Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 29 de maig de 2015

CARTA ALS POETES, ÉS A DIR, AUTOCARTA

«Per la meua feina editorial i supose que, també, perquè la gent jove ja no em veu com una jove, i busquen —beneïts innocents— una llumeta de referència que els puga guiar pels camins confusos de les seues aspiracions poètiques, es dóna el cas, que, molt sovint, em trobe davant de reculls de poemes, inèdits o publicats, que esperen alguna valoració per part meua, una opinió, un determinat comentari de complicitat gremial, certes paraules de suport, què hi ha que haja fet malament, un sí o no, un però, quina encoratjadora preferència… No sempre s’encaixen bé les respostes que els o les poetes en qüestió han tingut a bé requerir-me, a mi, que cada vegada que em pose davant d’un paper, o d’una pantalla, o que pegue voltes a un vers impossible, em continue preguntant si hi ha algun motiu de pes que em convença que potser encara s’ho val, intentar el poema, en comptes de callar.»

Així comença l'article titulat «Carta als poetes, és a dir, autocarta» amb què he col·laborat en l'últim número (el sis, ja) de la revista Poetari. Si no el coneixeu encara, no dubteu a fer una ullada a aquest projecte, que va més enllà de la pura publicació periòdica de temàtica poètica.




Portada del núm. 6 de la revista Poetari, editada per Curbet Edicions. La foto és de Toni Catany, i pertany a la Fundació que porta el seu nom.
En podeu veure ací el Sumari.

I com que aquests són dies replets d'assumptes densos, literaris i no literaris, i no puc atendre aquest Passa la vida amb la concentració mental amb què a mi m'agrada fer les coses, em permet convidar-vos a llegir —ep!, només si us ve de gust— la resta d'aquella «Carta als poetes...» que molt amablement va reproduir ací el digital de cultura Núvol. Avise, per si de cas, que el text, plantejat en aquest format epistolar, està basat en fets rigorosament certs. Agraïsc al company F. que me n'haja permès la difusió.




A la foto, alguns dels originals presentats a un premi important de poesia en el qual participe com a jurat. Aquests no són d'enguany..., però poc dalt o baix...: centenars i centenars de versos que requereixen, en aquestes setmanes, totes les atencions del món.



2 comentaris:

  1. Ara entenc els silencis. La comesa d’aquell que ha d’administrar guspires d’immortalitat. Al capdavall, tot acaba sent tan prosaic com un munt de papers estranys tacats de negre. A l’altre costat la pròpia solitud repensada. Com a mortal que sóc, et comprenc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan Lluís:

      M'agrada aclarir que, si m'atrevisc a exposar què espere de l'escriptura poètica, la dels altres i la meua, és perquè, en primer lloc, entenc i celebre que hi haja multiplicitat de maneres d'entendre-la. Dit això, crec que, des del moment en què ens decantem per la possibilitat de temptar la poesia és que creiem que podem / volem vèncer el silenci i, tanmateix, en el meu cas, defense a capa i espasa que la poesia hauria d'estar sempre més a prop del silenci (o almenys de la discreció en l'ús dels mots) que no del xarlatanisme, de la xerrameca.

      D'altra banda, repensar la solitud, per aquell/aquella que interpreta, que comparteix, que hi aporta la seua també... uf!: això ja em semblaria un motiu digne, més que valuós, per creure i alimentar-me de la poesia.

      Gràcies pel teu comentari tan suggeridor, company.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »