Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 29 de gener de 2015

MONTITXELVO DEL POETA JOAN CLIMENT

Dir Montitxelvo, almenys per a les persones amb sensibilitats literàries que habitem les comarques centrals valencianes, és dir Joan Climent, que hi va nàixer, un 14 de setembre de l'any 1918. Bellament escrit per Ignasi Mora, perquè coneix bé aquesta comarca interior on proliferen les vinyes: «per les dates podem suposar que la casa i el poble feien olor de verema



Una vista del petit poble de Montitxelvo (700 hab., aproximadament),
a la Vall d'Albaida del País Valencià.

Diumenge passat hi vaig passejar, amb l'incentiu de conèixer un Sender Local batejat i senyalitzat com la «Ruta de l'aigua». De l'aigua a pesar del secà de la comarca, i de la maleïda sequera que ens acompanya des de fa mesos. M'hi vaig trobar un racó de món humil, ple d'harmonia, amb gran diversitat de paisatge en només 5 km circulars, ric en motius i en elements hidrogràfics, que això és el que pretén mostrar aquell recorregut. I, clar, fou impossible no tenir present, des de l'eco dels seus versos, l'escriptor, l'amic, l'home que s'estimava profundament la seua terra, el poeta Joan Climent.

Ahir vaig trepitjar-te i evocar-te
Montitxervo del meu infantil cérvol,
llegenda dibuixant els garrofers,
oliveres, coloms, senders, muntanyes.
Tossal i cim. A sota vall i riu.

Joan Climent: fragment de «Poema essencial», dins d'Els colors de l'arc iris (2001).

Potser estic equivocada, i sóc massa severa en les meues conclusions, però cada vegada que camine el país torne a convèncer-me que una terra és una llengua i els habitadors que la fan seua des de les paraules, i els escriptors i les escriptores que la canten i la ploren. I diumenge passat, a mesura que vorejava el barranc del Planet i que travessava el camí vell d'Aielo de Rugat, i a mesura que hi anaven apareixent aquells noms amb tanta força i amb tanta coherència enclavats al seu lloc (font de Ferri, bassa del Sastre, molí de Micairent, riurau de Mahiques, alcavor de Remigio...), m'hi reafirmava, que una terra és una llengua, i aquesta certesa l'absorbia a través de tots els sentits corporals.


És la pausa un color
que inunda els cinc sentits
intentant una sort
de mística impossible.*


*Tots els versos que apareixen a peu de foto a partir d'ací estan extrets del llibre Dic que tot es queda sempre (Poemes inèdits de Joan Climent), que va publicar el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell de Gandia, amb motiu de la celebració del IX Homenatge a la Paraula, el 2005, just un any després de la mort de l'escriptor homenatjat. 

Per això, en un moment del matí, hi va haver una anècdota dissonant que em va fer plantar les orelles primer, i riure-me'n, després, durant una bona estona, cada vegada que l'escena em venia al cap.

A l'altura de la bassa del Sastre arriben tres cotxes; hi aparquen. En descendeix una bona colla de personal. Criatures i homes i dones joves. Elles, amb sabata de taló alt. S'ha acabat el silenci. S'endinsen cap al barranquet que duu a la font de Ferri, i hi fan fotos amb els aparells telefònics. «Para que vean que también hacemos montañismo» —es justifica una a riallades, amb el braç dret estirat a l'altura del pit, per captar la instantània bucòlica.


Pujant a l'arbre vell
fins doblegar la rama
que lentament em deixe
sobre la terra plana
és anar i tornar
i referir la farsa
del temps que ja ha passat
passat sense importància.


Els passem de llarg. Però de sobte arribem a un tram amb un desnivell pronunciat i descobrim que allà dalt s'han enfilat uns nens, massa amunt, i la presumpta mare, i les sabates de taló, intentant rescatar-ne un a quatre grapes: «Ánchel [s'ha de dir així, en l'idiolecte absurd d'algú que procedeix, segur, d'una capital(eta) pròxima], Ánchel, baja de ahí, que te vas a caer...! Por ahí no, por allá, que te vas a matar...». Només a un metre de distància, la sendeta ben traçada se'ls mira de reüll. Jo diria que sí: que una terra és una llengua. I viceversa també.


Sóc pausa de natura.


[...] com ahir, despús-ahir,
com sempre, com la mirada
del barranc, de la muntanya
 del firmament i de l'alba.
Ja saps, doncs, on es recita
l'humil poema de l'aigua.



Lloàvem pastorals de senda,
de calmes i tempestes i de brisa
idèntica a les brises
que abans i abans d'abans
alimentaven mites.





Aquest camí no porta
a cap miracle verd
més bé duu a les dormides
imatges dels silencis.



L'últim dia de desembre de 2004 va morir Joan Climent. Uns mesos després vaig acabar un poema dedicat a la seua memòria. Els versos finals fan referència a uns altres de l'amic desaparegut que diuen: «Les roses color d'abril / són roses d'adolescència.» A la seua memòria està dedicat.


DIC QUE TOT ES QUEDA SEMPRE


Tot comença en un punt indefinit
a l’horitzó: el reflex d’algun cristall,
una ullada de sol emperesida,
o un tul evanescent que naix de núvia
i seccionant la vall marina avança.
Cada dia, a les onze vint-i-cinc,
una quilla lluent recorre el meu balcó,
un camí virtuós on la llum es ressaga,
fortuna viatgera abillada de blanc.

El regall de bromera, solc de sal
evanescent, rubrica un matí nou.
Regrés de les esferes, a les onze
vint-i-cinc dels primers dies d’abril
que tu ja no coneixes.

Flors a casa, 2007.



Som a l'instant on som.
O creiem que som.



8 comentaris:

  1. M'has dut al record de molts anys enrere, a boca nit d'un dia fred, tot just en tombar el carrer Sant Roc cap a Na Teresa, que Joan ens va presentar. Tinc escrit sobre pissarra "El parque de la esquina", per no oblidar que potser algun dia el trobe a llibreria de vell. Com l'altre Joan, Pellicer, fars.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi ho són, Efavé: fars. Els dos joans foren i ho són encara, fars en el camí de la meua vida. Crec que en el del país també ho haurien de ser, si tinguérem un país que se sentira orgullós d'aquella gent que l'ha fet més gran i més digne, el país. Si alguna vegada tinc ocasió d'aconseguir un 'Parque de la esquina', serà per a tu. Me'l van regalar Joan i Adelina, que en tenien exemplars a casa.

      Elimina
    2. De moment, en som dos. I n'hi ha més paisans, segur. El nombre, o el soroll… bé, potser és com els seguidors/lectors que mai no comenten, tot i que les estadístiques indiquen que s'hi passen.
      De vegades, costa reconéixer mèrit precisament a qui actua diferent de com ens imaginem que faríem al seu lloc; s'ataca el conjunt d'una vida per actes o posicionaments puntuals en circumstàncies poc favorables. Els invalidem per tot, com si ningú s'equivocara o contradira mai.
      Així, no s'arriba a reconéixer cap. En el fons, delata una actitud còmoda, per no haver de pensar, no haver de ser generós amb l'altre, no reconéixer, ni deure.
      Gràcies per l'oferiment. Mentrestant, faré la rata per prestatges polsosos de ciutats viscudes.

      Elimina
    3. En realitat, hi ha molta gent que gaudeix del país i que se l'estima i que en fa difusió, de la seua riquesa mediambiental, cultural, humana... (coneixes, per exemple, el bloc 'A un tir de pedra', o 'La línia de Wallace'? A les comarques centrals hi ha una tradició important d'excursionisme, de recuperació del patrimoni, de literatura sobre les nostres comarques. Però crec que cada vegada hi ha un abisme més gran, entre aquestes persones militants i compromeses i les que no tenen amor ni per la camisa que porten. Disculpa'm la banalitat; tu ja m'entens.

      No està bé generalitzar, però, sincerament, hi ha actituds i gestos i comportaments que són tan deplorables...! Sempre pensaré que la humilitat i l'exercici d'intentar-se posar en el lloc de l'altre és un actitud sàvia, i l'única possible de convivència sana. Però és veritat que costa, perquè massa sovint ens mirem només el melic propi (tan bonic que és mirar el melic dels altres!).

      I pel que fa a les persones que segueixen/visiten/llegeixen els blocs...: és un misteri. Ja sabem com de momentània, de superficial és la manera com la gent sol moure's per les xarxes. I com de precària i de veloç i de poc reflexiva és la manera com ens comuniquem la majoria, actualment. Per a mi, benvinguda i benaurada la gent que encara té gust i assossec per a dedicar paraules als altres.

      Una abraçada, amic!

      Elimina
    4. Gràcies per les recomanacions. Molt interessants. Les visitaré i potser m'apunte.
      Trobar-se amb la portada de La Mandràgora n'és prou per a fer-se idea… Els recorde sovint

      Elimina
  2. Des de la primera paraula fins a l'última has portat, amb les teves paraules, l'aroma la bellesa i els colors de la nostra terra. Tenim mil indrets per a gaudir i conèixer. Fins i tot els que calcen sabates de taló alt.... No he llegit mai res de Joan Climent però me n'has fet entrar ganes. Gràcies per els treballs. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, mira, ja que m'ho poses tan fàcil, amic Eduard (i conscient que grane una mica cap a casa) podries començar, per fer-te'n una idea, de l'escriptor i de l'home, pel llibre que Ignasi Mora li ha dedicat: 'Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX'.

      Gràcies a tu per les teues atencions. Salut!

      Elimina
  3. que bonic!!! com no ha de ser bonic alló que estimes?? al veure les fotos i llegir el que s'escriu en aquest blog / pàgina mhe emocionat molt doncs sóc de Montitxelvo i m'estime el meu poble.... vaig conèixer Joan en una conferència que va donar ja fa temps sobre poesia a Gandia però certament mai he parlat amb ell, m'haguès agradat comentar-li que compartiem una il.lusió o un somni o que se jo... no ho vaig fer! en fi... visc a Barcelona però visite el poble cada mes i em senc molt orgullós de tenir un personatge tan proper i tan valuòs...

    ResponElimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »