Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 22 de juliol de 2018

Caramels de violeta

A la memòria de la meua àvia Carmen Cardona Heredia
A la gent sempre tenaç de ma casa


Les vesprades d’estiu es revesteixen d'una pàtina de dignitat si es passen a dintre d’una casa fresca, d’aquelles on els racons s’arreceren en la pròpia penombra, impregnats de l’olor residual de la sutja de la xemeneia, que no és visible enlloc, però que perdura enganxada a l’aire, com les recialles d’hiverns immemorials, i de vegades es percep i de vegades no. Refugiada en aquelles hores estàtiques de la migdiada en què la brama canicular es queda fora i a dintre hi ha una sort de bombolla prodigiosa, un embolcall silenciós on els objectes descansen emparats en la gravetat de les hores, zelosos de la seua discreció i amb un punt de prevenció necessària. Només en aquestes condicions ambientals s'esdevé aquesta reacció pituïtària que, no sé a través de quin procés misteriós, desencadena l'escriptura.

Vaig tenir una àvia que havia estat molt malalta d’una cama, quan la meua germana i jo ja érem sagaletes —així ho diuen a casa— i el meu germà, un xiquet encara. Un pollastre se l'hi havia envestit i la ferida es va endenyar i li va anar creixent fins a escampar-se-li per tota la part davantera de la cama dreta. Jo no hauria imaginat fins aleshores que podria veure créixer una ferida damunt de la carn amb aquella voracitat, com quan un cuc de seda rosega una fulla de morera.

La meua mare va anar a parar un dia al metge que podia curar la cama de l’àvia, quan la cama era ja tota una nafra en carn viva: «—Què esperava, vostè, perdre la cama?». Era de Sueca, però tenia consulta a València, don Pascual. Així és que, un bon dia, començaren a sovintejar els viatges d’anada i tornada amb tren, de la iaia Carmen i de ma mare, cap a una ciutat que jo encara no arribava a calibrar si era molt gran o molt petita.

Aquestes absències, sobretot en les llargues vesprades d’estiu en què els germans ens havíem de quedar sols a casa, em provocaven un malestar desconegut fins aleshores, molt semblant al temor de qui no coneix l'abast d'una adversitat i la gran en la seua hiperactiva imaginació. Anar a València volia dir aleshores que hi havia malalts a casa. Fins que un dia la mare i la iaia van tornar del metge amb una capseta de caramels de violeta, tan fins, amb un sabor tan distingit...! A partir d’aquell moment, el motiu mòrbid dels viatges al metge de la cama va ser suplantat per la satisfacció amb què la iaia treia aquella capseta de la seua bossa de mà sempre negra, i ens l'oferia.

Després d'uns mesos de tractament, el metge va sanar la ferida de la cama de la iaia Carmen a base de pressionar-la amb una bena i d’ordenar-li que la mantinguera en alt, completament immòbil, durant les hores posteriors a les cures. Així, com per art de màgia, igual que havíem vist créixer la nafra, ara la vèiem fer-se cada dia més i més petita. Fins que va desaparèixer i la cama es va quedar ben llisa i lluent.

Dels tres, només el meu germà va arribar a conèixer don Pascual. I quan va tornar aquella vesprada a casa ens va contar, a la meua germana i a mi, que li havia ensenyat una escopeta de caça i que li havia recomanat que menjara bons entrepans de pernil si volia fer-ne servir una com aquella quan fos gran. És curiós, perquè jo recorde aquell dia joiós com l’últim en què vaig sentir l'olor tan refinada dels caramels de violeta.



Imatge extreta de la xarxa.




6 comentaris:

  1. Coincidisc amb tu: anar a València era moltes voltes senyal de metges. També Gandia ho era (però també de comprar roba).

    Dius que els germans havien de romandre sols en casa: com canvien els pensaments amb el pas dels anys. Ara és impensable deixar els xiquets sols en casa!

    Pel que fa al text, m'ha agradat molt i el contrapunt de l'escopeta desfà la candidesa del text.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La tia vivia, i viu encara, porta per porta, i ja saps que fa uns anys les portes eren obertes i els xiquets entraven i eixien sense cap problema ni temor.

      M'alegra que t'haja agradat. La meua intenció era fer-hi conviure aquesta "candidesa", subtilesa de les violetes, amb la presència amenaçadora i mòrbida de la malaltia. I l'escopeta, sí, amb aquell final obert i ambigu i una miqueta (uns miqueta només) inquietant.

      Elimina
  2. Un bon relat, ple de quotidianitat i de bellesa. També amanit de tendresa. Gràcies Maria Josep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per dedicar-li atenció. Aquest misteri dels mots, que de vegades ens redimeix i sempre ens significa. Salut!

      Elimina
  3. Sagaletes... Un amic de Ibi utilitza igualment l'expressió. Jo pensava que era per la proximitat de zones de parla castellana. Molt entranyable el relat. Recorde eixos caramels, en una capseta de llauna i el teu relat m'ha portat el seu sabor que associe amb el color malva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està clar que la paraula en castellà i en cat./val. comparteixen etimologia, però, amb matisos una mica diferents, es fa servir a tot el domini lingüístic. A ma casa l'he sentida amb naturalitat.
      És curiós, perquè a mi se m'havia oblidat el detall de la capseta de llauna, però algú més m'ho havia fet notar, com ara tu, i gràcies a això he recuperat també aquesta particularitat dels caramels. Color i sabor associats, tan fins i tan peculiars. La precisió i la distinció del malva: només un dissenyador com tu podia aportar aquest matís. Gràcies!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Caramels de violeta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2018

*A la memòria de la meua àvia Carmen Cardona Heredia* *A la gent sempre tenaç de ma casa* Les vesprades d’estiu es revesteixen d'una pàtina de dignitat si es passen a dintre d’una casa fresca, d’aquelles on els racons s’arreceren en la pròpia penombra, impregnats de l’olor residual de la sutja de la xemeneia, que no és visible enlloc, però que perdura enganxada a l’aire, com les recialles d’hiverns immemorials, i de vegades es percep i de vegades no. Refugiada en aquelles hores estàtiques de la migdiada en què la brama canicular es queda fora i a dintre hi ha una sort de bombolla pro... més »

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de juliol de 2018


*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»Isabel Coixet * Segons aquest *Passa la vida*, hi vam publicar l'última entrada de la secció «La vida secreta de les paraules» el dia 17 d'abril de 2017. En aquella ocasió, ens hi vam recrear en la vida secreta de «sitiet». I un any i quasi tres mesos després —això pot ser?!— hi tornem, amb una paraula que és antropologia pura, amb tot de contalles relacionades i de dites populars, i amb un ric patrimoni associat que en deixa constància de la seua bellesa arquitectònica —i si no, que li pregunten a Agnès Vidal i Vicedo, que deu ser qui m... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »