggeridor, company.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »