Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 30 de novembre de 2014

AIGUA ARRELADA A LA TERRA

Vaig veure que Consol Martínez, poeta i fotògrafa de sensibilitat exquisida, havia penjat al seu mur de Facebook (26 de novembre) unes imatges de les marjals arrosseres que s'estenen entre la Ribera Baixa i el sud de l'Horta de València. Com ella diu, un lloc on "no hi ha separació entre cel i terra. Tot és el mateix. La llum es multiplica i el silenci clama." Em van parèixer tan belles que no he pogut resignar-me a no portar-les fins aquest racó virtual on no és la primera vegada que parle de marjals. I amb el permís de Consol, i per aquest ordre, hi he adjuntat alguns versos que, també amb molt poquet, intenten transmetre aquella sensació que, en algunes ocasions benaurades, s'assembla a estar en pau amb una mateixa. Moltíssimes gràcies, companya.




1

Quina alba lenta.
Un mapa d'aigua,
quietud de mortalla.

I l'olor de granotes,
record d’olor de bassa
als cossos de l’estiu.





2

Quina alba lenta. La boira sorda
s’atrinxera a la marjal, assentant,
damunt de les figures, la impostura.





3

A sota dels meus passos, una terra
aquosa, un país titubejant,
i aquell baf enganxós com una molla
de caragol, que sempre sura enlaire.





4

En el vertigen blanc,
el cicle de la vida
torna a confondre

el reflex de la casa inundada
pel mar provisional que ha arrelat
a la terra.





dissabte, 15 de novembre de 2014

PER A TOTES I TOTS AQUELLS QUE EN LO SOMNI ES DELITEN, L'HOME DEL CAPELL DE PALLA

Per a la petita i gran amiga Àngela Gadea Guixot



Fa just una setmana, el 8 de novembre passat, representàvem L'Home del Capell de Palla a l'imponent auditori de Teulada-Moraira. L'espectacle va estar programat com a clausura del X Aniversari de la Colla el Falçó, Associació de dolçainers i tabaleters de Teulada, i des de la mateixa colla es va presentar en la seua doble estructura: en una primera part, un concert protagonitzat per Xavier Richart i Cristina Martí a la dolçaina, i Àlex Velázquez al piano, amb la intervenció especial de Dora Martí i Carlos Linares com a balladors. Escolteu i mireu-los ballar ací el Bolero de l'Alcúdia, si us abelleix, en una gravació feta l'abril passat a Pedreguer.



Dora Martí Morell i Carlos Linares Bañón, balladors,
acompanyats pel pianista Àlex Velázquez.

A la segona part —també en paraules de l'organització falçonera— «s'hi representà L'Home del Capell de Palla, un espectacle el fil narratiu del qual és un relat de la poeta i escriptora Maria Josep Escrivà, que relata la història d'un personatge que solament existeix en somnis. La narració va acompanyada de l’animació amb il·lustracions fetes amb arena per Amadeu Vives i la música de piano i dolçaina interpretada [com a la part primera] per Xavier Richart, Cristina Martí i Àlex Velázquez.»


Aquests som l'Amadeu Vives i jo mateixa, donant vida sobre l'escenari a L'Home del Capell de Palla, en la doble i paral·lela realització de la il·lustració i la paraula oral. Una experiència que, personalment, no hauria pogut imaginar ni en el més bell dels somnis d'aquest personatge de ficció:

«[...] si l’hoste que l’acull se sent satisfet amb la vida, l’Home del Capell de Palla hi pot estar-se esplèndidament. Té un espai net i ample on vagarejar a gust, i s’hi deixa portar per la sort. Un somni duu a un altre somni, i coneix desitjos nous, i l’alè que el transporta quasi li sembla infinit, com els camins que recorre en bicicleta, que van i vénen a la seua voluntat. Aleshores arriba la part més interessant. Perquè a poc a poc van mostrant-se fragments de la vida que ell ha traspassat, dels dies més recents, dels més recòndits i, fins i tot, de dies que encara no han arribat. I és que aquesta és la principal virtut dels somnis: que ocorren fora del temps, on res ni ningú no té autoritat per a dirigir-los ni per a recriminar-los. Lleugers, lliures com una ploma estovada. Imprevisibles com l’Home del Capell de Palla.»

Si us ve de gust llegir el conte complet, hi podeu accedir des d'ací.




El mag de l'arena, l'artista Amadeu Vives, en una foto preciosa d'un altre mag de la imatge, el fotògraf Natxo Francés.

Com no podia ser d'altra manera, vàrem dedicar el nostre Home del Capell de Palla «a totes i tots aquells que en lo somni es deliten», però, en aquest cas concret, i molt especialment, a algunes persones presents a la sala que, per motius i circumstàncies diverses, ho necessitaven amb una urgència major. Aquella dedicatòria, que acaba estampada en l'arena en cada representació, va associada a uns versos d'Ausiàs March que la protagonista femenina del conte llig en un moment en què està a punt de quedar-se dormida, i per tant, d'entrar en contacte —oníric— amb aquell home que sap, i sabem, que «només existeix en els somnis dels altres»:

Així amor em revela els prodigis
que els savis no abasten a comprendre,
i, quan ho dic, ells neguen els meus mots,
donant a entendre sols que dic follies.

Una setmana després, m'acompanya l'eco d'aquests versos recitats dalt d'un escenari d'un auditori amb les condicions de so més favorables amb què m'he trobat mai. Ho vàrem gaudir i ho vàrem compartir amb quasi cinc-centes persones amabilíssimes i generoses. Com també m'acompanya l'eco que perdura, en un raconet instal·lat en uns dominis que pertanyen mig al cor i mig a l'enteniment, d'aquella nota del piano d'Àlex Velázquez que es perd en un silenci esborronador, abans de donar pas a aquesta versió, crec que sublim, interpretada per Xavi Richart i per Cristina Martí. És d'aquelles coses que crec que s'han d'escoltar.



La gravació d'aquest vídeo també es va fer a l'Espai Cultural de Pedreguer,
l'abril de 2014.

Però allò que vindrà amb mi per sempre més, i que ja forma part del meu repertori de vivències especials associades amb aquesta aventura artística col·lectiva, té el nom d'una personeta jove: Àngela Gadea Guixot, que em va venir a saludar, acompanyada de la seua família, en acabar l'espectacle. I que em consta que feia anys aquell dia 8 de novembre i havia demanat a sa mare, com a desig i regal d'aniversari, anar a Teulada a veure el nostre L'Home del Capell de Palla. No cal dir que la regalada, pels quatre costats i sense cap mena de dubte, hi vaig ser jo, amb aquell bell gest de pura admiració. Una abraçada, petita gran amiga, que, amb el teu permís, farem extensible a tota la família sencera.

Equip homecapeller encarat a un espill, moments abans de l'actuació del dia 8 de novembre de 2014 a Teulada. Autofoto.
D'esquerra a dreta, Carlos Linares, Cristina Martí, Àlex Velázquez, Amadeu Vives, Xavi Richart, M. J. Escrivà. En la línia inferior central, Dora Martí.



ADDENDA (24 de setembre de 2015)

Per fi podem ensenyar el vídeo-tràiler promocional de L'Home del Capell de Palla. Ara sí, una petita mostra (01.35 min) on s'ajunta la música, la imatge i la veu.

Agraïm molt sincerament la col·laboració d'Alexandra Pérez, i d'Àngels Selfa en aquest treball.




Video promocional de L'Home del Capell de Palla. Un espectacle del grup Onades en què l'art, la música, la paraula i la dansa esdevindran un somni real.
Piano: Àlex Velázquez.
Dolçaines: Xavi Richart i Cristina Martí.
Animació amb arena: Amadeu Vives.
Narració: Maria Josep Escrivà.
Balladors: Dora Martí i Carlos Linares.


àià produccions: angels.selfa@gmail.com



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »