Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 26 de juny de 2018

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, La destral del vespre, l'aixada de l'alba (Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits.



Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. 

Jordi Mas (poeta) havia publicat Autoretrat amb esfinx (Omicron, 2008), Horus al desert (Ajuntament de Calvià, 2009) quan, l'any 2009 el coneixem de prop perquè guanya el premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, amb Sema, que es va editar l'any següent a Eliseu Climent / 3i4. Un llibre que, per la seua proposta de síntesi conceptual i formal tan extrema, va provocar, en canvi, una dilatada deliberació en el jurat d'aleshores. 180 versos distribuïts en poemes breus, on, com més tard ha reconegut l'autor, el silenci forma part del poema i on, sense dubte, hi ha la petja dels poetes clàssics japonesos que Jordi Mas ha traduït. Aquests dos trets són comuns, i s'aguditzen més encara, si cap, en llibres posteriors com ara El crit i l'eco (Godall, 2016) i en una de les dues línies poètiques que trobareu a La destral del vespre, l'aixada de l'alba, quan el llegiu. En aquesta que es veu reproduïda en una de les dobles pàgines de l'apartat «El silenci dels astres», on els poemes componen allò que Mas en diu «constel·lacions»: mots disposats sobre fons negre que componen imatges visuals diverses i que, de vegades, s'hi interrelacionen creant sonoritats, rimes, jocs fonètics; i, de vegades, només són estrelles verbals surant en la fosca.



 Constel·lació titulada «La destral del vespre», que l'autor recita públicament així: «La destral del vespre / el silenci dels aspres / els astres distants / viola agresta / quin crit rupestre / quin prec maldestre / quin gest galant / alena el teu cant?». Tot i que, com ell mateix diu també, «és la persona que el llegeix qui ha d’anar buscant-hi l’ordre que li sembli oportú».


Abans de La destral..., Jordi Mas havia publicat Febrer (2015; premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre 2014). Allà, combinant unes línies de prosa poètica amb haikus intercalats, el poeta recorre al record, a la vivència del temps pretèrit combinada amb descripcions de moments presents, sempre en contacte amb una terra àrida. Reconec que em fascina aquesta poètica introspectiva que poua directament de la vida arrelada a un lloc, a una gent, als éssers, als camins, a la terra eixuta que recorren. Segurament, perquè crec que hi funcionen com a mirall de la pròpia experiència poètica: la terra i tot el que implica, els mots que la diuen, poetitzada de fora a dintre. En aquest llibre, és impossible no relacionar la veu del poeta caminant amb la de l'obra de Matsuo Bashô (1654–1694) que Jordi Mas ha traduït, L'estret camí de l'interior (Edicions de 1984, 2012), el darrer diari de viatge de l’escriptor japonès, considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica. Llegiu aquesta entrevista, on se'n parla, extensa i ben substanciosa.


XVI

sòbria en el seu exili sense vent,

la lluna calla,
i el seu silenci petri
amara els aspres

de solcs immòbils, de conques com mars aturats, de rastres que el temps no modifica
 

Jordi Mas: Febrer, Eliseu Climent / 3i4, València, 2015



Fotografia de l'arxiu familiar de l'autor que apareix en l'obertura de La destral del vespre, l'aixada de l'alba. Fragment.

En paral·lel a les constel·lacions «astrals», a La destral del vespre, l'aixada de l'alba, Jordi Mas traça —en les proses que conformen l'apartat «El silenci dels aspres»— un recorregut pels llocs i per la memòria de la comarca i del seu poble de naixença (Santa Coloma de Queralt, l'Alt Gaià), on hi ha anècdotes biogràfiques, lingüístiques, passatges descriptius, recreacions metapoètiques i, en fi, un mapa d'experiència de vida on els mots són entitats tan lligades a la terra com els éssers que la poblen. Una terra i unes experiències, no cal dir, que el poeta redimensiona des de la seua elaboració literària. Tot això, de manera sintètica i tractant d'adoptar el to d'algun dels poemes en prosa que també conté el llibre, és el que vaig voler reflectir en la nota final que em van demanar els editors que redactés, per acompanyar La destral del vespre, l'aixada de l'alba. I jo, encantada.


ELS MOTS ORGÀNICS DE JORDI MAS

Biure —de Gaià— el silenci dels astres al vespre. Topònim, fusió «poètica», «plausible», «necessària» de viure i de beure. Viure el silenci dels aspres en la nit. La veu poètica i la terra, indestriables. Encontre lluminós entre allò eteri i allò corpori: destral del vespre, aixada de l’alba. Els aspres són «camps de secà» segons el «museu dels horrors de la taxidèrmia» que, en definició de Jordi Mas, és un diccionari. La llum de les paraules emergeix del magma fosc de la terra i es projecta, en forma de petites illes de claror, en la immensitat fosca de l’univers. Astres. Les paraules-guspires impacten en el silenci de la terra i hi fan germinar mons poètics. Aspres.

Els topònims, la nissaga familiar, els camins que hi fan cruïlla, les creus de terme, la Mula Morica, la parla, amb aquella erra gutural que la padrina no va poder corregir. Poètica. L’element orgànic, com les llavors agombolades per la terra o com l’ADN biològic. Les proses, de caràcter expansiu, i els poemes, destil·lades constel·lacions estampades sobre el negre, s’hi interpel·len, com el poeta: «quin so fa un marge que s’esfondra quan no hi ha ningú per sentir-ho?»; el poeta que no invoca les paraules que dirien aquell so, sinó les que expressen el desconcert davant d’aital silenci-infinit.

«Els mots orgànics de Jordi Mas»: La destral del vespre, l’aixada de l’alba, Edicions del Buc, 2018.



En la tertúlia que es va establir a la llibreria Ambra de Gandia després de la presentació, un dels editors del Buc, Francesc Bononad, va plantejar aquella qüestió suggeridora i impossible d'escatir de si el llaurador té, o pot tenir, un concepte estètic de la terra. Feia només un dia, en un dels meus passejos a la vora de bancals reverdits ara d'hortalissa, davant d'algun tros ordenat amb aquella elegància natural i impecable, jo m'hi feia la mateixa pregunta: té el llaurador, el pagès, l'home i la dona que la conreen, un concepte estètic de la terra?





2 comentaris:

  1. Has dit: el llaurador té, o pot tenir, un concepte estètic de la terra.

    Doncs sí. Hi han llauradors que fan del seu bancal una obra d'art. Hi ha el llaurador clàssic que ho té net, netíssim i llepadet. Te'n puc dir un cas: a l'autopista entre el túnel del Mascarat i Benissa, a la part dreta hi ha un tros de terra, plantat d'arbres que és un goig de vore, amb les parts ben determinades de cada bancal d'arbres. Sembla que l'haja posseït l'esperit noucentista. Et dic que és una joia de vore i l'he gaudit durant molt anys.

    També hi ha el llaurador modernista, que deixa anar el seu vesant orgànic i té el bancal amb plantes de tota mena, siguen pertinents o impertinents perquè sap que les primeres donen el profit econòmic i les segones ajuden el bancal.

    Què vol dir sentit estètic? Tot depén dels ulls que l'observen: hi ha gent que no entén l'art abstracte o les obres del Piero Manzoni i això no lleva que no siga considerat art. Ço que passa és que en l'agricultura, igual que en l'art, és possible que hi hagen molts puristes figuratius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta pregunta va partir de l'amic, editor i escriptor Francesc Bononad i s'hi va establir una tertúlia ben interessant. Diguem-ne que els conceptes que s'hi encaraven eren el sentit estètic (bellesa, ordre...) envers el sentit "utilitari" o purament pràctic i productiu. T'he de dir que no necessàriament aquests conceptes s'hi han de considerar de manera oposada. Ho veig en la manera de fer dels meus pares, per exemple: produir de manera més que mesurada, però sempre atorgant al lloc un aspecte "acurat" i "endreçat". Bell, vaja.
      M'agradaria veure alguna vegada aquell tros del costat de l'autopista després del túnel del Mascarat. Pel lloc en si i pel contrast interessantíssim que es deu crear entre aquell trosset de terra d'estètica noucentista i la proximitat de la lletjor agressiva de l'autopista. Aquests contrastos em motiven molt a mi, mentalment parlant.

      Salut! I gràcies per dir.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Caramels de violeta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2018

*A la memòria de la meua àvia Carmen Cardona Heredia* *A la gent sempre tenaç de ma casa* Les vesprades d’estiu es revesteixen d'una pàtina de dignitat si es passen a dintre d’una casa fresca, d’aquelles on els racons s’arreceren en la pròpia penombra, impregnats de l’olor residual de la sutja de la xemeneia, que no és visible enlloc, però que perdura enganxada a l’aire, com les recialles d’hiverns immemorials, i de vegades es percep i de vegades no. Refugiada en aquelles hores estàtiques de la migdiada en què la brama canicular es queda fora i a dintre hi ha una sort de bombolla pro... més »

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de juliol de 2018


*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»Isabel Coixet * Segons aquest *Passa la vida*, hi vam publicar l'última entrada de la secció «La vida secreta de les paraules» el dia 17 d'abril de 2017. En aquella ocasió, ens hi vam recrear en la vida secreta de «sitiet». I un any i quasi tres mesos després —això pot ser?!— hi tornem, amb una paraula que és antropologia pura, amb tot de contalles relacionades i de dites populars, i amb un ric patrimoni associat que en deixa constància de la seua bellesa arquitectònica —i si no, que li pregunten a Agnès Vidal i Vicedo, que deu ser qui m... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »