Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 29 de gener de 2015

MONTITXELVO DEL POETA JOAN CLIMENT

Dir Montitxelvo, almenys per a les persones amb sensibilitats literàries que habitem les comarques centrals valencianes, és dir Joan Climent, que hi va nàixer, un 14 de setembre de l'any 1918. Bellament escrit per Ignasi Mora, perquè coneix bé aquesta comarca interior on proliferen les vinyes: «per les dates podem suposar que la casa i el poble feien olor de verema



Una vista del petit poble de Montitxelvo (700 hab., aproximadament),
a la Vall d'Albaida del País Valencià.

Diumenge passat hi vaig passejar, amb l'incentiu de conèixer un Sender Local batejat i senyalitzat com la «Ruta de l'aigua». De l'aigua a pesar del secà de la comarca, i de la maleïda sequera que ens acompanya des de fa mesos. M'hi vaig trobar un racó de món humil, ple d'harmonia, amb gran diversitat de paisatge en només 5 km circulars, ric en motius i en elements hidrogràfics, que això és el que pretén mostrar aquell recorregut. I, clar, fou impossible no tenir present, des de l'eco dels seus versos, l'escriptor, l'amic, l'home que s'estimava profundament la seua terra, el poeta Joan Climent.

Ahir vaig trepitjar-te i evocar-te
Montitxervo del meu infantil cérvol,
llegenda dibuixant els garrofers,
oliveres, coloms, senders, muntanyes.
Tossal i cim. A sota vall i riu.

Joan Climent: fragment de «Poema essencial», dins d'Els colors de l'arc iris (2001).

Potser estic equivocada, i sóc massa severa en les meues conclusions, però cada vegada que camine el país torne a convèncer-me que una terra és una llengua i els habitadors que la fan seua des de les paraules, i els escriptors i les escriptores que la canten i la ploren. I diumenge passat, a mesura que vorejava el barranc del Planet i que travessava el camí vell d'Aielo de Rugat, i a mesura que hi anaven apareixent aquells noms amb tanta força i amb tanta coherència enclavats al seu lloc (font de Ferri, bassa del Sastre, molí de Micairent, riurau de Mahiques, alcavor de Remigio...), m'hi reafirmava, que una terra és una llengua, i aquesta certesa l'absorbia a través de tots els sentits corporals.


És la pausa un color
que inunda els cinc sentits
intentant una sort
de mística impossible.*


*Tots els versos que apareixen a peu de foto a partir d'ací estan extrets del llibre Dic que tot es queda sempre (Poemes inèdits de Joan Climent), que va publicar el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell de Gandia, amb motiu de la celebració del IX Homenatge a la Paraula, el 2005, just un any després de la mort de l'escriptor homenatjat. 

Per això, en un moment del matí, hi va haver una anècdota dissonant que em va fer plantar les orelles primer, i riure-me'n, després, durant una bona estona, cada vegada que l'escena em venia al cap.

A l'altura de la bassa del Sastre arriben tres cotxes; hi aparquen. En descendeix una bona colla de personal. Criatures i homes i dones joves. Elles, amb sabata de taló alt. S'ha acabat el silenci. S'endinsen cap al barranquet que duu a la font de Ferri, i hi fan fotos amb els aparells telefònics. «Para que vean que también hacemos montañismo» —es justifica una a riallades, amb el braç dret estirat a l'altura del pit, per captar la instantània bucòlica.


Pujant a l'arbre vell
fins doblegar la rama
que lentament em deixe
sobre la terra plana
és anar i tornar
i referir la farsa
del temps que ja ha passat
passat sense importància.


Els passem de llarg. Però de sobte arribem a un tram amb un desnivell pronunciat i descobrim que allà dalt s'han enfilat uns nens, massa amunt, i la presumpta mare, i les sabates de taló, intentant rescatar-ne un a quatre grapes: «Ánchel [s'ha de dir així, en l'idiolecte absurd d'algú que procedeix, segur, d'una capital(eta) pròxima], Ánchel, baja de ahí, que te vas a caer...! Por ahí no, por allá, que te vas a matar...». Només a un metre de distància, la sendeta ben traçada se'ls mira de reüll. Jo diria que sí: que una terra és una llengua. I viceversa també.


Sóc pausa de natura.


[...] com ahir, despús-ahir,
com sempre, com la mirada
del barranc, de la muntanya
 del firmament i de l'alba.
Ja saps, doncs, on es recita
l'humil poema de l'aigua.



Lloàvem pastorals de senda,
de calmes i tempestes i de brisa
idèntica a les brises
que abans i abans d'abans
alimentaven mites.





Aquest camí no porta
a cap miracle verd
més bé duu a les dormides
imatges dels silencis.



L'últim dia de desembre de 2004 va morir Joan Climent. Uns mesos després vaig acabar un poema dedicat a la seua memòria. Els versos finals fan referència a uns altres de l'amic desaparegut que diuen: «Les roses color d'abril / són roses d'adolescència.» A la seua memòria està dedicat.


DIC QUE TOT ES QUEDA SEMPRE


Tot comença en un punt indefinit
a l’horitzó: el reflex d’algun cristall,
una ullada de sol emperesida,
o un tul evanescent que naix de núvia
i seccionant la vall marina avança.
Cada dia, a les onze vint-i-cinc,
una quilla lluent recorre el meu balcó,
un camí virtuós on la llum es ressaga,
fortuna viatgera abillada de blanc.

El regall de bromera, solc de sal
evanescent, rubrica un matí nou.
Regrés de les esferes, a les onze
vint-i-cinc dels primers dies d’abril
que tu ja no coneixes.

Flors a casa, 2007.



Som a l'instant on som.
O creiem que som.



8 comentaris:

  1. M'has dut al record de molts anys enrere, a boca nit d'un dia fred, tot just en tombar el carrer Sant Roc cap a Na Teresa, que Joan ens va presentar. Tinc escrit sobre pissarra "El parque de la esquina", per no oblidar que potser algun dia el trobe a llibreria de vell. Com l'altre Joan, Pellicer, fars.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi ho són, Efavé: fars. Els dos joans foren i ho són encara, fars en el camí de la meua vida. Crec que en el del país també ho haurien de ser, si tinguérem un país que se sentira orgullós d'aquella gent que l'ha fet més gran i més digne, el país. Si alguna vegada tinc ocasió d'aconseguir un 'Parque de la esquina', serà per a tu. Me'l van regalar Joan i Adelina, que en tenien exemplars a casa.

      Elimina
    2. De moment, en som dos. I n'hi ha més paisans, segur. El nombre, o el soroll… bé, potser és com els seguidors/lectors que mai no comenten, tot i que les estadístiques indiquen que s'hi passen.
      De vegades, costa reconéixer mèrit precisament a qui actua diferent de com ens imaginem que faríem al seu lloc; s'ataca el conjunt d'una vida per actes o posicionaments puntuals en circumstàncies poc favorables. Els invalidem per tot, com si ningú s'equivocara o contradira mai.
      Així, no s'arriba a reconéixer cap. En el fons, delata una actitud còmoda, per no haver de pensar, no haver de ser generós amb l'altre, no reconéixer, ni deure.
      Gràcies per l'oferiment. Mentrestant, faré la rata per prestatges polsosos de ciutats viscudes.

      Elimina
    3. En realitat, hi ha molta gent que gaudeix del país i que se l'estima i que en fa difusió, de la seua riquesa mediambiental, cultural, humana... (coneixes, per exemple, el bloc 'A un tir de pedra', o 'La línia de Wallace'? A les comarques centrals hi ha una tradició important d'excursionisme, de recuperació del patrimoni, de literatura sobre les nostres comarques. Però crec que cada vegada hi ha un abisme més gran, entre aquestes persones militants i compromeses i les que no tenen amor ni per la camisa que porten. Disculpa'm la banalitat; tu ja m'entens.

      No està bé generalitzar, però, sincerament, hi ha actituds i gestos i comportaments que són tan deplorables...! Sempre pensaré que la humilitat i l'exercici d'intentar-se posar en el lloc de l'altre és un actitud sàvia, i l'única possible de convivència sana. Però és veritat que costa, perquè massa sovint ens mirem només el melic propi (tan bonic que és mirar el melic dels altres!).

      I pel que fa a les persones que segueixen/visiten/llegeixen els blocs...: és un misteri. Ja sabem com de momentània, de superficial és la manera com la gent sol moure's per les xarxes. I com de precària i de veloç i de poc reflexiva és la manera com ens comuniquem la majoria, actualment. Per a mi, benvinguda i benaurada la gent que encara té gust i assossec per a dedicar paraules als altres.

      Una abraçada, amic!

      Elimina
    4. Gràcies per les recomanacions. Molt interessants. Les visitaré i potser m'apunte.
      Trobar-se amb la portada de La Mandràgora n'és prou per a fer-se idea… Els recorde sovint

      Elimina
  2. Des de la primera paraula fins a l'última has portat, amb les teves paraules, l'aroma la bellesa i els colors de la nostra terra. Tenim mil indrets per a gaudir i conèixer. Fins i tot els que calcen sabates de taló alt.... No he llegit mai res de Joan Climent però me n'has fet entrar ganes. Gràcies per els treballs. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, mira, ja que m'ho poses tan fàcil, amic Eduard (i conscient que grane una mica cap a casa) podries començar, per fer-te'n una idea, de l'escriptor i de l'home, pel llibre que Ignasi Mora li ha dedicat: 'Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX'.

      Gràcies a tu per les teues atencions. Salut!

      Elimina
  3. que bonic!!! com no ha de ser bonic alló que estimes?? al veure les fotos i llegir el que s'escriu en aquest blog / pàgina mhe emocionat molt doncs sóc de Montitxelvo i m'estime el meu poble.... vaig conèixer Joan en una conferència que va donar ja fa temps sobre poesia a Gandia però certament mai he parlat amb ell, m'haguès agradat comentar-li que compartiem una il.lusió o un somni o que se jo... no ho vaig fer! en fi... visc a Barcelona però visite el poble cada mes i em senc molt orgullós de tenir un personatge tan proper i tan valuòs...

    ResponElimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »