Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 29 de maig de 2015

CARTA ALS POETES, ÉS A DIR, AUTOCARTA

«Per la meua feina editorial i supose que, també, perquè la gent jove ja no em veu com una jove, i busquen —beneïts innocents— una llumeta de referència que els puga guiar pels camins confusos de les seues aspiracions poètiques, es dóna el cas, que, molt sovint, em trobe davant de reculls de poemes, inèdits o publicats, que esperen alguna valoració per part meua, una opinió, un determinat comentari de complicitat gremial, certes paraules de suport, què hi ha que haja fet malament, un sí o no, un però, quina encoratjadora preferència… No sempre s’encaixen bé les respostes que els o les poetes en qüestió han tingut a bé requerir-me, a mi, que cada vegada que em pose davant d’un paper, o d’una pantalla, o que pegue voltes a un vers impossible, em continue preguntant si hi ha algun motiu de pes que em convença que potser encara s’ho val, intentar el poema, en comptes de callar.»

Així comença l'article titulat «Carta als poetes, és a dir, autocarta» amb què he col·laborat en l'últim número (el sis, ja) de la revista Poetari. Si no el coneixeu encara, no dubteu a fer una ullada a aquest projecte, que va més enllà de la pura publicació periòdica de temàtica poètica.




Portada del núm. 6 de la revista Poetari, editada per Curbet Edicions. La foto és de Toni Catany, i pertany a la Fundació que porta el seu nom.
En podeu veure ací el Sumari.

I com que aquests són dies replets d'assumptes densos, literaris i no literaris, i no puc atendre aquest Passa la vida amb la concentració mental amb què a mi m'agrada fer les coses, em permet convidar-vos a llegir —ep!, només si us ve de gust— la resta d'aquella «Carta als poetes...» que molt amablement va reproduir ací el digital de cultura Núvol. Avise, per si de cas, que el text, plantejat en aquest format epistolar, està basat en fets rigorosament certs. Agraïsc al company F. que me n'haja permès la difusió.




A la foto, alguns dels originals presentats a un premi important de poesia en el qual participe com a jurat. Aquests no són d'enguany..., però poc dalt o baix...: centenars i centenars de versos que requereixen, en aquestes setmanes, totes les atencions del món.



2 comentaris:

  1. Ara entenc els silencis. La comesa d’aquell que ha d’administrar guspires d’immortalitat. Al capdavall, tot acaba sent tan prosaic com un munt de papers estranys tacats de negre. A l’altre costat la pròpia solitud repensada. Com a mortal que sóc, et comprenc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan Lluís:

      M'agrada aclarir que, si m'atrevisc a exposar què espere de l'escriptura poètica, la dels altres i la meua, és perquè, en primer lloc, entenc i celebre que hi haja multiplicitat de maneres d'entendre-la. Dit això, crec que, des del moment en què ens decantem per la possibilitat de temptar la poesia és que creiem que podem / volem vèncer el silenci i, tanmateix, en el meu cas, defense a capa i espasa que la poesia hauria d'estar sempre més a prop del silenci (o almenys de la discreció en l'ús dels mots) que no del xarlatanisme, de la xerrameca.

      D'altra banda, repensar la solitud, per aquell/aquella que interpreta, que comparteix, que hi aporta la seua també... uf!: això ja em semblaria un motiu digne, més que valuós, per creure i alimentar-me de la poesia.

      Gràcies pel teu comentari tan suggeridor, company.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »