Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 7 de febrer de 2015

EL DO DE COMPARTIR EL PATIMENT

Divendres 30 de gener ens va visitar a Oliva el poeta mallorquí Antoni Xumet (Port de Pollença, 1971). De la mà d'Àngels Gregori i en companyia de Josep Lluís Roig (Els dubtes i els glaçons, Perifèric, 2014), ens presentà el seu últim llibre —guanyador del premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó de l'any 2013—, de títol Estígia (3i4, 2014). Un llibre d'expressió summament continguda, amb alguns poemes d'una intensitat d'aquelles que talla l'alè, plantejats sovint a manera d'aforismes. Dels que estimulen els ressorts mentals i emocionals alhora. Amb un títol com aquell, no hi buscarem efusions d'alegria:


5

En retrobar-nos,
a l'altra banda,
no pesi més la cendra
que la memòria. 




Antoni Xumet i Josep Lluís Roig (darrere) durant la presentació dels seus llibres
a Ca Revolta de València (dijous 29 de gener de 2015).
Foto: Alexandre Navarro
.

Sobretot a partir de la recitació dels poemes d'Estígia, i dels comentaris que va anar fent-ne el seu autor, es va encetar a la sala una conversa al voltant de la poesia com a reflexió en clau existencial, com a consciència de la vida en tant que pèrdua, com a acceptació de la insignificança de l'ésser huma, i —potser ara hi simplifique un poc massa, però per entendre'ns—, de la poesia com a expressió terapèutica del dolor.

Cal naufragar
per conèixer les riberes?



Aquesta foto de Joan Navarro, de la petxina solitària, envoltada i alhora ressaltada per la soledat de l'arena, em va semblar molt adequada per a il·lustrar
alguns poemes d'Antoni Xumet.

Certament, si la poesia és, per tradició i excel·lència, el gènere literari a través del qual s'exterioritzen els sentiments —una altra vegada simplifique—, és fàcil deduir que també és el gènere que amb més intensitat propicia l'empatia entre qui escriu i qui llegeix. Ara bé, el problema és que s'arribe a confondre la necessitat i l'acte d'exterioritzar sentiments —feliços, neguitosos, dolorosos, inquietants...— amb el convenciment que estiguem escrivint poesia.

Gemeguen
les fustes, les genives,
els llençols, la recerca
en el rovell de la nit,
mentre rosec el teu record
fins que em sagna la boca.

En una definició de manual, però justa i aclaridora, hi trobarem les puntualitzacions necessàries: «Poesia: Art d'expressar, de traduir en forma concreta, el contingut espiritual propi, mitjançant paraules disposades segons unes determinades lleis mètriques.» Això és una altra cosa: hi incorporem la paraula «art» i contenim, d'alguna manera, l'instint inicial amb unes «lleis mètriques», que podrien esdevenir, igualment, «rítmiques» o «retòriques». No és suficient l'«expressió espiritual pròpia», per molt extraordinària o intensa que la considerem. No és prou que es faça servir la poesia com a exercici —més que lícit, d'altra banda!— terapèutic. Un poema no és poema si no hi ha, alhora, la intenció poètica que l'ha de convertir en poema. Sembla una obvietat, però tinc els meus motius per a recalcar-ho. És a dir, un poema no és un poema sense un treball de depuració lingüística i literària; sense la conversió del desfogament passional o sentimental en art. El poeta Antoni Xumet l'ha encertada plenament, al seu llibre: 

Erigim ferms bastiments
per continuar edificant la runa.




Això és un dibuix de Josep Basset, sobre una base d'una fotografia descomposta pel pas del temps. No és la primera vegada que ensenye en format blocaire obra de Basset que recrea figures ressorgides de la runa, com una manera de retornar a la vida objectes rebutjats, inservibles, gràcies a la reinterpretació artística.
Li he agafat prestada la foto del seu mur de Facebook, on l'acompanya amb l'anotació «Amb la bava seca dels caragols».

Segur que no li sap greu, al senyor de la ferralla.

Tot això que hi he dit està íntimament relacionat amb la meua manera d'entendre la poesia, i per tant, hi reconec l'absoluta manca d'imparcialitat. Potser estiga equivocada, i, fins i tot, s'hi podrien fer tantes esmenes com autors i autores de poesia existeixen. Aquella vesprada, a la Biblioteca de l'Envic d'Oliva, comentant-ho en petit comitè, hi vaig trobar bastant sensatesa, i molta honestedat, i hi estiguérem bastant d'acord. I ens hi reconfortà, per damunt de tot, la sensació que érem afortunats, i afortunades, per poder disposar del do de la paraula poètica que ens fa que maldem per buscar, precisar, i així, alhora, exorcitzar —i perdó per l'autocitació— tots els noms de la pena.



Cards a contrallum, fotografiats al camí de l'alqueria del Duc, prop del Molí de santa Maria del Grau de Gandia (la Safor), l'agost de 2013. Foto: MjE


ESMENA

          Llavors el Senyor-Déu es digué: «No és bo
          que l’home estigui sol.»
                                                                Gn, 2, 18

O potser fóra bo,
que l’home estigués sol.
Que els arbres i els seus fruits,
els mars i els peixos i els ocells del cel
se’n compadiren,
de tal gregarietat sense nissaga.

Que, en cas d’esdevenir-se una altra Gènesi,
li fos negat d’antuvi el do
de compartir
el patiment.


MjE, 2007





11 comentaris:

  1. Respostes
    1. Venint de tu els afalacs, Carles, em fas ballar amb un peuet. Pel que fa a les fotos, tan sols pel 25 % d'autoria que m'hi correspon, perquè, de les quatre, només una és meua. I pel que fa al comentari d'Estígia, t'assegure que el mèrit és de qui l'ha motivat, amb els seus versos i amb el seu món tan personal i amb la profunditat de pensament que hi ha al darrere. És una gran conjunció de factors, al meu parer, quan això s'esdevé en un llibre de poesia. I aleshores el més difícil seria callar! Gràcies per estar a l'aguait.

      Elimina
  2. És interessant la definició de la poesia com a expressió terapèutica del dolor. A parer meu, però, això passa de manera casual. És a dir, el poeta no busca exorcitzar els seus fantasmes escrivint versos, perquè això seria tant com esperar de l'escriptura uns efectes taumatúrgics molt difícils d'aconseguir. El que fa el poeta és expressar el seu món interior, i en fer-ho, d'una manera inconscient, l'ordena, ja que li dóna una objectivitat, fins i tot, una emoció, que en un moment donat pot reconfortar, de la manera que reconforta tot gaudi estètic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aportes a la reflexió un factor important, molt important, en el meu cas, a l'hora de considerar i d'entendre la poesia: l'ordre, ordenar, posar ordre al món interior. Perquè crec que la manera que un/una poeta té de posar-hi ordre és dir aquest interior amb les paraules escaients, les indispensables, unes i no unes altres. Això és apassionant.

      Jo sí que crec, tanmateix, que, en ocasions, es busca fer un ús —si em permets el mot— higiènic (semblant a 'terapèutic') de la poesia: traure fora els fantasmes interiors. No cal dir que no dóna bons resultats, i que el "gaudi estètic", com molt bé dius tu hi pintaria ben poc... Mentre vaig responent-te, però, vaig veient clar que la finalitat higiènica i la voluntat poètica no solen anar juntes. Així és que reconec que tens molt de coneixement, comentant-hi el que comentes. És que tu en saps, caram!

      Gràcies, Robert.

      Elimina
  3. M'ha encantat la teva reflexió a l'entorn de què és i què no és poesia. Un debat etern, segurament, però en el qual comparteixo la teva postura. Hi ha d'haver una voluntat d'art darrere del fet poètic, Altrament esdevé només -que ja és molt a vegades- expressió lírica més o menys bella.
    Interessant l'autor que ens commentes. Hi estarem al cas.
    Em costa molt més entendre -vital i poèticament- el teu vers on es nega el do de compartir el patiment. No és aquest do un dels pilars de la humanitat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut August: i tant que ho és, aquest do, un dels pilars de la humanitat. I no m'estranya, per això mateix, el teu desconcert. Però, si m'ho permets, t'explicaré que el poema forma part d'un apartat de 'Flors a casa' que es titula 'La llum és l'excepció' (pots fer-te'n una idea, del caràcter dels poemes!) i quan el vaig escriure estava emprenyada amb allò que en diem "la condició humana" i en la qual, per definició, ens incloem. Amb "Esmena" vaig voler plantejar (però només plantejar, com bé diu després l'amic Jordi) una espècie de maledicció bíblica enunciada contràriament al privilegi que, en efecte, ens correspon com a humans: compartir el patiment. Hi volia fer ús d'una certa ironia, però, pel que veig..., no ho vaig aconseguir del tot! Caldrà aplicar-s'hi més! :)

      Gràcies per la teua aportació, August. És un luxe poder intercanviar punts de vista poètics amb tu.

      Elimina
    2. Ara que ho rellegeixo ho veig clar: no és un desmèrit teu que jo no entengués la ironia que plantejaves. Com bé diu en Jordi, hauria d'haver llegit el "potser" més atentament, i buscant-hi altres significats. Altrament, no es tracta d'això en poesia?
      El luxe és meu, ho tinc claríssim! Gràcies!

      Elimina
    3. Em permet retrucar-te. Només per donar-te les gràcies per la teua insistència. I perquè, saps una cosa?: crec que cada poema té una relació distinta amb cada lector, o lectora, que s'hi acosta. És el gènere que convida més a les lectures pausades, a pair les paraules, tranquil·lament. Personalment, això em sembla un prodigi, en aquest món de la comunicació compulsiva, efímera, superficial. M'hi reafirme: les teues paraules, com les dels companys que hi dediquen temps i atencions, enriqueixen aquest lloc i li donen sentit.
      Que no ens falte la complicitat de les lletres!

      Elimina

  4. Sempre m'ha interessat la relació entre dolor i literatura. De com la poesia en particular és el gènere que millor pot sintetitzar "el sentir" davant de la pèrdua. El teu poema, en els darrers versos, obren una incògnita. És, en aquest sentit, obligació del poeta esquinçar el dogma i plantejar preguntes. El "potser", al començament de la composició, sura pertot, i no deixa d'interpel·lar-nos. És una pregunta sense formular i, per tant, la veritat poètica roman oberta a una lectura molt atenta. Evidentment, coincideixo en relació a la necessitat de depurar intencionalment la mera expressió d'un sentiment en art si es tracta de parlar de poesia. Altra cosa, és l'eterna discussió de quins són els elements de commensurabilitat estètica. De Pitàgores a Gadamer, és extensa la bibliografia! Una entrada magnífica.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em calia pensar un poc això. Per a mi és “el tema” per excel•lència. No el dolor en ell mateix, sinó la consciència que el dolor ve amb nosaltres, que forma part de la nostra existència, i que conviu amb la consciència igualment necessària, i justa, del plaer, del benestar, del privilegi que formem part d’un món occidental benestant, a pesar de tots els pesars. No hi ha consciència del dolor sense el reconeixement del dret a la felicitat, que, en el meu cas, té molt a veure amb el sentiment d’estar en pau amb una mateixa, i de gratitud (potser això últim et sone...). I al contrari: no podem recrear-nos en el benestar i ser indiferents al dolor, el propi i l’aliè. Ara falta ser capaç de dir literàriament tot això, sense caure en el pamflet, ni en l'autocomplaença, ni en l'automoribúndia... És un repte bonic.

      Gràcies per les teues consideracions, Jordi, que ja saps que m’encoratgen. Una abraçada, des de la Ribera del Xúquer avui, i cara al teu Far.

      Elimina
  5. En resum, l'entrada i els comentaris han alleugerit un traspàs recent.
    Les gràcies infinites a tothom qui pensa quan escriu.

    ResponElimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »