Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 14 de gener de 2015

EN LA MORT D'ENRIC VALOR, ARA EN FA 15 ANYS


Dedicat a l'amic Josep Miquel Moya

Durant molts anys, i en un intent de deixar constància per escrit dels fets i els casos que anaven acompanyant-me en un dia a dia atabalat, contradictori, intens, confús... vaig omplir quaderns i més quaderns d'esborranys i d'apunts, petits escrits tan atorrollats com jo mateixa que, vistos des d'ara, em semblen aquelles glopades d'aire que busca un peix, al límit entre el seu medi líquid i l'aire imprescindible.

Avui he escarbat entre aquests quaderns que guarde en una petita tauleta de nit que fou de la meua àvia, tan antic el contenidor com les antigalles que conté. Perquè m'ha vingut al cap, com un rampell de quasi absoluta seguretat, que el 13 de gener de l'any 2000, dia de la mort de l'escriptor i lingüista, el gran, l'admirat, el mestre Enric Valor, vaig fer-ne alguna anotació a l'agenda que duia amb mi aleshores. He buscat a la de l'any 2000..., i no hi havia res; poc ha durat l'alegria. Però, no convençuda encara, he optat per fullejar la de l'any anterior, el 1999, que he vist més poblada de pàgines i més endreçadeta. I allà sí. En un exemplar de l'Agenda de les Dones que editava aleshores la Regidoria de la Dona de l'Ajuntament de Gandia —mare..., quins temps aquells!—, escrit en tinta blava, en un cantonet inferior d'una pàgina qualsevol, hi vaig apuntar:

13 de gener de 2000: Ha mort Enric Valor.



© Tàndem edicions. Foto extreta de la pàgina de l'AELC.

Només això. Aleshores treballava a Tàndem edicions. Fent de correctora, de traductora, de redactora i en fi... totes aquestes tasques lingüístiques gratificants per a una persona com jo que, si se'm trau del terreny de les lletres, em sent com una gallina amb sabates. Quan Rosa Serrano hi era l'empresària i la directora editorial i Àfrica Ramírez, la cap de producció. Bones amigues, i bones professionals, l'una i l'altra. Tàndem havia publicat bona part de l'obra literària d'Enric Valor, que era, en aquella casa, el venerat senyor Valor. Hi solia anar alguna vegada, tot i que jo només hi vaig coincidir en una ocasió. Respectabilíssim, amable i elegant senyor Valor. 

El dia 14 de gener de 2000, en què tingué lloc la cerimònia de comiat a l'edifici històric de la Universitat de València, m'hi vaig estendre una miqueta més en aquell exemplar caducat de l'Agenda de les Dones. Aleshores sí.

Ahir no vaig assabentar-me'n, però avui he sabut que R. s'ha desmaiat quan ha conegut la notícia de la mort d'Enric Valor. Tot és un enrenou a Tàndem, de trucades, de faxos, de periodistes que volen saber. El fill diu que el senyor Valor es va sentir decaigut, mentre dinava. «Què li passa, pare?» «Em trobe malament. Crec que m'estic morint.» Va conservar la lucidesa fins i tot per a saber que li havia arribat l'últim moment de vida.

Mai no havia corregit l'ortografia d'una esquela. Avui m'he encarregat de garantir que estiguera impecable la que l'editorial ha dedicat en record del senyor Valor. A mitjan matí hem anat al Paranimf de la Universitat de València a visitar-ne la capella ardent. En primer plànol, com obliga el protocol, una majestuosa corona de flors de part del president de la Generalitat Valenciana [aleshores el senyor Eduardo Zaplana]. Estremidorament cínica l'escena: la Generalitat Valenciana, que tant ha fet per esborrar la petja que Enric Valor ha imprès en el nostre poble. Estem en període electoral. Però nosaltres, els valencians, som així d'esquizofrènics. Al davant del fèretre, un ramell humil de nadaletes recorden la justa realitat de qui fou i de qui és Enric Valor. 

Júlia Llorca em va regalar —virtualment parlant— aquesta imatge preciosa d'unes flors de nadaleta. Ja veus que no n'he fet un ús massa festiu, amiga, Júlia. Però tinc l'absoluta certesa que, al senyor Valor, li hauria agradat aquesta mata florida fotografiada a la marjal de Pego-Oliva. Enric Valor era un magnífic coneixedor de la nostra geografia, i solia quedar-se'n admirat, i molt sovint exclamava: «quin país més bonic tenim!».

Durant el temps que hem estat al Paranimf, hi han arribat corones de la Universitat d'Alacant i de les Illes. Esborronador. En un cantó hi ha el barret de doctor honoris causa i els guants blancs, solemnes i definitivament solitaris. I una bandera quadribarrada al damunt del fèretre que no casa, ni posant-hi la millor de les voluntats, amb la presidencial corona de flors. Però fora, en el corredor que va fins al claustre, s'alineen muntons d'altres corones, algunes d'elles procedents dels instituts d'arreu del País Valencià que porten el nom de l'escriptor. Aquesta és la vertadera esperança, la que naix del poble i com li naix, la manifesta. Encara que ja sabem que alguns no entendran mai el valor terrer, ni el simbòlic, ni el lingüístic, d'unes humils i nostrades i digníssimes nadaletes.

El comiat oficial és a les 16 hores. Una cerimònia civil a l'edifici històric de la Universitat de València del carrer de la Nau. El claustre està de gom a gom. Les campanes toquen a mort. Se li dediquen els antics rituals corresponent a un gran representant del món acadèmic. Enric Valor, investit doctor honoris causa per quatre universitats valencianes, i per la de Palma. Plou a bots i barrals. El claustre està cobert per un gran tendal, però tot i així ens arrecerem com podem buscant el fons de la paret, perquè hi fa un fred que pela. Enric Valor, que ja és símbol i memòria, rep els aplaudiments incansables de la multitud que l'hi acomiada. Tres voltes al claustre, precedit d'un seguici de rectors i vicerectors, abillats tots amb la capa girada per la part negra, en senyal de dol: Aina Moll, Carles Solà, Justo Nieto, Pedro Ruiz, i representants de l'institut Lluís Vives i altres personalitats. La veu del periodista i escriptor Toni Mestre s'hi imposa en el silenci percudit per la pluja. Llig un fragment de Sense la terra promesa. Després, la veu dèbil i entretallada de Rosa. Al final, la Muixeranga, i més aplaudiments. Darrera expressió de l'agraïment més profundament sentit. 

Portada de la revista Nou Dise, el que fou periòdic setmanal de la Universitat de València durant un grapat d'anys. Al núm. 81, aparegut el dia 20 de gener de l'any 2000, es dedicà un espai important a recordar la figura i l'obra d'Enric Valor, i es féu un repàs de la cerimònia de comiat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »