Llorenç Giménez i 'Tarsan'

Volia haver donat la benvinguda al mes de setembre d'una altra manera. Però les coses van com van. I a aquestes altures tothom sap ja que Llorenç Giménez, el Contacontes, ens va deixar la nit de divendres 30 d'agost. Que se'ns va morir, vaja. A tothom. Llorenç pertanyia —i pertany!— a aquell patrimoni d'amistats que no depenen de la proximitat física, ni de l'assiduïtat de les trobades, sinó de l'afecte autèntic, fàcil, que s'hi estableix. Crec que, la culpa, la va tenir el nostre amor incondicional per la paraula, i la seua filosofia de la rialla, la de Llorenç, i potser també, una situació que vam compartir ja fa anys, quasi vint. D'aquelles que semblen dissenyades per a ser contades per Llorenç Giménez. O d'aquelles que s'eleven a la categoria d'extraordinàries des del moment en què Llorenç el Contacontes les tracta com si foren matèria de rondalla.

Llorenç Giménez. Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.

Era un dia de cada dia de l'any 2000. Jo treballava aleshores a Tàndem Edicions. Llorenç era un bon amic de la casa. Company de projectes, col·lega des de feia mitja vida. De Rosa Serrano, de Lourdes Bellver, d'Àfrica Ramírez. Un dia que ens hi va venir a visitar vaig comentar que dissabte d'aquella setmana em tocava fer mudança. Que havia de traslladar mobles i electrodomèstics des de ma casa de València fins al Grau de Gandia. Que sort que ma mare i mon pare s'hi havien oferit a ajudar. Per a la meua sorpresa, Llorenç s'hi va prestar, a ajudar-nos en aquella mudança de grans embalums. «Ehem... Vivim en un dotzè...». Va obrir dos ulls com a dos plats, va callar durant uns segons i després hi va trobar la resposta escaient: «supose que hi deu haver ascensor!».

Pàgina extreta del llibre Oficis de rondalla, de Llorenç Giménez, publicat a Edicions 96 l'any 2009. Il·lustracions de Mayte Ramos.

El meu pare va ser l'encarregat d'aconseguir el vehicle: un camió frigorífic, ni gran ni petit, d'un conegut del Grau de Gandia que es dedicava a portar al mercat les caixes de peix que carregava al port. Tothom al Grau el coneixia pel malnom de Tarsan, pronunciat així, a la valenciana!

Sí que hi havia ascensor, és clar! Però el sofà no hi va cabre. I Llorenç per un extrem i el meu pare per un altre es van encarregar de baixar-lo, dotze pisos escales avall, practicant-hi les convenients maniobres d'elevació per sobre la barana, cada vegada que el sofà havia de girar un replanell. Però ningú no hi va perdre l'ànim en cap moment. Llorenç el que menys, que no parava de xarrar i de preguntar curiositats pesqueres i portuàries al meu pare, sofà enlaire i sense perdre l'alè.

Quan vam acabar de buidar el pis, ho vam celebrar amb un bon esmorzar. Tarsan i el seu camió frigorífic es van convertir durant un temps, sense saber-ho ells, en un dels molts succeïts basats en fets reals amb què Llorenç enriquia les seues contalles. Quants riures degué provocar aquell memorable dascendiment del sofà!

Vaig tenir el goig de supervisar amb Llorenç Giménez aquests oficis que pertanyen al  passat, i que ell va voler recuperar per a donar-los a conèixer als més menuts amb aquella habilitat verbal, senzilla i fresca i tan bella, que el caracteritzava.  

Dolors Pedrós m'ha dit que el dia del comiat de la també mestra i escriptora Carme Miquel s'hi va trobar, amb Llorenç. Ell li va preguntar per mi i li va demanar que em diguera que estava bé. Sabíem que no era cert, però sempre he pensat que la certesa és allò que un vol que ho siga: un succeït, una faula o una rondalla, un personatge fictici com el Tarsan que treballava al port... Cert com el desig de Llorenç de no entristir-nos, de no preocupar-nos, de no fer-nos perdre l'esperança mai, sinó tot el contrari.


Dos mesos després... 

Violeta Tena ha publicat al setmanari El Temps una crònica molt bonica titulada «Diuen i conten que hi hagué un homenatge a un contacontes», amb motiu del que se li va retre diumenge 27 d'octubre a la primera edició de la Plaça del Llibre de Castelló.

Förlorare: la proposta 'outsider' de Josep Vicent

Förlorare, de Josep Vicent (nom literari de Josep Vicent Cabrera i Rovira), 2019, autoedició. És el tercer títol, segons explica l'autor, de la trilogia que va iniciar amb Dos poals de sabó, i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure (Premi de poesia 25 d'abril Vila de Benissa, Viena, 2005) i va prosseguir amb Ei, que ja sé francés! (autoedició, 2014). Seria una evidència, per començar, reparar en la intenció excèntrica, o provocadora, o, senzillament, en la voluntat de defugir convencionalismes, a l'hora de posar títols als llibres. El primer, impossible de ser memoritzat per ningú més que no siga el propi autor, ha quedat reduït a una mena d'hipocorístic —si és que hom pot aplicar el mot a un llibre—: Dos poals; i ha donat peu a anomenar de manera global una proposta literària ben poc a l'ús i en absolut destriable de la personal —i m'atreviria a afirmar que assumida— condició d'outsider del seu autor o, com ell prefereix ser denominat, de foraviler.

Recuperem, abans d'arribar al títol recentment publicat, un poema d'Ei, que ja sé francés. Un llibre que descol·locaria si no haguérem assumit encara la proposta, jocosa i punyetera alhora, de Josep Vicent, perquè és bastant obvi que, sota una aparent frivolitat, s'hi busca el desconcert del lector:

—Com ha quedat? 
—Com ha quedat qui?
—Xica, el teu fill! No ens n'has dit res!
—Sí! No s'havia fet una anàlisi de sang?
—Mira! L'últim pensament! Doncs resulta que ho té tot bé: el colesterol, els triglicèrids, l'àcid fòlic, que el tenia baixet, i la B12...
—Que bé, oi?
—Sí, filles. Fins i tot n'ha fet un poema, mira si és bèstia...

És en aquest punt que podem introduir una qüestió, no gens original i del tot improductiva, ja ho sé, en aquesta exposició: què és poesia, per a Josep Vicent Cabrera? Més vell que l'anar a peu. Però, en aquest cas, el propi plantejament poètic potser ja motive la pregunta.

Heus ací la portada de Förlorare, de Josep Vicent, autoedició, 2019.
Portada, disseny, fotografia... Tot conté la marca de la casa de l'autor.

Förlorare, continuant, i extremant, la línia desplegada en aquells dos precedents bibliogràfics, és una proposta poètica construïda des d’una mirada crítica envers un sistema literari i cultural del qual forma part el mateix poeta —i ho sap—. Però disfressada d’humor en la ratlla de l’absurd. De sornegueria bonhomiosa. Expressió lliurement desacomplexada, que defuig de totes totes la solemnitat i adopta tons i contextos tan inserits en la quotidianitat que provocaran un xoc d’estranyesa a qui no renuncie a associar, per exemple, discurs poètic amb transcendència. Situacions comunes, però, combinades amb escenes de caràcter surrealista o paranormal —molt divertida, per cert, la sèrie dels «Nocturn», construïdes a partir de les familiars aparicions d'escriptors—. Un a tall d'exemple, amb exclamació incorporada de fartera, que sospite que molts faríem nostra:

NOCTURN

—Josep Vicent... Josep Vicent...
—Que ja està bé, mecaguendénia! Tu també, Vicent? Tu també? Tu també tens un missatge per a jo?
—Aaaaaaah... Sí.
—Doncs, apa, digues.
—No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga...
—Buf!

Contraportada de Förlorare.

Förlorare es construeix sobre un joc de polifonies, habituals també en els altres dos llibres de la trilogia, que aporten una estructura, ben travada i distreta, al conjunt. Com a sorpresa destacable, el poema «El reconeixement»: una llarga peça dialogada, composta sobre apariats amb rima consonant. Un equívoc desencadenat per la identitat d'un autor; un divertiment darrere del qual veig la representació de la poquesa i l’anonimat i potser, també, el ridícul ocasionat per determinats aires de grandesa:


Carregat d’excitació
de tants elogis dedicats
té els pensaments més que torbats;
en Förlorare es meravella
d’aital reconeixença bella.
[No era conscient jo de ser
certes un autor tan sobrer;
el bon rei excelsa em ret honor
i atorga a l’obra gran valor]
Prou d’allargs ja prolixs de pompa:
que d’entre els presents tots irrompa
urgent el poeta...

Ai, quin mal, pobre Förlorare!

Després de la publicació del llibre, Josep Vicent Cabrera es va expressar al seu blog en aquests termes; l'autor, en aquest cas, despullat de ficció, cara a cara amb la crua realitat: «Ara que tinc les caixes amb els llibres m'ha envaït una sensació de buidor, d'ara què. Fins al punt que pense si continuaré escrivint poesia. No ho crec: al cap tinc idees, tanmateix he tingut la sensació de per què». Un desassossec comprensible al qual, tanmateix, es podria retrucar que aquest Förlorare és, a pesar de tot, la personal resposta de l’autor al seu desemparat «per què».

Caldria buscar Förlorare en les millors llibreries. Però això seria incórrer en convencions, i no, no l’hi trobareu. Millor pregunteu directament a l’autor, mitjançant, per exemple el seu dos poals de sabó.

Capçalera del blog dos poals de sabó, al qual podeu accedir clicant ací.