Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 17 de maig del 2015

CADÀVERS DE SIRENA


«Cap vaixell d'homes que hi haja arribat ha pogut escapar-se'n:
queda només el fustam escampat de la nau, i cadàvers
arrossegats pel corrent i per fúries de foc i tempesta.»

Homer, Odissea, Cant XII. Versió de Joan F. Mira
Proa, 2011.



Aquesta foto i totes les que vénen a continuació, són de Consol Martínez Bella.

Els dies 11 i 12 de maig de 2006 se celebraren a la Università degli Studi di Messina unes jornades que duien per títol «I ponti del mare: parole dallo specchio mediterraneo», amb un subtítol d'aquells que fan patxoca quan es veuen traslladats a l'estranger: «I poeti dei Paesi catalano-valenzani a Messina». Hi anàrem, convidats per les professores Donatella Siviero i Anna Fornes, acollits pel Comune di Messina, i subvencionats per l'Institut Ramon Llull, els poetes: Manel Forcano, Antoni Fornes, Gaspar Jaén i Urban, Iban L. Llop, Isidre Martínez Marzo, Josep Piera i Susanna Rafart; i també la guitarrista Cristina Martí i el rapsode Dimas Montiel. Aquelles jornades pretenien traçar ponts, fomentar, a través de la poesia, el coneixement de la cultura catalana a Sicília, ben poc coneguda allà, a pesar que és fàcil seguir-hi el rastre de la històrica petja catalana. Fou una experiència humana i literària bonica i enriquidora. 



 

L'última nit, com a cloenda, organitzàrem una petita festa vora mar: cançons i rialles i companyonia enfrontades al negre estret de Messina. I fou llavors que algú va recordar en veu alta que allà davant era on havia ubicat la mitologia grega els caus infaustos dels monstres marins d'Escil·la i Caribdis, els que Homer recrea així a l'Odissea:

És allí dins que Escil·la té el cau, i esborrona com lladra:
la seva veu és tal que sembla de gossa cadella;
ara, és un monstre dolent, com ningú no sabria alegrar-se
d'haver-lo vist, ni que fos un déu que hi topava de cara.
Sí, té unes potes, dotze, que totes són afollades,
i sis colls llarguíssims i al cim de cad'un una testa
que fa esglai de mirar, i a dintre unes dents, en tres rengles,
imbricades i espesses, curulles de mort tenebrosa.

Traducció de Carles Riba, Edicions de la Magrana, 1993 (edició facsímil a partir d'un exemplar de L'Odissea de la Biblioteca-Museu de Balaguer de Vilanova i la Geltrú).




Tot això, que ho tenia arxivat al calaix dels records importants, va emergir a la superfície, com aquelles fiblades imprevistes que, de sobte, ens punxen en algun lloc del pit, quan vaig llegir, al peu d'una foto publicada a elperiodico.cat (20 d'abril de 2015): «Immigrants rescatats en arribar al port de Messina, a Sicília, dissabte». Eren les persones afortunades que, en aquest cas, havien sobreviscut en l'últim naufragi que s'havia produït entre les costes de Líbia i Itàlia: entre 700 i 1.000 morts aquesta vegada. Només uns dies abans, quatre-centes persones més havien desaparegut en la mateixa fossa comuna en què s'ha convertit la mar Mediterrània des de fa temps. El mar pont. El cau dels monstres. El mar cementeri. El nostre mar. Després d'aquesta última (última?) tràgica onada migratòria, els ministres d'Extrerior i Interior de la Comunitat Europea van decidir reunir-se.





Fa molt, massa temps, que aquests morts de misèria que només reben la indiferència de la superba Europa m'inciten a escriure. Em rebel·la aquest drama que a penes mereix cobertura als mitjans de comunicació. Se'm regiren els budells quan se'ns dóna peu a comparar el tractament amb altres tragèdies protagonitzades per la secció humana del primer món, el que nosaltres habitem. Com a reacció metabòlica, una irritació descontrolada m'ascendeix, directament, des del fetge fins als llagrimals. I davant de tot això, com a únic recurs higiènic per a l'esperit, escric. Si voleu que us diga la veritat, m'encantaria tornar a la Università degli Studi di Messina, però amb la finalitat ara de visibilitzar, de projectar de cara al món (almenys el mediterrani) quin és el lligam més potent, l'anhel humà més urgent i més dramàtic a l'hora de traçar ponts entre els països culturalment tan pròxims i humanament tan fracturats: la lluita in extremis per la supervivència.




Revisant informació per redactar aquesta entrada, m'he topat amb un article esbalaïdor publicat a l'ara.cat És un historial dels naufragis més greus dels últims vint anys. Si no vaig errada en els comptes, segons aquestes dades, la suma de totes les víctimes hi supera les 3.200, i no hi era encara ressenyat el naufragi amb les més de set-centes víctimes a algunes milles de Líbia. És a dir que, si a cada mil morts es reuneixen els ministres experts en aquests afers, en vint anys s'hi poden haver reunit tres vegades i encara quedarien 900 morts per cobrir, poc dalt o baix. Si algú té notícia d'alguna conclusió efectiva i útil, presa i aplicada en aquestes cimeres diplomàtiques, per posar fre a aquesta tragèdia humanitària ignominiosa, que m'ho faça saber.






TORRE DE GUAITA


Arriben sota l'àtic de la nit
Rafael Casanova

I

Penell
que apunta al vespre
a dalt del cim
d'un xiprer:

una garsa.







II

El xiprer dorm. La lluna
el vetlla encara.
I s’ha desclòs la garsa,
alerta d’estendard,
que la brisa de l’alba
duu notícies de fam
negra de la mar.






III

Amb onades de fam
brama la mar.
Plouria,
si pluja fos
l’amarg salobre.
Si la pluja ignorés
la fam fosca que toca.







IV

Bancals glaçats.
Un xiprer negre.

Amb desempar d’estàtua
compta la garsa les hores.
Qui hi sabrà sobreviure?







V

Si una tulipa esclata en alta mar,
que planyen les gavines
la càrrega de pètals
moribunda.






VI

Que en terra ferma
es desvetlle la garsa;
que l’acotxe el xiprer.
Que s’estavelle,
corglaçada, la lluna.
Que siguen els fars
insomnes testimonis de la pena,
si en comptes de tulipes
entre l’arena creixen
sirenes naufragades.






VII

Entre les roques discorre la sang
igual que ahir creixia la marea:
exacta, indefugible
com oracle dels déus.

Tot ho retorna el mar:
còdols polits,
cors com tions,
cadàvers de sirena.

Les platges improvisen
mosaics d’apocalipsi.






VIII

La garsa s’inquieta;
les hores del xiprer són les mateixes.

Quan l’aire exalta el zel
de les plomes, la garsa
es bada, com es baden
als marges les roselles.

Les hores del xiprer són les mateixes.






IX

Però de matinada,
és buit el niu que covava la garsa.
Buit com el ventre evacuat d’una pastera.
Buit com la costa reflectida als ulls
dels ofegats.
Buit com el buit que un pètal ha deixat
a la corol·la mentre es precipita
en el no-res.
Mal averany de niu
abandonat a l’última talaia
de l’esperança.





El poema «Torre de guaita» està inclòs a Flors a casa (Edicions 62, 2007). La «garsa» que hi apareix és l'anomenat, segurament amb més exactitud, «agró blau» (Ardea cinerea). A les zones d'aiguamoll de la Safor, i d'altres comarques valencianes, també se la coneix com a «garsa reial».

Agraïsc profundament la disponibilitat de Consol Martínez Bella, poeta de la paraula i de la imatge. Sense tenir presents les seues imatges suggeridores i reconfortants mai no m'hauria decidit a redactar aquesta entrada.





2 comentaris:

  1. El problema, humà de totes totes, acaba a la mar, però què fa el primer món, com tu molt bé dius, per aturar-lo on comença? Indiferència? Miopia? Armes? Això hem de pagar-ho a un preu molt alt. No fa pas gaire aquestes morts es produïen allà a sa casa. I ho sabíem tots, aleshores ja no vàrem fer gran cosa. Ara com ens està petant a la cara tenim la dignitat de dedicar-li unes quantes capçaleres uns quants dies i a esperar la propera. Pregunto: ens queda vergonya i dignitat humanes? N'hem tingudes mai?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com pots imaginar, benvolgut Eduard, vull pensar que la resposta a les teues dues últimes preguntes és "sí". Però no en són dipositaris, de la dignitat i de la vergonya, els qui s'encarreguen de governar els països més rics (ací és on ara ma mare diu "ric, rac"). Aquestes persones migrants, que es dediquen a fugir de les condicions inhumanes dels seus països d'origen, són un gran problema per als països "receptors". De moment, les solucions que s'hi plantegen, més val no contemplar-les, perquè, si no, canviaria la resposta a les teues últimes dues preguntes (m'ha paregut sentir dir que volen disparar canons contra les embarcacions, per dissuadir les màfies...Però no em faces molt de cas; segurament ha sigut un malson). Està clar que el drama va i anirà a més. I que si no es treballa en els països d'origen serem còmplices d'aquest massiu genocidi dels més pobres.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".