Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 7 de febrer de 2015

EL DO DE COMPARTIR EL PATIMENT

Divendres 30 de gener ens va visitar a Oliva el poeta mallorquí Antoni Xumet (Port de Pollença, 1971). De la mà d'Àngels Gregori i en companyia de Josep Lluís Roig (Els dubtes i els glaçons, Perifèric, 2014), ens presentà el seu últim llibre —guanyador del premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó de l'any 2013—, de títol Estígia (3i4, 2014). Un llibre d'expressió summament continguda, amb alguns poemes d'una intensitat d'aquelles que talla l'alè, plantejats sovint a manera d'aforismes. Dels que estimulen els ressorts mentals i emocionals alhora. Amb un títol com aquell, no hi buscarem efusions d'alegria:


5

En retrobar-nos,
a l'altra banda,
no pesi més la cendra
que la memòria. 




Antoni Xumet i Josep Lluís Roig (darrere) durant la presentació dels seus llibres
a Ca Revolta de València (dijous 29 de gener de 2015).
Foto: Alexandre Navarro
.

Sobretot a partir de la recitació dels poemes d'Estígia, i dels comentaris que va anar fent-ne el seu autor, es va encetar a la sala una conversa al voltant de la poesia com a reflexió en clau existencial, com a consciència de la vida en tant que pèrdua, com a acceptació de la insignificança de l'ésser huma, i —potser ara hi simplifique un poc massa, però per entendre'ns—, de la poesia com a expressió terapèutica del dolor.

Cal naufragar
per conèixer les riberes?



Aquesta foto de Joan Navarro, de la petxina solitària, envoltada i alhora ressaltada per la soledat de l'arena, em va semblar molt adequada per a il·lustrar
alguns poemes d'Antoni Xumet.

Certament, si la poesia és, per tradició i excel·lència, el gènere literari a través del qual s'exterioritzen els sentiments —una altra vegada simplifique—, és fàcil deduir que també és el gènere que amb més intensitat propicia l'empatia entre qui escriu i qui llegeix. Ara bé, el problema és que s'arribe a confondre la necessitat i l'acte d'exterioritzar sentiments —feliços, neguitosos, dolorosos, inquietants...— amb el convenciment que estiguem escrivint poesia.

Gemeguen
les fustes, les genives,
els llençols, la recerca
en el rovell de la nit,
mentre rosec el teu record
fins que em sagna la boca.

En una definició de manual, però justa i aclaridora, hi trobarem les puntualitzacions necessàries: «Poesia: Art d'expressar, de traduir en forma concreta, el contingut espiritual propi, mitjançant paraules disposades segons unes determinades lleis mètriques.» Això és una altra cosa: hi incorporem la paraula «art» i contenim, d'alguna manera, l'instint inicial amb unes «lleis mètriques», que podrien esdevenir, igualment, «rítmiques» o «retòriques». No és suficient l'«expressió espiritual pròpia», per molt extraordinària o intensa que la considerem. No és prou que es faça servir la poesia com a exercici —més que lícit, d'altra banda!— terapèutic. Un poema no és poema si no hi ha, alhora, la intenció poètica que l'ha de convertir en poema. Sembla una obvietat, però tinc els meus motius per a recalcar-ho. És a dir, un poema no és un poema sense un treball de depuració lingüística i literària; sense la conversió del desfogament passional o sentimental en art. El poeta Antoni Xumet l'ha encertada plenament, al seu llibre: 

Erigim ferms bastiments
per continuar edificant la runa.




Això és un dibuix de Josep Basset, sobre una base d'una fotografia descomposta pel pas del temps. No és la primera vegada que ensenye en format blocaire obra de Basset que recrea figures ressorgides de la runa, com una manera de retornar a la vida objectes rebutjats, inservibles, gràcies a la reinterpretació artística.
Li he agafat prestada la foto del seu mur de Facebook, on l'acompanya amb l'anotació «Amb la bava seca dels caragols».

Segur que no li sap greu, al senyor de la ferralla.

Tot això que hi he dit està íntimament relacionat amb la meua manera d'entendre la poesia, i per tant, hi reconec l'absoluta manca d'imparcialitat. Potser estiga equivocada, i, fins i tot, s'hi podrien fer tantes esmenes com autors i autores de poesia existeixen. Aquella vesprada, a la Biblioteca de l'Envic d'Oliva, comentant-ho en petit comitè, hi vaig trobar bastant sensatesa, i molta honestedat, i hi estiguérem bastant d'acord. I ens hi reconfortà, per damunt de tot, la sensació que érem afortunats, i afortunades, per poder disposar del do de la paraula poètica que ens fa que maldem per buscar, precisar, i així, alhora, exorcitzar —i perdó per l'autocitació— tots els noms de la pena.



Cards a contrallum, fotografiats al camí de l'alqueria del Duc, prop del Molí de santa Maria del Grau de Gandia (la Safor), l'agost de 2013. Foto: MjE


ESMENA

          Llavors el Senyor-Déu es digué: «No és bo
          que l’home estigui sol.»
                                                                Gn, 2, 18

O potser fóra bo,
que l’home estigués sol.
Que els arbres i els seus fruits,
els mars i els peixos i els ocells del cel
se’n compadiren,
de tal gregarietat sense nissaga.

Que, en cas d’esdevenir-se una altra Gènesi,
li fos negat d’antuvi el do
de compartir
el patiment.


MjE, 2007





11 comentaris:

  1. Respostes
    1. Venint de tu els afalacs, Carles, em fas ballar amb un peuet. Pel que fa a les fotos, tan sols pel 25 % d'autoria que m'hi correspon, perquè, de les quatre, només una és meua. I pel que fa al comentari d'Estígia, t'assegure que el mèrit és de qui l'ha motivat, amb els seus versos i amb el seu món tan personal i amb la profunditat de pensament que hi ha al darrere. És una gran conjunció de factors, al meu parer, quan això s'esdevé en un llibre de poesia. I aleshores el més difícil seria callar! Gràcies per estar a l'aguait.

      Elimina
  2. És interessant la definició de la poesia com a expressió terapèutica del dolor. A parer meu, però, això passa de manera casual. És a dir, el poeta no busca exorcitzar els seus fantasmes escrivint versos, perquè això seria tant com esperar de l'escriptura uns efectes taumatúrgics molt difícils d'aconseguir. El que fa el poeta és expressar el seu món interior, i en fer-ho, d'una manera inconscient, l'ordena, ja que li dóna una objectivitat, fins i tot, una emoció, que en un moment donat pot reconfortar, de la manera que reconforta tot gaudi estètic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aportes a la reflexió un factor important, molt important, en el meu cas, a l'hora de considerar i d'entendre la poesia: l'ordre, ordenar, posar ordre al món interior. Perquè crec que la manera que un/una poeta té de posar-hi ordre és dir aquest interior amb les paraules escaients, les indispensables, unes i no unes altres. Això és apassionant.

      Jo sí que crec, tanmateix, que, en ocasions, es busca fer un ús —si em permets el mot— higiènic (semblant a 'terapèutic') de la poesia: traure fora els fantasmes interiors. No cal dir que no dóna bons resultats, i que el "gaudi estètic", com molt bé dius tu hi pintaria ben poc... Mentre vaig responent-te, però, vaig veient clar que la finalitat higiènica i la voluntat poètica no solen anar juntes. Així és que reconec que tens molt de coneixement, comentant-hi el que comentes. És que tu en saps, caram!

      Gràcies, Robert.

      Elimina
  3. M'ha encantat la teva reflexió a l'entorn de què és i què no és poesia. Un debat etern, segurament, però en el qual comparteixo la teva postura. Hi ha d'haver una voluntat d'art darrere del fet poètic, Altrament esdevé només -que ja és molt a vegades- expressió lírica més o menys bella.
    Interessant l'autor que ens commentes. Hi estarem al cas.
    Em costa molt més entendre -vital i poèticament- el teu vers on es nega el do de compartir el patiment. No és aquest do un dels pilars de la humanitat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut August: i tant que ho és, aquest do, un dels pilars de la humanitat. I no m'estranya, per això mateix, el teu desconcert. Però, si m'ho permets, t'explicaré que el poema forma part d'un apartat de 'Flors a casa' que es titula 'La llum és l'excepció' (pots fer-te'n una idea, del caràcter dels poemes!) i quan el vaig escriure estava emprenyada amb allò que en diem "la condició humana" i en la qual, per definició, ens incloem. Amb "Esmena" vaig voler plantejar (però només plantejar, com bé diu després l'amic Jordi) una espècie de maledicció bíblica enunciada contràriament al privilegi que, en efecte, ens correspon com a humans: compartir el patiment. Hi volia fer ús d'una certa ironia, però, pel que veig..., no ho vaig aconseguir del tot! Caldrà aplicar-s'hi més! :)

      Gràcies per la teua aportació, August. És un luxe poder intercanviar punts de vista poètics amb tu.

      Elimina
    2. Ara que ho rellegeixo ho veig clar: no és un desmèrit teu que jo no entengués la ironia que plantejaves. Com bé diu en Jordi, hauria d'haver llegit el "potser" més atentament, i buscant-hi altres significats. Altrament, no es tracta d'això en poesia?
      El luxe és meu, ho tinc claríssim! Gràcies!

      Elimina
    3. Em permet retrucar-te. Només per donar-te les gràcies per la teua insistència. I perquè, saps una cosa?: crec que cada poema té una relació distinta amb cada lector, o lectora, que s'hi acosta. És el gènere que convida més a les lectures pausades, a pair les paraules, tranquil·lament. Personalment, això em sembla un prodigi, en aquest món de la comunicació compulsiva, efímera, superficial. M'hi reafirme: les teues paraules, com les dels companys que hi dediquen temps i atencions, enriqueixen aquest lloc i li donen sentit.
      Que no ens falte la complicitat de les lletres!

      Elimina

  4. Sempre m'ha interessat la relació entre dolor i literatura. De com la poesia en particular és el gènere que millor pot sintetitzar "el sentir" davant de la pèrdua. El teu poema, en els darrers versos, obren una incògnita. És, en aquest sentit, obligació del poeta esquinçar el dogma i plantejar preguntes. El "potser", al començament de la composició, sura pertot, i no deixa d'interpel·lar-nos. És una pregunta sense formular i, per tant, la veritat poètica roman oberta a una lectura molt atenta. Evidentment, coincideixo en relació a la necessitat de depurar intencionalment la mera expressió d'un sentiment en art si es tracta de parlar de poesia. Altra cosa, és l'eterna discussió de quins són els elements de commensurabilitat estètica. De Pitàgores a Gadamer, és extensa la bibliografia! Una entrada magnífica.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em calia pensar un poc això. Per a mi és “el tema” per excel•lència. No el dolor en ell mateix, sinó la consciència que el dolor ve amb nosaltres, que forma part de la nostra existència, i que conviu amb la consciència igualment necessària, i justa, del plaer, del benestar, del privilegi que formem part d’un món occidental benestant, a pesar de tots els pesars. No hi ha consciència del dolor sense el reconeixement del dret a la felicitat, que, en el meu cas, té molt a veure amb el sentiment d’estar en pau amb una mateixa, i de gratitud (potser això últim et sone...). I al contrari: no podem recrear-nos en el benestar i ser indiferents al dolor, el propi i l’aliè. Ara falta ser capaç de dir literàriament tot això, sense caure en el pamflet, ni en l'autocomplaença, ni en l'automoribúndia... És un repte bonic.

      Gràcies per les teues consideracions, Jordi, que ja saps que m’encoratgen. Una abraçada, des de la Ribera del Xúquer avui, i cara al teu Far.

      Elimina
  5. En resum, l'entrada i els comentaris han alleugerit un traspàs recent.
    Les gràcies infinites a tothom qui pensa quan escriu.

    ResponElimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »