Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 24 de novembre de 2015

SERENA BARCA A EDICIONS DEL BUC

Tinc moltes ganes de compartir per ací una bona notícia. Algunes de les persones més pròximes a les meues dèries literàries sabeu que fa alguns anys que treballe en un llibre de poemes que es titula Serena barca. És curiós, i insòlit, en la meua manera poètica de fer, que aquest llibre ja es diguera així abans, fins i tot, que existira cap dels seus poemes. El títol està pres d'una cançó homònima del cantautor Manolo Garcia, que en algun moment —per a mi sublim— de la composició diu, en versió pròpia que em permet de fer servir, com a citació introductòria, al llibre: «la meua pàtria / és el lloc on pastura l'esperit». «On pastura l'esperit» és, precisament, el títol de l'últim apartat de Serena barca. I tot plegat, des de la sempre intrínseca poesia que contenen els temes del cantautor de Poblenou, em semblava massa suggeridor com per deixar-ho passar per alt.

Una etapa, en general, plàcida, de vida i de paraules, en un medi, però, sempre vacil·lant, sempre inestable, sempre canviant. Doncs bé, Serena barca es publicarà molt prompte a Edicions del Buc, una bella editorial valenciana que, amb només quatre (grans) títols de poesia encara, a mi, ja m'ha robat el cor. 



La fotografia és un regal de Lluís Romero. D'això ja fa temps, i jo vaig pensar que aquesta barquiua solitària surant en un ampli paisatge de grisos i de blaus seria perfecta, arribat el moment, per presentar en societat els poemes de Serena barca.


Així em reconec, captivada pel rigor qualitatiu a l'hora de seleccionar els títols i els autors del seu catàleg —i ho dic ara jo, ben conscient que m'arrisque a pecar d'envaniment—. Fins ara: Teresa Pascual, Begonya Mezquita, Carles Camps Mundó, Màrius Sampere. I captivada em reconec, igualment, pel disseny impecable, acurat i modern alhora, elegant i innovador, sobri però ben reconeixible, de la col·lecció, on cada volum té la seua pròpia personalitat. És obra de Dídac Ballester. Ah!, i per l'entusiasme militant dels quatre homes d'idees clares que comanden el Buc: Pau Sanchis i Ferrer, Josep Martínez, Rubén Luzón i Francesc Bononad. Als quatre, gràcies per permetre'm navegar amb vosaltres.

La paraula «buc», de només tres lletres, té una vida polisèmica amplíssima, que per això és, entre altres coses, una cavitat factible de ser reomplerta d'altres vides. A mi m'agrada molt saber que, etimològicament, procedeix d'alguna arrel germànica que significa «ventre», de persona o d'animal. Un ventre, el buc, farcit de mons poètics; o un buc humà on es couen versos i poemes i on finalment es gesta un llibre. També refereix «buc» aquella part més gruixuda de la canya per on un pescador la subjecta. Motivadora imatge, igualment, la del pacient poeta-pescador que busca amb l'esquer engalipar les paraules. I igualment —i no n'esgotem ací tots els sentits —llegiu, si voleu—, «buc» és el jaç, la mare d'un riu. El buc mutable, per tant, que ens transporta.




M'ha semblat bonica, la casualitat afortunada d'una barca serena que es fa a la mar gràcies a Edicions del Buc. Potser el primer poema del volum, que duu el mateix títol global del llibre, era, des del moment en què el vaig redactar, una premonició. D'això ja fa temps. Tant que, aleshores —l'any 2007, per a ser exacta—, em va costar decidir-me a fer servir la paraula «desnonats», perquè el verb —desnonar— i el seu significat associat amb des-donar, amb des-posseir, amb la negació «no»... i amb tot el drama que avui comporta la realitat que hi ha al darrere, eren pràcticament desconeguts. Només uns anys després, la paraula «desnonar», tan freda i tan poc poètica, es va posar tristament de moda. Nosaltres, però, la preferim associar al sentit d'alliberament, de des-ocupació de tants «no» com un passat llunyà i negatiu s'havia encarregat d'acumular sobre les nostres espatles.



SERENA BARCA

Naveguem desnonats     cap a platges tranquil·les.
No ens fa por naufragar     si és en terra benigna:
ens avala un viàtic     de llum. I la certesa
que al fons dels muntanyars,     de dins dels bulbs obscurs,
revindran assutzenes,     camafeus radiants
 

de nacre. Redimits de quasi tot.


Si m'ho permeteu, us avisaré, en el moment exacte en què la barca serena es farà, sense cap llast impeditiu que la paralitze ja, a la mar oberta. Em diuen els editors que serà ben aviat.


ADDENDA, 29 DE FEBRER DE 2016

I ara sí que ja... Si cliqueu damunt de la imatge podreu llegir què n'ha dit Manuel Forcano, a la nota final que inclou el llibre. Tot un privilegi per a mi.


http://www.edicionsdelbuc.com/llibres/serena-barca/
Disseny: Dídac Ballester.





14 comentaris:

  1. El llegiré amb estima i crítica voluntat, perquè ja sé que hi trobaré qualitat i plaer. Com a subscriptor d'Edicions del Buc, aprofite per felicitar els seus bucaners, que fins ara han demostrat un gust excels...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Serà un luxe, per a la barca i per a l'autora. I agrairé la teua crítica voluntat que valore com una virtut escassíssima avui en dia. Llarga vida al Buc, i als seus bucaners, sí. Jo també en sóc subscriptora, perquè, personalment, crec que l'excel·lència mereix ser aplaudida com un benefici a favor de la col·lectivitat. També en el món editorial.

      Elimina
  2. Sra, Bucanera -i resta de companys de navegació- on se'n poden traure els billets per la travessia? Tot just estic ensenyar-m'hi a nadar, i ja voldria fer-vos-hi companyia. No voldria veure aquestes meravelles per facebook.
    llarga vida als versos servit en les safates que els corresponen.
    Fusterianament

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut senyor Isidre Crespo: és bonic, compartir travessia amb entusiastes de la poesia com vostè. Ja sap que m'agradaria que ens acompanyara, a la barca i a mi mateixa, en aquesta aventura bucanera que ara iniciem. Profundament agraïda amb les seues atencions.

      Elimina
  3. Gran el poema, Mª Josep; ganes de llegir-ne la resta!
    Bon vers (amb estellesians "alexandrins de fusta taciturna") i barca nova!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És tan admirable la teua percepció poètica! M'agrada pensar que en aquesta barca anem tota la gent que compartim sensibilitats i amors literaris. Que al Jordi Oviedo li agrade aquest primer poema de "Serena barca" m'ompli de satisfacció i m'injecta confiança. Gràcies, amic.

      Elimina
  4. Quina alegria, xiqueta! A veure si ben prompte podem salpar-hi. Besos grans des de Sinera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sinera abocada al mar. M'agrada pensar-te allà, amerada de Sinera. Em vénen al cap aquests versos d'Espriu:

      A la vora del mar. Tenia
      una casa, el meu somni,
      a la vora del mar.

      Ho celebrarem, ja ho veuràs. Besos cap a tu també, i cap a vosaltres.

      Elimina
  5. Serà tot un plaer llegir-lo. No deixes d'avisar-nos quan la barca arribe a bon port. Mentrestant esperarem amb impaciència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Continuarem informant, Joan Andreu. Gràcies per compartir singladura, i per les complicitats, i per l'interès. Una abraçada amiga.

      Elimina
  6. Ja era hora que et decidires a publicar aquest poemari. El tast ha sigut molt bonic i supose que la resta anirà igual. Moltes ganes de tindre'l a les mans. Una abraçada,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Mercè... Un poemari es publica quan un/una considera que està acabat. Ja saps que jo sóc romancereta i el 'Serena barca' ha necessitat el seu temps. Després ve el moment de pensar 'com' i 'on' es publica, i ara m'encanta saber que la barca es farà a la mar gràcies als companys d'Edicions del Buc. Tinc ganes que el pugues llegir tot complet, el llibre, i saber-ne la teua opinió. Gràcies per les atencions sempre. Una abraçada.

      Elimina
  7. La meua més sincera enhorabona, senyora poeta. Crec que entenc perfectament l'estat en què es troba vosté, il·lusionada pel naixement d'un poemari... I per cert, encara que jo no sóc entés, m'agrada la petita mostra, eixe tast de poema que és esperançador i il·lusionant, alhora. Desitge tenir-lo entre les mans i la meua vista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ooohhh! Guanyar el cor del senyor Narrador, sempre amb debilitat per les històries i per les cròniques és una gran cosa. Compartim il·lusions, perquè veure un treball publicat és quasi l'últim estadi d'un procés creatiu llarg. Quasi. Després falta fer arribar poemes o relats als que realment han de carregar-los de sentit, que són els lectors i les lectores. Ja t'avisaré, quan tinga forma de llibre, la barca, i te'l presentaré en directe. Salut, i que no s'acabe mai el temps de les il·lusions, i de compartir-les.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »