Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 10 d’agost del 2020

Cullen mores

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, d'arços olorosos; que els ànecs feien niu als ullals —algun se'n veia volar, això sí, des de la porta mateixa de casa—, que hi anaven apareixent les granotes a l'aigua i les oronetes al cel... Però tot ens ho miràvem, en el millor dels casos, des de la distància, o bé ens ho imaginàvem i, potser també, en aquella possibilitat silenciosa d'imaginar, encara ens sentíem lliures.

I de sobte ha arribat la canícula cruel. Amb dies de 40 graus i foc a les muntanyes. Però somriem quan sentim la xerrameca de les oronetes als ampits, i eixim a passejar a l'hora del capvespre i comprovem que les ametles ja quasi estan a punt de collir i que els esbarzers, enguany, van carregats de mores. 


 Crec que aquesta imatge, que procedeix del compte @espadaniques de Twitter, il·lustra bellament el cicle imparable de la natura. Mentre a nosaltres ens desconfinaven, els esbarzers començaven a florir. Ara és temps de collir mores i fer-ne compota, confitura, o, senzillament, observar-les a la vora del camí...

 

La distracció de collir mores se'm presenta com la pura imatge de la llibertat, ara que ja no ens recordem d'aquells mesos nefastos d'enclaustrament, i la vivim de manera inconscient, la nostra llibertat, instintiva com la de pessigar una mora ací i una altra allà, i un pèl arriscada. Aquest petit poema en vindria a ser la constatació. Una pinzellada poètica que vol celebrar el goig de viure:


cullen mores.

els dits tacats, la roba
que se'ls enganxa

als esbarzers. la vida
aferrada a aquell riure

regalat, tant
sí com no.


MjE, 1-8 d'agost de 2020

 

 Un ramell de mores. Agost de 2020.

 

 

 

 

4 comentaris:

  1. Doncs sí, certament hom ha trobat a faltar estar en contacte amb la natura: només aquells "afortunats" que tenen casa en mig de la natura, com uns eremites medievals, han pogut continuar gaudint -vivint- el teu anhel. Ara em ve al cap, que el divendres abans de tancar-nos en casa havíem fet un passeig (potser també peripatetitació) per la teua forania.

    Quant a les mores: molt bonica la foto. Que bonic que hi haja gent que tinga pensaments lúcids i tinca rampells d'originalitat. Tant de bo la puga imitar tot cercant altres elements naturals. També he menjat mores d'estiu mentre he fet algun passeig per camins amb bancals abandonats, puntualment, ara quatre, adés 9, encamant 3.

    Pel que fa al poema, eixos dits tacats em recorden al Josep Carner, “Com les maduixes”, que solc exposar als alumnes de 4t de l'ESO:

    "ella, que encar no diu paraules ben ardides
    i que en barreja en una música els sentits,
    cull ara les maduixes arrupides,
    tintat de rosa el capciró dels dits."


    Al remat, la imatge de la roba esgarrada en l'esbarzer m'ha donat sempre mal de cos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per la referència carneriana. Els fruits saborosos estan en el meu subconscient (i en el conscient també), i m'ha agradat aquesta confluència d'imatges, que no recordava en el moment d'escriure el poema, honestament. M'ha fet somriure la paraula "capciró", i la subtil elegància per constrast amb el "tintat de rosa". Confesse i reconec que Carner és un dels meus ídols indiscutibles.

      La roba, en aquest poema, només "s'enganxa" als esbarzers, sense arribar a esgarrar-se. Pots estar-ne tranquil ;)

      Gràcies pel comentari.

      Elimina
  2. És que és així tot el que dius. Poses la paraula a les meues sensacions. Tal qual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda Loles: gràcies per la visita!

      Un camí, un marge, un esbarzer, un grapat de mores... Algú en podria dir futilitats i, tanmateix, quina fortuna tenir a la vora i poder gaudir aquests plaers senzills que ens fan sentir el goig de viure en llibertat.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".