Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 13 de desembre de 2015

PUNTUAL SENYOR BASSET, CADA NADAL


El senyor Basset duu barba i arriba puntual a casa en algun moment del mes de desembre. Tanmateix, no és el Pare Nadal de llargues barbes blanques —fesomia personificada del fred; quin fred?— que ens recorda que l'hivern és en girar la cantonada. El senyor Basset, l'artista Josep Basset, el meu particular senyor de la Ferralla, aquest any m'ha sorprès amb una felicitació on, sense jo saber-ho, m'he vist acompanyant —amb uns versos, en representació meua— una de les seues obres de traços superposats i inconfusibles. Gràcies per la sorpresa bonica. 



I jo ja sé que això no s'ha de fer, i que és una demostració de vanitat indigerible. Però, rellegint els versos que formen part de la tarja de felicitació bassetiana, he pensat que els podria utilitzar jo també, a manera de desig adreçat a totes aquelles persones de bona voluntat que m'estime, que alguna vegada teniu el gest i la deferència, i l'ocasió, de deixar-vos caure per aquest Passa la vida i us acosteu així a les meues paraules, a les meues prèdiques, a les meues cabòries, a allò que, des de tota la humilitat, pense que es fa de bon compartir amb tota aquella gent amb qui no puc negar que m'agradaria que, en el sentit invers, també volguera compartir camí amb mi. Virtual, almenys. Des de l'art, des de la poesia i des de les causes que fan que el cor bategue amb batecs més convençuts.

L'estrofa de la tarja forma part d'un poema de Flors a casa que es diu «Terra sense herba», en una clara al·lusió al poeta italià Eugenio Montale que, en un llibre per a mi de capçalera, titulat Ossi di seppia, va escriure: «Questo pezo di suolo non erbato / s'è spaccato perché nascesse una margherita.»


Circumdant un planeta invisible,
un xoriguer sotja la presa.
Del cel més alt s’estimba la darrera
amenaça: no hi ha consol, no hi ha
consol, no hi ha consol. I qui l’espera?

Més avall, just al lloc dessagnat de les plomes,
un tros de terra s’ha esquerdat
per deixar que nasqués
una margarida.

MjE: Flors a casa, 2007


Al darrere d'aquests versos concloents hi ha la fascinació que jo sent per aquelles plantes que naixen i creixen en condicions extremes. Demostracions intrèpides de vida vegetal que es baten a duel amb el formigó, que penetren i recorren canonades buscant la llum, que s'obrin pas entre l'asfalt o que són capaces d'arrelar entre els intersticis aeris d'una torre. És molt fàcil prosperar en un sòl adobat de terra molla. Però el mèrit és el d'aquell brot verd que s'imposa en terra esquerpa, contra tot pronòstic.


La foto és de l'amic, artista plàstic també, Rafel Ruiz, que ahir, en una oportuníssima —per als meus interessos— entrada de Facebook, va compartir una sèrie d'imatges com aquesta sota l'epígraf de «Plantes intrèpides».


Per això m'abelleix, en aquesta ocasió, i mirant cap a l'any 2016 que ja trau el nas a pocs dies de distància, desitjar-vos esquerdes. Moltes oportunitats de trobar —o de provocar, si és que no es troben tan fàcilment— esquerdes de llum i d'aire net; també quan el medi serà desfavorable, entre la duresa de la pedra, en terra àrida o eixorca. Esquerdes, escletxes, clevills, intersticis impossibles per on —tant de bo!— encara siga capaç de nàixer una margarida.





3 comentaris:

  1. Ompli d'orgull i de satisfacció ésser objecte de referència artística. Certament significa estima que cal conservar. L'enhorabona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tenim la sort d'estar acompanyats per una sèrie de persones que, a més de nodrir el nostre impagable patrimoni d'amistats, ens enriqueixen i ens estimulen amb la seua capacitat creativa: pintors, escultors, fotògrafs, músics, actors i actrius, dissenyadors, escriptors, poetes... Tu ho saps també. Els hem de conservar, i n'hem de presumir. Jo sempre hi tinc un motiu d'agraïment.
      I ara, mesclant cols amb bledes: el començament del teu comentari m'ha recordat una certa expressió típica d'un sobirà afeccionat a la caça d'elefants... Disculpa la broma de mal gust. Moltes gràcies per deixar-te caure per aquesta casa.

      Elimina
  2. no vas errada en la citació del monarca. Què hi farem, ja que s'acosten els reis, algun havia de fer-s notar.

    ResponElimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »