Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 31 de desembre de 2015

BON ANY 2016. POEGRAFIA DE LA BARCA SERENA

«Poegrafia» és un terme que agafe prestat de Josep Piera. Podríem referir-lo, més o menys, a la combinació artística de fotografia i poema, o viceversa. Una composició on text (breu i poètic) i imatge es complementen per funcionar com un únic tot visual.

Aquesta, amb foto de Natxo Francés i text meu, és obra de Jordi Puig, l'amic indispensable que hi aporta el toc de disseny i tipogràfic sense el qual la realització poegràfica no seria.

Amb els dos versos reproduïts es tanca Serena barca. Una constatació senzilla d'allò que pot ser un moment de benestar no comparable a res: la sensació de plenitud assossegada i recíproca de dos éssers que s'estimen. En el seu moment, em va semblar la millor manera de posar el punt i final al llibre, així com ara vull pensar que compartir els versos des d'ací pot ser una venturosa manera de desitjar-vos un immillorable començament d'any. I més enllà: que l'any 2016 us regale moltes oportunitats de gaudir de les coses que us importen.


Poegrafia a partir d'una foto de Natxo Francés, versos de Maria Josep Escrivà
i muntatge gràfic de Jordi Puig.


El poema complet de Serena barca, que molt prompte espere que es puga llegir en format de llibre gràcies a Edicions del Buc, és aquest. 



BESCOLL

Dic del bescoll
pradera del repòs, planter assaonat
de cereal fructífer, bardissa, o dic.

Horitzontal,
com un marge, una fita en un bancal;
escullera el bescoll on s’amansa la mar
quan dos cossos recalen i dues soledats
en paral·lel, tan buides com les corfes
despreses dels crustacis.

Tèbia és la pau dels cossos en silenci. 

Tebi el silenci compartit dels feliços.

MjE





8 comentaris:

  1. Una tebior que, tanmateix, és signe de l'escalf que l'amor traspassa.
    Preciós poema, M. Josep. I també preciosa la poegrafia.
    Una abraçada amb els millors desitjos per a aquest 2016!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels teus desitjos, August. És un escalf que ens eleva en l'existència. Només comparable a l'escalf de l'art, de la paraula poètica compartida.
      Que l'any 2016 et siga propici i et siga fructífer, i que ens continue donant motius de proximitat literària. Una abraçada també per a tu!

      Elimina
  2. Quin goig llegir els darrers versos de 'Serena barca'. I quines ganes de tenir el llibre. Que l'any nou ens porte també moments per a compartir.
    Gràcies per compartir-lo; per la resta, mil gràcies i una abraçada :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu sempre: per ser-hi, pels projectes compartits, per la teua amistat... En fi, per tot el que ja t'he dit. I això mateix: que l'any 2016 ens continue regalant molts moments per compartir complicitats. En tenim un carro encara per davant! Una altra abraçada per a tu, ben gran.

      Elimina
  3. Que la poegrafia que has compartit siga l'avantsala de moltes satisfaccions i alegries amb eixe nou i seré poemari per al 2016. Bon any, perla, i immillorables auguris!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que puguem compartir un bon grapat d'aquestes alegries, estimat Jovi. És una sort sentir sempre el teu alè encoratjador tan a prop. Tenim un cabàs de coses per celebrar: recorda-ho!

      Elimina
  4. Poegrafia és un bell mot que adopto tot seguit. Però deixa’m dir-te que la delicadesa de la imatge encaixa a la perfecció amb la força del poema. D’un poema que acaba amb dos versos que expressen una llum a fer explícita cada dia. Per això entenc i comparteixo que la tèbia pau dels cossos en silenci és una obertura vers la claror en un compartir perenne. Plenitud és el mot precís i exacte per a un estat on l’estima entre dos éssers és el vincle que convida a tornar a creure en l’existència. Serena, la teva poesia, rau a punt per travessar el mar de l’infinit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El teu comentari és més bonic que la pròpia entrada, Jordi. Ja sé que penses que exagere, però les teues paraules són belles pel que diuen i pel que signifiquen per a mi. Confie en aquesta "obertura vers la claror en un compartir perenne" i vull que aquest siga un propòsit i un camí per on transcórreguen els temps venidors. El vent que impulsa aquesta barca serena és un vent d'esperança. Gràcies per ser-hi tan a prop, compartint travessia.

      PS.: Haurem de patentar aquest terme afortunat que ens ha regalat el mestre Piera ;)

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".