Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 9 de novembre de 2015

PEDRES A L'AIGUA. DEDICAT A VIRGINIA WOOLF


Un matí d'hivern, mentre esperava l'autobús en una parada de l'avinguda de Blasco Ibáñez de València, vaig veure que s'hi acostava, caminant com una ombra descalça, una dona tota vestida de blanc, amb una llarga cabellera que li onejava sobre l'esquena com si fóra un prat de civada. Aquell dia s'esdevingué exactament així: una dona com una ombra descalça s'hi acostava, caminant entre els parterres plantats de flors. Avui, embolcallada per la calma de l'escriptori, des de la distància distorsionadora del temps, pense que, potser, la visió d'aquella dona fou un somni.

Virginia Woolf en una imatge de Central Press.
Aquesta i les altres fotografies en blanc i negre estan extretes d'una secció de l'edició electrònica de The Guardian.

Seria, potser, convenient aclarir en aquest moment que feia només uns dies que havia vist al cinema la pel·lícula titulada The hours (Les hores), basada en el llibre homònim de Michael Cunningham (1998), que alhora hi fa servir com a fil conductor la novel·la Mrs. Dalloway, de l'escriptora Virginia Woolf; novel·la que, d'alguna manera, vincula les vides dels tres personatges femenins que conflueixen a Les hores. Un d'ells, interpretat —de manera magistral, al meu parer— per Nikole Kidman, és la mateixa Virginia Woolf. La pel·lícula, del director Stephen Daldry és de l'any 2002, i em permet recomanar-vos-la, si no l'heu vista. En una recensió que he llegit en un blog que es diu Gloria Condal, i que m'ha agradat: «Tot i que la pel·lícula està impregnada de tristesa, és un cant a la vida, a la lluita, a poder decidir què fem en cada moment, inclosa la possibilitat de deixar de viure, la tesi per la qual va lluitar sempre Virginia [Woolf]». Des d'ací se'n pot visualitzar el tràiler, subtitulat.


Cartell de la pel·lícula The hours (Les hores), del director Stephen Daldry. D'esquerra a dreta, Meryl Streep, en el paper de Clarissa Vaughan; Julianne Moore, interpretant Laura Brown; i Nicole Kidman, que hi fa una magnífica interpretació de Virginia Woolf.

El meu primer contacte amb l'obra de Woolf s'estableix —cosa bastant típica— a través de l'assaig imprescindible titulat Una cambra pròpia (A Room of One's Own), però la meua fascinació per aquesta escriptora està propiciada, més que per la lectura de les seues novel·les, per la descoberta d'un volum titulat Diario de una escritora (Ediciones y Talleres de Escritura Creativa Fuentetaja, 2003): una selecció feta pel marit i també escriptor, Leonard Woolf, a partir dels 26 volums d'un diari íntim que l'autora anglesa va anar escrivint entre els anys 1918 i 1941. Hi retorne sovint, i a continuació em permetré traduir-ne algun fragment, a partir d'aquesta edició en espanyol. Petites pinzellades que ens acosten la manera d'entendre la vida i de viure l'escriptura, de qui fou una defensora dels drets de la dona. Vida i escriptura que, en la senyora Woolf, eren indissociables, i que patia i gaudia intensament i a parts iguals.

«La vida és molt tràgica, és una estreta franja pavimentada al costat d'un abisme. Mire cap avall, em marege, i em pregunte si podré caminar fins al final.» (Dilluns, 25 d'octubre de 1919, p. 49)

«Tinc ganes d'haver creuat ja la rompent i de trobar-me nadant en aigües encalmades una altra vegada. Vull escriure sense ser observada. La senyora Dalloway s'ha convertit en un llibre; hi inserisc un estudi sobre la demència i el suïcidi; el món vist per qui té seny i per l'afectat de demència, l'un al costat de l'altre, alguna cosa així.» (Dissabte, 14 d'octubre de 1922, p. 77)

«I si no visquérem de manera aventurera, estirant la barba del boc i tremolant a la vora de penya-segats, tinc la certesa que mai patiríem depressions; però ben aviat ens tornaríem macilents, envellits i resignats.» (Dissabte, 2 d'agost de 1924, p. 90)



Amb el poeta T. S. Eliot.

«Puc comprar-me un vestit i un barret, i potser eixiré un poc i aniré a llocs, si em ve de gust. Tanmateix, l'única vida excitant és la vida imaginària.» (Dissabte, 21 d'abril de 1928, p. 162)

«Allò important és alliberar-se una mateixa: trobar noves dimensions, no permetre la imposició de límits. I, a pesar que això, generalment, tan sols és un objectiu vulgar, no hi ha dubte que està dotat de gran substància. Octubre ha sigut un mal mes, però hagués sigut pitjor sense la meua filosofia.» (Diumenge, 29 d'octubre de 1933, p. 261)

«L'ocupació és essencial. I ara, no sense un cert plaer, m'adone que són les set; i que he de fer el sopar. Llobarro i carn de salsitxa. Crec que, veritablement, una adquireix un cert domini sobre la carn de salsitxa i sobre el llobarro, a través del fet de deixar-ne constància escrita.» (Diumenge, 8 de març de 1941, p. 436)




Només uns dies després de l'anotació anterior, el 28 de març de 1941, Virginia Woolf va buscar les profunditats de les aigües del riu Ouse i va posar fi a la seua vida. Sembla que en aquell moment duia les butxaques plenes de pedres. La pel·lícula The Hours recrea aquesta escena colpidora, és clar, però sense adelitar-se gens ni mica en la morbositat. I commoguda per aquest relat fílmic, per la lectura del diari, i per la visió onírica de la dona descalça vestida de blanc que caminava entre els parterres de l'avinguda de Blasco Ibáñez, vaig gosar, jo mateixa, escriure aquest poema, que duu, com a citació introductòria, una nota del mateix Diario de una escritora, datat a dimecres, 17 de juliol de 1935 (p. 305).


PEDRES A L’AIGUA  

L’únic que vull és asseure’m a la vora d’un riu
i llançar pedres a l’aigua.


Virginia Woolf


Ella té blanc el coll i alt l’esguard.
Els cabells, negres. Al matí camina
descalça per senderes de terra
que duen a la riba. Passos lleus
de dona posseïda per la dansa.
S’atura i cull petxines d’un baladre
i se les guarda al si, com l’enyorança
d’un pensament marcit pel pas dels dies.
I mira el cel, i lluny la terra, i tanca els ulls.

Ella té blanc el coll i alt l’esguard,
però enveja la cabellera verda
dels salzes a la riba, i com els salzes,
només busca guanyar el fons del riu,
molt lentament, i que més lentament,
enllà de cap malson, el riu la balle.

MjE, Flors a casa, 2007. 


I amb totes aquestes afeccions derivades de la personalitat literària de Virginia Woolf, que vaig voler fer confluir en la imatge del cos alliberat del dolor que dansa, definitivament, amb les aigües del Ouse; amb tot aquest cúmul d'estímuls emocionals, no crec que resulte sorprenent si dic que em va causar una profunda commoció contemplar aquesta obra dels artistes Sebastià Carratalà i Anna Moner, que forma part d'una exposició que duu per títol Els cossos agredits que vaig visitar a l'Espai d'Art el Convent, de Vila-real, un dia del passat mes de juny.

 
Anna Moner - Sebastià Carratalà: «Virginia Woolf (1902), per George Charles Beresford», 2013.
Oli sobre alumini fregat. 30 x 30 cm.

És un dels retrats possiblement més coneguts de l'escriptora anglesa, reproduït en color blau sobre un alumini que ha sofert, igual que l'admirada senyora Woolf, els arraps de la seua pròpia vida. Més que res, em va esgarrifar la fredor diàfana d'aquest color blau que, com les aigües acollidores del riu Ouse, s'adheriren per sempre més a una dona que necessità ajudar-se de la solidesa de les pedres per no contradir els seus propis designis. 
Benaurats artistes, que saben encongir el cor dels qui s'enfronten, cara a cara, a l'estremiment dels altres. Benaurat —i ara parafrasege la pròpia Anna Moner— el moment precís en què el nostre esguard traspassarà el mur metàl·lic de la pell d'aquests cossos agredits i dels seus esperits malmesos.

L'exposició Els cossos agredits, d'Anna Moner i Sebastià Carratalà, es podrà visitar al a l'Octubre CCC des del dia 14 de gener i fins a finals de febrer de 2016.







2 comentaris:

  1. M. Josep, el teu post m'ha deixat tocat. De sempre he vist la figura de Virgínia Woolf amb una barreja d'admiració i llàstima. L'admiració pels que viuen la vida a fons, amb una estranya lucidesa que tanmateix -i aquí ve l'altra part de la barreja- els fa incapaços de viure-la amb felicitat. M'atrapa la seva passió per l'escriptura (recordo haver llegit un petit opuscle seu titulat "Com s'ha de llegir un llibre" -o una cosa així- i quedar-ne encisat).
    No sé si em sentiré benaurat en traspassar el seu cos agredit i el seu esperit malmès, més aviat em temo el contrari. M'agrada pensar en la vida feliç que hagués pogut tenir si, potser, alguna estranya malaltia o una psicosi vital no li ho hagués impedit.
    La bellesa dels teus versos ha fet molt més dolça aquesta amargor. Deu ser el consol de què parla sempre Joan Margarit després d'haver-se deixat ordenar per un poema.
    Bona nit i moltes gràcies per les teves belles paraules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut August: moltes gràcies a tu per les teues atencions.

      M'agrada, i compartisc plenament la idea d'ordre procedent de la poesia. Això és el que jo sent que em passa: que la poesia posa ordre en el meu interior; que la hi busque per a ordenar-me. El propi procés creatiu, que de vegades arriba a bon port i unes altres no, ja és un intent d'ordenació. Potser això seria una idea bastant vàlida per respondre aquella pregunta que ens feies sobre les raons que ens empenyen a escriure. La resposta és més complexa i mereixeria esplaiar-s'hi més, però aquest en seria un ramal per on començar a transitar.

      Pel que fa a la resta del comentari, podríem estar nits i dies parlant-ne. Sospite que la felicitat de Virginia Woolf procedia del seu lliurament absolut a les paraules i a l'escriptura i s'hi va dedicar, pràcticament, durant la meitat de la seua vida, en cos i en esperit. No coneixeríem la V. W. que coneixem sense aquests extrems apassionats que la feien ser conscient de la sort de la vida i de la proximitat amenaçadora de la mort amb la mateixa intensitat i la mateixa clarividència. Mai és justa una mort que arriba de manera prematura, i menys quan es tracta de genis que tenen tant a fer i tant a dir. Però ho podem mirar de la manera següent: des de la distància del temps, en el cas de l'escriptora Virginia Woolf, la victòria no va correspondre ni a la vida ni a la mort. La victòria va correspondre a la literatura. I per això nosaltres ara encara la llegim, i encara ens hi emmirallem, i encara en parlem.

      Una abraçada amiga i agraïda.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »