Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 14 de gener de 2015

EN LA MORT D'ENRIC VALOR, ARA EN FA 15 ANYS


Dedicat a l'amic Josep Miquel Moya

Durant molts anys, i en un intent de deixar constància per escrit dels fets i els casos que anaven acompanyant-me en un dia a dia atabalat, contradictori, intens, confús... vaig omplir quaderns i més quaderns d'esborranys i d'apunts, petits escrits tan atorrollats com jo mateixa que, vistos des d'ara, em semblen aquelles glopades d'aire que busca un peix, al límit entre el seu medi líquid i l'aire imprescindible.

Avui he escarbat entre aquests quaderns que guarde en una petita tauleta de nit que fou de la meua àvia, tan antic el contenidor com les antigalles que conté. Perquè m'ha vingut al cap, com un rampell de quasi absoluta seguretat, que el 13 de gener de l'any 2000, dia de la mort de l'escriptor i lingüista, el gran, l'admirat, el mestre Enric Valor, vaig fer-ne alguna anotació a l'agenda que duia amb mi aleshores. He buscat a la de l'any 2000..., i no hi havia res; poc ha durat l'alegria. Però, no convençuda encara, he optat per fullejar la de l'any anterior, el 1999, que he vist més poblada de pàgines i més endreçadeta. I allà sí. En un exemplar de l'Agenda de les Dones que editava aleshores la Regidoria de la Dona de l'Ajuntament de Gandia —mare..., quins temps aquells!—, escrit en tinta blava, en un cantonet inferior d'una pàgina qualsevol, hi vaig apuntar:

13 de gener de 2000: Ha mort Enric Valor.



© Tàndem edicions. Foto extreta de la pàgina de l'AELC.

Només això. Aleshores treballava a Tàndem edicions. Fent de correctora, de traductora, de redactora i en fi... totes aquestes tasques lingüístiques gratificants per a una persona com jo que, si se'm trau del terreny de les lletres, em sent com una gallina amb sabates. Quan Rosa Serrano hi era l'empresària i la directora editorial i Àfrica Ramírez, la cap de producció. Bones amigues, i bones professionals, l'una i l'altra. Tàndem havia publicat bona part de l'obra literària d'Enric Valor, que era, en aquella casa, el venerat senyor Valor. Hi solia anar alguna vegada, tot i que jo només hi vaig coincidir en una ocasió. Respectabilíssim, amable i elegant senyor Valor. 

El dia 14 de gener de 2000, en què tingué lloc la cerimònia de comiat a l'edifici històric de la Universitat de València, m'hi vaig estendre una miqueta més en aquell exemplar caducat de l'Agenda de les Dones. Aleshores sí.

Ahir no vaig assabentar-me'n, però avui he sabut que R. s'ha desmaiat quan ha conegut la notícia de la mort d'Enric Valor. Tot és un enrenou a Tàndem, de trucades, de faxos, de periodistes que volen saber. El fill diu que el senyor Valor es va sentir decaigut, mentre dinava. «Què li passa, pare?» «Em trobe malament. Crec que m'estic morint.» Va conservar la lucidesa fins i tot per a saber que li havia arribat l'últim moment de vida.

Mai no havia corregit l'ortografia d'una esquela. Avui m'he encarregat de garantir que estiguera impecable la que l'editorial ha dedicat en record del senyor Valor. A mitjan matí hem anat al Paranimf de la Universitat de València a visitar-ne la capella ardent. En primer plànol, com obliga el protocol, una majestuosa corona de flors de part del president de la Generalitat Valenciana [aleshores el senyor Eduardo Zaplana]. Estremidorament cínica l'escena: la Generalitat Valenciana, que tant ha fet per esborrar la petja que Enric Valor ha imprès en el nostre poble. Estem en període electoral. Però nosaltres, els valencians, som així d'esquizofrènics. Al davant del fèretre, un ramell humil de nadaletes recorden la justa realitat de qui fou i de qui és Enric Valor. 

Júlia Llorca em va regalar —virtualment parlant— aquesta imatge preciosa d'unes flors de nadaleta. Ja veus que no n'he fet un ús massa festiu, amiga, Júlia. Però tinc l'absoluta certesa que, al senyor Valor, li hauria agradat aquesta mata florida fotografiada a la marjal de Pego-Oliva. Enric Valor era un magnífic coneixedor de la nostra geografia, i solia quedar-se'n admirat, i molt sovint exclamava: «quin país més bonic tenim!».

Durant el temps que hem estat al Paranimf, hi han arribat corones de la Universitat d'Alacant i de les Illes. Esborronador. En un cantó hi ha el barret de doctor honoris causa i els guants blancs, solemnes i definitivament solitaris. I una bandera quadribarrada al damunt del fèretre que no casa, ni posant-hi la millor de les voluntats, amb la presidencial corona de flors. Però fora, en el corredor que va fins al claustre, s'alineen muntons d'altres corones, algunes d'elles procedents dels instituts d'arreu del País Valencià que porten el nom de l'escriptor. Aquesta és la vertadera esperança, la que naix del poble i com li naix, la manifesta. Encara que ja sabem que alguns no entendran mai el valor terrer, ni el simbòlic, ni el lingüístic, d'unes humils i nostrades i digníssimes nadaletes.

El comiat oficial és a les 16 hores. Una cerimònia civil a l'edifici històric de la Universitat de València del carrer de la Nau. El claustre està de gom a gom. Les campanes toquen a mort. Se li dediquen els antics rituals corresponent a un gran representant del món acadèmic. Enric Valor, investit doctor honoris causa per quatre universitats valencianes, i per la de Palma. Plou a bots i barrals. El claustre està cobert per un gran tendal, però tot i així ens arrecerem com podem buscant el fons de la paret, perquè hi fa un fred que pela. Enric Valor, que ja és símbol i memòria, rep els aplaudiments incansables de la multitud que l'hi acomiada. Tres voltes al claustre, precedit d'un seguici de rectors i vicerectors, abillats tots amb la capa girada per la part negra, en senyal de dol: Aina Moll, Carles Solà, Justo Nieto, Pedro Ruiz, i representants de l'institut Lluís Vives i altres personalitats. La veu del periodista i escriptor Toni Mestre s'hi imposa en el silenci percudit per la pluja. Llig un fragment de Sense la terra promesa. Després, la veu dèbil i entretallada de Rosa. Al final, la Muixeranga, i més aplaudiments. Darrera expressió de l'agraïment més profundament sentit. 

Portada de la revista Nou Dise, el que fou periòdic setmanal de la Universitat de València durant un grapat d'anys. Al núm. 81, aparegut el dia 20 de gener de l'any 2000, es dedicà un espai important a recordar la figura i l'obra d'Enric Valor, i es féu un repàs de la cerimònia de comiat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »