Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 3 de febrer de 2015

SEBASTIÀ ALZAMORA: EL POETA (APARENTMENT) IMMISERICORDE

El número 69 de la revista Caràcters dedica les pàgines centrals al poeta, novel·lista, columnista, crític i escarotador cultural en infinitat de fronts que és Sebastià Alzamora. He tingut l'honor d'aportar-hi el meu punt de vista pel que fa a la seua poesia. El poeta Alzamora és desbordant; jo només he volgut demostrar-li, amb aquestes línies, la meua admiració.


Les il·lustracions d'aquest número són de Paula.m.Rufat (València, 1985).
Li agraïsc molt sincerament que m'haja permès reproduir les que apareixen en aquesta entrada. Generosa i accessible com ella mateixa. Una bella sorpresa.



Sebastià Alzamora és el poeta català viu més despietat que conec. Excloent de l’afirmació, conscientment categòrica, el primer llibre publicat, Rafel (1994), no per insignificant —en absolut!—, sinó perquè, amb només vint-i-dos anys, el de Llucmajor encara hi era un poeta en construcció que preferia l’efecte de la commoció poètica des de la mesura i la tensió d’una suposada sinceritat reflexiva més que no el colp de puny a l’estómac que propinen molts dels versos dels, fins ara, tres últims llibres.

L’apoteosi del cercle
(1997), el seu segon títol, manté encara aquell to mesurat del llibre anterior —mesura, no en el sentit numèric, sinó en el de contenció, equilibri, o moderació—. Però, amb el canvi de mil·lenni, Alzamora i els seus versos, i diria que tota la seua literatura, experimenten un terrabastall magnífic, un canvi de rumb pertorbador, que imagine que degué desconcertar a aquella part de lectors que s’hagueren acostumat al to de reflexió equilibrada i serena dels primers llibres.

Des del meu punt de vista, una transformació apassionant. I què hi ha d’extraordinari en els tres títols que vénen després de L’apoteosi del cercle? (és a dir, Mula morta, 2001), El benestar, 2003; premi Jocs Florals de Barcelona), La part visible, 2009; premi Carles Riba 2008): crec que, en general, i com a una de les fonts energètiques que els alimenta, la voluntat de provocar. De provocar una resposta en els lectors; alguna cosa que vaja més enllà de l’esgarrifança emotiva. De provocar nàusees, si l’autor vol; de deixar cicatriu allà on incideixen, i de desintegrar fins a l’àtom qualsevol sospita de discreció. Ens podem declarar més o menys alzamorians, però ningú que s’encare als seus poemes podrà mantenir-se neutral, o indiferent.



Sebastià Alzamora ha esdevingut un provocador intel·ligent, brillant. Però no per això ha renunciat a mesurar els versos. Perquè, això sí, els tres últims títols de poesia han desestimat la mesura dels discrets, però no l’habilitat formal a l’hora de construir un poema. Es pot dir, en forma de vers «dominam llengües mortes, tot sembla feixuc»; o «que els facin una palla amb la mà esquerra»; o fins i tot «Morir-se és com cagar: / està mal vist però tothom ho fa»; «cansat de tot me’n vaig anar de putes»; «gallina vella diu que fa bon caldo» (i a més a més, rimar «caldo» amb «Barakaldo» i sortir-se’n indemne); i es pot cloure un llibre, bellíssim i amarg com la fel, que és La part visible, amb la sentència «Al final, tot acaba en equilibri». Tot això es pot dir i, a més, es pot compondre en perfectes decasíl·labs, sense deixar de banda l’art de l’ornament. Crec que l’efecte sorneguer, la crítica ferotge contra un món podrit, la manca de pietat amb tot, i especialment amb un mateix és molt més eficaç, més punyent quan els exabruptes s’enuncien amb un premeditat —i cínic!— formalisme retòric.


 


També propicia aquest rigor formal una certa llunyania respecte de l’artefacte, de l’obra poètica. Alzamora sap que una cosa no lleva l’altra. O s’aconsegueix el distanciament imprescindible per a traure punta a la ironia i al sarcasme amb la invenció de personatges que l’autor hi fa servir com a recursos des dels quals externalitzar els impactes emotius. Els atorga veu i protagonisme, però també hi descarrega tota la tensió dramàtica. Una «mula» al llibre que la inclou en el títol: Mula morta; Roberto, en Jaume, Marta, a El benestar (el llibre que provoca, per cert, més malestar de tots); i un mico (amb la variant de mona, de simi, de moneia...) i un caribú, enraonant de desamors i dels verins que se’n deriven. Fins fa poc no sabia quin animal era el caribú. Ho he buscat i és un mamífer semblant al ren, característic per la gran cornamenta que posseeix. No per disposar ara d’aquestes dades no gens casuals puc deixar d’establir un paral·lelisme necessari, tot i la palesa irreverència, amb el Llibre d’amic e amat de Ramon Llull. Potser per això encapçalen el llibre unes paraules del beat.



Dintre de la mateixa envestida de provocacions fructíferes, l’any 2002 havia publicat Sebastià aquell article ja famós dedicat a qüestionar les excel·lències poètiques de Carner, fins aleshores inqüestionables. Hi ha fragments molt més xocants, però m’agrada molt aquest: «Quan em disposo a llegir un llibre de poesia m’anima l’esperança d’immergir-me en l’obra d’un creador, no en la d’un filòleg que versifiqui amb el pit estret i la boca petita.» («Josep Carner, el Príncep a la picota». Avui, març de 2002). Allò va crear un escarot sense precedents en el món literari i periodístic català, i va desembocar en la publicació, l’any 2004, d’Imparables. Una antologia, en la qual, sense cap mena de dubte, Alzamora fou un dels membres destacats i més actius. Allà, els responsables de la publicació en deien que «La puixança del component ètic, llavors, funciona com una reacció contra un món deformat i brutal on la violència de les relacions socials obliga l’individu a emprendre un camí cap a la solitud». Jo diria, a més a més, que Sebastià Alzamora ha sabut convertir en material instigador de la seua poesia aquella brutalitat, i n’ha eixit reforçat, perquè ha aconseguit transformar en marca distintiva la seua reacció de ràbia, d’irreverència absoluta cap aquell món individual, col·lectiu, exterior i interior, contra el qual el poeta, unes vegades, escup versos; i unes altres en fa mofa, ironitza, i tampoc no dissimula, quan cal, alguna fiblada de tendresa. Però no demostra ni un bri de compassió. Ni cap als altres ni cap aquella veu que, segons tots els indicis, endevinem que és la del poeta: «tanca els ulls, pensa en algú que t’agradi, / i riu-te’n, mico, del mort i qui el vetlla.» Cap misericòrdia, si no fóra que no hi ha poesia que no haja de transitar, per a manifestar-se, el cor.



2 comentaris:

  1. Maria Josep, crec que ni amb la millor Canon haguessis fet una foto més exacte del senyor Alzamora. Ell és únic. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu ja saps que, de Sebastians Alzamora, n'hi ha múltiples i diversos, però tots tenen en comú l'agudesa mental, la mala bava, la riquesa verbal i una actitud del tot irreverent davant de l'existència. Jo només hi parle, a l'article, de la seua personalitat poètica (un tastet només), però Alzamora és una de les ments brillants, i potser més incòmoda, que existeixen avui en dia en les lletres catalanes. Esperem que ens continue enriquint l'existència durant molt i molt de temps.

      Gràcies per les teues paraules sempre, amic Eduard.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »