Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 3 de febrer de 2015

SEBASTIÀ ALZAMORA: EL POETA (APARENTMENT) IMMISERICORDE

El número 69 de la revista Caràcters dedica les pàgines centrals al poeta, novel·lista, columnista, crític i escarotador cultural en infinitat de fronts que és Sebastià Alzamora. He tingut l'honor d'aportar-hi el meu punt de vista pel que fa a la seua poesia. El poeta Alzamora és desbordant; jo només he volgut demostrar-li, amb aquestes línies, la meua admiració.


Les il·lustracions d'aquest número són de Paula.m.Rufat (València, 1985).
Li agraïsc molt sincerament que m'haja permès reproduir les que apareixen en aquesta entrada. Generosa i accessible com ella mateixa. Una bella sorpresa.



Sebastià Alzamora és el poeta català viu més despietat que conec. Excloent de l’afirmació, conscientment categòrica, el primer llibre publicat, Rafel (1994), no per insignificant —en absolut!—, sinó perquè, amb només vint-i-dos anys, el de Llucmajor encara hi era un poeta en construcció que preferia l’efecte de la commoció poètica des de la mesura i la tensió d’una suposada sinceritat reflexiva més que no el colp de puny a l’estómac que propinen molts dels versos dels, fins ara, tres últims llibres.

L’apoteosi del cercle
(1997), el seu segon títol, manté encara aquell to mesurat del llibre anterior —mesura, no en el sentit numèric, sinó en el de contenció, equilibri, o moderació—. Però, amb el canvi de mil·lenni, Alzamora i els seus versos, i diria que tota la seua literatura, experimenten un terrabastall magnífic, un canvi de rumb pertorbador, que imagine que degué desconcertar a aquella part de lectors que s’hagueren acostumat al to de reflexió equilibrada i serena dels primers llibres.

Des del meu punt de vista, una transformació apassionant. I què hi ha d’extraordinari en els tres títols que vénen després de L’apoteosi del cercle? (és a dir, Mula morta, 2001), El benestar, 2003; premi Jocs Florals de Barcelona), La part visible, 2009; premi Carles Riba 2008): crec que, en general, i com a una de les fonts energètiques que els alimenta, la voluntat de provocar. De provocar una resposta en els lectors; alguna cosa que vaja més enllà de l’esgarrifança emotiva. De provocar nàusees, si l’autor vol; de deixar cicatriu allà on incideixen, i de desintegrar fins a l’àtom qualsevol sospita de discreció. Ens podem declarar més o menys alzamorians, però ningú que s’encare als seus poemes podrà mantenir-se neutral, o indiferent.



Sebastià Alzamora ha esdevingut un provocador intel·ligent, brillant. Però no per això ha renunciat a mesurar els versos. Perquè, això sí, els tres últims títols de poesia han desestimat la mesura dels discrets, però no l’habilitat formal a l’hora de construir un poema. Es pot dir, en forma de vers «dominam llengües mortes, tot sembla feixuc»; o «que els facin una palla amb la mà esquerra»; o fins i tot «Morir-se és com cagar: / està mal vist però tothom ho fa»; «cansat de tot me’n vaig anar de putes»; «gallina vella diu que fa bon caldo» (i a més a més, rimar «caldo» amb «Barakaldo» i sortir-se’n indemne); i es pot cloure un llibre, bellíssim i amarg com la fel, que és La part visible, amb la sentència «Al final, tot acaba en equilibri». Tot això es pot dir i, a més, es pot compondre en perfectes decasíl·labs, sense deixar de banda l’art de l’ornament. Crec que l’efecte sorneguer, la crítica ferotge contra un món podrit, la manca de pietat amb tot, i especialment amb un mateix és molt més eficaç, més punyent quan els exabruptes s’enuncien amb un premeditat —i cínic!— formalisme retòric.


 


També propicia aquest rigor formal una certa llunyania respecte de l’artefacte, de l’obra poètica. Alzamora sap que una cosa no lleva l’altra. O s’aconsegueix el distanciament imprescindible per a traure punta a la ironia i al sarcasme amb la invenció de personatges que l’autor hi fa servir com a recursos des dels quals externalitzar els impactes emotius. Els atorga veu i protagonisme, però també hi descarrega tota la tensió dramàtica. Una «mula» al llibre que la inclou en el títol: Mula morta; Roberto, en Jaume, Marta, a El benestar (el llibre que provoca, per cert, més malestar de tots); i un mico (amb la variant de mona, de simi, de moneia...) i un caribú, enraonant de desamors i dels verins que se’n deriven. Fins fa poc no sabia quin animal era el caribú. Ho he buscat i és un mamífer semblant al ren, característic per la gran cornamenta que posseeix. No per disposar ara d’aquestes dades no gens casuals puc deixar d’establir un paral·lelisme necessari, tot i la palesa irreverència, amb el Llibre d’amic e amat de Ramon Llull. Potser per això encapçalen el llibre unes paraules del beat.



Dintre de la mateixa envestida de provocacions fructíferes, l’any 2002 havia publicat Sebastià aquell article ja famós dedicat a qüestionar les excel·lències poètiques de Carner, fins aleshores inqüestionables. Hi ha fragments molt més xocants, però m’agrada molt aquest: «Quan em disposo a llegir un llibre de poesia m’anima l’esperança d’immergir-me en l’obra d’un creador, no en la d’un filòleg que versifiqui amb el pit estret i la boca petita.» («Josep Carner, el Príncep a la picota». Avui, març de 2002). Allò va crear un escarot sense precedents en el món literari i periodístic català, i va desembocar en la publicació, l’any 2004, d’Imparables. Una antologia, en la qual, sense cap mena de dubte, Alzamora fou un dels membres destacats i més actius. Allà, els responsables de la publicació en deien que «La puixança del component ètic, llavors, funciona com una reacció contra un món deformat i brutal on la violència de les relacions socials obliga l’individu a emprendre un camí cap a la solitud». Jo diria, a més a més, que Sebastià Alzamora ha sabut convertir en material instigador de la seua poesia aquella brutalitat, i n’ha eixit reforçat, perquè ha aconseguit transformar en marca distintiva la seua reacció de ràbia, d’irreverència absoluta cap aquell món individual, col·lectiu, exterior i interior, contra el qual el poeta, unes vegades, escup versos; i unes altres en fa mofa, ironitza, i tampoc no dissimula, quan cal, alguna fiblada de tendresa. Però no demostra ni un bri de compassió. Ni cap als altres ni cap aquella veu que, segons tots els indicis, endevinem que és la del poeta: «tanca els ulls, pensa en algú que t’agradi, / i riu-te’n, mico, del mort i qui el vetlla.» Cap misericòrdia, si no fóra que no hi ha poesia que no haja de transitar, per a manifestar-se, el cor.



2 comentaris:

  1. Maria Josep, crec que ni amb la millor Canon haguessis fet una foto més exacte del senyor Alzamora. Ell és únic. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu ja saps que, de Sebastians Alzamora, n'hi ha múltiples i diversos, però tots tenen en comú l'agudesa mental, la mala bava, la riquesa verbal i una actitud del tot irreverent davant de l'existència. Jo només hi parle, a l'article, de la seua personalitat poètica (un tastet només), però Alzamora és una de les ments brillants, i potser més incòmoda, que existeixen avui en dia en les lletres catalanes. Esperem que ens continue enriquint l'existència durant molt i molt de temps.

      Gràcies per les teues paraules sempre, amic Eduard.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »